|
No hi ha dia que no hi hagi un nou cas de corrupció associat al rei emèrit Juan Carlos I o a la Casa Reial. Parlem de gairebé 100 milions evadits, ocultats en bancs suïssos i paradisos fiscals, fruit de concessions milionàries de tractes amb règims totalitaris, com l’Aràbia Saudita. Parlem de correries, com la de Botswana o amb el seu cosí, Álvaro de Orleans, que portava una fundació pantalla amb la qual blanquejar diners provinents de Suïssa. I ròssec.
Aquestes inversions i despeses fraudulentes porten en el punt de mira des que abdiqués en 2014. Fins ara no hi ha hagut una recerca sistemàtica ni s’ha assegut a la banqueta com acusat. I això gràcies a les institucions espanyoles. El Govern més “progressista” de la història no ha fet una acusació ferma. És més, tan innombrables són els casos de corrupció de l’ex monarca com els infructuosos “gestos republicans” d’Unidas Podemos (UP) per a obrir comissions de recerca, totes bloquejades per PP i PSOE (casualitat, principal soci de la formació lila en l’Executiu).
L’escàndol en aquesta ocasió ha estat que la pròpia Justícia, que no dubta a empresonar rapers, signar desnonaments i mirar cap a un altre costat amb delictes d’odi per part de neonazis i feminicides, també ha anat ràpid a protegir a Juan Carlos. En aquesta ocasió, s’han fet unes notificacions “genèriques” i poc clares a l’emèrit, de manera que pogués posar en ordre els seus comptes abans que la Fiscalia iniciés tràmits legals.
Això va ocórrer abans de les regularitzacions que dugués a terme Juan Carlos, al desembre de 2020 i febrer de 2021, en les quals va arribar a pagar 5 milions d’euros. Això suposa que Juan Carlos no podria haver dut a terme una regularització estàndard (molt menys quantiosa que pagar al fisc a cop de denúncia). Segons el Codi Penal, només pot fer-se una regularització dels comptes d’un particular amb Hisenda previ a que aquesta notifiqui que es prendran mesures legals. Una vegada interposades tals accions, el particular no pot fer comptes i ha d’esperar que Hisenda li reclami el que és degut amb interessos.
Ara bé, l’ardit és tan bruta com maldestra. La Fiscalia va avisar «extraoficialment» amb una notificació al Rei; una notificació, segons sembla, que no advertia de cap delicte concret, sinó només de la possibilitat de ser investigat per alguna cosa. Aquesta notificació es va fer a través del seu advocat Javier Sánchez-Junco (un antic agent anti-corrupció!), a qui es va convidar a personificar-se per a conèixer els detalls. Per descomptat, ell no va assistir per a poder al·legar desconeixement.
En resum: només si l’acusat coneix la naturalesa de la recerca pot dur a terme una regularització, per la qual cosa l’advocat no coneixerà aquestes acusacions i la Fiscalia mana una notificació tan genèrica que no diu el delicte del qual es podria acusar.
Aquest escenari, que recorda a Gila buscant a l’assassí amb indirectes, és tota una maniobra per a posar en sobre avís a Juan Carlos, de manera que pugui regularitzar (per dir-ho d’alguna manera, perquè continuen sent absolutament opaques) els seus comptes abans de rebre una acusació formal. I diem formal, perquè tant ell com l’advocat sabien el tipus de delicte que la Fiscalia, suposadament, anava a iniciar, ja que en tota la premsa eren públics els escàndols i desfalcs de l’emèrit.
Depèn ara de l’Agència Tributària si considera aquestes notificacions vàlides. Segons la seva decisió el panorama pot prendre dues direccions: o bé la Fiscalia ha buscat eximir al Rei Juan Carlos mitjançant una “notificació fantasma”, en col·laboració amb el seu advocat, perquè tingués temps d’actuar; o bé les notificacions són vàlides, l’emèrit tenia suficient coneixement formal, i llavors deu encara un gran pessic a Hisenda.
Sigui com sigui el resultat, la qual cosa resulta evident, és l’absoluta sinergia que hi ha entre la Casa Reial i les institucions del Règim del 78. S’ha fet evident (una vegada més) que la Justícia protegeix la monarquia com una institució repressiva, parasitària i corrupta, que fins i tot amb el rei actual té tractes amb règims que no respecten els drets humans, de la mateixa manera que a Espanya no es respecta l’autodeterminació dels pobles o la llibertat d’expressió quan aquesta va dirigida contra la monarquia.
No cal dir que aquest panorama no se soluciona amb comissions de recerca ni portant al Rei davant una Justícia còmplice disposada a blindar-lo per la tangent. Només la mobilització, la realització de referèndums i òrgans de decisió per a triar quin tipus d’Estat volem pot conduir a acabar amb una monarquia hereva del franquisme, pedra angular del Règim del 78, corrupta i repressiva.
|
