|
Ada Colau i Jèssica Albiach amb Pablo Iglesias. Foto: EFE
Durant les setmanes prèvies al referèndum de l’1O de 2017, els Comuns tenien un discurs de suport al dret d’autodeterminació, encara que sempre afegien la paraula “pactat”. No obstant, havien donat un suport passiu i amb la boca petita al referèndum. Ada Colau va cedir locals de Barcelona per fer les votacions que tothom sabia que serien massives.
Lluny queden aquells dies on els Comuns volien tenir una imatge d’equidistància. Una equidistància impossible entre el poble oprimit i l’Estat opressor. I en aquests dies de debat sobre la taula de diàleg s’han acabat de treure la careta. Ada Colau i Jèssica Albiach han estat les màximes defensores de la política del PSOE.
La setmana passada Ada Colau es va despatxar en relació a l’autodeterminació dient que “és evident que no hi ha cap condició per plantejar un referèndum a curt termini. És irreal”, i que la "la gent ja no està per tonteries". Anys governant amb el PSC a Barcelona i amb el PSOE a Madrid li han donat més claredat sobre lo irreal que és un referèndum (quan no es vol des del poder) i sembla que l’autodeterminació és una “tonteria”. Aquesta posició coincideix amb la negació del govern de Pedro Sánchez de tractar el dret d’autodeterminació del poble català.
I la portaveu de l’espai dels Comuns al Parlament, Jèssica Albiach, demanava ahir al president Aragonès que vetés la presència dels representants de Junts a la taula de diàleg. Un altra coincidència amb el PSOE. Pedro Sánchez i Pere Aragonès no han volgut que Jordi Turull i Jordi Sánchez siguin part d’aquesta reunió.
Els Comuns tornen a mostrar la seva veritable cara. És que quan vols trobar un punt mig entre l’opressor i l’oprimit acabes directament en els braços de l’opressor. Ada Colau es va alinear amb l’ultradretà Manuel Valls per obtenir l’alcaldia de Barcelona. Els Comuns van donar suport a aquells que tenien les mans brutes de cal. De trencar els cadenats del Règim del 78 han passat a ser la seva salvaguarda.
El dret d’autodeterminació no és irreal, ni és una tonteria. Desenes de milers de persones van ocupar les escoles i van encarregar-se d’obrir-les aquell diumenge de l’1O. Més d’un miler van ser apallissats per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però, sobretot, més de 2,4 milions van sortir a votar aquell dia. Va ser real.
També va ser real la gran vaga general del 3O que la classe obrera catalana va fer tot i que CCOO i UGT només volien fer una acció passiva de quinze minuts. Els treballadors van comprendre que la repressió al poble català que volia exercir un dret democràtica bàsic com és votar per poder decidir el propi destí, no podia quedar sense resposta.
Els Comuns, com a màxim, volen l’autodeterminació pactada amb el mateix poder que exerceix l’opressió nacional sobre el poble català. Un oxímoron que a dures penes serveix per tapar les misèries polítiques d’un corrent polític que en temps record ha passat a ser part de la casta que deia venir a combatre.
La casta d’aquest decrèpit règim està al servei de les grans empreses de l’Ibex 35 i les grans fortunes com la de la família reial i els seus amics. Només es podrà combatre als responsables de la precarietat i l’empobriment de milions; organitzant i mobilitzant a la classe treballadora i el poble colpejat per la crisi. Mai negociant a Palau, ni amb xalets milionaris a Galapagar.
|
