Gestionar l’Educació Pública, que fa dècades que pateix retallades, alhora que es confia en el sector privat per a la instrucció dels seus fills. Aquesta estranya relació és la que mantenen les dues últimes ministres d’Educació de l’Estat Espanyol. Ha estat notícia en la mateixa setmana del seu nomenament, que la nova ministra d’Educació, Pilar Alegría, porta al seu fill a un centre d’educació privada a Saragossa, una qüestió que ha estat polèmica perquè aixeca dubtes sobre el seu interès a defensar o aportar més recursos a l’Educació Pública.

Com assenyalava el periodista Antonio Maestre, no es pot creure als qui afirmen que gestionaran els recursos de l’ensenyament públic mentre que envien als seus infants a escoles en les quals la matrícula són 4.000 euros a l’any (excloent altres despeses), uns preus impossibles de cobrir per a famílies obreres. Més aviat s’esperaria que des dels representants polítics es donés exemple, donant suport a l’escola pública amb gestos com que els fills dels ministres acudeixin a aquests centres igual que ho fan milers de joves i nens de famílies treballadores.

No obstant això, no es tracta del primer cas en el “govern més progressista de la història”. Isabel Celaá, la fins ara ministra d’Educació, també va ser criticada per portar als seus fills a un institut privat i “inspirat en els valors de l’Evangeli”. Tot això mentre en teoria (que en no en els fets) tractava de vendre un discurs de confrontació amb l’ensenyament concertat i el poder de l’Església en l’Educació. Una aparent contradicció discursiva a la qual es van afegir polèmiques paraules en 2018 de l’ara exministre de Ciència i Innovació, Pedro Duque, qui també va afirmar que portava als seus fills a un centre privat, al·ludint al fet que s’afavoria l’ensenyament d’idiomes, una qualitat que els ajudaria quan haguessin d’emigrar.

El classisme d’una casta política al servei dels capitalistes

Sense lloc a dubte és contradictori que un suposat govern d’esquerres, el més progressista del món mundial!, tracti de convèncer-nos que protegirà els serveis públics mentre no sols els desmunta, sinó que activament dona a entendre que els seus interessos personals van lligats a l’ensenyament privat.

No obstant això, l’abisme insalvable plantejat per aquesta crítica es resol fàcilment, més enllà de la retòrica, quan s’exposa a qui representa realment aquest Govern. Caldria sorprendre’s si els representants polítics electes fossin veritables representants de la sobirania popular; i fossin triats i legitimats per una veritable democràcia obrera, de tal forma que els seus interessos fossin els dels seus electors i a ells estiguessin lligats amb la possibilitat de la revocabilitat immediata. En tal cas, el clar conflicte d’interessos i l’allunyament del nivell de vida entre elector i electors donaria pas a una fàcil revocació del càrrec.

Però en la democràcia burgesa espanyola, el Govern del PSOE i Unidas Podemos continua sent un govern que representa els interessos de la burgesia imperialista espanyola. Per tant, lluny de sorprendre, aquesta successió de ministres que gestionen i destrossen els serveis públics al mateix temps que en les seves vides privades es beneficien dels avantatges d’una acomodada vida de riqueses, ha de ser un motiu més per a assenyalar el caràcter classista i privilegiat de la casta política del règim del 78.

Perquè si al senyor Duc li sembla important l’oferta d’idiomes en el centre de nens rics al qual mana als seus fills per al cas en què els seus plançons decideixin emigrar, a moltíssimes famílies obreres no se’ls va brindar aquesta opció que els seus aprenguessin idiomes des de joves abans de veure’s obligats a emigrar per les crisis econòmiques. És més, en alguns casos, si més no es pot plantejar la qüestió de millorar o no el currículum acadèmic del centre, perquè estan més preocupats perquè aquestes escoles no estan preparades per a onades de fred o de calor.

Enfront d’aquesta polèmica, més enllà de la indignació moral expressada pel periodista Maestre, cal exposar el caràcter classista i elitista dels representants polítics de la burgesia espanyola per a desemmascarar els seus interessos polítics i trencar amb aquest relat del neo-reformisme que governant amb els qui ens retallen drets dia a dia, es podrà acabar amb dècades d’atacs a la classe treballadora.