|
Laura Vilagrà és la nova consellera de presidència del Govern de la Generalitat de Catalunya. És per dir-ho d’alguna forma una de les dirigents que estan a l’ombra de Pere Aragonès i una de les persones més properes del nucli dur que envolta el nou president.
Vilagrà, militant d’ERC des de fa anys i alcaldesa de Santpedor des de molt jove, serà la cara més visible de les relacions bilaterals amb el Govern central del PSOE i Unidas Podemos a partir d’aquest mes d’agost, si és que en realitat es torna a reprendre aquesta via iniciada amb Quim Torra i Pedro Sánchez a Pedralbes fa tres anys.
Unes relacions però, i que no poden enganyar a ningú, s’inclouen dins dels propòsits de la restauració autonòmica de Catalunya tant del govern "més progressista de la història" com del processisme i que des de la formació del nou Govern d’Aragonès s’està aprofundint a marxes forçades.
Prou que n’hem parlat, i més que seguirem denunciant-ho des de les nostres pàgines, de que els indults i la "promesa sanchista" de reprendre una taula de diàleg entre ambdós governs, és només el rerefons de la normalització en termes autonòmics dels fulls de ruta i objectius d’ambdós executius.
Pedro Sánchez necessita consolidar els seus suports parlamentaris d’investidura i refermar amb tots ells uns nous pressupostos generals si no vol que la legislatura "progre" acabi abans d’hora i els fantasmes dels resultats de les eleccions a Madrid del passat 4 de maig, i la dreta i extrema dreta ocupi Moncloa i la majoria parlamentària al Congreso, per molt que avui el PP més veleta dels últims anys de Casado digui que ha trencat tota relació amb els d’Abascal.
Per la seva banda, els partits que representen la burgesia catalana, és a dir, ERC i Junts, tenen a l’abast, després de tota una dècada i ara amb l’entrada dels fons europeus a causa de la crisi pandèmica, aconseguir un millor finançament per a Catalunya, tal i com era l’objectiu únic d’Artur Mas, a més de més i majors competències en infraestructures per a la Generalitat. Tot i que per això, s’hagin hagut de posar al capdavant del moviment independentista, utilitzar-lo i desactivar-lo quan ha calgut; truncar les aspiracions democràtiques pel dret a decidir de milions de catalans, i fins i tot portar al límit l’embat amb l’Estat espanyol i les seves institucions reaccionaries, fins al punt d’acabar a presó o a l’exili.
Ara bé, res de tot això ens hauria ja de sorprendre. Els gestos, simbòlics i discursius, en són la millor arma electoral, tant del PSOE com del processisme per desviar, no només les il·lusions dels seus propis electorats, sinó de tot el poble català. També en són un alumne avantatjat d’aquesta hipocresia discursiva, el neo-reformisme dels comuns. Però, també i sobretot, el nou Govern d’Aragonès que, sent un executiu molt més neo-liberal en el fons i en les formes, acaba, i sobretot necessita, parlar de l’amnistia dels més de 3.000 represaliats i encausats i del dret a l’autodeterminació del poble català, per acabar asseient-se amb el Govern del PSOE i Unidas Podemos.
I en aquest sentit, Laura Vilagrà deia en una recent entrevista al diari El Nacional que el dret a l’autodeterminació del poble català acabarà "caient pel seu propi pes" en la taula de diàleg amb el Govern de Sánchez.
Doncs, aquestes declaracions no són, sinó, la major evidència d’aquesta necessitat de prendre un discurs totalment oposat al full de ruta del propi processisme. Tot i que entre ERC i Junts, tinguin les seves diferències electorals en com abordar-lo, ambdues formacions del Govern comparteixen la mateixa estratègia.
Això queda palès també en la mateixa entrevista en la que interpel·len Vilagrà en que tant Junts com la CUP no comparteixen la mateixa "confiança" en una relació bilateral amb el Govern Sánchez. No obstant, la consellera argumenta que tot aquest procés és pactat amb ambdues formacions.
Queda clar que amb Junts és així. Però també s’ha fet evident que la formació anticapitalista ha apostat per aquest full de ruta. Exemples molts. El primer el pacte entre la pròpia CUP i ERC per a donar suport als republicans per a formar govern. Però, més important, fins i tot, arribà a ser que abans de la formació de govern, fora la formació cupaire, després de molt insistir, la que intercedís mitjançant una reunió d’urgència perquè la coalició entre els propis partits de la burgesia catalana acabessin formant govern. I més greu encara, donant dos anys a aquest Govern perquè aquest govern dialogui qualsevol cosa amb els mateixos que van ser impulsors del 155 i la pròpia repressió cap a tots els encausats independentistes, i validant, així, la iniciativa que prendrà en breus Vilagrà.
Enfront això, no es pot confiar en la política seguidista i de mà estesa, ja no només en allò nacional, sinó en la pressió en allò social al Govern neo-liberal d’Aragonès, per part de la direcció de la CUP durant els pròxims anys. Per tant, continua sent necessari interpel·lar a tots els sectors de l’esquerra independentista i revolucionària descontenta o contraria a això, a impulsar una esquerra valenta i amb la perspectiva d’independència de classe per reprendre l’embat mitjançant la mobilització social amb l’Estat espanyol per l’autodeterminació del poble català.
|
