Acabem el mes d’agost amb un nou rècord històric en el preu de la llum. Han estat setmanes on el mercat de l’electricitat ha acumulat pics mai abans vists, quelcom que ha fet que la factura sigui un 46 per cent més cara que altres anys.

Es tracta de la conseqüència directa dels privilegis i marge de maniobra que ha anat acumulant la patronal d’aquest sector. Privilegis que han estat atorgats per tots i cadascun dels governs que han anat passant durant tots aquests anys. A canvi les empreses elèctriques han recompensat amb llocs en els consells d’administració a nombrosos ex presidents, ex ministres i líders polítics. És el cas d’Aznar, Felipe González, Ángel Acebes, Elena Salgado etc.

Aquesta relació intima entre un dels sectors més importants de la patronal espanyola amb els partits del Règim és l’explicació profunda de perquè l’actual govern, mes allà d’alguna crítica superficial, no pren cap mesura davant l’escandalós augment d’un dels serveis bàsics que afecta de manera directa al nivell de vida de les classes populars.

Però no són només els polítics els qui han gaudit dels sous milionaris d’aquestes empreses, sinó també dirigents sindicals de CCOO i UGT com Joan Coscubiela o Jose María Álvarez. L’exsecretari general de CCOO a Catalunya i l’actual secretari general de la UGT han passat i cobrat per la seva participació del Consell Assessor d’Endesa.

És per això que davant una de les qüestions que més mal fa a la classe treballadora les direccions burocràtiques dels grans sindicats no han mogut un dit per a defensar els interessos de les i els treballadors davant la voracitat empresarial de les elèctriques.

En un agost en el que s’han batut rècord rere rècord del preu de la llum, tot just aquest dimarts es pronunciava el secretari general de CCOO, Unai Sordo, per a dir que encara que preocupats no estan disposats a mobilitzar-se encara.

Però no són només els vincles inconfessables entre les direccions de CCOO i UGT i la patronal elèctrica el que explica la paràlisi d’aquests sindicats. Sinó també els llaços que l’uneix amb l’actual govern. Tot i que es tracta d’un executiu que durant tota la pandèmia s’ha agenollat contínuament davant els interessos de l’IBEX35, la burocràcia sindical se sent molt pròxima al Govern, amb ministres com Yolanda Díaz que va formar part de les seves files.

Tot això els dirigents de CCOO i UGT ho tracten de justificar al·ludint a les miserables concessions que cada cert temps li fa el Govern. Aquest 1 de setembre ha estat un exemple clar d’això. Govern, sindicats i patronal han celebrat una reunió per a determinar la quantia de la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI). Finalment l’acord ha estat de 15 euros, amb la qual cosa no dóna per a ni tan sols pagar l’augment de la factura d’aquest mes en la majoria de llars de famílies treballadores.

En aquesta reunió un altra tema que sobrevolava era precisament la qüestió dels preus absurds de la llum. Els buròcrates de CCOO i UGT haurien de donar explicacions de si aquesta miserable pujada de l’SMI que tot just afecta al conjunt de la classe treballadora ha estat a canvi de continuar sense convocar cap mobilització en contra de la pujada de la factura elèctrica o per la derogació completa de les reformes laborals de 2010 i 2012.

Organitzacions sindicals com la CGT i la resta de l’anomenada esquerra sindical tenen l’obligació de disposar-se a articular un pla de mobilitzacions que tracti de combatre aquesta situació punyent per als interessos de les i els treballadors.

Exigint que es nacionalitzi les elèctriques i es posin disposició de la majoria social i no d’interessos d’un grapat de capitalistes. Al mateix temps és necessari denunciar el paper còmplice dels dirigents de CCOO i UGT i exigir-lis que cridin a mobilitzar-se àmpliament i trenquin definitivament amb un Govern que no està disposat a defensar els interessos de la classe treballadora.