http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CATALUNYA
Restauració autonòmica a Catalunya, fons europeus i l’ajust que ve
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Avança la normalització autonòmica, amb el govern “progressista” i el govern d’ERC-JxCat com a protagonistes. Més enllà dels indults, l’acord es fonamenta en un projecte comú basat en fons europeus, expansió imperialista i un nou ajust draconià sobre la classe treballadora i els sectors populars.

Ver online

La imatge de la setmana ha estat sens dubte la de la trobada entre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i l’acabat d’investir president de la Generalitat, Pere Aragonés. Succeïa dilluns passat en Foment del Treball, i els protagonistes tenien tanta importància com els acompanyants de l’esdeveniment.

Allí estava com a mestre de cerimònies, Sánchez Lliure, el president de la patronal catalana, que guardonava aquest dia al Comte de Godó, propietari de La Vanguardia. Dos insignes representants de les grans famílies i empreses catalanes afavorint un retrobament que, almenys de propòsit entre les parts, aspira a forjar un nou projecte en comú que restableixi les bones relacions i sobretot els negocis que la burgesia catalana ha aconseguit sota el Règim del 78.

En l’aire altre convidat, que, encara que imperceptible a simple vista, és la condició de possibilitat de tot això: els 140 mil milions dels fons europeus amb els quals el govern “progressista” i el nou govern volen recompondre aquest nou projecte en comú.

Que el processisme s’ha reconciliat amb aquests poders -si és que algun dia es va enemistar- és tot un fet. No sols Lliure i Godó es van oposar a l’1 d’octubre i van encoratjar, per dalt i per baix, la guerra econòmica contra el moviment català – els coneguts canvis de seu social de les principals empreses -. És que fins i tot en el nou govern s’han integrat part dels qui van ser part d’aquesta guerra, com el conseller d’Economia, proposat en aquest cas per JxCat, Jaume Giró, que era en aquells dies directiu de la Caixa que abandonava Barcelona.

Junqueras des de presó, per mitjà d’un article editorial, beneïa el nou enteniment i anava un pas més enllà. Si Jordi Cuixart va fer famós el lema de “ho tornarem a fer” en el seu al·legat final del judici del procés, el líder d’ERC li esmena ara la plana en un autèntic “no ho tornarem a fer”, amb el seu rebuig a la via unilateral, el seu penediment del que va ser el 1O i el seu propòsit de limitar el dret a decidir a un diàleg amb el mateix Estat que ve negant-lo a cop de repressió, presos polítics i cops institucionals i judicials.

Per a entendre les bases profundes d’aquesta nova entesa cal furgar més enllà dels relats buits dels uns i els altres, els que l’avalen en nom de la reconciliació i els que s’oposen, amb cada vegada menys bel·ligerància d’altra banda, i es manifesten aquest diumenge en Colón en una reedició senil de l’Espanya dels balcons. Els indults seran només el gest – no canviaran molt la situació dels presos polítics, que al juliol ja accedirien al tercer grau – perquè sembli que aquest intent de tirar el cadenat sobre les aspiracions democràtiques del poble català es fa a canvi d’alguna cosa. Per als altres 3000 processaments tot seguirà igual, és la contracara de l’acord, abandonar la lluita per l’amnistia i el dret a decidir.

L’origen del procés per baix: el dret a decidir com el canalitzador català de la crisi del Règim del 78
Enguany es compliran 9 anys de la fita fundacional del procés català. La Diada de 2012 va ser la primera mobilització de masses en la qual la reivindicació del dret a decidir es va convertir en capçalera. Com a antecedent directe al juliol de 2010 una altra mobilització massiva, que va reunir a prop de 700 mil persones a Barcelona, protestava contra la sentència que retallava l’Estatut català, i aquest mateix any començaven a Arenys de Munt les consultes populars per la independència que aconseguien la participació d’un quart del cens en desenes de municipis.

La remergència de la qüestió catalana va ser l’expressió particular d’una crisi econòmica, social i política que va fer entrar en crisi al Règim del 78, sobretot a partir de maig de 2011. L’impacte de la crisi de 2008, que va fer escalar la desocupació fins al 26% en el pitjor moment i va donar peu a les polítiques de contrareformes laborals i de pensions i els ajustos de Zapatero en 2010 – aprofundits per Rajoy a partir de 2012-, va fer saltar el “consens del 78”.

La primera gran expressió va ser l’obertura d’una crisi de representació sota el “no ens representen” del 15M. Milers de joves van prendre les places en aquella primavera fa 10 anys en contra de la casta política del bipartidisme i els partits regionals satèl·lits i les polítiques d’ajust que començaven a aplicar-se amb duresa.

A Catalunya, la Convergència i Unió d’Artur Mas, el exconseller d’Economia i dofí de Jordi Pujol, era el focus del moviment dels indignats. El 15 de juny es va realitzar l’acció més radicalitzada de tot el moviment 15M, l’intent de bloquejar el Parlament de Catalunya impedint l’entrada dels seus diputats per a evitar l’aprovació d’un paquet d’ajust. Artur Mas va haver d’accedir humiliat en helicòpter.

A les places li van seguir les marees de treballadors i treballadores públics, especialment de la sanitat i l’educació, el moviment estudiantil, les PAHs i dues vagues generals en 2012 contra la reforma laboral de Rajoy. Catalunya va continuar sent un dels focus, sinó el principal, d’aquesta ona de protestes. Va destacar el moviment estudiantil, que en el curs 2011-2012 va mantenir en un estat de mobilització gairebé permanent les facultats, o la vaga general del 29 de març, en la qual els carrers de Barcelona es van convertir en una batalla campal de milers de joves contra els Mossos d’Esquadra.

Aquest marc va ser el que va acabar fent eclosió en aquella Diada de 2012. La idea d’exercir el dret a decidir com a via per a establir una república catalana en ruptura amb el Règim del 78 sintetitzava per a centenars de milers un projecte des del qual es podia resoldre les demandes democràtiques i socials que s’havien vingut expressant als carrers.

S’obria perquè una oportunitat per a lligar aquests dos plans de la desafecció. La baralla per una demanda democràtica estructural no resolta, el dret a decidir, amb un programa que impugnava el règim hereu de la dictadura, i amb les reivindicacions que qüestionaven aquesta democràcia per a rics i apuntaven a resoldre els grans problemes socials, com el de l’habitatge, la precarietat, la desocupació de masses i l’augment de la pobresa.

El que per als de baix era una oportunitat, per als de dalt era una amenaça. Els que fins a aquest moment eren diana de la crisi de representació hàbilment es van reubicar per a bloquejar aquesta possible dinàmica. No ho van fer solos, com veurem les esquerres hegemòniques van aplanar el camí a aquesta gran operació de desviament.

Les arrels del procés per dalt: quan la crisi de 2008 va posar fi a tres dècades de grans negocis comuns

Paral·lelament, els hereus del pujolisme venien tractant de negociar un nou pacte fiscal. Un contingent que s’assemblés el més possible al règim impositiu basc que permetés, en temps de vaques molt flaques, mantenir una porció molt major de recursos en les arques de la Generalitat. La gestió pròpia de la Hisenda era no obstant això inacceptable per a un Estat espanyol que escalava en l’endeutament públic per sobre del 100% del PIB. Catalunya representava més del 20% del PIB total.

L’emergència d’una forta demanda democràtica nacional era una oportunitat per a usar-la com a eina de pressió en aquesta negociació. Artur Mas es va esforçar a l’estiu de 2012 tractant de convèncer a Mariano Rajoy que havia de cedir en aquest terreny i que, en cas contrari, s’acabaria posant al capdavant de la demanda del dret a decidir. La crisi de la prima de risc i el rescat europeu al deute espanyol es produïa al mateix temps, amb el que la negociació va acabar en un no d’entrada.

A més de la lògica de pressió, Mes va saber veure també que assumir aquesta demanda democràtica tenia dos grans avantatges. Podria posar fre a la crisi de representació que a Catalunya colpejava especialment a CiU, i, cosa que és més important, amb el president al capdavant, el campió de les retallades, es podia forjar una sort d’ “unitat nacional” que actués de tallafocs a una possible dinàmica que vinculés la lluita per l’autodeterminació amb l’agenda, podríem dir, del 15M i les vagues generals que li van seguir.

Així ho va fer, amb resultats contradictoris, però en general molt a favor dels seus propòsits. El moviment va continuar prenent força, malgrat el rol de qui es va posar al capdavant, que per moments semblava encoratjar-lo -si calia estrènyer a Madrid o revalidar majories enfront del seu altre competidor, ERC- i en la majoria de les ocasions el frenava en una sort d’ajornament indefinit – el famós “dia de la marmota procesista” -. Així, fins a l’octubre de 2017, quan es van viure les jornades de l’1 i el 3, referèndum i vaga general, en les quals el moviment va estar més prop de depassar aquesta direcció, llavors ja encarnada en el tàndem Puigdemont-Junqueras, sense aconseguir-lo.

Que el vell pujolisme reciclat, amb no pocs cadàvers polítics deixats en el camí, i el republicanisme d’ERC, es mantinguessin al capdavant del moviment democràtic català durant aquesta dècada curta, els condemnava a un atzucac. Com van demostrar en el moment més crític, preferien claudicar, l’exili i la presó, abans que deslligar una mobilització que a més de conquistar el dret d’autodeterminació posés en risc l’statu quo per la necessària participació de la classe treballadora i els sectors populars en el centre i de manera independent.

Però aquesta hegemonia dels partits històrics de la burgesia catalana només va poder aconseguir-se per la col·laboració directa de l’esquerra independentista. La seva estratègia de conciliació de classes i unitat nacional per a la conquesta del dret a decidir va deixar a la CUP com l’ala esquerra del processisme amb la seva famosa política de mà estesa. “Estrenyien” perquè els gestos anessin més enllà del que Convergència i ERC volien, fins i tot fins a arribar a convocar el referèndum de 2017, però es van negar a trencar la unitat del bloc sobiranista vinculant aquesta baralla democràtica amb la lluita sense quarter contra els seus socis i les seves polítiques neoliberals.

Quan va arribar la previsible claudicació de la república imaginària, la CUP va ser totalment impotent per a plantejar una alternativa a una direcció de la qual, a la seva manera, eren ja part. En l’altre costat de l’esquerra hegemònica les posicions eren encara pitjors. Els Comuns, com a part de la integració del neorreformisme en el Règim del 78, van donar l’esquena al 1-O sense reconèixer la seva legitimitat i convertint-se en la veu avançada de la via negociada que avui sembla estar començant a prendre forma amb la foto de Sánchez i Aragonés en Foment.

Una restauració autonòmica que, aquesta vegada sí, sembla obrir-se pas

Des de 2017 d’ara endavant hi ha hagut diferents projectes de restaurar la normalitat, tots amb un nivell de dissens entre les parts que li van fer fracassar. El primer va ser la restauració conservadora que van encarnar el PP i l’ofensiva posterior al discurs del rei el 3-O. Va fracassar en les eleccions del 21D de 2017, no es va poder evitar un altre govern independentista -encara que sí que sortissin electes els seus candidats- i al final la Gürtell va obrir el camí a la moció de censura de 2018. El primer govern Sánchez i el govern de coalició va tantejar un altre tipus d’intent de restauració, que com tot el seu govern era una restauració “progressista de mans buides”. Sota el seu mandat es va mantenir la repressió, es van condemnar als presos polítics del judici del procés i es va mantenir una ofensiva judicial i mediàtica que va portar a l’avançament electoral i a la també fracassada operació Illa.

Què ha canviat llavors perquè en tot just una setmana les importants expectatives de la CUP amb un govern progressista a la catalana que preparés un nou “embat democràtic” s’hagin esfumat? Diverses qüestions de conjuntura i altres més de fons estan operant.

En l’immediat la derrota de la coalició “progressista” en les eleccions de Madrid i el rumb de les enquestes deixen clar que si el govern no se sosté, un avançament electoral lliuraria La Moncloa a la dreta. Per a evitar aquest escenari Sánchez necessita consolidar els suports parlamentaris del bloc de la investidura, especialment ERC. L’indult i una normalització en termes autonòmics de la relació amb el nou govern d’ERC-JxCat és una condició per a això, encara fins i tot encara que al principi no comptés amb el suport de bona part de l’aparell del PSOE.

D’altra banda, Aragonés, el jóven neoliberal d’ERC, fill d’una família d’hotelers de la Costa Brava, vol quatre anys de gestió tranquil·la. Va utilitzar a la CUP per a “estrènyer” a JxCat, però va acabar convencent-los amb un repartiment de carteres que deixa en els hereus del pujolisme les de major pes econòmic i les que gestionaran la major part dels fons europeus. Acceptar els indults, abandonar als més de 3000 processaments, oblidar-se de tot el que se sembli a un nou gest processista que tensione les relacions amb l’Estat central i pactar un suport mutu en el Congrés i el Parlament amb PSC i Comuns, és el seu veritable full de ruta.

Els seus socis de govern ho accepten, encara que amb escarafalls. JxCat no va trencar i quedar-se per fora de la major onada de milions de la UE des dels fons de cohesió dels 80 i 90. La CUP per la seva part es lamenta i es lamenta, encara que de moment ni tan sols ha donat per trencat l’acord de legislatura amb ERC pel qual li van donar els seus 9 “sís” al president que acaba de segellar l’acta de defunció del procés negant la legitimitat ni més ni menys que del 1-O.

Un nou projecte: els fons europeus i una reestructuració del capitalisme espanyol a costa de la classe treballadora.

El rerefons que pot fer possible aquesta restauració autonòmica va més enllà dels fràgils equilibris parlamentaris en els quals se sustenten La Moncloa i Palau. Si avui Sánchez pot aconseguir el no que no va aconseguir Rajoy ni ell mateix fins ara, és per dues grans raons.

El moviment democràtic català ha estat conduït a una notable reculada per la labor combinada de la seva direcció i la repressió estatal. Encara que no s’ha acabat amb les aspiracions a poder exercir el dret a decidir de gairebé el 80% segons gairebé totes les enquestes, sí que ho ha pasivitzat enormement. Això, sumat a un horitzó electoral a quatre anys, permet que posicions més obertament claudicants com la d’Aragonés o el mateix Jordi Sánchez -que va reconèixer que per a ells l’1O només pretenia forçar una negociació-, puguin avançar.

Per l’altre costat, l’entrada dels fons europeus anima el repartiment entre Comunitats Autònomes. Aragonés i JxCat ja no parlen de Pacte Fiscal, però hi ha 140 mil milions a repartir dels que fins a 41 mil podrien recaure en inversions a Catalunya. A diferència de 2012, quan l’Estat central es negava a tota renegociació del pastís, avui el govern “progressista” es mostra més que generós amb el seu esperat soci.

De fet, de la primera partida avançada a les comunitats, de 3000 milions, gairebé la meitat – 1.487- han anat per a la Generalitat. Però la llista de projectes és llarga, destacant 27 de gran envergadura lligats a la indústria del liti, les energies renovables o la gestió de l’aigua, que seran gestionats per empreses com Naturgy, ICL, Celsa, Aigües de Barcelona, Telefónica Cellnez o Factorenergía. Uns altres suposarien una ampliació d’infraestructures com el port, Mercabarna o la creació de diversos parcs empresarials.

A això cal sumar l’ofensiva diplomàtica i comercial que, des del Ministeri d’Exteriors, es té en regions com el Magreb i Amèrica Llatina -de la qual els recents viatges de Sánchez a Líbia o l’Argentina són part – per a facilitar nous “desembarcaments” de les empreses espanyoles i catalanes per a una major participació en l’espoli imperialista dels seus recursos.

Com en els 90 i primers 2000, els anys de les “vaques grosses”, novament fons europeus i expansió imperialista tornen a ser dos motors clau de la recuperació i reestructuració del capitalisme espanyol. Els partits procesistas, sense la pressió del carrer i amb un pastís així per repartir, aposten per intentar reviure els gloriosos anys del pujolismo.

La factura del banquet va a costa dels de sempre. Els fons europeus no són donacions filantròpiques. 70 mil milions engrossiran el deute públic i hauran de ser retornats a costa de nous ajustos i retallades com els que ja vivim de 2010 d’ara endavant. Els altres 70 mil són a canvi de noves contrareformes laborals i de pensions. L’expansió imperialista de les multinacionals amb rojigualda o senyera, aniran a càrrec d’augmentar l’espoli, la dependència i la pobresa de pobles germans.

Una esquerra que es prepari per als nous “embats” que impugnin aquesta restauració reaccionària

La tranquil·litat i els rostres serens de Sánchez i Aragonés podrien enganyar un observador superficial. Recorden molt a la campechanería que desplegava Zapatero mentre convidava a tots els directius de l’IBEX35 a la Moncloa per a acordar les mesures de rescat als capitalistes i les contrareformes que li suggerien. L’entrada dels fons europeus i l’efecte rebot en les xifres de creixement econòmic que tingui el control de la pandèmia, lubrifiquen en gran manera la crisi per dalt.

La qüestió catalana, la principal fissura de la crisi del règim, podria estar sent estabilitzada. Fins a la dreta ha baixat els decibels, encara que es mantingui en una oposició ferma a tot gest de distensió. No obstant això, el malestar i la desafecció amb aquesta democràcia per a rics i els diferents partits que la componen, apunta en línia ascendent. Això del “govern més progressista de la història” no s’ho creu ja ningú. La pujada de la llum, la negativa regular els lloguers, l’allargament de l’edat de jubilació, la no derogació de la reforma laboral... són només la bestreta d’una segona part de la legislatura que s’assemblarà molt més a Zapatero 2010.

Hi ha fons per a repartir i perquè totes les famílies del règim, juntament amb els principals sectors de la burgesia de tot l’Estat, surtin beneficiats. Però això es realitzarà a costa d’un nou ajust draconià que inclourà atacs a les pensions, noves voltes de rosca en el mercat laboral, reconversió de sectors sencers a costa d’acomiadaments, tancaments i precarització i unes taxes de pobresa estructural molt superiors a les prèvies a la pandèmia.

Zapatero pensava que el consens aconseguit amb la burocràcia sindical i la patronal, i la treva de la dreta per una certa “responsabilitat d’Estat”, li donava un marge gairebé infinit. Però el 15M li va explotar en la cara, va enfonsar a la pota esquerra del bipartidisme i va obrir una crisi de règim de llarga durada.

Sánchez i Aragonés avui poden pensar el mateix. Estan enterrant sense molt de cost el moviment democràtic català. Però la recepta de fons pot estar engendrant un malestar que acabi esclatant com en 2011. Les explosions, encara episòdiques però simptomàtiques, del malestar juvenil que vam veure en el moviment de Hasel, o la miríada de conflictes obrers que recorre tot l’Estat, amb lluites com la de Tubacex o Airbus al capdavant, poden ser només un avançament.

Les aspiracions democràtiques del poble català no han desaparegut, i poden tornar a l’escena de manera activa, com va passar en 2012, esperonades justament per processos que tornin a impugnar de conjunt el règim i les receptes per a fer pagar la crisi a la classe treballadora i rescatar a les grans empreses i fortunes.

Per a aquest escenari hem de preparar-nos des de l’esquerra anticapitalista i revolucionària. Arribar preparats, sobre la base de l’experiència històrica i del cicle anterior. Sense repetir ni les il·lusions en la gestió amable del capitalisme que va alimentar Podemos per a ser avui part dels qui gestionen el nou ajust, ni en les quals ens van vendre a Catalunya que era hora de construir la “unitat popular” amb els partits processistes que van claudicar en 2017 i es preparen per a ser els gerents del projecte en comú amb els social-liberals del PSOE.

La crisi capitalista, reoberta i aprofundida amb la pandèmia, pot trobar conjuntures de relativa estabilització, però la dinàmica és augmentar la pauperització de les nostres vides i al fet que s’obrin nous escenaris i oportunitats per a resoldre les grans demandes democràtiques, com el dret a decidir, i un programa que els faci pagar la crisi als capitalistes. Construir una esquerra que baralli per un programa així, amb eix en el desenvolupament de la mobilització i autoorganització obrera i popular, de forma totalment independent dels partits capitalistes, és la tasca estratègica perquè els pròxims embats puguin obrir passo a la victòria.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic