Jean-Philippe Divès va ser durant molts anys militant de la Ligue Socialiste des Travailleurs, integrant de la LIT fundada per Nahuel Moreno, i posteriorment militant de la Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR) fins a la fundació del NPA del qual va passar a formar part, on va esdevenir un dels editors de la seva revista teòrica L’Anticapitaliste. És coautor al costat de F. Chesnais del llibre Què se’n vagin tots! Le peuple argentin es soulève (Éd. Nautilus, 2002). A l’últim congrés del NPA de 2018 va ser signant de la “plataforma Z” juntament amb la CCR, amb la qual des d’aquell llavors treballa en col·laboració. Forma part dels signants de la recent declaració en la qual gairebé 300 militants del NPA criden a construir una nova organització revolucionària.

* * * * * * * *

A això és al que assistim, no veritablement estupefactes sinó realment entristits, els dies 22 i 23 de maig de 2021, durant l’últim Consell Polític Nacional (CPN) del NPA.

En un altre article s’ha referit al desenvolupament d’aquest CPN, encarregat de preparar una Conferència Nacional (CN) sobre les eleccions presidencials, així com a alguns dels esdeveniments que ho havien precedit. Recordem, a mode d’introducció, que els dos sectors de l’esquerra del NPA [1] que són numèricament els més importants després de la CCR/Revolució Permanent (i els seus aliats, entre els quals es troba l’autor del present text), van emprendre un procés de "acostament" a l’antiga majoria, al mateix temps que avalaven les maniobres destinades a excloure’ns.

Una capitulació política...

La convergència política es va manifestar en dos plans. En primer lloc, en el de les "plataformes" que presenten els continguts polític-programàtics sotmesos a la Conferència Nacional. Uns (els membres de l´Étincelle i AyR) i altres (els membres de la pU) es van abstenir mútuament respecte de les seves respectives plataformes, especialment, en el segon cas. Aquesta era una manera de permetre que cadascuna d’aquestes plataformes obtingués una majoria relativa de vots en el CPN, però també i sobretot, d’enviar un missatge polític inequívoc sobre una voluntat compartida d’aconseguir una posició comuna a partir d’aquest moment fins a la CN. En segon lloc, en el pla de la candidatura que es presentarà a les eleccions presidencials. A més del vot que acabem d’esmentar, una sèrie d’intervencions van indicar que els antics corrents d’esquerra, que ara es presenten com situades "en el centre" del NPA, no s’oposaran a la candidatura de Philippe Poutou, anunciada explícitament en el text de la pU per a la CN.

Ara bé, Philippe Poutou, sense deixar de ser un dels portaveus del NPA, és també el portaveu de la llista formada per a les eleccions regionals a Nova Aquitània entre La France Insoumise (LFI) i el "NPA en lutte" (membre de la pU). Aquest últim, una fracció molt minoritària dins del NPA en aquesta regió, va prendre la decisió de comprometre’s amb una llista comuna amb LFI de manera unilateral, sense cap vot de cap instància regular, sinó amb el suport a penes dissimulat de la pU nacional. Qui encapçala la llista, Clémence Guetté, és secretària general del grup LFI en l’Assemblea Nacional i corresponsable de l’elaboració del programa presidencial de Jean-Luc Mélenchon per a 2022. Philippe Poutou apareix com la seva principal sustentació en cartells, octavetes i altres materials de campanya.
Qualsevol candidat del NPA (o de de l’extrema esquerra en general) a les eleccions presidencials de 2022 s’enfrontarà a l’acusació de "dividir a l’esquerra radical" i afeblir així les possibilitats de Mélenchon d’arribar a la segona volta, mentre que aquest últim sembla ser l’únic en condicions de disputar "per esquerra" l’anunciada confrontació entre Macron i Le Pen. Des d’un punt de vista estrictament electoral-institucional, l’argument no és necessàriament absurd. Com podria respondre a això Philippe Poutou? Com justificarà oposar-se al candidat de la LFI, després d’haver fet costat a la LFI i el seu programa en les eleccions regionals?

.. i moral
En aquesta mena de situacions, els aspectes polítics i morals solen estar estretament vinculats. Al 1979, per exemple, la majoria de la LCR i el Secretariat Unificat (el referent internacional de la pU, que, encara que molt afeblit, continua dient-se "Quarta Internacional") van excloure als qui es van oposar a la seva política de capitulació davant les noves autoritats sandinistes de Nicaragua, mentre encobrien –i fins i tot, al principi, aprovaven!– la repressió exercida per aquest govern contra els trotskistes, en particular, contra els combatents estrangers de la Brigada Simón Bolívar (detinguts, colpejats i després expulsats del país).

El context actual és evidentment menys dramàtic, ja que no es tracta de posicionar-se enfront de processos de revolució i contrarevolució, sinó "només" respecte al reformisme, a la política a seguir enfront d’ell i a les pressions que exerceix sobre l’organització que es reivindica anticapitalista. La veritat és que sota altres formes, la correlació entre els problemes polítics i morals i, per tant, també de "principis", també és present.

Així, com deixa clar l’article de RP al qual es fa referència al principi d’aquesta contribució, els camarades de la fracció l’Étincelle i de l’actual AyR, mentre treballaven en la seva reunió amb la pU, es van negar a defensar els drets democràtics elementals dels militants de la CCR (i de la nostra plataforma comuna de l’últim Congrés), en impedir que s’adopti la moció de mínims que apuntava a preservar-los dins del NPA. Per això tampoc cap representant de les diferents tendències d’"esquerra" va tenir la més mínima reacció després que, al final del CPN del 22-23 de maig, la pU llegís, i després publiqués dins del NPA, una "declaració" que concloïa amb la crida a formalitzar l’exclusió dels seus opositors: "La CCR [...] es comporta com un partit diferent i hostil al NPA. Per tant, la Conferència Nacional haurà de prendre nota d’aquesta nova realitat organitzativa".

És cert que, com van afirmar i van demostrar durant el cap de setmana, aquests sectors no es consideren (o per a alguns, ja no es consideren) com a oponents polítics a la pU, sinó com a corrents que simplement expressen opinions o crítiques que se suposa que serveixen al "interès general" del NPA.

Una prova fallida

Aquest desenllaç és tant més deplorable quant que, sumades, els corrents d"esquerra" s’havien tornat clarament majoritàries dins del NPA, des de l’últim Congrés celebrat al febrer de 2018 (fa ja tres anys i mig, mentre que els estatuts preveuen que "el Congrés se celebri almenys cada dos anys"!).

La pU, en minoria des d’aquest Congrés amb el 49,72% dels mandats, va mantenir la seva majoria en el si de l’Executiu gràcies a la comprensió benèvola de la fracció de l´Étincelle, la delegació del qual havia acceptat, a petició de la pU, concedir-li una "majoria de treball" en el CPN. Però això no va impedir que aquesta última perdés progressivament la seva influència, fins al punt de representar només el 40% dels militants o a penes una mica més. La raó fonamental és que, sota la seva direcció, el NPA s’ha mostrat incapaç de proposar una política independent enfront de les onades de vagues i mobilitzacions que s’han succeït des de 2016 i, per tant, un perfil, així com perspectives atractives i capaces d’entusiasmar a les noves generacions de militants sorgides d’ellas.

Davant aquest fracàs, l’antiga majoria va optar per fugir cap endavant mitjançant una política d’acostament a LFI, que avui és la principal força d’esquerra reformista amb pretensions radicals. Els acords electorals celebrats a Nova Aquitània, però també a Occitània, en aquest últim cas sobre una base encara més oportunista preveient fins i tot la possibilitat d’una fusió en segona volta amb el Partit Socialista, són els primers exemples d’això.
La direcció de la pU, principal expressió francesa del Secretariat Unificat, es limita així a aplicar les concepcions i a seguir el curs general d’aquest corrent internacional, que ha multiplicat aventures tan oportunistes com catastròfiques com a l’Estat espanyol, on Podemos, que l’organització Anticapitalistes ("secció" del SU) havia contribuït en gran manera a crear i llançar, acaba d’enfonsar-se en una mar de col·laboració de classes i de gestió institucional de l’Estat monàrquic burgès.

Aliant-se, encara que sigui només en les qüestions en les quals ja estan d’acord, els corrents d’esquerra haurien deixat en minoria a la pU, i podrien haver començat a donar un nou rumb polític al NPA, desitjat per la majoria dels militants. Amb aquest objectiu, durant l’últim període hem mantingut reunions periòdiques conjuntes amb AyR i DR (Democràcia Revolucionària) durant gairebé sis mesos, i de forma més episòdica, per iniciativa pròpia, amb la fracció l’Étincelle. Però aquestes reunions no van progressar i no van arribar a res, a causa de la negativa dels altres participants a anar més enllà d’una primera reacció comuna davant la primera ofensiva escissionista de la pU, a l’estiu de 2020.

Finalment, els companys de l’Étincelle i AyR han triat un camí oposat: no un front comú per a deixar en minoria a la pU, treballant per construir una alternativa revolucionària independent, sinó un acord amb la pU "en defensa del NPA", al qual nosaltres suposadament hauríem "atacat" en presentar la precandidatura d’Anasse Kazib, líder classista i antiburocràtic de les últimes vagues ferroviàries, i referent d’importants sectors de l’avantguarda obrera.

Hi ha moments, tant en les confrontacions polítiques com en la lluita de classes, en què els corrents revolucionaris han de passar per tests seriosos que se’ls imposen per a mostrar-se a l’altura de les circumstàncies, per a trencar amb les concepcions i la rutina del passat. Tant AyR com la fracció l’Étincelle han fracassat clarament en aquestes proves. Poc importa que es tracti de "tàctiques" que apunten a preservar la seva existència com a grup, per a ells necessàriament dins del NPA, ja que no contemplen cap perspectiva fora d’aquesta organització que, no obstant això, està en crisi total, o bé es tracti dels primers passos d’una evolució política que després hauria de precisar-se: en tots dos casos, el resultat és el mateix.

El nou/vell projecte polític de la pU
L’exclusió de la CCR/Revolució Permanent és la culminació d’un procés que ha durat més d’un any. La pU ho va iniciar a principis de 2020, després del moviment i de les vagues en defensa de les jubilacions. La CCR havia estat l’únic corrent del NPA que es va mostrar capaç de convèncer a desenes de dirigents d’aquestes mobilitzacions perquè s’unissin a una lluita revolucionària independent. L’antiga majoria del NPA, presa del pànic davant la perspectiva de quedar-se en minoria per molt de temps i perdre així el control de l’organització que ella mateixa havia fundat, va llançar llavors la seva ofensiva (posteriorment només reorientada cap a la CCR) contra "fraccions" diferents de la seva, amb l’objectiu de disciplinar-les o expulsar-les.

De forma una miqueta sorprenent, els dies 22 i 23 de maig sentim afirmar als dirigents dels suposats corrents d’esquerra que el NPA "no ha fracassat" i que, si bé no hi ha raons per a desfer-se en elogis, almenys "té el mèrit d’existir"! Per part seva, els dirigents de la pU, que han controlat la direcció i el petit aparell del NPA des del principi, són molt conscients del fracàs del projecte llançat en 2009, encara que es neguin a assumir la seva responsabilitat i l’hagin imputat a totes les "fraccions" abans de concentrar els seus atacs contra la CCR.

Cal dir que, al mateix temps, també es neguen a qualsevol qüestionament del seu plantejament de "partit ampli anticapitalista", sense definicions revolucionàries clares i assumides, sense una altra estratègia més que la "unitat" per a resistir a corrents que en forma unilateral creuen oposades, sense orientació independent en les lluites i sense política de construcció.

En un text del 10 de maig de 2021 titulat "En la cruïlla", els membres del Comitè Executiu del NPA pertanyents a la pU van reafirmar la seva "oposició a qualsevol política centrada en els partits d’avantguarda"; és a dir, la seva oposició a la construcció d’una organització revolucionària amb l’objectiu de reagrupar als sectors més avançats de la nostra classe per a preparar la revolució. En fer-ho, repeteixen la coneguda cantarella que "la línia va ser correcta però no es va aplicar (o no va poder aplicar-se realment)"; segons ells, a causa d’inesperades circumstàncies contràries i a la malvolença de la CCR. No obstant això, pretenen posar-se a treballar el més aviat possible, i per això han fet un primer gest cap als militants de la France Insoumise en les eleccions regionals.

Els seus companys d’Anticapitalistes a l’Estat espanyol fan el mateix tipus de balanç sobre la seva experiència amb Podemos, projecte que havien concebut i que no hagués estat possible sense la seva ajuda. Després de l’entrada de Podemos en el govern "socialista" de Pedro Sánchez, un dirigent del SU a l’Estat espanyol continuava reivindicant així la "forta aposta" de, en les seves paraules, "sortir de la zona de confort en la qual s’instal·len tants petits grups i sectes de l’esquerra radical, que limiten la seva activitat a l’autoconstrucció, la denúncia, la posada en evidència d’altres agents polítics i el propagandisme, sense tenir la voluntat ni la capacitat de concebre projectes polítics per a l’acció de les masses i en relació amb elles". Però una de les condicions -va continuar- per a poder emprendre, quan es donin les condicions, noves aventures d’aquest tipus, serà "la necessitat de tenir una important preparació ideològica i estratègica [...] per a actuar de manera homogènia, amb reflexió estratègica, capacitat tàctica i creativitat organitzativa" [2].

Dins del NPA, això implica separar-se dels qui tenen "la tendència [...] a resumir les dificultats del nostre camp social en les ’traïcions’ de les principals organitzacions de l’esquerra social i política, i a proposar com a única perspectiva el reagrupament dels elements més revolucionaris de la classe obrera en un partit sota la direcció del qual la classe en el seu conjunt pugui aixecar el cap" [3]. Com a resultat, sempre segons els autors del text citat, de "pràctiques sectàries en les mobilitzacions socials, que sempre tracten de ’destacar’ als més i els menys ’radicals’, així com de negar-se a la construcció lleial de qualsevol estructura de base (sindicat, col·lectiu, associació, coordinació...) si no està sota la direcció exclusiva dels militants revolucionaris".

Des de la crida “Unim-nos” –del qual diversos membres i dirigents de la pU van ser coiniciadors– fins a altres expressions que van en la mateixa direcció, passant, per descomptat, pels acords electorals amb LFI, no falten signes que prefiguren un projecte polític sensiblement diferent al del NPA dels orígens. Aquest últim, més enllà de tots els seus defectes, havia mantingut la seva independència enfront de l’esquerra reformista, fins i tot aquella anomenada "radical", per no parlar del seu rebuig a qualsevol acord electoral amb l’"esquerra" burgesa (PS i EELV [4]). Això va conduir en els primers temps a tres escissions successives cap al Front de Gauche, predecessor de la LFI: Gauche unitaire, després Convergences et alternative, i després Gauche anticapitaliste.

Amb els seus "acords unitaris" en les eleccions regionals, la pU acaba de derrocar les barreres que havia mantingut fins llavors. Òbviament, també està preparant noves "recomposicions", el primer pas de les quals seria la reunificació, dins de la mateixa organització, dels membres del Secretariat Unificat a França, avui dispersos entre el NPA, LFI i Ensemble.

De camí a l’oblit

Després de la nostra exclusió, la pU hauria de recuperar una majoria numèrica en el NPA, la qual cosa li permetria portar endavant la seva política amb més tranquil·litat. Podem esperar que al principi, almenys fins a la fi de les eleccions, faci una "treva" amb els altres corrents organitzats que romanen al seu costat. Però després les coses podrien canviar.

Els corrents d’esquerra o antigament d’esquerra que avalen la nostra exclusió per a continuar beneficiant-se del paraigua del NPA es veuran llavors exposades a la intempèrie en terreny obert. Després del previsible fracàs de la tercera candidatura de Poutou, se’ls acusarà de tots els mals. Tot i que els seus militants, o una part important d’ells, hauran participat honestament, malgrat els seus desacords, en la tercera campanya de Poutou i/o en la cerca de signatures d’alcaldes, les seves "fraccions" seran considerades responsables del fracàs: perquè la seva estructura, la seva premsa, els seus volants propis, és a dir, la seva existència pròpia, hauran contribuït a afeblir l’indispensable esforç comú. És llavors quan arribarà la imposició: o et sotmets fins al final o te’n vas.

Els exclosos d’avui saben que el camí que han triat serà difícil i estarà plagat d’obstacles. Però és infinitament més digne, emocionant i potencialment productiu que el camí de la renuncia que només condueix a la desaparició i a l’oblit.

Notes:

[1] Aquests dos sectors són la "fraction l’Étincelle" [fracció L’Espurna], antiga fracció de Lutte Ouvrière, i el corrent Anticapitalisme et Révolution [anticapitalisme i Revolució], abreujada com "AyR", la direcció de la qual procedeix en gran part de l’antiga organització juvenil de la LCR. Per part seva, l’antiga majoria del NPA s’identifica amb la lletra “u”, pel nom de la seva plataforma durant l’últim Congrés celebrat al febrer de 2018 (d’aquí el terme "pU").

[2] Manuel Garí (líder d’Anticapitalistas), "Estado español: esplendor y crepúsculo de Podemos - Razones para un adiós”, http://www.europe-solidaire.org/spip.php?article54981.

[3] "La candidatura de Anasse Kazib y la campaña del CCR-Revolución Permanente: una ofensiva contra el NPA", text de set dirigents de la pU, https://lanticapitaliste.org/opinions/vie-interne/candidature-danasse-kazib-et-campagne-du-ccr-revolution-permanente-une.

[4] Europe, Écologie Les Verts.