http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
L’oligopoli de les empreses elèctriques, joia de la corona del capitalisme espanyol
Clara Mallo
Madrid | @ClaraMallo
Pablo Juárez

El model elèctric espanyol: la història d’un oligopoli i un règim polític al seu servei.

Ver online

En les últimes setmanes arran de la pujada històrica de la factura de la llum, s’ha posat damunt de la taula quin és el paper d’un dels sectors empresarials més importants de l’Estat espanyol: les elèctriques. Crida l’atenció que fins i tot Nadia Calviño (la ministra més neoliberal del Govern) ha hagut d’admetre que les elèctriques estan tenint "excessius beneficis".

Aquest fet reflecteix l’enorme influència d’aquestes empreses, no obstant el seu poder no ha caigut del cel i Calviño sembla ometre que el model d’impunitat del qual gaudeixen i que els permet aconseguir aquests "excessius beneficis" ha estat construït minuciosament i en el qual el PSOE ha suposat un capítol important. Sense figures com Felipe González o Aznar no s’entén l’actual mercat energètic espanyol.

Es tracta sens dubte de companyies que formen part del nucli dur del capitalisme espanyol i que mostren com el Règim del 78, les seves institucions i diferents partits estan al servei d’un grapat de capitalistes.

Un mercat repartit entre els amics del dictador

En el cas de la patronal de les elèctriques i l’actual model del mercat elèctric té el seu origen en el franquisme i en la seva política de lliurament de sectors estratègics de l’economia als empresaris afins a la dictadura. Malgrat les seves tendències intervencionistes, Franco va mostrar enorme respecte pels interessos econòmics privats, especialment amb els d’algunes figures que havien contribuït significativament a finançar el cop que va iniciar la Guerra Civil.

D’aquesta manera el paper del règim franquista va ser clau perquè Juan March, empresari que va finançar notòriament a l’exèrcit revoltat, s’apoderés del control de Fecsa (Forces Elèctriques de Catalunya S.A.), grup que amb els anys serà part important de l’actual Endesa.

Un altre dels empresaris beneficiats, i que també va ser amic personal del dictador i va promoure l’adquisició per part de la família Franco del polèmic Pazo de Meirás, va ser Pedro Barrie. Aquest personatge es va fer amb el negoci elèctric en el nord-oest de la península a través de Fenosa.

Al sud també la lleialtat al Règim va ser recompensada. A Andalusia se li va atorgar el monopoli del mercat elèctric als Benjumea a través de l’empresa Compañía sevillana de Electricidad. Aquesta família va tenir una forta vinculació i col·laboració amb un dels generals més sanguinaris del bàndol revoltat, Queipo de Llanos. Van organitzar amb mà de ferro i repressió la rereguarda a Andalusia durant els moments àlgids de la Guerra Civil perquè l’anomenat "carnisser de Sevilla" tingués les mans lliures per a exercir el seu paper al front.

Malgrat el model autocràtic, Franco no va apostar per la nacionalització d’aquest sector estratègic, sinó per una certa liberalització. I no només es va donar la liberalització, sinó el nul control de l’Estat sobre els preus de l’electricitat. Al mateix temps que l’Institut Nacional d’Indústria fundava Empresa Nacional de Electricidad, SA, (Endesa), es donava marge a les grans elèctriques perquè esquivessin el control de tarifes que l’Estat els imposava per a combatre la pujada dels preus i començaven a mostrar alts beneficis. Mostra d’això va ser la creació d’Unesa (Unidad Eléctrica, SA), en 1944, a proposta de José María de Oriol Urquijo. Unesa era una empresa privada que agrupava capital de les grans elèctriques i la funció de les quals era coordinar la producció i distribució a escala estatal, una autèntica autoregulació. Una funció que en altres països com França, Anglaterra o Itàlia requeia al mateix Estat.

Aquesta autoregulació generava enormes beneficis i va convertir a la indústria elèctrica en un mercat molt interessant per a la banca. Així, els grans bancs es van llançar a la caça de les elèctriques i Banco Vizcaya, Banco Bilbao, Banco de Santander, Banco Central i l’Urquijo van ser els majors inversors de les elèctriques en aquest període. D’aquesta manera els grans banquers de l’època van passar a formar part dels accionistes amb més pes en les principals companyies d’electricitat. Va ser així com els llaços entre les elèctriques, el capital financer i el Règim es van estrènyer formant un bloc compacte.

L’ajuda de Franco als magnats ibèrics va anar més enllà d’establir les bases perquè fessin i desfessin al seu gust; el dictador també es va encarregar d’"expropiar" a les empreses internacionals que tenien capital en la indústria elèctrica espanyola des del segle XIX per a beneficiar als empresaris autòctons. És el cas de la Barcelona Traction Light and Power, una empresa de capital internacional que posseïa la xarxa de subministrament en gran part de Catalunya. Juan March va tractar de comprar-la sense èxit fins que finalment un tribunal la va declarar en fallida a pesar que els seus comptes estaven en ordre i l’Estat va obligar a subhastar-la. El resultat de la subhasta va ser previsible: Juan March va aconseguir adquirir la companyia a preu de saldo. Es podria dir que Franco va nacionalitzar algunes elèctriques i les "va socialitzar" entre uns pocs capitalistes.

Coexistint amb aquestes empreses privades es va desenvolupar Endesa. En tractar-se d’una empresa pública des dels seus inicis va tenir com un dels seus objectius estendre la xarxa de distribució i enfortir tècnicament el subministrament diversificant les maneres de producció. Això la va convertir en una empresa pública "rendible", quelcom que, com veurem més endavant, serà generosament regalat en "democràcia" als capitalistes.

La privatització completa de l’electricitat: de González a Aznar

El model elèctric espanyol està definit per un evident oligopoli d’unes poques empreses que controlen la producció i la distribució i que té el seu origen en el repartiment que es va fer del mercat entre els empresaris amics de Franco.
Aquest oligopoli està conformat per cinc grans companyies: Endesa, Iberdrola, Naturgy, EDP i Repsol. Aquestes multinacionals controlen més del 90% del mercat elèctric. Tan sols les tres més grans, Endesa, Iberdrola i Naturgy acaparen el 85% d’usuaris.

L’arribada de la "democràcia" no va fer més que accelerar la liberalització d’aquest sector i augmentar la capacitat de controlar al seu gust els preus, el subministrament i el mercat en general per part d’aquests gegants de l’energia.

Una fita en aquest procés va ser la privatització de l’empresa pública més gran, Endesa. És habitual veure com els dos grans partits del règim, PP i PSOE, es creuen acusacions sobre qui va ser realment el responsable que no existeixi una companyia pública al sector i per què es va perdre la que hi havia. I encara que les dues formacions polítiques van estar involucrades, la veritat és que va ser el PSOE qui va donar inici a la sortida a borsa d’Endesa.

El 16 d’abril de 1988 el Govern de Felípe González va iniciar la primera fase de la privatització d’Endesa traient a borsa el 20,35% de les accions de l’empresa pública, i va establir que aquest percentatge podria arribar com a màxim al 25%. Però lliurar un quart de l’empresa els va semblar poc als socialistes i anys després, el 1994, Felípe González en la seva quarta legislatura va tornar a treure a borsa part de les accions propietat de l’Estat. En concret un 8,7% d’elles.

Amb un discurs marcat per la demagògia, el Govern de González deia en aquest moment que amb això s’avançava en la "modernització del sector". Aquesta decisió va provocar que l’Estat perdés progressivament el control de la principal empresa pública d’electricitat.

Quan va arribar Aznar a la presidència va rebre una empresa semipública i una herència privatitzadora que per descomptat no desaprofitaria. Així, el 1997, poc temps després de guanyar les eleccions va privatitzar un 35% més de les accions quedant ara en mans de l’Estat poc més del 40% de la companyia, una minoria. Només serà el tret de sortida de l’era Aznar, aquest govern llançarà una vegada i una altra ofertes públiques d’accions d’Endesa fins a quedar totalment en mans privades. Deu anys després, serà la multinacional italiana Enel la que passi a controlar el 70% de les accions. Paradoxalment aquesta empresa té una història similar a Endesa. Es tracta d’una empresa creada per l’Estat Italià en la dècada dels 60 i que els 90 va ser igualment privatitzada, però en aquest cas, l’Estat veí encara es manté com el principal accionista amb un 25,5% de participació. Avui Enel és una gran multinacional.

L’expansió internacional d’aquestes empreses energètiques, i en concret de les espanyoles, va ser un fenomen que es va donar a la dècada dels 90 i que només va poder donar-se després de les privatitzacions dels 80 i 90, moment en el qual van acumular un important volum de capital per a expandir-se. Per la majoria el lloc triat va ser Llatinoamèrica on les reformes neoliberals en aquests anys, derivades de l’aplicació del consens de Washington, els oferia "oportunitats" a preu de saldo. Així Repsol, Endesa o Gas Natural "van comprar" empreses públiques o privades amb el suport de les institucions financeres i els plans aplicats per l’imperialisme.

Arribats a aquest punt, i havent vist la generositat del Règim cap a la burgesia, no podem passar per alt el tema de les portes giratòries. El Règim del 78 i especialment el seu sistema de partits està estretament vinculat amb l’oligopoli energètic, prova d’això és que tres expresidents; més de 20 ministres (a parts iguals entre el PSOE i el PP); i una llarga llista de secretaris d’Estat van passar directament de dissenyar l’actual mercat elèctric a cobrar sous milionaris d’aquestes mateixes empreses.

El fenomen de les portes giratòries va ser molt qüestionat al 15M i a partir de llavors, aquest mètode es va mantenir, però ara els partits burgesos tracten de dissimular més posant en els consells d’administració a figures de segona o tercera fila i esperant un temps més prudent des del final del càrrec. Quedava així enrere l’època en la qual va poder donar-se la cridanera situació en què els dos principals responsables de la privatització i presidents del govern, González i Aznar acabarien rebent sous milionaris de les elèctriques. Felipe González va arribar a cobrar prop de mig milió d’euros de Gas Natural en quatre anys. Tot un despropòsit.

No pot haver-hi major mostra del que Marx ja va definir quan l’electricitat encara no arribava a les ciutats, en dir que "el govern de l’Estat no és més que la junta que administra els negocis comuns de la classe burgesa".

Un model fet "a dit" per al control d’uns pocs capitalistes

Però la privatització no ha estat l’únic regal que han fet els governs a les elèctriques. També han pres una sèrie de mesures que són les que han determinat un model de negoci que blinda per sobre de tot els beneficis d’aquestes empreses.

El 1997 sota el Govern d’Aznar, alhora que s’inicia la venda total d’Endesa també es legisla perquè el preu de la llum fos determinat en una subhasta, donant lloc a l’anomenat mercat majorista o "pool", on es ven i compra energia per a cadascuna de les hores de l’endemà. Com són les grans elèctriques les que produeixen i distribueixen l’electricitat tenen un control absolut d’aquestes subhastes i per tant són capaces de manipular al seu gust el preu de la llum. Amb els anys tant els governs del PSOE com els del PP han anat donant gradualment major marge de maniobra a les grans empreses a aquest mercat.

Cinc anys més tard, l’any 2002, el ministre d’economia en aquell moment, Rodrigo Rato, va decidir fixar el preu de la llum per llei, per a suposadament pal·liar la inflació. Tanmateix això s’ha acabat convertint en un regal enverinat per als usuaris, ja que com a contrapartida el ministre-banquer establia el denominat "dèficit tarifari". Amb això l’Estat contreu un deute amb les empreses per no rebre el preu real de l’electricitat i per tant l’administració pública va acumulant un deute amb les elèctriques que seria cobrada amb interessos.

És a dir, el govern del PP deixava decidir a les elèctriques el preu de la llum que tots consumim i al mateix temps li acabava pagant interessos per un deute que sens dubte és il·legítima, perquè es dona sobre la base d’uns costos sobre l’energia que determinen aquestes multinacionals i que durant tots aquests anys s’han negat a mostrar de manera transparent quant autènticament els costa produir l’electricitat. Per descomptat es tracta d’un negoci rodó per a l’oligopoli elèctric.

Dues de les últimes mesures polèmiques que també han encarit el preu de la llum i beneficiat a les empreses han estat l’impost al sol i els anomenats "beneficis caiguts del cel". La primera penalitza l’autoconsum de qui vulgui instal·lar panells fotovoltaics, i en els fets atorga el control de l’energia solar a les grans elèctriques. I la segona suposa un regal en tota regla pel qual els consumidors acaben pagant els costos d’emissió de CO₂ a aquestes empreses. Costos que en la majoria d’ocasions ni tan sols les empreses han d’assumir, però sí que els reben com a beneficis. Això es deu al fet que al "pool" del mercat energètic el preu de la llum és determinat pel cost de producció de la tecnologia més cara. Aquesta tecnologia sol ser la que utilitza el Gas Natural per a generar electricitat, a la qual s’apliquen els impostos per emissió de CO₂ que encareixen encara més el seu preu. Aquest tipus de producció elèctrica acaba imposant el preu general de la llum i de tota la producció elèctrica -des de la generada amb energia eòlica, hidràulica o solar- així les empreses venen totes les seves energies al mateix preu (el marcat per la producció amb Gas Natural que incorpora impostos per emissió de CO₂).

Una altra de les polèmiques de l’últim període es va deslligar amb les primeres notícies sobre el repartiment dels fons europeus. Una part molt important dels mal anomenats "fons per a la recuperació" aniran destinats a manera de transferència directa per a empreses de l’IBEX35, diverses d’elles grans elèctriques. Moltes de les quals avui són grans contaminants que ja han dissenyat diferents plans milionaris per a participar del repartiment dels fons sota l’etiqueta d’"eficiència energètica" o "transició ecològica". Endesa per exemple ha presentat 110 projectes per un valor de 19 mil milions.

Un sector estratègic

Ens trobem per tant davant un sector de l’economia estratègic amb unes multinacionals fortíssimes i una vinculació orgànica amb les principals institucions i partits del Règim del 78. Igual que la banca o les constructores són empreses per a les quals es té una política d’Estat que blinda els seus interessos i beneficis.

Aquests privilegis no són anecdòtics sinó que formen part essencial del funcionament d’aquesta democràcia per a rics. Trencar amb la dictadura de les elèctriques, per a obtenir una producció i distribució racional amb preus raonables i al servei de la majoria social significa enfrontar-se a l’actual règim polític.

És per això que els plantejaments de formacions polítiques com Unidas Podemos es mostren totalment impotents, donant mostra una vegada més de la seva adaptació al Règim i als poderosos. Durant la campanya electoral el partit lila va fer del combat contra les elèctriques i la baixada de la factura de la llum una de les seves principals banderes. Pablo Iglesias va arribar a afirmar que "disparar la factura de la llum només demostra la cobdícia de les elèctriques. Si el Govern ho consent, serà còmplice".

No obstant, com hem pogut veure quan han arribat al Govern ha estat precisament això el que ha succeït, fins i tot amb pujades mai abans vistes. L’única cosa que han arribat a proposar tímidament els ministres d’Unidas Podemos és la creació d’una empresa pública al sector. Però aquesta mesura, que Unidas Podemos proposa de cara a la galeria sense cap intenció de dur-la a terme realment, és plantejada de manera absolutament limitada. Fins i tot reconeixen que no tindria cap efecte sobre la factura de la llum i que caldria esperar que expirin les concessions de les plantes hidroelèctriques en mans privades, algunes d’elles amb durada de més de 30 anys.

L’oligopoli de les elèctriques, que és capaç de fer-se sentir amb força als principals mitjans de comunicació, ha aconseguit sembrar la idea que aquestes pujades de la llum són fruit dels atzars del mercat i que poc es pot fer. El Govern també contribueix a difondre aquest missatge, donant a entendre que es tracta d’una qüestió complicada i "sense solucions simples i a curt termini". Això és una manera de dir que no pensen fer res significatiu i molt menys si va en contra dels interessos dels amos de les elèctriques.

Però la solució és relativament senzilla, és necessari expropiar sense indemnització a les grans empreses que tenen el control del mercat energètic i posar-les sota el control democràtic de treballadors i usuaris. La complexitat en la que s’ha dotat el sistema elèctric no és per a fer-lo més racional, sinó per a justificar per múltiples vies com l’Estat garanteix els beneficis d’aquestes multinacionals.

Per què són les elèctriques les que determinen el preu de la llum mitjançant una subhasta? Per què cal pagar a les empreses les despeses d’emissió de CO₂ quan generen electricitat que no genera aquests gasos? Per què cal pagar un deute que és il·legítima a empreses amb milions de beneficis cada any? Per què el sol i l’energia que genera és propietat d’Endesa, Iberdrola i Naturgy? Per què en altres països de la zona, també amb criteris capitalistes, l’electricitat és significativament més barata?

Són preguntes, que més enllà de qüestions tècniques, no són difícils de respondre, i totes tenen la mateixa resposta: per a garantir els beneficis exorbitants de l’oligopoli energètic.

L’única complexitat que sí que admetem, és que per a aconseguir recuperar aquestes empreses sota control obrer és necessari desenvolupar un combat frontal no només contra aquestes empreses sinó contra l’Estat que sosté el seu model de negoci. Per tant es tracta d’una lluita a la qual s’ha d’implicar amplis sectors de les classes populars.

La vinculació íntima de les elèctriques amb la dictadura al seu moment, i ara amb els principals partits polítics, té a veure amb el fet que es tracta d’un sector clau de l’economia. Els treballadors i el moviment obrer en particular han d’abordar aquesta qüestió de la mateixa manera que ho fa la burgesia. Sent conscients que no només és un sector estratègic per al benefici d’un grapat de milionaris i per al funcionament de l’economia capitalista, sinó que també per a poder colpejar de manera més contundent als nostres enemics de classe.

La importància d’aquests sectors en els embats de la lluita de classes l’hem pogut observar en les anomenades "vagues Robin Hood" dels treballadors de les elèctriques franceses. En les quals al mateix temps que es mobilitzaven en contra de la privatització del sector se solidaritzaven amb treballadors d’altres empreses tallant el subministrament a aquelles que acomiadaven a la seva plantilla. També reconnectaven el servei a aquelles persones sense recursos. Això provocava una enorme simpatia i solidaritat obrera i enfortia els múltiples conflictes sindicals.

També és el cas de l’heroica resistència dels qui es van mobilitzar en contra del cop d’estat a Bolívia en el 2019. Amb un enorme instint de classe els manifestants es van jugar a bloquejar l’estratègica planta de Senkata, que subministrava hidrocarburs a La Paz, la capital boliviana.

Aquests exemples són els que realment mostren com és l’únic camí possible de fer fallida la voracitat implacable amb la qual les empreses elèctriques es lucren a costa del nostre empobriment. Pensar els vincles estrets entre aquest sector i el Règim de conjunt i la seva importància estratègica a l’hora de lluitar contra ells és una tasca que hem d’abordar els revolucionaris. Amb aquest article tractem humilment d’aportar sobre aquest tema.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic