http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNT
El Programa de Transició i la dinàmica de la relació de forces
Matías Maiello

En el present article continuem la polèmica al voltant del Programa de Transició amb Rolando Astarita, que vam iniciar a propòsit de l’agitació de consignes transicionals per part del Frente de Izquierda.

Ver online

En la nostra primera resposta abordem la relació entre programa (els objectius a conquistar) i estratègia (el com fer-ho), qüestió totalment absent en l’abordatge d’Astarita. En la nostra segona resposta vam demostrar com la seva defensa de la divisió entre “programa mínim” i “màxim”, pròpia de la Segona Internacional, no sols només les crítiques d’Engels al programa d’Erfurt sinó que s’oposa a les principals conclusions de Luxemburg, Lenin i la Tercera Internacional –que vincularà la qüestió de la consignes transicionals a la tàctica del front únic–, de la sistematització del qual sorgirà el Programa de Transició escrit per Trotsky.

En aquesta oportunitat, ens concentrarem en la dinàmica de la relació de forces i el paper del mètode transicional a l’hora d’actuar sobre ella. Si, com diu el nostre autor, “les mesures transicionals només es poden aplicar de conjunt, i a condició que la classe obrera estigui en peu”, com canviar la relació de forces per a contribuir a això i quin rol compleix el programa en això? Aquests són alguns dels interrogants que es troben absents en l’esquema d’Astarita i sobre els quals indagarem en aquestes línies.

Relació de forces: problema metafísic o estratègic?

Dèiem anteriorment que la divisió categòrica entre programa “mínim” i “màxim” en la Segona Internacional acabaria relegant aquest últim a un futur indeterminat, mentre que la pràctica i l’agitació quotidiana quedaria delimitada al “programa mínim” de reformes en els marcs del capitalisme. Davant d’aquest assenyalament, Astarita havia respost que “Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i l’ala esquerra de la socialdemocràcia alemanya. Tots ells defensaven la divisió entre programa màxim i mínim”. Després vam presentar el plantejament de Luxemburg, on s’oposa explícitament a aquella divisió al moment de fundar el Partit Comunista d’Alemanya. Ara Astarita es veu obligat a prendre nota d’aquest fet, però intenta relativitzar-lo dient que es tracta d’un plantejament circumstancial de Luxemburg ja que “es dóna en el context d’una revolució en desenvolupament” (la revolució alemanya de 1918-19) i que el nostre problema seria generalitzar-lo.

No obstant això, Luxemburg no està realitzant una consideració episòdica sinó un balanç de la Segona Internacional. En termes similars als nostres –en realitat als de Lenin, Trotsky i la Tercera Internacional–, sosté, en referència a l’evolució de la Segona Internacional, que: “de poc, s’anirien creant exèrcits proletaris, els que estarien propers a construir el socialisme a penes madurés el procés capitalista. El programa socialista va quedar, per tant, recolzat sobre fonaments totalment diferents [als dels orígens del marxisme], i a Alemanya el canvi va assumir una forma típica i peculiar. Fins al col·lapse del 4 d’agost de 1914, la socialdemocràcia alemanya defensava el programa d’Erfurt, en virtut del qual les anomenades consignes mínimes passaven a primer pla, mentre que el socialisme passava a ser un estel distant” [1]. I després agrega que molt més important que això “és la forma en què se l’interpreta en la pràctica”, per a referir-se a la relació entre aquella divisió de programa “mínim” i “màxim” i l’abandó de l’estratègia revolucionària, que és justament el vincle que Astarita rebutja.

El nostre autor, volent eludir la discussió en realitat, mostra la incomprensió de l’assumpte. Ens diu: “En oposició al que diu Maiello, la primera qüestió a assenyalar és que la crítica de Rosa Luxemburg a Bernstein no és perquè aquest s’hagués ‘oblidat’ dels principis i objectius del socialisme, sinó que els havia rebutjat”. El que Astarita oblida, o prefereix oblidar, és que Luxemburg no va discutir només amb Bernstein, que lluitava per una estratègia obertament reformista, sinó també amb Kautsky que, a diferència del primer, no rebutjava l’objectiu del socialisme, ni fins i tot la perspectiva de la revolució mateixa en termes genèrics (fins a 1912/14). Kautsky plantejava una defensa de la separació entre el programa mínim i màxim similar a la que sosté Astarita, inspirada en una espècie de metafísica de la “relació de forces” que deixava de costat els factors subjectius lligats a la lluita de classes. La diferència amb Astarita és que explicitava clarament la seva estratègia. Com sintetitza Lars Lih: “Kautsky explicava que l’estratègia de ‘desgast’ (l’habitual pràctica del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya d’enèrgica educació socialista i organització) era apropiada per a una situació normal, no revolucionària, mentre que la de ‘derrocament’ (vagues polítiques de masses i altres mitjans no parlamentaris de pressió) era convenient per a una situació veritablement revolucionària” [2].

Contra aquest esquema dicotòmic de Kautsky és que Luxemburg va polemitzar durament al 1910. El debat concret era sobre la pertinència de fer agitació de la “vaga general”. Kautsky s’oposava sota l’argument que no hi havia una situació revolucionària. Luxemburg, que tampoc sostenia que hi havia una situació d’aquest tipus, opinava que si la socialdemocràcia agitava la “vaga general” en el marc de les mobilitzacions i vagues parcials que s’estaven desenvolupant podia convertir-se en un factor clau perquè el moviment obrer la prengui a les seves mans i així contribuir activament a modificar la relació de forces. És a dir, incidir sobre el pas des d’una situació que podria ser catalogada com pre-revolucionària a una obertament revolucionària. De no fer-ho es perdria l’oportunitat perquè la classe treballadora “es posi en peu”, d’aquí ve que catalogués la política de Kautsky com “res més que parlamentarisme” [3]. La conclusió que treu al 1918 entorn del rebuig de la divisió entre el programa “mínim” i “màxim” és part –explícita per cert, ja que reprèn els seus termes d’aquell debat– de l’evolució del seu pensament estratègic que, a diferència del precari esquema que exposa Astarita, no es va limitar a la crítica del reformisme de Bernstein.

Aquests debats estan travessats, a la vegada, per un fenomen nou, el desenvolupament d’una enorme burocràcia a a les organitzacions obreres. A ometre’ls en el seu afany de defensar la trajectòria de la Segona Internacional, Astarita tampoc comprèn els plantejaments de Lenin que ell mateix cita. Ens porta extractes d’un article de Lenin (“Sota una bandera aliena”) de 1915, que suposadament refutarien la idea que la Segona Internacional “parlava de socialisme només en els dies de festa”. Diu Astarita que: “Lenin mostra, en primer lloc, que no tot va ser ‘desenvolupament gradual, pacífic i reformista’; i en segon terme, que va haver-hi una profunda divisió en la socialdemocràcia entre l’ala reformista i l’ala revolucionària”. Això últim és obvi, el propi Trotsky era part d’aquella ala revolucionària, però a què es referia Lenin que el problema de la Segona Internacional no es limitava al “desenvolupament gradual, pacífic i reformista”? Astarita ho interpreta com una espècie de “defensa” de la Segona Internacional però, al contrari, està plantejant una crítica encara més profunda que sembla no encaixar en l’esquema del nostre autor.

]La ‘idea universal del desenvolupament gradual’ –planteja Lenin en el seu text de 1915– va reunir naturalment, en les files d’aquesta democràcia actual a un nombrós grup de “companys de ruta” petitburgesos; després, […] una certa capa de parlamentaris, periodistes i funcionaris sindicals; es va formar una classe de burocràcia, d’aristocràcia de la classe obrera més o menys acusada i delimitada […] En una paraula, […] va originar, no sols una certa ‘incapacitat per a adaptar-se als moments d’alteració de la gradualitat’, com creu A. Potrésov; no només unes certes inclinacions ‘possibilistes’, com suposa Trotski: va engendrar una orientació oportunista, que es recolza en una certa capa social que pertany a la democràcia actual i que està vinculada a la burgesia del seu ‘color’ nacional pels múltiples llaços dels interessos econòmics, socials i polítics comuns; és una orientació franca, oberta, plenament conscient i sistemàticament hostil a tota idea sobre la ‘alteració en el desenvolupament gradual’ [4].

És a dir, el plantejament de Lenin no consistia a negar que “la idea del desenvolupament gradual” s’hagués traduït en una “orientació oportunista” com interpreta Astarita. La seva crítica es refereix al fet que “no només” es va tractar d’això sinó d’una orientació “plenament conscient”, i d’altra banda que no va ser una mera “idea universal” sinó que estava sostinguda per una nova burocràcia de “parlamentaris, periodistes i funcionaris sindicals”. Una crítica certament injusta aplicada a Trotsky, qui juntament amb Rosa Luxemburg havien estat els primers a donar compte d’aquesta nova burocràcia en ascens a la socialdemocràcia alemanya, però que conté un assenyalament de primer ordre per a entendre el mètode transicional que, com ja hem assenyalat, està directament lligat al problema de com superar a la burocràcia des dels propis debats de la Tercera Internacional, i d’aquí el seu vincle amb tàctiques com la del Front Únic.

Val recordar que aquest mateix element estava darrere de l’enfrontament entre Luxemburg i Kautsky, i la teoria d’aquest últim que prenia com una dada fixa “la relació de forces” sense donar compte de l’existència d’una burocràcia que, com diu Lenin, combatia conscientment qualsevol abandó d’un curs de “evolució gradual”. Aquella promesa d’agitar el “programa màxim” quan arribés la revolució –a la qual Kautsky va continuar sent fidel fins a 1912/14– mai es va concretar. Quan al 1914 va esclatar la guerra mundial, després d’anys de limitar l’agitació i la pràctica al programa mínim, la socialdemocràcia alemanya va ser incapaç de passar a l’acció revolucionària. Com assenyalés Lenin: “el vell partit, des de Legien fins a Kautsky inclusos, va sacrificar els objectius del proletariat al manteniment de les actuals organitzacions legals […] El dret del proletariat a la revolució ha estat venut per un plat de llenties” [5].

Hem desenvolupat més àmpliament aquests debats en Estratègia socialista i art militar [6], aquí només volem ressaltar el següent. Quan Astarita impugna l’agitació de consignes transicionals sota l’argument que “no és qualsevol ‘correlació de forces’ la que pot imposar aquestes mesures: és necessari un reordenament socialista de l’economia, i per a això cal tenir poder” però sense dir ni una paraula sobre quin és el paper d’una organització revolucionària a influir sobre aquella relació de forces –més enllà d’esperar que la classe obrera estigui “en peu i en armes” sense que se sàpiga com succeiria– raona a la manera de Kautsky. D’altra banda, que la separació axiomàtica que proposa Astarita entre el programa mínim i les consignes transicionals és la via més curta per a l’adaptació a les burocràcies sindicals i direccions reformistes. Més encara en un escenari com l’actual marcat per la fragmentació del moviment obrer i de masses, on les burocràcies sindicals i dels “moviments socials” oficien de garants d’aquesta fractura. És la negació de l’hegemonia de la classe treballadora.

Per descomptat, ningú li pot negar el dret a Astarita de fer veure que mai va existir el pas del capitalisme a una nova època de crisi, guerres i revolucions, i considerar que allò només eren bajanades de Lenin. De fet, aquesta posició és sostinguda per una ala d’una organització amb bastant desenvolupament en els últims anys, com Democratic Socialists of America (DSA) dels EUA i que va anar lligant-se cada vegada més al Partit Demòcrata. En el seu llibre The Socialist Manifesto, Bhaskar Sunkara –editor de la revista Jacobin i referent del DSA– proposa també tornar a la metodologia del programa d’Erfurt. Segons ens diu, “el Programa d’Erfurt va funcionar. El seu matrimoni de maximalisme i incrementalisme va resultar pràctic per a un partit ampli. Tots els membres del SPD van pensar que s’haurien de buscar reformes. El debat dins del partit va ser sobre com hauria de succeir això (independència de classe o aliances, ruptura o compromís). Tots van coincidir també que el proletariat hauria de mirar cap a l’horitzó socialista. Més que ningú, Kautsky va encarnar la síntesi erfurtiana” [7]. Seria interessant conèixer la visió de Astarita sobre aquest tema, ja que no es tracta d’una organització menor i aquest sector defensa el programa Erfurt amb la mateixa convicció que ell.

’Consignes transicionals i dinàmica de la relació de forces

Ara bé, davant la impossibilitat d’exposar en què consistiria una pràctica orientada per les seves tesis, Astarita replica: “Pot explicar algun trotskista on i quan la tàctica recomanada per Trotsky –l’agitació transicional en escala– va tenir èxit?”. En el que segueix assenyalarem tres qüestions al voltant això. El primer que cal dir és que si el nostre autor té o va tenir alguna expectativa a trobar un tipus de fórmula màgica en el Programa de Transició lamentablement es va equivocar, però Trotsky no té la culpa. La idea que el mètode transicional consistiria a agitar una consigna que després lliguem a una altra, i així successivament, fins que miraculosament la classe obrera està “en peui en armes” i pren el poder és, com a mínim, poc seriosa. Així com atribuir-la a Trotsky que, diguem, alguna visió concreta del que era una revolució tenia.

El segon, i en això ens volem detenir, és que en concebre la “relació de forces” com una dada fixa i homogènia –una llarga “situació no revolucionària”– no pot encaixar en el seu esquema aquells processos de radicalització del moviment obrer –o de sectors del mateix– que tendeixen a prendre a les seves mans aspectes del programa de transició. En els nostres articles precedents desenvolupem un exemple pròxim, el procés que es va donar en 2001-2002 a l’Argentina d’ocupació de centenars de fàbriques per milers treballadors que van posar a produir-les sota gestió obrera. També abordem especialment el cas de la fàbrica Zanon. La “resposta” d’Astarita va consistir –a més d’inventar que a Zanon la patronal va abandonar la fàbrica– a assenyalar que no va haver-hi “control obrer real” perquè “essencialment es va tractar d’un moviment que tenia com a fi preservar els llocs de treball, això és, sobreviure”. Com si aquest no fos justament el punt de partida del Programa de Transició i les consignes transicionals. El seu argument seria: Van fer “els soviets”? Van constituir una “escala” que acabi en la presa del poder? No. Bé, llavors no m’interessa. El fet que, per exemple, a Zanon, l’ocupació –i la seva autodefensa– es desenvolupés en paral·lel a la recuperació del sindicat ceramista, que impulsés la Coordinadora del Alto Valle o nacionalment les “Trobades de Fàbriques Ocupades” no té major rellevància en els esquemes d’Astarita.

Amb el mateix criteri podríem dir, per exemple, que la lluita entorn de l’escala mòbil de salaris que va travessar la dècada del “llarg ‘68 italià”, un dels processos d’ascens obrer més importants dels ‘60 i ‘70, no implicava una escala mòbil de salaris “real”. Tanmateix, això no lleva el fet ben “real” que la lluita per l’escala mòbil va ser un punt clau en els xocs entre la classe treballadora i la patronal durant tot un període d’aguda lluita de classes, de la derrota de les quals va emergir la “reestructuració” neoliberal del capitalisme italià. El conflicte entorn d’ella en els anys ‘70 era tant una lluita per la defensa dels salaris enfront de la inflació, com per escurçar les bretxes salarials entre els diferents sectors de la classe obrera, que afectava especialment els seus nous sectors de joves provinents en gran manera del sud del país –una primera “escala mòbil” havia estat conquistada a la sortida de la Segona Guerra Mundial però amb clàusules que la limitaven i fomentaven les diferències segons qualificació, sexe i edat–. La pujada dels preus a partir de la crisi de 1973 va fer d’aquelles diferències un factor determinant, enfonsant els salaris dels sectors més explotats. Van ser anys d’enormes lluites que van incloure des de sabotatge, espècies de guerra de guerrilles a l’interior de les fàbriques, el recurs al l’absentisme generalitzat, els bloquejos de la producció, vagues salvatges, xocs amb els feixistes, etc. Com a part d’aquest procés, les patronals van haver d’acceptar en 1975 la reivindicació dels treballadors entorn d’una escala mòbil de salaris integral que protegís el salari dels sectors més baixos. Va ser a partir de 1978 que es va produir la contraofensiva patronal que es va prolongar fins que la “escala mòbil” va ser liquidada ja en els 80, després de derrotar la resistència dels treballadors que va incloure, per exemple, la vaga general per la “escala mòbil” del 1982 i una onada espontània de vagues [8].

Igual que amb el control obrer “no real”, la lluita per la “escala mòbil de salaris” és caricaturitzada per Astarita: “si hi ha inflació, no és molt fàcil i accessible establir l’escala mòbil de salaris? I si s’accelera la inflació? Doncs en aquest cas, que l’escala es revisi mensualment; o quinzenalment; o setmanalment; o tots els dies. Com que no hi ha solucions? A més, sempre es pot recórrer a alguna forma de control obrer”. Resulta que els treballadors italians van prendre això molt més de debò que Astarita. No obstant això, la burocràcia sindical no tant; així, després dels acords amb la patronal de meitat dels 70, els va donar temps als empresaris per a reagrupar-se i defensar-se agitant que la inflació era producte de la nova escala mòbil. El Partit Comunista, sota la política del “compromís històric” (amb la burgesia), es feia ressò dels arguments sobre la responsabilitat dels treballadors per a no entorpir el rumb de l’economia. Un tipus d’argument que, casualment, Astarita si es pren seriosament. Així, assenyala amb una lògica similar que el problema “és que si a les recuperacions salarials li segueixen majors devaluacions, i cada vegada més ràpides, i noves alces de preus, la derrota d’un pla econòmic no es traduirà en una victòria de les posicions de la classe obrera”. Tot sigui per a argumentar la “impossibilitat” de l’escala mòbil de salaris sota el capitalisme, la qual cosa sembla ser el seu interès principal.

Casos com el de la lluita per l’escala mòbil de salaris en l’enorme ascens obrer dels ‘70 a Itàlia, on determinades consignes transicionals són preses a les seves mans per sectors del moviment obrer quan es radicalitza, mostren que fins i tot poden ser conquistades –encara que sigui parcialment– a partir d’imposar una determinada relació de forces. D’aquí que Trotsky planteja que en moments de radicalització la “possibilitat” o “impossibilitat” de materialitzar determinades consignes depèn de la relació de forces i és una qüestió que només pot resoldre’s amb la lluita. Clar que, lluny de l’esquema d’Astarita, el que entra en joc aquí són situacions concretes, l’acció de la burocràcia, la burgesia i l’Estat, la lluita política –i física–, la preparació o no d’un partit revolucionari, l’existència o no de determinades “tradicions” de lluita i d’organització, etc., en síntesi, la lluita de classes real que a Astarita li és aliena.

El mètode transicional i la configuració de l’escenari polític en termes de classe

Deixant de costat la caricatura de l’“escala”, el tercer que cal assenyalar en relació a la “pregunta” d’Astarita és que sense dubtes on més clarament pot estudiar-se en estat pràctic el desplegament d’un mètode transicional és en l’acció dels bolxevics durant la Revolució Russa de 1917 que els va permetre conquistar la majoria per al programa revolucionari. Sobre aquesta base vindrien el els desenvolupaments de la Tercera Internacional –en particular per als països “occidentals”– que posteriorment Trotsky sistematitzaria en el Programa de Transició.

En l’esquema d’Astarita no tindria sentit agitar consignes de transició abans de la “situació revolucionària preinsurreccional” simplement perquè, segons ell, “al 1917 els bolxevics van conquistar el poder agitant tres demandes pròpies del programa mínim –pau, pa i terra–, però vinculant la seva realització a la conquesta del poder pels soviets”. D’aquest plantejament sorgeixen diverses qüestions. La primera és com sorgeixen els soviets –qüestió que hem abordat en els articles anteriors i en altres específics (aquí i aquí, per exemple). La segona, en la qual ens detindrem aquí, té a veure amb un altre problema important, que generalment es passa per alt en les aproximacions mecàniques al problema del programa. Ens referim a la dimensió simbòlica que fa a la capacitat de determinades consignes com a “pau, pa i terra” de transcendir els seus continguts particulars per a expressar, condensar en elles, el conjunt dels greuges que enfronta una revolució.

Segons Astarita: “les consignes pau, pa i terra (repartiment de la terra), i Assemblea Constituent, efectivament no eren ‘comunisme’, però tampoc van ser demandes transicionals, sinó mínimes. Tinguem present que el programa mínim [segons Lenin] ‘és un programa que, pels seus principis, és compatible amb el capitalisme i no depassa el seu marc’ […]. És clar que la pau, la terra per als pagesos, el pa i l’AC, ‘pels seus principis’, eren compatibles amb el capitalisme. En canvi, les consignes transicionals són intrínsecament contradictòries amb el sistema capitalista” [9]. Si prenem aquesta afirmació de Astarita, la pregunta que sobrevé és per què si les consignes de “pau, pa i terra” eren tan compatibles amb el capitalisme i no depassaven el seu marc van donar lloc a una revolució que va posar en peus el primer Estat obrer de la història?

En posar el centre en el problema de la possibilitat de realització d’aquelles consignes sota el capitalisme, Astarita contradiu la pròpia experiència històrica de la Revolució Russa. En bona part això és possible perquè pressuposa una relació més o menys transparent entre la consigna de “pau, pa i terra” i el seu significat, donant justament per obvi aquell moment que tanca una clau de la lluita polític-programàtica donada pels bolxevics en la Revolució Russa, a saber: la lluita pel seu significat. Teòricament, com diu Astarita, “pau, pa i terra” podrien ser tres consignes “realitzables” en la seva literalitat sota el capitalisme. Però històricament, en la situació concreta de la Revolució Russa i l’època imperialista no ho van ser. Ara bé, tampoc –a diferència d’interpretacions com la de Nahuel Moreno– estava escrit que les consignes de “pau, pa i terra” portessin necessàriament a l’hegemonia de la classe treballadora: la mateixa consigna podia adoptar significats diversos.

Els menxevics partien d’una concepció teòrica similar a la que refereix Astarita, que “pau, pa i terra” eren consignes que podien i havien de realitzar-se sota el capitalisme. Sota aquest prisma les interpretaven. Així, la consigna de “pau” era assimilada al pacifisme burgès sense enfrontar-se amb els imperialismes aliats a Rússia. Respecte al problema de la terra per als pagesos, subscrivien la idea d“esperar” que una Assemblea Constituent la discutís i proclamés “legalment”; el que en els fets significava posposar-la indefinidament. I respecte al “pa”, a la carestia de la vida, es buidava de tot significat en sostenir que, a la Rússia de 1917 assotada per la guerra, aquesta demanda podia resoldre’s de la mà de la burgesia i no contra ella avançant sobre la propietat privada capitalista.

Per als bolxevics “pau, pa i terra” significava una cosa diametralment diferent. Trotsky ho sintetitza posteriorment en els següents termes: “‘Per la pau!’ significava la lluita contra tots els partits patriòtics, des dels monàrquics fins als menxevics, la reivindicació de la publicació de tots els tractats secrets, la mobilització revolucionària dels soldats contra l’alt comandament i l’organització de la confraternització en el front. ‘Per la pau!’ era un desafiament al militarisme d’Alemanya i Àustria d’una banda, de l’Entesa per una altra” [10]. La consigna de “pa” significava per als bolxevics “l’expropiació de la terra i les reserves de blat dels terratinents i els especuladors i el monopoli del comerç de blat en mans del govern dels obrers i pagesos” [11]. I, en aquest sentit, impulsar que les comunes es fessin càrrec de les terres en l’acció sense esperar el vistiplau del govern provisional.

Que s’imposés la interpretació bolxevic de la consigna estava lluny de ser un fet “donat”; només va ser possible a través d’una enorme lluita política que va anar marcant l’experiència de les masses des de Febrer, quan prevalia la interpretació menxevic, fins a Octubre, quan va ser associat en la consciència de la majoria del moviment de masses a la necessitat d’un govern obrer i pagès basat en els soviets. El mètode expressat en la interpretació bolxevic de la consigna de “pau, pa i terra” consisteix a desenvolupar el contingut particular (històric) de cadascuna de les demandes en la situació concreta, exposar les condicions per a la seva realització i extreure totes les conclusions que es desprenen d’això en relació a la lluita contra la burgesia i el seu Estat. Aquest és el paper del mètode transicional i en això consisteix el “pont” subjectiu, del qual va parlar Trotsky. entre les demandes immediates del moviment de masses i aquelles que es desprenen de les condicions objectives en determinat moment històric.

En aquest sentit, l’acció de Lenin, Trotsky i els bolxevics al 1917 va ser una veritable “escola” d’agitació transicional del programa –en la situació particular de Rússia d’aquell temps–, la qual Astarita, obstinat a contraposar l’acció dels bolxevics al Programa de Transició, no pot encaixar en el seu esquema i es veu obligat a tergiversar. Prendrem dos exemples il·lustratius, un que ens porta el nostre autor en la seva última resposta entorn de la utilització de la consigna “a baix els deu ministres capitalistes!” i un altre sobre l’exigència de publicació dels tractats secrets extreta de la seva “Crítica al Programa de Transició”. Comencem per aquesta última.

Astarita assenyala: “el PT [Programa de Transició] planteja ‘A baix la diplomàcia secreta, que tots els tractats i acords siguin accessibles a cada obrer i pagès’, Lenin estava en contra d’aquesta consigna” [12]. Això clarament no és així, la qüestió resideix en com es plantejava la consigna. Lenin efectivament va sostenir en la Setena Conferència del POSDR: “la nostra política no ha de consistir a exigir del govern la publicació dels tractats. Això seria una vana il·lusió. Exigir això a un govern de capitalistes és el mateix que exigir-los que descobreixin els seus paranys comercials” [13]. Ara bé, en la seva proposta de mandat als diputats per al soviet, Lenin assenyala: “El nostre diputat ha d’advocar per la immediata publicació dels rapaços tractats secrets (sobre el sotmetiment de Pèrsia, el repartiment de Turquia, d’Àustria i altres), concertats per l’ex tsar Nicolás amb els capitalistes d’Anglaterra, França, etc.” [14].

La pregunta és per què, mentre que sostenia que era una il·lusió exigir del govern la publicació dels tractats, sostenia que els diputats bolxevics en els soviets conciliadors havien d’advocar per la seva “immediata publicació”? L’explicació la dóna el mateix Lenin i és la següent: “quan les masses exigeixen que siguin publicats aquests tractats, exigència cada dia més insistent, l’ex ministre Miliukov i l’actual ministre Teréschenko […] declaren que la publicació dels tractats significaria trencar amb els aliats”. I agrega Lenin: “què es dedueix d’això? Si els tractats no poden publicar-se, en aquest cas cal ajudar els ministres capitalistes a continuar la guerra. L’altra deducció és aquesta: com els capitalistes no poden publicar els tractats, cal derrocar als capitalistes” [15]. Així explicava el “pont” que es proposava tendir la política bolxevic en aquest punt per a conduir, com deia Trotsky en relació al Programa de Transició, “a una sola i mateixa conclusió: la conquesta del poder pel proletariat”.

Passem ara al problema de la tàctica de “govern obrer”. Diu Astarita: “Trotsky va incloure la consigna del govern obrer en el seu Programa de Transició. Maiello repeteix que és una consigna transicional. Però no té res de transicional. Hi ha hagut molts governs obrers (de partits socialdemòcrates o comunistes, de sindicalistes) que van congeniar amb el capitalisme, conformant un govern obrer-burgès. Amb un agregat: no és cert el que diu Trotsky (en el PT, en la Història de la Revolució Russa) que Lenin hauria proposat als menxevics que formessin un govern ‘socialista pur’, traient del gabinet als ministres de la democràcia liberal”.

En primer lloc cal ressaltar que Lenin no sols va aixecar la consigna de “a baix els deu ministres capitalistes”, sinó que es tractava d’un important plantejament que va permetre als bolxevics exposar en forma popular davant les masses que els menxevics i els socialrevolucionaris al capdavant dels soviets eren les principals sustentacions del Govern Provisional que plasmava l’aliança amb la burgesia (el que anys més tard es diria un “govern de front popular”) i representava el principal obstacle per a les demandes del moviment revolucionari. En aquest sentit utilitzava la consigna Lenin, qui els plantejava als conciliadors: “Si no volen limitar-se a lamentacions sobre la contrarevolució, si volen combatre-la, estan obligats a dir amb nosaltres: a baix els deu ministres capitalistes...” [16]. Es tractava de contraposar un “govern obrer i camperol” al govern de “front popular” expressat en el Govern Provisional i sostingut pels soviets conciliadors. És aquest sentit, antiburgès i anticapitalista del plantejament el que Trotsky reprendrà en el Programa de Transició [17].

Així, l’exigència de publicació dels tractats secrets va complir un paper important en exposar el caràcter prioritari que tenien les aliances imperialistes per al Govern Provisional, i la negativa de les direccions conciliadores al plantejament que van fer els bolxevics (des d’abril fins a setembre [18]) que trenquessin amb la burgesia i prenguessin el poder les va condemnar davant els ulls de les masses. Lluny de qualsevol pedagogia de gabinet, són mostres que “només la lluita, amb independència dels seus resultats concrets immediats, pot fer que els treballadors arribin a comprendre la necessitat de liquidar l’esclavitud capitalista” [19]. Per descomptat aquests són només dos exemples d’una àmplia articulació estratègica i programàtica que va permetre finalment conquistar la majoria i articular les forces materials per a passar a l’ofensiva.

De conjunt es tracta d’una complexa bateria de plantejaments programàtics amb els quals el Partit Bolxevic va aconseguir “ordenar” l’escenari polític d’enfrontament revolució-contrarevolució en termes de classe. És a dir, com a enfrontament entre la classe treballadora al costat del camperol pobre contra la burgesia liberal-imperialista i els terratinents. Aquesta configuració de l’espai polític, lluny de ser “espontània” o “a priori” va ser aconseguida gràcies a la gran feina “pedagògica” d’agitació i articulació programàtica desplegada pels bolxevics des de molt abans que el proletariat es transformés en subjecte hegemònic de la revolució i les sevs Guàrdies Roges estiguessin veritablement armades, generant així les condicions per al passatge de la defensiva a l’ofensiva insurreccional. Aquí és on se situa finalment el moment revolucionari “pre-insurreccional” que Astarita posava com a condició i que en realitat és producte d’aquell treball estratègic.

La victòria com a tasca estratègica

Si les situacions fossin, o bé no-revolucionàries, purament estables, o bé totalment revolucionàries, i el pas de les unes a les altres depengués exclusivament de les “condicions objectives”, com opinava en bona part Kautsky i com sembla opinar Astarita, el mètode transicional no tindria sentit. Només es tractaria d’utilitzar ofensivament el “programa mínim” combinat amb propaganda socialista i esperar que arribi la situació revolucionària “preinsurreccional” per a agitar qualsevol consigna transicional. Però no és així. Les situacions sorgeixen de l’acció recíproca de factors objectius i subjectius. El característic és que existeixi una complexa discordança de temps entre les crisis econòmiques, les crisis polítiques i la subjectivitat del moviment de masses, la qual cosa fa indispensable la preparació estratègica. D’aquí que una pregunta central sigui com arriba la classe treballadora a la comprensió subjectiva de la tasca històrica que li planteja determinada situació objectiva?

El mètode transicional és una manera de respondre a aquesta pregunta i és fruit d’una experiència revolucionària sense paral·lel al dia d’avui, que va des de l’ala esquerra de la Segona Internacional, els bolxevics en 1917, a la Tercera Internacional, i que fos sistematitzada per Trotsky en el Programa de Transició. El qual, cal aclarir, va sofrir des de llavors tot tipus d’interpretacions superficials, ahistòriques i formals, en gran manera producte d’haver-lo escindit de l’estratègia. La d’Astarita, com a crític, és una d’elles. La seva pretensió de tornar a una mítica divisió virtuosa entre el programa “mínim” i “màxim” l’obliga a entrar en constant contradicció amb les seves pròpies fonts. Així, també, a catalogar de “no reals” les consignes transicionals quan són preses per sectors del moviment obrer i contradiuen el seu esquema. Evidentment hi ha alguna cosa d’escolàstic en la seva lectura del marxisme, almenys en aquest aspecte.

En l’esquema d’Astarita, mentre la classe treballadora no estigui “dempeus i en armes” no estaria madura per a comprendre l’agitació de consignes transicionals i qui fes aquest tipus d’agitació seria responsable de fomentar les il·lusions en el reformisme burgès, no importa quanta i quina propaganda faci, quant intervingui i com en la lluita de classes, quines lluites polítiques doni, és el destí inscripte en el Programa de Transició. Això sí, mai podrem resoldre el misteri de com és que el proletariat arribaria a posar-se “dempeus i en armes”, o més modestament com podem contribuir a això.

En el sentit oposat, Trotsky plantejava, amb raó, que la victòria no és el fruit madur de la “maduresa” del proletariat sinó una tasca estratègica. El seu mètode enfront dels processos de radicalització era prendre com a punt de partida el determinat nivell de “maduresa” de les masses i proposar-se empènyer-les cap endavant, ensenyar-li a adonar-se que l’enemic no és omnipotent, que està estripat per contradiccions internes. I, en termes més amplis, es tracta d’una preparació que sorgeix de “sembrar” determinades idees, instituir determinades “tradicions” de lluita i organització que poden –i haurien de– desenvolupar-se amb antelació per a l’educació de l’avantguarda (i, a través d’ella, a sectors de masses) i forjar un partit revolucionari capaç de posar-se al capdavant d’aquestes batalles.

Clar que en el seu lloc podríem dedicar-nos a explicar per què les lluites que vagin més enllà del programa mínim estarien condemnades a fracassar per avançat per les lleis del capital tret que prèviament tinguessin garanties (relació de forces) per a conquistar el poder. Però diguem que cap partit revolucionari es va construir així, i si d’això estem parlant, sens dubte el Programa de Transició té molt a aportar-nos per als combats que tenim per davant.

Notes

[1] Luxemburgo, Rosa, “Discurso ante el congreso de fundación del Partido Comunista Alemán”, en Obras escogidas, ePubLibre, 2020 (edición digital).

[2] Lih, Lars, “‘The New Era of War and Revolution’: Lenin, Kautsky, Hegel and the Outbreak of World War I”, en Anievas, Alexander (ed.), Cataclysm 1914. The First World War and the making of modern world politics, Leiden, Brill, 2014, p. 376.

[3] Luxemburgo, Rosa, “¿Desgaste o lucha?” en Parvus, Alexander; Mehring, Franz; Luxemburgo, Rosa y otros, Debate sobre la huelga de masas, Primera parte, ob. cit., p. 173. Ver también sobre este debate: Anderson, Perry, Las antinomias de Antonio Gramsci, México, Fontamara, 1991.

[4] Lenin, V. I. “Bajo una bandera ajena”, Obras Completas, Tomo XXII, Madrid, Akal, 1977, pp. 244-245.

[5] Lenin, V. I., “La bancarrota de la Segunda Internacional”, Obras Completas, Tomo XXI, Buenos Aires, Cartago, 1960, p. 249.

[6] Ver capítulo 1 de Albamonte, Emilio y Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar.

[7] Sunkara, Bhaskar, The Socialist Manifesto, New York, Basic Books, 2019 (edición digital).

[8] Sobre les lluites i els debats entorn de l’escala mòbil a Itàlia, veure, entre altres: Magri, Lucio, El sastre de ULM, Buenos Aires, CLACSO, 2011.

[9] Astarita, Rolando, Crítica al Programa de Transición.

[10] Trotsky, León, ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP, 2013, p. 91.

[11] Ibídem, p. 92.

[12] Astarita, Rolando, ob. cit.

[13] Lenin, V. I., “Informe sobre la situación actual”, Obras Completas, Tomo XXV, Madrid, Akal, 1977, p. 178.

[14] Lenin, V. I., “Mandato a los diputados para el Soviet de Diputados Obreros y Soldados que se elijan en las fábricas y regimientos”, Obras completas, Tomo XXV, ob. cit., p.326.

[15] Lenin, V. I., “Conferencia: la guerra y la revolución”, Obras Completas, Tomo XXV, ob. cit., p. 393.

[16] Lenin, V. I., “Como combatir la contrarrevolución”, Obras Completas, Tomo XXVI, Madrid, Akal, 1977, p. 167.

[17] És fonamental destacar-ho ja que posteriorment diferents corrents, començant per l’estalinisme, van utilitzar aquelles consignes en el sentit invers que tenien al 1917, és a dir, per a postular el “front popular” en comptes de per a combatre’l i preparar l’ofensiva revolucionària. Fet aquest aclariment, aquestes consignes tenen un valor pedagògic fonamental. Com assenyala el propi Programa de Transició: “la reivindicació dels bolxevics dirigida als menxevics i als socialistes revolucionaris: ‘Trenquin amb la burgesia, prenguin a les seves mans el poder!’ té per a les masses un enorme valor educatiu. La negació obstinada dels menxevics i dels SR a prendre el poder, que es va fer visible tan tràgicament en les Jornades de Juliol, els va condemnar definitivament davant les masses i va preparar la victòria dels bolxevics”. I agrega: “Si els menxevics i SR haguessin realment trencat amb els cadets liberals i amb l’imperialisme estranger, ‘el govern obrer i pagès’ creat per ells no hagués fet més que accelerar i facilitar la instauració de la dictadura del proletariat” (Trotsky, León, El Programa de Transició i la fundació de la IV Internacional, Edicions *IPS-*CEIP, *Bs. As., 2017, p. 63).

[18] Després de juliol, on la direcció conciliadora havia mostrat el seu veritable rostre i, especialment, a partir de setembre, quan la influència bolxevic creixia en forma exponencial –després de mesos en què les direccions conciliadores es neguessin a fer-se del poder– no es mantenen esperant que els menxevics i socialrevolucionaris acceptessin prendre el poder, sinó que avancen com a partit en els preparatius per a la insurrecció.

[19] Trotsky, León, El Programa de Transición y la fundación de la IV Internacional, ob. cit., p. 48.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic