La prova són els milers de desnonaments, les cues de la fam, la congelació de l’SMI, la no derogació de les reformes laborals, els talls i els preus de l’energia pels núvols, etc. No hi ha política econòmica i social progressiva davant la desfeta econòmica i l’emergència social que no passi per atacar els interessos dels grans capitals i les empreses de l’IBEX 35. Quelcom que, ha deixat clar, no està disposat a fer aquest govern.

La setmana passada es feia viral la imatge d’una nena de dos anys que en ple desnonament travessava el llindar de la que havia estat la seva casa per a anar a la trobada dels antiavalots que acaben de derrocar la porta, mentre un d’ells li posava la mà a l’esquena per a facilitar-li la sortida. Aquesta imatge impactant pot també ser un símbol de la política social del Govern del PSOE i Unidas Podemos. Una postal que despulla la realitat i la impostura d’un govern social liberal –per molt que compti amb ministres i ministres d’Unidas Podemos– que s’ha autoproclamat “el més progressista de la història”, però que no està disposat a adoptar les mesures necessàries, malgrat les seves falses promeses d’erigir un “escut social”, que evitin la crisi social desencadenada per la covid-19 i els espertenecs encara no superats de la crisi de 2008.

Perquè més enllà de les engrunes de l’anomenat Ingrés Mínim Vital, un subsidi de quantia miserable i que a penes ha arribat a un terç de la població prevista, i dels ERTO destinats a maquillar les xifres de l’atur –però que en realitat són una ajuda empresarial que facilita l’explotació i la precarietat laboral a l’extrem–, la resta de les ajudes supermillonaries facilitades pel Govern per a atallar els efectes de la covid-19, han anat sobretot dirigides a les empreses. Bàsicament per a les grans empreses de l’IBEX 35.

A través d’avals financers de l’Estat amb l’ICO (120 mil milions), més les exoneracions i moratòries de les quotes de la Seguretat Social, les ajudes directes a empreses (21.000 milions) i els fons europeus que aniran arribant (70.000 milions a fons perdut) que es vincularan a grans projectes locomotora, s’ha injectat o s’injectarà una quantia ingent de recursos per als grans capitalistes que pagarem entre tots.

És a dir, un transvasament històric de rendes per a les grans fortunes, les grans empreses i entitats financeres, a costa de les i els treballadors que veuran reduir els seus drets socials amb futures retallades en sanitat, educació, polítiques socials, pensions, etc., quan calgui pagar la factura. Així, són ja clars exemples la no derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, o la no pujada de l’SMI (Salari Mínim Interprofessional). Sense oblidar les pròximes retallades a mitjà termini en polítiques socials, esmentats abans, que s’aveïnen quan comenci l’ajust fiscal exigit des de Brussel·les, atès que el deute públic està per sobre del 120% i el dèficit públic es va tancar en 2020 amb el 10,97% i es vaticina que a partir de finals de 2022 o 2023 caldrà començar de nou a complir amb la disciplina pressupostària i fiscal exigida per la UE.

Mentre a les empreses se les tracta amb guant de seda, la crisi la tornem a pagar els treballadors i treballadores.

Els desnonaments i la pobresa desfermades tot i l’“escut social” del Govern “progre”

La foto de la nena de dos anys desallotjada del seu domicili al costat dels seus tres germans també menors, així com el suïcidi d’un inquilí en el barri barceloní de Sants al juny no han mogut un àpex el full de ruta del Govern “progre” en política d’habitatge. La suposada prohibició dels desnonaments –amb límits evidents i un embull burocràtic indesxifrable– és un ostensiblement fracàs i demostra el fracàs de la política d’habitatge social del Govern. La realitat és que, més enllà dels discursos, segueixen sense fer res que solucioni radicalment la qüestió, com podria ser prendre els habitatges buits dels grans tenidors sense cap indemnització o utilitzar els habitatges buits de la SAREB que són propietat de l’Estat. L’“escut social” de la pandèmia no va servir a la família de la nena desnonada, malgrat reunir els requisits, com no ha servit durant la pandèmia a milers de famílies més.

La qüestió és que el decret anti-desnonaments que va legislar el Govern de coalició va deixar tot el procés en mans de la voluntat dels jutjats, és a dir, no es van prohibir els desnonaments d’ofici i taxativament com exigia la crisi social pandèmica. En canvi, va quedar a l’atzar de la demostració, una cosa molt complicada de fer en plena pandèmia, de la vulnerabilitat social amb documents que havien de ratificar els serveis socials, com si això fos possible en tots els casos, tenint en compte que els serveis socials públics estan infradotats i extenuats de treball durant la pandèmia.

Així, els desnonaments per impagament de lloguers s’han disparat durant la pandèmia i superen amb molt als hipotecaris. És per això que només en la Comunitat de Madrid, segons les últimes dades facilitades pel Consell General del Poder Judicial durant el primer trimestre de l’any 2021 s’han executat 847 ordres de desnonament, és a dir, un 6% més que en el mateix període de 2020. Però és que per a aquest mateix període a escala nacional s’han incrementat els desnonaments un 14% de mitjana i incloent els hipotecaris que també han crescut durant la pandèmia, malgrat la moratòria existent. Els desnonaments han augmentat en 29 de les 50 províncies, suposant un total de 10.961 llançaments en el conjunt de l’Estat espanyol.

La incidència augmenta en zones molt dependents del turisme i l’hostaleria: Castelló (46%), Tenerife (42%), Balears (35%), entre altres. Catalunya es troba al capdavant dels desnonaments per impagament de lloguer amb 1.835 llançaments, el 23,35% de tot l’Estat espanyol. En segon lloc, està Andalusia amb 1.109, la Comunitat Valenciana amb 1.025 i Madrid amb els 847 esmentats abans. L’any 2020, durant els moments més durs de la pandèmia, va haver-hi ni més ni menys que 29.406 desnonaments, és a dir, més de 80 diaris.

Respecte als índexs de pobresa i la seva evolució durant la pandèmia, aquest ha estat un altre dels aspectes de la crisi a la qual el Govern “progre” no ha donat resposta per no estar disposat a atacar els interessos de les classes posseïdores.

Recentment s’ha publicat a càrrec de l’INE la denominada “Enquesta de Condicions de Vida” que pren dades de 2019, però que inclou dades d’un indicador de situació socioeconòmica que s’elabora a partir dades del quart trimestre de 2020. Per tant, possibilita una radiografia del tremend cop sofert per les classes populars per la crisi de la pandèmia durant el primer any. I, en conseqüència, permet avaluar les polítiques socials que s’han rebut. La veritat és que no resulta precisament favorable la valoració que es pot fer, sobretot de l’única política social desenvolupada referent a això que és l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i que, suposadament, hauria de servir perquè els índexs de pobresa descendeixin.

La veritat és que les dades són demolidores en sentit invers. Així la pobresa greu en 2020 segons l’enquesta citada va augmentar fins al 7% de la població, és a dir, va afectar uns 3,3 milions de persones i suposa, per tant, gairebé un increment del 50% respecte de 2019. Partíem d’un 4,7% de la població afectada per pobresa greu en 2019, per tant, el creixement ha estat de 2,3 punts percentuals i això amb el IMV en funcionament. Situant-se a més molt lleugerament per sota del màxim històric reeixit en 2014, en els moments més àlgids de la crisi financera de 2008, que va aconseguir al 7,1% de la població.

Per a entendre bé el que suposa en termes de penúria aquesta situació de pobresa greu cal valorar que s’analitzen nou variables bàsiques de necessitat social per a determinar-la i suposa que en quatre d’elles existeix forta privació. La llista inclou com a indicadors: greus dificultats per a arribar a fi de mes (afecta a un 10% amb un increment de 3 punts sobre l’any passat), incapacitat per a assumir despeses imprevistes (35,4% amb dos punts més), retards en el pagament de despeses d’habitatge o en compres a terminis (13,5% i el doble que en 2019), la impossibilitat de gaudir una setmana de vacances (34,4% i un punt més que l’any passat), sofrir pobresa energètica (10,9% respecte al 7,6% l’any passat), no poder menjar carn o peix durant almenys dos dies a la setmana (5,4% respecte al 3,8% ), i no poder disposar d’un automòbil, un televisor o una rentadora.

Si a això li sumem l’increment sofert en el nombre de llars que té tots els membres en situació d’atur, que ha augmentat en 150.000 llars entre el primer trimestre de 2020 i l’equivalent de 2021, sorgeix una imatge del dur que ha colpejat la crisi de la covid-19 en les llars més vulnerables.

Una situació que no ha estat pal·liada per una mesura, qualificada com a estrella, el IMV, que a penes ha arribat a un terç de les famílies previstes, sobre 850.000 que es preveien. A més, es tracta d’ajudes que són una autèntica misèria, entre 461,5 euros per a adults sols i 1.015 euros per a llars de cinc membres, per la qual cosa és evident que no serveixen per a atendre cap necessitat real d’aquestes capes socials. De fet, la població amb grans problemes per a arribar a fi de mes ha crescut fins a afectar a gairebé el 30% de la població en 2020, sent aquest augment gairebé el doble per als retards en pagaments relacionats amb l’habitatge el que implica un aspecte crític de la situació de pobresa i un enorme risc de perdre l’habitatge.

La denominada taxa Arope que avalua la taxa de risc de pobresa i està elaborada per la Comissió Europea ja venia indicant en 2019 que un 26,4% de la població estava en risc de pobresa, incrementant-se sobre el 25,3% de l’any anterior. A la UE aquesta dada indicadora de desigualtat era bastant inferior, un 21,9%. Aquestes dades sens dubte s’han vist incrementats fortament en 2020 i 2021, partint dels obtinguts en l’enquesta del nivell de pobresa de l’INE per a 2020.

És vital fer front a l’emergència social que sofrim a conseqüència de l’aturada econòmica de la covid-19 i les polítiques social liberals del Govern “progre” del PSOE i Unidas Podemos. Aquestes, com ja expliquem, prioritzen el desviament d’ingents quantitats de recursos per a les empreses de l’IBEX 35, abandonant a la seva sort a àmplies capes de població vulnerable. Al mateix temps, grans empreses pretenen acomiadar massivament, com és el cas d’Airbus Puerto Real.

És necessari lluitar decididament contra els atacs que ja s’estan produint i aquells que vindran en el curt termini davant els compromisos amb Brussel·les com el pensionazo, la congelació de l’SMI, l’aprofundiment de la reforma laboral, o possibles retallades futures en sanitat, educació o polítiques socials, etc.. Per a això cal preparar-se: per a imposar a les burocràcies sindicals que trenquin amb el seu suport al pacte social del govern i convoquin un pla de lluita unitari. Perquè hem d’aconseguir una lluita unitària i massiva, per a aquesta vegada la crisi la paguin els capitalistes.