A mitjan 2020 va aparèixer "Les venes del Sud continuen obertes", compilat per Emiliano López, que reuneix articles d’Utsa Patnaik i Prabhat Patnaik de l’Índia, Ahmet Tonak de Turquia, John Smith de Gran Bretanya, i Atilio Borón i Gabriel Merino de l’Argentina. Són postulats des de diferents perspectives teòriques i interessos, però amb una mirada des del que denominen en comú el "Sud global". Seguint a diversos autors que tenen avui certa influència en el món acadèmic, coincideixen que en les últimes quatre dècades la "globalització" i l’imperialisme s’han anat superposant, renovant l’interès per aquesta última categoria.

En els articles es repassen alguns dels debats més importants que es van donar interpretant l’obra de Marx i els corrents teòrics inspirats en el seu pensament en el segle XX, clàssics com Lenin, Kautsky, Rosa Luxemburg, així com les discussions amb altres tradicions com els teòrics de l’"escola de la dependència", i alguns més contemporanis com els de Wallerstein, Arrighi o Harvey.

Proposen la comprensió de les relacions entre països i regions amb eix en categories com "Nord-Sud". Entre altres processos contemporanis, analitzen la reconfiguració de la divisió del treball a escala mundial; l’intercanvi desigual; els processos de desindustrialització i relocalització industrials entre els països; les modificacions en l’"exèrcit de reserva"; la financerització de l’economia i les dimensions espacials que han anat assumint i aprofundint les característiques desiguals entre les zones. Tenen com a mèrit treure a llum la realitat de dominació i opressió per part dels països centrals respecte a la perifèria i semiperifèria.

No obstant això, en abordar la realitat mundial recent des d’un punt de vista "antineoliberal", si bé donen compte d’aspectes de la regressió social i major explotació que vivim les últimes dècades, ho fan desdibuixant la continuïtat de les relacions d’explotació cap a l’interior dels països "perifèrics", quan s’analitza aquells que estan o van estar recentment governats per forces "progressistes" o "postneoliberals". En particular no es posen en debat les continuïtats estructurals del neoliberalisme fins avui, justificant les diverses experiències dels governs "postneoliberals" a inicis de segle en alguns països d’Amèrica del Sud. Durant els mateixos no sols van continuar les transferències de riquesa cap al "Nord", sinó que es van aprofundir polítiques de signe fortament extractivistes i "reprimaritzadores". I així el sotmetiment i la dependència nacionals es van mantenir inalterats.

Per la rellevància que li atorga per a entendre la situació mundial actual, ens concentrem en l’article de Merino "La reconfiguració imperial dels Estats Units i les fissures internes enfront de l’ascens de la Xina". Aquest posa en el centre de l’anàlisi les disputes estratègiques dins de l’establishment nord-americà, travessades per les divisions entre globalistes i americanistes. Al nostre entendre, constitueix en la compilació l’intent més detallat, encara que incomplet, per caracteritzar a aquest país en les seves transformacions. El canvi de govern cap a l’actual administració de Joe Biden no va modificar les tendències descrites, que segueixen el seu curs dins dels mateixos marcs a l’interior dels EUA, com es veu en la continuïtat de molts dels aspectes centrals de la seva política exterior, sobretot quant a la relació amb la Xina.

Merino diu que una "breu belle époque neoliberal" es va obrir amb el cicle de creixement econòmic des d’inicis de la dècada de 1990, després de la caiguda de l’URSS, deixant enrere el "cicle negatiu des de la dècada de 1970". I sosté que a la "trans-nacionalització financera, productiva i en bona part cultural (...) havia de correspondre-li una estructura de poder transnacional" globalista. Des de llavors, la "reconstrucció de l’hegemonia estatunidenca" hauria estat possible per l’aprofundiment dels seus vincles amb la Xina.

Sosté que l’escenari mundial actual s’aniria reconfigurant "a partir de 1999-2001, quan brolla germinalment la situació de multipolaritat relativa". Estaria caracteritzat per la reemergència de la Xina, l’ascens d’Àsia-Pacífic, les aliances amb Rússia, el creixent desenvolupament d’un espai Eurasiàtic i "la insubordinació antihegemònica impulsada per forces del Sud Global". Queden així englobats tant els moviments de fraccions de les classes dominants de diferents països que qüestionaven algunes de les conseqüències de les contrareformes neoliberals buscant obtenir una posició menys subordinada, com els aixecaments populars bolivians o l’argentí, i juntament amb ells l’ascens del PT al Brasil i de Chávez a Veneçuela.

Al moment de plantejar que una altra de les manifestacions geopolítiques de l’esmentada transició seria l’aparició dels BRICS com a "espais fonamentals de l’expansió del capital transnacional del Nord Global", Merino no dóna compte de l’heterogeneïtat estructural dels integrants i els límits de burgesies que no es proposaven qüestionar els interessos dels capitals trasnacionalitzats. Si bé va cobrar rellevància per moments en les últimes dècades, va quedar relativitzada fa temps la seva força com a "bloc" perquè les seves derives van ser creixentment diferent. Els límits que ja s’expressaven al Brasil fins i tot en el seu moment d’ascens, van quedar clarament evidenciats amb el seu acostament als EUA des de l’arribada de Bolsonaro. El mateix es podria assenyalar respecte a les disputes frontereres entre l’Índia i la Xina. En la nostra opinió aquests aspectes mostren les dificultats de sostenir i aprofundir un suposat rol alternatiu en l’àmbit mundial per part de països dependents de l’imperialisme.

Merino interpreta molts d’aquests elements i proposa que estaríem davant una "transició històrica" marcada per la coincidència d’una "crisi capitalista estructural i una crisi de l’hegemonia estatunidenca i de l’ordre mundial construït pel pol de poder angloamericà". Així, el "canvi d’època" que vivim no podria ser interpretat solament com una "transició hegemònica més dins del modern sistema mundial". Postula que seria el desplegament de què anomena la seva "crisi terminal" que portaria a la crisi dels "elements constitutius del modern sistema mundial", un sistema "occidentalocèntric", amb el seu "caràcter capitalista", i el seu "particular ordenament centre/semiperifèria/perifèria i l’especificitat de l’imperialisme modern associat a l’acumulació sense fi del capital i a la resolució dels obstacles de l’acumulació". Per tant, el mateix no podria "ser interpretat solament com una transició hegemònica més dins del modern sistema mundial".

Creiem encertat assenyalar la declinació nord-americana i l’emergència de la Xina desafiant als seus interessos per a comprendre la realitat del capitalisme en les últimes dècades. No obstant això, si bé és cert que el neoliberalisme va avançar reeixidament, així com que des de la dècada de 1980 va anar cobrant cada vegada major centralitat de manera principal l’articulació d’un espai d’acumulació a la Xina, creiem que no s’estima en la seva justa mesura aquest element. D’una banda, considerem que subestima les implicacions que va tenir l’avanç de la restauració capitalista dins de les seves fronteres en dir que "l’ascens de la Xina i el seu dinamisme econòmic no són reductibles a l’adhesió per part de la Xina al capitalisme neoliberal o com a epifenomen de la globalització i la deslocalització productiva del Nord Global".

Si bé dóna compte dels trets absolutament distintius del desenvolupament xinès, ens sembla que cau en una extrapolació quan afirma que "el model de desenvolupament híbrid de la Xina no qualifica dins del marc capitalista occidental clàssic, ja que es manté la propietat col·lectiva de la terra, els nuclis centrals de l’economia estan en mans de grans empreses estratègiques estatals, i existeix un fort desenvolupament de les empreses de pobles i llogarets de propietat col·lectiva, que són les principals ocupadores de l’economia". Si al que apunta és al caràcter "no clàssic" del desenvolupament capitalista xinès, estaríem d’acord. Encara que reconeixem que es tracta d’una formació que manté elements "en transició" encara irresolta, creiem que és necessari establir clarament el sentit en què ve avançant en una direcció que l’allunya d’aquest origen especial, amb tota la reculada social que va significar.

Justament Merino tendeix a desdibuixar les seves transformacions internes en les últimes dècades i no aconsegueix comprendre que ens enfrontaríem més aviat al desenvolupament d’una "formació capitalista" o amb "trets capitalistes accentuats amb característiques xineses", si bé amb límits i contradiccions. Aquestes "característiques xineses" estarien al voltant de l’esmentada centralitat de la propietat estatal majoritària tant d’indústries com de bancs, referida, així com l’absència d’un mercat de treball lliure. Encara que la primera seria menys clara si posem el focus en el sector exportador, on creixentment han anat guanyant pes els capitals privats i multinacionals. I respecte al mercat de treball, creiem que existeixen avanços en la constitució d’un "exèrcit industrial de reserva", servint-se l’Estat xinès d’un fort control en els desplaçaments territorials de la mà d’obra. Tot això portaria a la Xina ja molt lluny de l’"acte denominació" del seu govern d’"un socialisme amb característiques xineses". Si bé no és la definició a la qual sembla adherir-se Merino, amb la seva interpretació de la "hibridació" creiem que hi coqueteja, ja que acaba sent molt concessiu sobre els trets no capitalistes d’aquesta, inclinant-se per donar-li menor magnitud als avanços capitalistes.

Com explica Esteban Mercatante des de fa quatre dècades la burocràcia del PC Xinès (PCCh) va administrar reformes orientades cap a la restauració del capitalisme. La mateixa va buscar assegurar el creixement econòmic a través de reformes a escala rural que van permetre en un primer període l’acumulació privada de famílies i comunitats vilatanes, moment signat per la preponderància dels "emprenedors". Així mateix, daten d’aquest període l’inici de les associacions d’empreses estatals amb el capital estranger que buscava aprofitar en el seu benefici la nombrosa mà d’obra amb alts nivells d’instrucció i baixos salaris. Combinaven d’aquesta manera la inserció de la Xina en les cadenes globals de producció, alhora que garantien la transferència tecnològica.

En la dècada de 1990 es va fer un nou salt posant en el centre el rol de l’Estat i les seves empreses, a partir de llavors reestructurades segons criteris de gestió fortament capitalistes associades a la banca d’inversió nord-americana. A partir d’aquest moment amb preeminència dels "campions nacionals" van anar avançant polítiques de privatitzacions de caràcter "massiu" per impuls de la cúpula del PCCh. Al mateix temps, aquelles van ser acompanyades per la seva constitució en un pol d’atracció de capitals en gran escala, mitjançant l’aprofundiment de les inversions de capital estranger, com a seu privilegiada de la "internacionalització productiva" que va relocalitzar les indústries imperialistes. Des de fa vint anys es va aprofundint la importància econòmica de la Xina com a taller mundial, convertint-se recentment en la principal economia exportadora mundial.

Com una dimensió relacionada, creiem que Merino tampoc aconsegueix esclarir el caràcter que tenen les inversions que realitza la Xina amb països de la perifèria capitalista. Allunyant-les cap a un futur indeterminat, assenyala que "pot portar-la a desplegar una acumulació per despossessió que dinamiti la seva concepció estratègica i la porti al desenvolupament d’un imperialisme capitalista a l’estil occidental". Certs aspectes d’aquesta mena de relació ja són presents en les que estableix amb països on es dirigeixen els capitals xinesos. L’exemple del cop d’estat de febrer d’enguany a Myanmar, amb enfrontaments de carrer de treballadors i joves, deixant milers de morts va mostrar la complicitat diplomàtica xinesa així com d’altres potències en defensa de les seves inversions.

D’acord amb la definició de la Xina amb predominança d’elements que més aviat la distingirien del capitalisme, fins a allunyar-la de manera absoluta d’aquest, els pronòstics al voltant d’"una crisi definitiva de la modernitat capitalista com a sistema històric" i les indagacions sobre "en quina mesura l’ascens de la Xina i Àsia Pacífic és part d’aquest procés" el porten a definir que l’actual "transició històric espacial no es tractaria (si és que es produeix) d’un traspàs del poder des d’un Estat occidental i capitalista a un altre més fort i dinàmic, per a iniciar un nou cicle hegemònic del sistema món modern".

L’anterior perspectiva té per fi postular que des de la "perifèria" es podrien com a màxim buscar "associacions" amb aquests poders emergents, ja que serien favorables als interessos populars. Les possibilitats que es converteixi en un "nou líder" més benigne, com es veu avui en l’aposta a conformar el "Cinturó i la Ruta de la Seda", definit per Merino com "un avanç cap a la formació d’un nou patró de desenvolupament", són mostra d’aquestes expectatives. En la seva anàlisi es tendeixen a subestimar les relacions marcades per elements creixents de subjecció econòmica i l’agreujament dels mecanismes d’espoliació de recursos naturals a través d’activitats fortament extractivistes, com els que avui es veuen de manera clara en alguns països de la resta del Sud-est asiàtic, Àfrica o Llatinoamèrica.

Merino reconeix les creixents tensions i disputes en l’àmbit mundial enfront de l’ascens xinès, com vam veure desenvolupar-se agudament fins fa poc a escala comercial, aranzelari i monetari, incloent entre les possibilitats la de la seva escalada militar. Però creiem que tendeix a situar les dificultats i obstacles en el desenvolupament de la Xina com a potència en un ordre d’elements més centrats en un altre tipus d’ordres. D’una banda, en l’impacte "demogràfic" pel que fa a la incorporació d’"una cinquena part de la població mundial" al capitalisme. Per l’altre, les implicacions de major gravetat estarien centrades més aviat al voltant de posar-nos enfront d’un "abisme ecològic". I encara que puguin estar relacionades, les dimensions geopolítiques o militars només són incorporades de manera relativament subordinada a les anteriors.

Per als qui barallem per la revolució socialista, el nostre horitzó és que els treballadors i el poble, en el camí a conquistar les seves demandes, aconsegueixin així mateix la seva independència política. Per a això, necessiten anar forjant partits i institucions revolucionàries que apuntin a posar fi a un sistema com el capitalista que, fins i tot en els seus moments de creixement, demostra que només discuteix qui seran els encarregats d’administrar la fam i la misèria. Es tracta d’un debat sobre programes, polítiques i estratègies de diferent classe; aquí entra també definir clarament el lloc que poden jugar les diferents potències o aspirants a ser-ho en el tauler mundial. En el cas de la Xina, és clau trencar amb qualsevol nació que pugui ser un fidel en la balança contra l’imperialisme o un aliat en l’emancipació de les classes treballadores i pobles oprimits de tot el món.