La possibilitat que el govern aprovi un indult per als 9 presos polítics catalans ha tornat a encendre una feroç campanya espanyolista atiada per la Judicatura, la dreta i la major part dels grans mitjans de comunicació. Ni tan sols una mesura de gràcia mínima com aquesta és acceptable per als sectors del búnquer del Règim del 78. La versió més reaccionaria fins al final del discurs del 3-O de Felip VI avalant el posterior cop del 155 i el Judici del Procés.

El Tribunal Suprem ja s’ha pronunciat en contra. Un dictamen que, si bé no és vinculant, limita la possibilitat d’indult a un indult parcial, en el qual la pena de privació de llibertat hauria de ser substituïda per una altra i en la qual la limitació de drets polítics, inhabilitacions per a càrrec públic, es mantindrien. El PP i Vox tornen a convocar manifestacions d’exaltació anti-catalana, a les quals ja han anunciat que s’hi sumaran dirigents de Cs, de nou el trio de Colón. Els de Casado a més iniciaran una recollida de signatures, com la que van realitzar contra l’Estatut. Pretenen convertir una nova ofensiva espanyolista en un accelerador del seu ascens electoral.

El govern “progressista” i les forces que li brinden suport presenten la mesura com una condició per a “restablir la convivència” a Catalunya. Però el possible canvi de postura del PSOE del 155 i l’Advocacia de l’Estat que va aconseguir les condemnes per sedició, es deu a un càlcul pragmàtic: sense consolidar el suport en el Parlament d’ERC i almenys una part de JxCat, la possibilitat de fracàs de la legislatura i d’eleccions anticipades amb les enquestes en contra es dispararia. Així i tot, si finalment s’aplica aquesta mesura encara està per veure’s, ja que l’ofensiva de la dreta, la Judicatura i una part significativa del mateix PSOE, pot portar a que torni a desdir-se.

Unidas Podemos segueix sense sortir de la línia oficial del govern del qual és part. La qüestió catalana ha estat i és el tema en el qual el neor-eformisme al costat d’IU i el PCE més han demostrat la seva integració en el Règim del 78. No van donar suport al referèndum, van cridar a respectar i acatar la sentència i en més d’un any de govern han continuat avalant l’existència de presos polítics i centenars de processaments per l’organització del referèndum i les mobilitzacions que li van seguir. Ara, saluden l’indult, al mateix temps que esperen que una mesura així deixi de nou en un calaix la resta de les demandes democràtiques, com l’amnistia o el dret a decidir. Si al final el PSOE acaba tirant-se enrere tornarem a ser testimonis d’un exercici de malabarisme per a justificar com acaten semblant decisió.

ERC, JxCat i la CUP no s’oposen a una mesura que podria acabar amb la privació de llibertat, i exigeixen que la solució passi per l’amnistia general de tots els presos i encausats catalans i la celebració d’un referèndum pactat. Unes exigències que en el cas dels partits que componen el nou govern Aragonés són un mer brindis al sol, perquè el full de ruta del nou govern de la Generalitat és una volta a l’autonomisme i la gestió neoliberal de la Comunitat. En innegable que, si finalment Sánchez decreta l’indult, l’acostament entre el govern “progressista” i el d’ERC-JxCat buscarà l’estabilitat de tots dos i fer passos cap a la restauració de la normalitat autonòmica.

El consens sobre la qüestió catalana ha estat tan ampli – des de Vox i Sarsuela, fins al PSOE i fins a la complicitat d’Unidas Podemos – i tan reaccionari, que fins a un gest mínim com la possible excarceració d’aquests 9 presos polítics es presenta com una gran mesura “progressista”. Per això no podem deixar d’assenyalar el veritable rerefons: un restabliment de l’ordre autonòmic i tancament definitiu contra les aspiracions democràtiques del poble català. Així com que la mesura de gràcia deixa intacta tota la Causa General contra l’independentisme i la resta de les lleis i processos contra molts altres lluitadors o dissidents polítics en tot l’Estat espanyol.

A Catalunya i en la resta de l’Estat les organitzacions de l’esquerra, al costat dels moviments socials i les organitzacions obreres, haurien de prendre la defensa dels presos i encausats catalans com una reivindicació pròpia. La lluita contra l’independentisme català, com en una altra època va ser contra el basc, s’ha convertit en el laboratori d’assaig d’una bateria repressiva que ja s’aplica en tot l’Estat contra tota mena de resistència o dissidència política.

A l’ofensiva de la dreta i les concessions amb parany del govern “progressista” cal respondre barallant per l’amnistia total per a tots els presos polítics i encausats del moviment independentista – més de 3.000 – però també dels qui s’enfronten a judicis i multes per participar en bloquejos de desnonaments, piquets de vaga, manifestacions... o per simples delictes d’opinió per fer un tuit, un article o una cançó, com el raper Pablo Hasél. Així com per la derogació de la Llei Mordassa, l’enèsima promesa incomplida pel PSOE i Unidas Podemos, la Llei Antiterrorista i tots els articles lliberticides del Codi Penal, com el d’injúries a la Corona.

L’amnistia, com el dret a decidir, no serà obtinguda en una taula de negociació amb el PSOE i Unidas Podemos, tots dos lleials partits de Sa Majestat. Aquesta és només l’última il·lusió màgica d’un processisme en decadència. Per a aconseguir aquestes reivindicacions democràtiques no hi ha un altre camí que reimpulsar el moviment democràtic català sobre altres bases, que les vinculin amb la resolució dels grans problemes socials que l’actual crisi ha agreujat i que ERC i JxCat volen gestionar com l’anterior, per mitjà de la mobilització independent de la classe treballadora i els sectors populars, en una aliança fraternal amb els de la resta de l’Estat.