El Govern ha gestionat la pandèmia basant-se en tres mesures estrella: els tocs de queda, els tancaments perimetrals i el límit a la reunió de persones. Fins ara aquestes mesures, que suposen una limitació de drets democràtics elementals, només eren possibles mitjançant l’empar jurídic de l’estat d’alarma. Aquest estat d’alarma va començar el 25 d’octubre de 2020, i es va prorrogar sis mesos més el passat 9 de novembre.

Perquè les Comunitats Autònomes puguin prorrogar aquestes mesures més enllà del 9 de maig el Govern ha aprovat un nou decret que les permetrà recórrer davant el Tribunal Suprem les actuacions dels tribunals superiors de Justícia que tombin les mesures adoptades. D’aquesta manera les comunitats necessitessin l’aval dels jutges per a imposar restriccions que afectin drets fonamentals. El paper del Suprem es basarà així a dictar jurisprudència i es crearà un criteri unificat.

L’objectiu del Govern de reduir durant aquests sis mesos la incidència del virus per sota de 25 casos per 100.000 habitants cada 14 dies no s’ha aconseguit. Si l’estat d’alarma va començar amb una incidència de 362, aquest dijous la incidència estava en 202, “risc alt”. Mentre els mitjans de comunicació discuteixen sobre si és millor confinar més o menys a la població en el seu temps d’oci, queda demostrat que apel·lar a la responsabilitat individual mentre no es prenen mesures de fons per a reforçar la sanitat pública, incloent la seguretat en els centres de treball i el transport públic, va contra tot criteri sanitari. Les Comunitats Autònomes es guiaran, malgrat això, per la mateixa tònica de “limitacions temporals de drets fonamentals d’abast general".

Cada comunitat prendrà les seves pròpies mesures. La Generalitat ha anunciat que es posarà fi al toc de queda i al tancament perimetral regional en decaure l’estat d’alarma. La Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha aprovat que es limitin a sis persones les trobades socials i restringeixi l’aforament als actes civils i religiosos. A Euskadi el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPV) ha dictaminat que no poden mantenir-se els tancaments perimetrals autonòmics o municipals, el toc de queda nocturn ni el límit d’agrupacions de quatre persones ja que afecta drets fonamentals garantits en la Constitució.

A Andalusia ja no hi haurà tancament perimetral ni toc de queda, i es permetrà l’obertura del sector de l’hostaleria fins a les 00.00 hores i la reobertura, de l’oci nocturn fins a les 2.00 hores. No existirà límit màxim de reunió de persones en domicilis. La Comunitat de Madrid aixecarà el toc de queda, l’hostaleria podrà romandre oberta fins a les 00.00 hores, i es recomana que les reunions en domicilis es limitin a convivents. A Canàries, d’altra banda, es mantindrà el toc de queda i la resta de mesures.

S’acaba, doncs, l’estat d’alarma, però no la crisi social ni la precarietat laboral, que continuen aprofundint-se. Les grans empreses aprofiten la situació i la immobilitat de les direccions dels sindicats per a fer ajustos en les seves plantilles, encara que al llarg de la pandèmia han continuat tenint beneficis i que, al mateix temps, s’han vist beneficiades per ajudes i subvencions de tota mena a través de les mesures preses pel Govern, com els ERTO i les reduccions fiscals i de Seguretat Social. En total el rescat a les empreses mitjançant els ERTO i mitjançant bonificacions i gratificacions de la Seguretat Social ha suposat un cost per a l’Estat que ha superat els 30.000 milions d’euros.

La destrucció d’ocupació per part de la banca és el més destacat, la mateixa banca que s’ha beneficiat dels avals de préstecs per valor de 120.000 milions d’euros anunciats pel Govern que els ha permès engreixar els seus negocis, sense pràcticament cap risc, atès que eren préstecs covid-19 avalats per l’Estat. En total llançaran al carrer a més de 18.000 treballadors i treballadores entre 2020 i 2021.

Malgrat això, segons es calcula, les grans empreses de l’IBEX 35 tenen plans per a acomiadar en total a més de 35.000 treballadores i treballadors. Així, destaquen els ERO d’El Corte Inglés (3.292), H & M (1.100), Endesa (1.200), Airbus (1.000) CaixaBank (7.800 ocupacions ni més ni menys), BBVA (3.800), Banc Santander (3.5000), Ibercaja (750) o Banc Sabadell (1.800). Durant el primer mes de la pandèmia es van produir al voltant d’1 milió d’acomiadaments i l’última dada de la EPA del primer trimestre indica la desaparició de 137.500 ocupacions.

La situació és alarmant si es tenen en compte les contrareformes que prepara el Govern per a poder rebre els fons europeus. Perquè l’Estat espanyol pot rebre els 140.000 milions en ajudes europees del fons Covid la UE exigeix “una reforma integral i ambiciosa del mercat laboral”, reformes de les pensions i “unitat de mercat” com ja va anunciar Yolanda Díaz, alguna cosa que preanuncia la no derogació de la reforma laboral, o una reforma encara més lesiva per a complir amb els requisits de la Unió Europea, al que se li suma la reforma de les pensions d’Escrivá, i les subvencions a les grans forquilles d’habitatge proposat per Ábalos.

El Govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos, autoproclamat com “el més progressista de la història”, no ha estat capaç de tocar un àpex dels beneficis de la gran banca i les empreses de l’IBEX 35, garantint l’ocupació i lluitant contra la precarietat i la desocupació de masses. Més aviat, al contrari, ha mantingut les reformes laborals de Zapatero i Rajoy continuant i anunciant nous atacs als drets laborals i socials de les i els treballadors.

Per tot això cap confiança en aquest Govern, sinó que per contra, cal aixecar un calendari de mobilitzacions al carrer per un programa anticapitalista i de classe sobre la base d’un front únic sindical i polític, que agrupi l’esquerra sindical i a les bases dels sindicats majoritaris burocratitzats i als partits de classe, per a imposar una sortida favorable a la classe treballadora i les classes populars que inclogui la prohibició dels acomiadaments, la nacionalització de la banca sota control dels treballadors i usuaris i el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial per a atacar la desocupació, entre altres mesures, i aconseguir que la crisi la paguin, aquesta vegada sí, els capitalistes.