|
Aviat se celebrarà el quart aniversari del referèndum de l’u d’octubre de 2017, una fita històrica en la que es va poder votar el futur del poble català malgrat la repressió de l’Estat espanyol. Milers de persones, gent gran, dones i homes, així com també els més petits van ser copejats reiteradament en un gran nombre de centres escolars i pobles d’arreu de Catalunya. Les imatges van donar la volta al món més d’un cop.
Dos dies després, es realitzava una de les vagues generals més grans a tota Catalunya en la que un nou subjecte polític, com és la classe treballadora, prenia part, amb les seves pròpies eines, en l’embat entre l’Estat espanyol i el poble català. Aquell dia, es parava el port de Barcelona, així com alguns mitjans de transport públic com el metro, entre altres sectors essencials, reivindicant les llibertats democràtiques i denunciant la brutal repressió soferta 48 hores enrere.
No obstant, la mateixa nit del 3-O tenia lloc una fita més important encara, si cap. El monarca Felip VI en una declaració institucional enviava un missatge de suport a una sortida autoritària per part del govern de Rajoy i el conjunt del Règim del ’78. Es donava així el tret de sortida de l’increment de la repressió contra el poble català sota la consigna de l’A por ellos.
A dia d’avui són més de 3.000 les persones encausades d’ençà va començar la creuada contra el poble català i el dret a l’autdeterminació, entrant en una ofensiva reaccionària sense límits per part de l’Estat espanyol, i amb la judicatura al capdavant, marcant així l’esdevenir represiu, primer amb el PP i en l’actualitat sota "el Govern més progressista de la història" del PSOE i Unidas Podemos.
És per tot això que des d’Esquerra Diari i el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores volem donar veu, sota la sèrie Encausades, a molts i moltes activistes, entre d’altres, que formen part d’aquestes més de 3.000 represaliades. Una repressió però, que no només atempta contra milers de persones que lluiten per defensar les aspiracions democràtiques pel dret a decidir, sinó també contra qualsevol forma de disidència que qüestioni la legalitat vigent, així com també la defensa de les llibertats i drets socials, com és el cas del problema dels desnonaments o la pujada dels preus del lloguer; la pobresa creixent i la precarietat laboral dels més joves; o la criminalització al colectiu LGTBI+ i a les persones migrants, entre molts altres sectors desprotegits de la societat.
Però el que és més important, no només l’Estat espanyol i les seves institucions enarboren el pal de la repressió, sinó que el Govern de la Generalitat també es situa al capdavant de la criminalització a tants i tants joves i activistes que lluiten pel seus drets i llibertats democràtics. Ho veiem a diari quan els Mossos d’Esquadra són els primers a reprimir grans mobilitzacions a Catalunya.
En aquest sentit, el Govern de la Generalitat s’ha alineat també amb la fiscalía espanyola en no pocs casos, personant-se com a acusació particular enfront múltiples activistes de la esquerra independentista en causes que en moltes ocasions poden acabar en anys de presó. És el cas, per exemple, del Marcel Vivet.
Per altra banda, el Govern de Pere Aragonès ha demostrat en innombrables ocasions que el seu full de ruta no és cap altre que la restauració autonòmica de la mà del Govern central del PSOE i Unidas Podemos, malgrat que discursivament facin bandera de la lluita per l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, tot a l’espera del repartiment dels fons europeus NextGeneration. Tot, a canvi de donar suport als pròxims pressupostos generals, estabilitat parlamentaria i vendre les aspiracions democràtiques pel dret a decidir de milions de catalans i catalanes.
Enfront això, la CUP segueix donant suport al govern de la burgesia catalana, el qual no confrontarà amb els poders fàctics, l’Ibex35 i els grans empresaris, ans el contrari. De la mateixa forma que tampoc confrontarà al Govern central del PSOE i Unidas Podemos en un nou embat per un Referèndum pactat per a 2025 o 2030.
La direcció de la CUP ha de trencar ja amb aquests "companys de camí", en cas contrari no es pot confiar en la seva política seguidista i de mà estesa dels pròxims anys, ja no només en allò nacional, sinó en la pressió en allò social cap al Govern neo-liberal d’Aragonès.
Per tant, continua sent necessari interpel·lar a tots els sectors de l’esquerra independentista i revolucionària descontenta o contraria a aquesta política, per a impulsar una esquerra valenta i amb un programa anticapitalista per fer front a la repressió de l’Estat espanyol, i també del Govern de la Generalitat, i posar dempeus un nou embat mitjançant la mobilització social i amb la perspectiva d’independència de classe per l’autodeterminació del poble català.
|
