La llei d’habitatge proposat: un autèntic garbull i inaplicable galimaties jurídic, a la dreta de la llei de la Generalitat catalana
El contingut de la futura llei acordada, segons el poc que ha transcendit del seu contingut, es queda molt per sota de les expectatives mínimes generades per les línies vermelles que deia Unides Podemos que no deixaria passar. Quedant-se fins i tot a la dreta de l’aprovada per la Generalitat, que, encara que molt limitada, el Govern “progressista” té recorreguda davant el Tribunal Constitucional.
Durant els últims aproximadament nou mesos, que ha durat tot el procés de discussions per a tancar una llei d’habitatge, la primera en tot el període democràtic, Unides Podemos marcava com a element clau de la futura llei la limitació del preu dels lloguers , per a evitar els processos especulatius deslligats, sobretot a conseqüència dels fenòmens de gentrificació en les grans ciutats i la nul·la intervenció pública en el mercat de l’habitatge per a corregir els preus. Però amb uns plantejaments de partida molt limitats per a resoldre els milers de desnonaments de famílies vulnerables sense alternativa residencial que se succeeixen dia rere dia, malgrat el denominat “escut social”.
El plantejament d’Unides Podemos per a limitar el preu del lloguer accepta un preu de partida desorbitat que és el que pretén contenir, després de decennis d’especulació immobiliària. Preus que estan molt per sobre de les possibilitats reals del poder adquisitiu de grans masses de població, sobretot en un context de precarització i devaluació salarial de cavall, que van ser les mesures estrella amb les quals es va fer pagar la sortida de la crisi de 2008 a les i els treballadors. A més, sense plantejar una limitació del preu real del lloguer, basat en un determinat percentatge sobre el salari més comú que no superés, per exemple, el 20% d’aquest, per a no ofegar els ingressos i condemnar a la misèria als més humils.
L’acord de UP amb el PSOE, sempre segons el que ha transcendit, tampoc estableix la creació d’un parc públic d’habitatges obtingut directament de la SAREB, els fons voltor i les entitats financeres rescatades sobre la base de l’expropiació sense indemnització per l’Estat d’aquests habitatges. És a dir, es mantindran els desnonaments per a la població vulnerable i sense alternativa residencial.
Durant el debat entre el PSOE i Unides Podemos, el ministre responsable del ram de llavors, Ábalos, ja va assenyalar que l’habitatge a més d’una fi social era també un producte inversor, és a dir, un bé especulatiu. I que, per tant, més que limitar els preus del lloguer per a garantir habitatges a preus raonables a la població el que calia fer era prevaler amb desgravacions fiscals, que ni tan sols garantien el control dels preus, als propietaris. O cosa que és el mateix, facilitar encara més l’especulació i els guanys de les grans forquilles que són els que s’emporten la part del lleó d’aquest negoci. Aquesta era l’orientació de la part social liberal del Govern.
El social liberalisme del PSOE no s’ha baixat d’aquesta moto amb aquest pacte. En realitat, en l’acord continua prevalent l’orientació de no atacar de cap manera i en cap moment els drets inalienables de les grans forquilles d’habitatge. Limitant-se a establir una sèrie de mesures més aviat cosmètiques i impossibles de dur a terme perquè, entre altres coses, depenen de la voluntat dels ajuntaments i les comunitats autònomes per a la seva implementació. El que en la pràctica i en gairebé la totalitat dels casos, les farà absolutament inviables, tant per a les governades pel PSOE com per a les gestionades pel PP.
Així, la qual cosa ha transcendit de la llei i de manera resumida es limita a establir una penalització als habitatges buits via IBI -podrà créixer fins a un 150%- que depèn dels ajuntaments i ja el de Madrid ha dit que no aplicarà, però només per als grans propietaris, aquells que tinguin més de 10 habitatges. També, segons ha avançat el president Pedro Sánchez, s’establirà una ajuda en forma de bo de 250 euros mensuals directes als joves d’entre 18 i 35 anys, amb ingressos inferiors a 3 vegades el IPREM, per a pagar el lloguer. Però ja hem vist el que ha ocorregut amb el IMV -del qual només es beneficien un terç de les famílies previstes pel Govern-, tenint en compte, a més, que no sols els joves tenen problemes per a pagar els lloguers. Això sí, les famílies vulnerables també es podran beneficiar del bo incrementant-se en un 40%, una cosa difícil de creure quan ni tan sols s’implementen ajudes bàsiques per al pagament de subministraments bàsics que impedeixin els talls de llum i altres subministraments essencials a famílies vulnerables i el IMV, com s’ha assenyalat, està en el dic sec de la seva aplicació pràcticament.
Respecte a la qüestió estrella que és la limitació dels preus del lloguer, la limitació es farà prenent com a referència, no els salaris, sinó sobre la base d’un índex de referència, ja disparat i molt per sobre del percentatge del salari que es determina per experts que es destini a la despesa d’habitatge. I, a més, només a les grans forquilles -que representen només el 10%- i només quan el mercat d’habitatge de la zona estigui encara més tensionado del normal.
En concret l’índex és l’establert pel Ministeri de Transports, Mobilitat i Agència Urbana que es va posar en marxa l’any 2020. Partint que les dades fiscals són de 2018, per la qual cosa no es recull el tsunami econòmic sofert després de la pandèmia. Aquest límit només servirà per a fixar el preu dels habitatges de les empreses amb més de 10 habitatges, no superant així els preus de la zona, però mai baixant-los ni, sobretot, ajustant-se al valor real dels salaris. La qüestió és tan clara que fins s’ha de donar la circumstància que els preus hagin escalat durant cinc anys més de cinc punts per sobre de l’IPC i a més que el preu mitjà del lloguer de la zona superi el 30% dels ingressos mitjans de la llar. Però han de donar-se totes dues juntes i, a més, es parteix d’una mitjana global en una zona determinada, no de la realitat concreta de les famílies sobre el seu propi salari. I només per a zones tensionadas, és clar, quan en realitat ho estan totes respecte dels salaris.
A sobre de mals, es mantenen les primes i beneficis fiscals als propietaris. Així, la idea de la llei és que en les àrees tensionadas s’apliquin una sèrie de bonificacions extraordinàries en l’IRPF. Passant del 60% actual al 70% si se cedeix el pis per a lloguer social o s’arrenda a una persona d’entre 18 i 35 anys. I ni més ni menys que aconseguirà el 90% de bonificació si es baixa el preu més d’un 5% en zones tensionadas. Si el propietari el puja, pot fer-lo, tan sols perd el 50% de la bonificació. A més, en les zones tensionadas existeix la possibilitat de la pròrroga forçada del contracte, podent pujar, no obstant això, l’IPC. Un IPC que està disparat i molt per sobre de les pujades salarials, 4% enfront d’un 1,6% de mitjana, per als afortunats que tenen conveni.
Finalment i per a construir habitatge protegit, res de confiscar els pisos de la SAREB, els fons voltor o els bancs rescatats amb 60.000 milions d’euros després de la crisi financera de 2008, sense indemnització i per a crear un parc públic d’emergència social. Sinó que es limiten a obligar a una reserva del 30% de totes les promocions a realitzar per a habitatge públic. Tot en un país amb un dèficit de centenars de milers d’habitatges públics, tan sols l’1% del parc d’habitatges és de caràcter públic. I del 30% només la meitat hauran de destinar-se a lloguer social.
Molt cridaner resulta que no s’hagi establert cap mesura concreta, segons el transcendit per a donar per finalitzada d’una vegada la xacra social dels desnonaments dels més vulnerables i sense alternativa residencial, tenint en compte que aquesta meitat del 30% de la nova obra, molt limitada, trigarà alguns anys a ser efectiu i la realitat actual és la de milers de desnonaments que continuen fins i tot sota la situació de crisi pandèmica.
Un acord que aplana el camí als Pressupostos 2022
L’acord aconseguit entre el PSOE i Unides Podem en matèria d’habitatge s’ha fet públic al llarg del matí d’aquest dimarts. Amb això se supera un primer i important escull en la marxa per a l’aprovació dels Pressupostos per a 2022, atès que permetrà presentar-los en termini i amb l’aval de la totalitat del Govern. Alguna cosa que semblava que es podria haver allargat molt més, tenint en compte les diferències expressades en un tema tan espinós com la llei de l’habitatge, la qual cosa podria haver fet malbé les pretensions de Sánchez per a aconseguir l’anhelada velocitat de creuer en la recuperació econòmica per a l’any vinent. Pel que resulta vital per al Govern “progressista” aprovar com més aviat millor uns pressupostos expansius en despesa per a 2022, nodrits pels fons europeus i que regaran sobretot a les grans empreses de l’IBEX 35, afavorint els seus enormes beneficis i facilitant les inversions, a l’ésser les locomotores dels grans projectes d’inversió, per a la seva adaptació a la transició ecològica i a la transformació digital. Tot això a costa de la fatídica condicionalitat en matèria de pensions i ajustos laborals exigits per Brussel·les des de ja mateix per a rebre els diferents terminis dels fons. Més les futures retallades exigides també des de la UE que vindran per a complir la disciplina pressupostària, una vegada acabi la festa de la despesa i arrencat el gripat motor econòmic a conseqüència de la pandèmia.
Sembla ser que l’acord sobre la llei de l’habitatge s’ha tancat poc abans del Consell de Ministres d’aquest dimarts, per la qual cosa no es va poder incloure en l’agenda per a la seva aprovació avui mateix, amb una negociació directa entre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, després de la intensificació dels contactes durant les últimes hores. Ara faltarà per a acabar d’aprovar els Pressupostos superar una rèmora no menor, pactar amb la resta dels socis de governança.
L’acord aconseguit en el si del Govern de coalició per a l’aprovació dels Pressupostos, ha acabat amb les diferències en matèria d’habitatge i fiscalitat de les empreses entre els socis, i possibilitarà que, encara que els Pressupostos no s’hagin aprovat avui en el Consell de Ministres, si podran validar-se aquesta mateixa setmana, el dijous, en una reunió extraordinària. I tot abans que comenci el congrés del PSOE que s’iniciarà el pròxim dia 15 d’octubre. Per tant, Pedro Sánchez aconseguirà els seus objectius fonamentals i surt molt reforçat davant el pròxim congrés del seu partit en el qual no té cap oposició. D’altra banda, es podran complir els terminis previstos per a aconseguir l’aprovació dels pressupostos en el Parlament abans de finalitzar l’any.
Mentre Yolanda Díaz, en la seva carrera per a consolidar-se com a candidata electoral, continua enviant senyals reforçats als seus possibles votants futurs, d’atresorar un tarannà negociador que no es arredra davant res. A més de l’acord d’avui, a Díaz l’avalen una desena d’acords amb la patronal i els sindicats a costa dels drets dels treballadors. Tot un homenatge a la tradició reformista de l’eurocomunisme espanyol -artífex i llevador de l’actual règim polític- del qual prové.
Expropiar als grans tenidors, l’única sortida de fons a la crisi de l’habitatge
Aquesta llei consensuada per el “Govern progressista” no resoldrà els greus problemes d’habitatge existents en l’Estat espanyol, ni ajudarà a afrontar els costos de lloguer per a milers de famílies, joves i dones, més vulnerables, amb contractes precaris i salaris de misèria. Per a acabar amb el drama dels desnonaments i aconseguir habitatges dignes per a tots cal afectar els interessos d’els grans tenidors d’habitatges: cal fer com a Berlín, on després d’una llarga lluita del moviment d’inquilins i inquilines, es va imposar la realització d’un referèndum en el qual més d’un milió de berlinesos van votar a favor de l’expropiació de les grans empreses immobiliàries. En concret, la devolució d’uns 240.000 pisos a la propietat pública.
Cal seguir aquest important exemple impulsant assemblees d’inquilins en lluita, la PAH, les organitzacions socials i l’esquerra sindical, cridant així mateix a les bases dels sindicats “majoritaris” CCOO i UGT, amb mobilitzacions al carrer, per a imposar un referèndum en favor d’un programa d’emergència que garanteixi l’habitatge per a tots.
Això és: 1) Lloguers a preus assequibles en funció d’un cost de l’habitatge amb percentatge no superior al 20% dels ingressos reals de les famílies; 2) Expropiació sense indemnització dels habitatges de la SAREB, dels bancs rescatats en la crisi financera, els grans tenidors i els fons voltor que especulen amb els habitatges sota gestió dels treballadors i usuaris; i 3) Impuls d’un parc públic d’habitatges sota control de les i els inquilins per a acabar d’una vegada per sempre amb els desnonaments i de l’especulació dels lloguers.
|
