|
L’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es va fer coneguda gràcies al seu activisme social, especialment vinculat al dret a l’habitatge i a la crítica a un model de ciutat aparador basat en el turisme i en l’atracció de fons inversors que convertien la capital catalana en una mercaderia i els seus habitants en una variable més del mercat. Des del moviment okupa, al moviment V de vivienda, el 15 M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o l’Observatori DESC: Colau ha desenvolupat un considerable currículum activista. Colau, a més, té una gran capacitat comunicadora que va fer que molta gent la veiés com una esperança i un referent per combatre les injustícies. Això va fer que en 2015 molta gent votés per ella pensant que podria trencar amb un sistema en fallida a partir de noves formes i polítiques per a la gent comuna i des de la gent comuna, com diuen des del seu partit. Però ja han passat sis anys des de 2015, quan va arribar a l’alcaldia, i podem constatar que el trencament amb les gestions municipals anteriors no ha estat com es prometia des dels comuns i en el tema LGBT hi ha algunes decisions que són clarament contradictòries amb les polítiques que deien defensar.
El suport a quin Orgull?
A Barcelona el primer orgull va ser el 1977 convocat per una organització LGBT marxista com era el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Fins el 2007, aquesta manifestació històrica va tenir un fil de continuïtat: el testimoni l’havia agafat la Comissió Unitària 28 de juny que agrupava al moviment LGBT. La manifestació tenia un clar perfil reivindicatiu i era l’única que es feia.
El 2007 es van produir els mateixos debats que s’estan produint ara al sí del moviment LGBT, com més endavant veurem, tot i que amb una diferent correlació de forces: les organitzacions LGBT d’empresaris i policies van començar a fer presència en l’Orgull i això va provocar el rebuig de les organitzacions més reivindicatives. A la manifestació d’aquell any va saltar el conflicte: diferents manifestants van bloquejar en plena manifestació el pas del carruatge d’ACEGAL, l’associació catalana que representa els interessos de les empreses de serveis destinats a públic LGBT. La reacció d’ACEGAL va ser no participar més de la manifestació de la Comissió Unitària i crear el seu propi Orgull des de 2008 -sota la marca Pride- amb el qual va passar de ser un participant més a organitzar-lo. La Comissió Unitària 28 de Juny va mantenir la seua convocatòria de caire més reivindicatiu gairebé una dècada més. A grans trets, van ser dos espais que van competir en presència social i lideratge del moviment que es feia en un context de lluita ideològica i de model per al 28 de juny: reivindicació o segment de mercat? Festa o manifestació? Hi ha molts grisos i matisos en tot aquest debat i hi van haver moltes organitzacions que estaven al mig d’aquest combat. De fet, durant molts anys ambdues plataformes van tenir el suport de l’Ajuntament, i moltes organitzacions LGBT van participar d’ambdós espais. Mentre es va mantenir la doble manifestació Pride i Comissió Unitària -del 2015 al 2019-, Colau solia assistir a les dues.
El 2019 la Comissió Unitària 28 de juny va morir per inassistència de molts dels seus membres. Per això, el 2020 la Crida LGBT, Sinver i l’Associació de Transsexuals de Catalunya van ocupar l’espai reivindicatiu que havia deixat buit la Comissió Unitària i que va dur implícit un relleu -quan no un trencament generacional-. Evidentment la valoració depén de les dades que es consulten i encara és aviat per fer poder avaluar l’èxit del canvi. Siga com siga, el nivell d’assistència ha estat important tenint en compte el canvi total d’actors que ha implicat una major radicalització del discurs, tot i que, fins el moment, no s’han superat les dades d’assistència de quan ho organitzava la Comissió Unitària. El 2021 els convocants han estat: Crida LGBT, Sinver i Sororitrans sota el lema ’Ho volem tot’ i 6.000 assistents segons els organitzadors. En ambdós casos les dues convocatòries han comptat amb un ampli suport dels moviments socials més reivindicatius del país. D’altra banda, la plataforma 28 J Autònom també ha organitzat mobilitzacions i accions amb motiu de l’Orgull durant els darrers dos anys. De fet, en 2019 el que va intentar el 28 J Autònom va ser crear un bloc anticapitalista dins de la manifestació de la Comissió Unitària, tot i que aspirava a un funcionament autònom respecte a la mateixa. En un moment donat les estratègies de les organitzacions LGBT anticapitalistes que participaven van divergir i es va produir un trencament en aquest espai.
En aquesta context, Catalunya en Comú i Barcelona en Comú donen suport formal a l’orgull combatiu, però la seua presència és mínima i gairebé més a títol individual d’alguns dels membres de la sectorial LGBT que no una presència com a partit. I, especialment, Colau que és bisexual, la cara visible, cap de llista de Barcelona en Comú, i la persona que més pot mobilitzar, ha optat pel Pride i no pel moviment combatiu com es pot veure en els seus comunicats oficials i a les seues xarxes socials.
Una alcaldessa que no dóna suport al moviment LGBT combatiu
En aquest context i amb les dues opcions existents, sorprén -per no dir que és una contradicció flagrant- que una alcaldessa que en els seus orígens activistes ha estat vinculada al moviment okupa, que tan vehementment ha criticat al turisme, que s’haja posat la ciutat al servei dels interessos privats i que reivindique que la lluita social i l’activisme tinga una relació tan estreta amb Pride, una iniciativa de l’ACEGAL. Alguns podran dir que amb ACEGAL i Pride colaboren moltes associacions històriques i de reconegut prestigi. I, efectivament, és així, però crec que aquesta situació, i el prestigi d’aquestes entitats, no pot ocultar que el que fa Pride és un descarat intent per liderar el moviment i la reivindicació.
Evidentment, no estic qüestionant que ACEGAL puga organitzar esdeveniments destinats a públic LGBT. I l’Ajuntament i les altres institucions s’han de relacionar amb aquesta organització amb total normalitat: almenys la mateixa que tenen amb altres patronals o associacions empresarials. El que no té dret ACEGAL és a voler liderar el moviment, ni a convertir el 28 de juny en un projecte seu. Els moviments socials han de ser autònoms dels partits polítics, de les institucions i també deslligats dels interessos empresarials. Si el Pride l’organitza ACEGAL crec que és evident que es genera un clar conflicte d’interessos entre la finalitat de les empreses que volen promoure un segment de mercat i la necessària força i autonomia que necessita el moviment per la lluita reivindicativa. Si ho comparem amb altres moviments socials crec que és pot comprovar que és una anomalia que la diada reivindicativa del col·lectiu LGBT l’organitze una associació empresarial. Algú s’imagina un 8 de març organitzat per l’associació de dones empresàries? Patrocinat per alguna marca? Quan en els espais reivindicatius entren marques, no se’ls està fent perdre la seua essència reivindicativa?
En 2019, la Crida LGBTI, una de les organitzacions joves LGBT més actives i combatives del moment que ha complert recentment sis anys, ja va denunciar el pinkwashing que feien moltes marques patrocinades que, gràcies a la seua denúncia pública, van acabar retirant-se de Pride. Es tractava d’empreses amb pràctiques que en moltes ocasions vulneraven els drets humans que tractaven de netejar la seua imatge patrocinant un esdeveniment LGBT com ara Pride. Les nostres sexualitats i els nostres afectes oprimits no haurien de poder servir per rentar la imatge de cap marca. I l’alcaldessa que es diu de la gent comuna, hauria d’estar al costat d’aquestes denúncies. És una anomalia que l’alcaldessa d’un partit com Barcelona en Comú o Catalunya en Comú done suport a Pride i, per contra, no tinga relació amb el moviment LGBT combatiu, ni done suport al seu 28 de juny.
Fora empresaris i policia de l’Orgull
Més recentment, amb el cúmul de notícies vinculades a casos LGBT-fòbia, també la Crida LGBTI i el 28J Autònom han fet accions en mig de les manifestacions organitzades en contra de la violència que pateix el col·lectiu LGBT. Empresaris i policia fora de l’orgull. En referència a que moltes d’aquestes manifestacions a Barcelona s’han vehiculat a través de Pride i no de la Plataforma LGBT de Catalunya on només hi ha organitzacions activistes i no ACEGAL.
La referència a la policia té a veure, precisament, amb què, des de fa uns mesos, és Gailespol -que agrupa a persones LGTB a diferents cossos policials- l’organització que presideix la Plataforma LGBT de Catalunya -la que acull més entitats LGBT del país-. Aquesta situació potser mereix una altra reflexió: quina necessitat hi ha que Gailespol lidere la principal plataforma LGBT del país i no que ho facen altres organitzacions que reclamen polítiques efectives, organitzen el carrer i treballen de forma comunitària?
Per tot això, sobta que Colau, que tan ha criticat el model de la Barcelona de turisme o el model policial -almenys en el passat-, quan es tracta del col·lectiu LGTB, abrace el lideratge de Pride i ACEGAL de forma tan acrítica. Colau, si fos coherent amb el seu historial, no hauria de donar suport a l’Orgull organitzat per associacions LGBT amb interessos privats com ACEGAL. I podem anar més enllà, sobta que en els seus discursos sobre el col·lectiu, l’alcaldessa de Barcelona no faça ni una sola referència crítica al capitalisme rosa ni als seus representats com ara ACEGAL o totes aquelles marques que fan pinkwashing patrocinant el Pride. Sobta que Colau siga tan silenciosa i que no critique el model de globalització del capitalisme rosa que vol homogeneïtzar el col·lectiu LGBT i que ens tracta com un segment de mercat i no com col·lectiu oprimit que reivindica drets i llibertats. Un model de capitalisme rosa que mercantilitza les relacions humanes del col·lectiu LGBT, com de fet fa el capitalisme en qualsevol espai. Sobta que no se sume a les crítiques del moviment combatiu ni a la seua manifestació. I si bé em consta que hi ha membres de la sectorial LGBT de Barcelona en Comú que no se senten còmodes en aquesta situació, per ara no sembla que vagi a canviar.
|
