La por al marxisme dels polítics conservadors s’explica pel seu profund odi contra una teoria que es proposa ser una guia per a l’acció revolucionària, tant com per la seva incapacitat per a rebatre-la amb algun mínim de racionalitat. D’aquí ve que recorrin als llocs comuns de sempre, sortint al pas amb el recurs fàcil d’apel·lar als prejudicis i falsificacions de la propaganda burgesa. En aquest sentit és que al començament de setembre el PP registrava una pregunta en el Congrés en la qual demanava a la vicepresidenta de Govern, Yolanda Díaz, representant del Partit Comunista en el Govern espanyol, que justifiqui “la seva apologia d’una consigna política que ha causat cent milions de morts”. La pregunta venia a col·lació pel pròleg al Manifest Comunista que Yolanda Díaz ha redactat per a una edició d’aquest text, com a part de les activitats en el centenari del PCE. Un pròleg que, francament, molt poc té a veure amb el comunisme, més representatiu de la visió política d’una ministra “progressista” en un govern imperialista, que tracta de donar una coartada ideològica a la seva integració en aquest. Entre les faules respecte al comunisme de la dreta i les grans tergiversacions del marxisme que realitzen els “progressistes”, s’oblida parlar d’all+o important: què ens deien Marx i Engels en el seu Manifest respecte a l’Estat i què pensarien de l’entrada de ministres “comunistes” en el Govern?

Comencem per atendre els arguments reaccionaris de la derechita espanyola.
D’una banda, que els que defensen la dictadura franquista vulguin fer-se els democràtics resulta un cinisme brutal. La defensa –a vegades oberta, a vegades vetllada– de la dictadura que realitza el PP s’explica precisament perquè el franquisme va suposar la millor garantia per als negocis de la patronal de l’Estat espanyol. La il·legalització de tota forma de premsa obrera, ateneus, partits i sindicats de classe, així com l’extermini sistemàtic dels militants revolucionaris, va suposar un cop contundent contra tot intent d’organització política de la classe obrera. D’aquesta defensa dels interessos de la burgesia, que va tenir com a condició sine qua non quaranta anys de dictadura, persecució i assassinats, ve precisament la defensa del franquisme per part de la dreta espanyola. Com demostra la història de la lluita de classes, tots els partits de la burgesia es converteixen en acèrrims defensors dels cops de força i de la dictadura quan el capital veu amenaçat la seva propietat.

No obstant això, no fa falta remuntar-se al segle passat. Els que es diuen defensors de la democràcia contra el “socialcomunisme” del Govern, comparteixen amb ell la defensa de les antiobreres reformes laborals, que precaritzen les condicions de vida de milions de treballadors, la llei d’estrangeria i les “ultradretanes” polítiques de frontera com les devolucions en calent, els CIEs i les expulsions il·legals de menors (com es va fer palesa fa unes setmanes amb els 800 menors que van travessar la frontera amb el Marroc). Si bé el Govern sembla oposar-se discursivament al racisme de la dreta, és la pròpia política de l’Executiu la que l’actualitza diàriament, aplicant-lo en la pràctica institucional.

D’altra banda, és una falsedat total que el comunisme hagi provocat 100 milions de morts, una xifra fictícia que no se sosté en cap base real. El que ha produït centenars de milions de morts és el capitalisme, que en el segle XX va portar a dues Guerres mundials, crisis econòmiques, múltiples guerres regionals, genocidis, fams, catàstrofes ambientals i exterminis de pobles sencers.

En segon lloc, perquè es basa en una fal·làcia que és identificar el comunisme amb la seva negació: l’estalinisme. Va ser precisament l’estalinisme qui va acabar amb bona part de les conquestes de la revolució russa (liquidant els soviets, perseguint l’oposició, tancant a centenars de milers en camps de presoners, entre altres mesures reaccionàries com tornar a perseguir l’homosexualitat). La mateixa burocràcia estalinista que va assassinar a milers d’opositors i va portar endavant els Judicis de Moscou contra molts dirigents bolxevics que van protagonitzar l’octubre de 1917. I en política exterior van ser els diferents partits de la III Internacional, ja amb Stalin, els qui van pactar amb les democràcies occidentals per a garantir una convivència pacífica entre l’imperialisme i l’URSS als països centrals mentre traïen revolucions com la Xina de 1927 o la Revolució espanyola.

Fins i tot es pot comprovar que molts dels dirigents polítics que van escalar en el partit amb l’estalinisme van tenir un paper inexistent durant la revolució. Dècades més tard, els processos de revolució política que van qüestionar a la burocràcia de l’URSS després de la consolidació de la burocràcia estalinista van ser perseguits i reprimits: els aixecaments a Alemanya Oriental al1953, la Revolució Hongaresa de 1956, la Primavera de Praga de 1968, la Revolució a Polònia en els anys vuitanta, són alguns exemples. L’estalinisme no va ser fruit del comunisme, sinó la seva negació. Posteriorment, la burocràcia soviètica acabaria per restaurar el capitalisme a l’URSS, els buròcrates van passar a consolidar els seus privilegis accedint a la propietat privada, això és, convertint-se en grans empresaris

“Comunistes” en un govern capitalista?

Tornant al pròleg de Yolanda Díaz, resulta cridaner que sigui l’actual vicepresidenta segona del Govern qui prologui el Manifest Comunista. En el seu pròleg, Yolanda Díaz necessita tergiversar i relativitzar el concepte de dictadura del proletariat per a poder realitzar una interpretació d’un Marx socialdemòcrata, un Marx “borrós i màgic”, justificant així la seva participació en el govern.
Díaz assegura que va haver-hi un “error en la traducció” en el manifest, a propòsit del concepte de dictadura del proletariat:

Marx ha estat caricaturitzat i simplificat en innúmeres ocasions -afirma-. El mateix llenguatge que ell va contribuir a desmantellar li ha jugat males passades. Les traduccions, per exemple, realitzades al llarg dels anys sobre l’original alemany, han instituït sintagmes i llocs comuns, com el de “dictadura del proletariat”, que no es corresponen amb el substrat exacte de les seves tesis.

L’argument és insòlit. No hi ha resde mètode marxista en la lectura del Manifest que fa Yolanda, de la mateixa manera que no hi ha ni una mica de comunisme a ocupar butaques de ministre en el govern d’un estat burgès. Com explica Marx en el propi Manifest “el Govern de l’Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa.” Això no ho va llegir Yolanda Díaz, o també creu que es tracta d’un “error de traducció”?

El Manifest Comunista va ser escrit per Marx i Engels a demanda de la Lliga dels Comunistes i es va publicar per primera vegada al desembre de 1847. En el plantejaven la necessitat que la classe obrera es fes del poder polític, el "proletariat organitzat com a classe dominant". No obstant això, serà després de la derrota de les revolucions de 1848, al1852, quan Marx plantejarà la qüestió d’una manera més concreta afirmant que “totes les revolucions perfeccionaven aquesta màquina, en comptes de destrossar-la. Els partits que lluitaven alternativament per la dominació consideraven la presa de possessió d’aquest immens edifici de l’Estat com el botí principal del vencedor”. ("El 18 Brumario de Luis Bonaparte"). A diferència d’aquestes revolucions burgeses, el que fa falta ara és trencar aquesta maquinària estatal, destruir-la.

Les revolucions i insurreccions del convuls segle XIX havien demostrat, per als marxistes, que l’Estat modern no era un sac buit que pogués emplenar-se amb qualsevol contingut, sinó que era una eina de dominació de la classe propietària sobre els treballadors. Això és, que no era un Estat en general, sinó un Estat burgès, i que no era una democràcia en general, sinó una democràcia burgesa: simultàniament una democràcia per a la classe dominant i una dictadura per a la classe treballadora.

El que havien de fer els i les treballadores no era simplement prendre el poder polític existent, sinó destruir-lo i construir un nou, conclou Marx, un nou tipus d’Estat el caràcter de classe del qual s’expressava amb la fórmula de la dictadura de la classe treballadora sobre la minoria de capitalistes. Això és, la dictadura del proletariat, una democràcia molt més àmplia que les democràcia burgeses, indispensable perquè els treballadors organitzin de manera democràtica l’economia i avancin cap al socialisme internacional, al mateix temps que exerceixen el seu poder sobre la burgesia impedint que tracti de recuperar el poder. El terme dictadura, per tant, no s’utilitza segons el significat que va adquirir posteriorment al llarg del segle XX, sinó que es refereix al poder polític d’una classe sobre una altra. Això, tanmateix, és ignorat intencionadament en el Pròleg de Yolanda Díaz, que sembla que vol ocultar la pròpia obra de Marx i textos clàssics del marxisme com L’estat i la revolució de Lenin.

Les conclusions de Marx avancen encara més després de l’experiència de la Comuna de París de 1871, on Marx sosté que la Comuna representa la forma de la dictadura del proletariat, descoberta per la pròpia experiència de la classe obrera:

Heus aquí el seu veritable secret: la Comuna era, essencialment, un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe apropiadora, la forma política a la fi descoberta per a dur a terme dins d’ella l’emancipació econòmica del treball. Sense aquesta última condició, el règim de la Comuna hauria estat una impossibilitat i una impostura. La dominació política dels productors és incompatible amb la perpetuació de la seva esclavitud social. Per tant, la Comuna havia de servir de palanca per a extirpar els fonaments econòmics sobre els quals descansa l’existència de les classes i, per consegüent, la dominació de classe.” (La guerra civil a França).

Per si queda algun dubte sobre els suposats “errors de traducció”, la discussió no és nova. El propi Engels afirmarà en la introducció a la Guerra Civil a França:

Últimament, les paraules “dictadura del proletariat” han tornat a sumir en sant horror al filisteu socialdemòcrata. Doncs bé, cavallers, voleu saber quina faç presenta aquesta dictadura? Mireu a la Comuna de París: heus aquí la dictadura del proletariat.”

La tergiversació de Yolanda Díaz sobre aquestes qüestions elementals del marxisme és un intent de donar coartada ideològica a la participació del PCE en “la junta que administra els negocis de la burgesia”, al costat del PSOE. Governant per a l’IBEX-35 i la patronal.

Una breu mostra d’això són, precisament, les “gestes” del Govern durant la seva legislatura: la no derogació de la reforma laboral, la impunitat de les elèctriques buidant embassaments mentre cada dia aconsegueix rècords històrics la factura de la llum, el rescat amb el pretext de la pandèmia a través dels ERTOs de grans empreses amb beneficis, l’orientació dels fons Covid europeus a aquestes mateixes empreses amb l’argument del capitalisme verd i digital, la neteja de cara a la monarquia davant els casos de corrupció de l’emèrit… o fins i tot la gestió policial de la pandèmia, mantenint la precarietat de la sanitat pública al mateix temps que es criminalitzava a la joventut pels contagis, i es reprimia tota manifestació (l’empresonament de Pablo Hasel, la prohibició del 8M, són molts altres exemples).

Tot això decorat amb una pàtina de “marxisme obert a múltiples interpretacions”, tolerant, borrós i, fins i tot, “màgic”. “Màgia” ha de fer Yolanda Díaz per a fer-nos creure que la seva participació en un govern imperialista, que és part de l’OTAN, té alguna cosa a veure amb el Manifest Comunista.

El Pròleg commemora els 100 anys de la fundació del PCE. Cap paraula recull, no obstant això, sobre la política del Partit Comunista d’Espanya en els moments clau de la lluita de classes. El PCE, partit minoritari al començament de la II República, no va dubtar a convertir-se en un subordinat a la política exterior de la burocràcia estalinista a Espanya. Impulsant el Front Popular, una política de conciliació de classes sota el pretext de “defensa de democràcia contra el feixisme”. El PCE va bolcar les seves forces en què els treballadors suportessin la carcassa buida d’una república burgesa a la qual el capital espanyol donava l’esquena, perquè trobava una millor garantia dels seus negocis en els militars feixistes.

En un context en el qual tan sols la revolució socialista podia posar en marxa la força social de la pagesia i els treballadors, presents a banda i banda del front de guerra, i així derrotar a la patronal, que era el suport del feixisme i, abans del cop, de la República, van aixecar la consigna de “primer la guerra i després la revolució”. Això va suposar, de fet, no fer la revolució i, per tant, perdre la guerra. Per a fer possible aquesta política el PCE va haver d’assassinar a milers d’obrers que sortien als carrers aixecant barricades i posant sota control obrer fàbriques, transports, telecomunicacions, i ciutats senceres. La repressió dels treballadors va ofegar la revolució, aplanant el camí a Franco.

El final de la dictadura i la transició sorprendrà el PCE en una situació diferent, però sota la mateixa lògica general que caracteritza el seu paper històric: servir de metge de capçalera de la burgesia en moments de crisis. L’estratègia de “reforma pactada” del PCE liderat per Santiago Carrillo va ser central per a contenir i desviar la lluita de la classe treballadora, abandonant una posició rupturista per una pactista a canvi de la integració del partit al règim i de la seva legalització. Per aquesta via van acabar deixant passar l’herència de la dictadura: a la monarquia, la judicatura, les forces repressives, la casta política i el conjunt del règim del 78.

Un article de La Vanguardia, a pocs dies de l’assassinat dels advocats d’Atocha, assegurava que “els partits polítics de l’esquerra han donat mostres d’una sensatesa que fa pocs mesos semblava impossible. Concretament, aquest matí s’ha restablert la normalitat laboral en el cinturó industrial de Madrid” (La Vanguardia espanyola, 28 de gener de 1977). La voluntat de les organitzacions sindicals com a CCOO també va ser contrària a respondre amb la lluita dels treballadors, contenint-la. Actuaven, així, com a policia política de la burgesia en el si del moviment obrer. Des de llavors, contenir la ràbia de la classe obrera i negociar amb la patronal sense lluitar ha estat la norma, donant aspecte de pacte a tota l’ofensiva neoliberal i a la deterioració de les condicions de vida dels i les treballadores, especialment de les dones, les migrants i la joventut.

La integració de ministres socialistes o comunistes en un govern burgès que defensa Yolanda Díaz no és nova, en la tradició del marxisme revolucionari se l’ha denominat “ministerialisme”. Com ja plantejava Rosa *Luxemburg:

La naturalesa d’un govern burgès no ve determinada pel caràcter personal dels seus membres, sinó per la seva funció orgànica en la societat burgesa. El govern de l’Estat modern és essencialment una organització de dominació de classe, la funció regular de la qual és una de les condicions d’existència per a l’Estat de classe. Amb l’entrada d’un socialista en el govern, la dominació de classe continua existint, el govern burgès no es transforma en un govern socialista, però en canvi un socialista es transforma en un ministre burgès.

Per a Luxemburg i per als marxistes no és el mateix un comunista que lluita per aconseguir reformes socials en el parlament, mentre desenvolupa en la lluita de classes la seva oposició al Govern, i, per tant, lliga aquesta lluita a l’objectiu de la insurrecció de la classe treballadora, que el comunista que entra com a ministre de l’Estat burgès, és a dir, fent costat a l’Estat burgès i “realitzant les funcions diàries requerides per al manteniment i el funcionament de la màquina estatal”. Precisament el que fan els ministres “comunistes” en el Govern del PSOE i UP.
Luxemburg prossegueix:

L’entrada dels socialistes en un govern burgès no és, doncs, com podria creure’s, una conquesta parcial de l’Estat burgès pels socialistes, sinó una conquesta parcial del partit socialista per l’Estat burgès.

Totes les experiències de ministerialisme al llarg de la història no sols han estat impotents per a complir les promeses de reforma amb les quals justificaven el seu ingrés, sinó que han desmobilitzat i desil·lusionat a les bases i als treballadors que confiaven en l’esquerra, alimentant les falses alternatives per dreta. Ara ho estem veient una altra vegada, amb la presència de diversos ministres “comunistes” en un govern de l’OTAN. Primer com a tragèdia, després com a farsa.