http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CAPITALISME
Reduir la jornada laboral, guanyar temps per a viure
Elías Lavín

En els últims mesos, la demanda de treballar menys, per a treballar tots i viure millor, ha anat guanyat una certa ressonància en diversos països i també a l’Estat espanyol.

Ver online

D’una banda, perquè molta gent percep que treballa més del que voldria, mentre uns altres treballen menys del que necessiten, o directament estan a l’atur. A més, el debat ha aconseguit més difusió després d’una esmena als pressupostos generals del Govern del PSOE, Podemos i PCE, per part de Más País. La mateixa Yolanda Diaz, a través d’un estudi per part del Ministeri de Treball sobre la implantació de la jornada laboral de quatre dies, juga amb la idea de reduir les hores de treball tractant de convèncer a la patronal dels seus avantatges.

També en aquests dies s’han conegut casos d’empreses que han proposat als seus empleats reduir la jornada laboral. No obstant, com veurem en aquest article, aquestes propostes són mesures en clau productivista, que d’aplicar-se implicarien la intensificació del ritme de treball i la reducció del salari. Això no té res a veure amb una reducció de jornada sense reducció salarial, sinó que es tracta d’un atac en clau neo-liberal a les condicions laborals i de vida de la classe treballadora.

La reducció de la jornada de treball a 6 hores, sense rebaixa salarial, i una setmana laborable de 5 dies, per a repartir el treball entre empleats i aturats, és una reivindicació de la classe treballadora i que, amb més actualitat que mai, s’imposa com l’única mesura progressiva i eficaç per a acabar amb l’atur i la precarietat, així com per a posar els avanços de la tecnologia al servei de les majories socials.

Reduir la jornada, guanyar temps per a viure

La reducció de la jornada laboral es tracta d’una reivindicació històrica del moviment obrer que és més actual que mai: avui necessitem lluitar per una reducció de jornada, sense retallada salarial, o fins i tot, amb una pujada en aquells sectors amb retribucions més baixes. Persegueix no només treballar menys, sinó repartir les hores restades mitjançant noves contractacions. Això és: acabar amb els ritmes i jornades de sobreexplotació, al mateix temps que es combat la desocupació de masses que, en ple agost a l’Estat espanyol arribava al 14%, amb un 33% entre els menors de 25 anys. Aquesta és una reivindicació que només pot ser imposada per la lluita dels i les treballadores contra els interessos de la patronal.

A l’article “La lluita pel temps”, Esteban Mercatante planteja:

“encara que l’economia moderna s’esforci a desmentir la connexió entre explotació del treball i guanys que demostrava Marx, els “amos” del capital i els seus CEO saben bé, per experiència, que el treball és l’única font del valor. El plusvalor és el valor produït en aquella part de la jornada laboral que supera el temps durant el qual els treballadors produeixen un valor equivalent al que reben com a salari. Sense aquest excedent, no hi ha guany possible. I aquí, cada hora, minut i segon, compte.”

La jornada laboral de 8 hores no va ser un regal, sinó que va ser arrencada al capital. A l’Estat espanyol va ser el resultat, entre altres lluites, d’una vaga de 44 dies, al 1919, que va paralitzar Barcelona i el 70% de la indústria catalana. Però, en l’últim segle, malgrat el desenvolupament tecnològic i del consegüent increment sense precedents de la productivitat del treball, la jornada laboral legal no ha experimentat cap transformació, o moltes vegades, s’ha incrementat. Això vol dir que, a pesar que la productivitat s’ha més que duplicat des de 1919 reduint considerablement les hores de treball necessàries per a produir els béns imprescindibles per a satisfer les necessitats socials, les jornades de treball es mantenen iguals. L’economista marxista Michel Roberts il·lustra el cas als EUA:

“La setmana laboral mitjana als EUA, al 1930, si es tenia un treball, era d’aproximadament 50 hores. Encara està per sobre de les 40 hores (incloses les hores extra) ara per a una ocupació permanent a temps complet. De fet, al 1980, la mitjana d’hores treballades en un any era d’al voltant de 1.800 en les economies avançades. Actualment, encara són al voltant de les 1.800 hores.”

El liberal Keynes afirmava al 1930, enfront d’un auditori d’estudiants de la prestigiosa Universitat de Cambridge, que, per a l’època dels seus néts gràcies al desenvolupament tecnològic i l’augment de productivitat del treball, tothom treballaria tres hores diàries, això és, 15 hores a la setmana (Economic Possibilities for Our Grandchildren, en les seves Essays in Persuasion). El fracàs del pronòstic de Keynes és el fracàs de les expectatives en un capitalisme futur amb rostre humà.

I és que, sota el domini del capital, aquestes hores de treball no necessari no es converteixen en temps d’oci, alliberant els treballadors de temps de treball, sinó que són “guanyades” per al capital, per al capitalista, que ara disposa d’aquest temps per a apropiar-se de plustreball, és a dir: s’obliga els treballadors a continuar treballant com si no hi hagués augments en productivitat perquè els empresaris puguin apropiar-se de més i més treball excedent en el mateix temps. Qualsevol treballador és més conscient de la “fam del plustreball” dels empresaris de la qual parlava Marx, que de l’esbombat pronòstic de la “fi del treball” dels intel·lectuals burgesos.

“El capital mateix és la contradicció en procés, (pel fet de) que tendeix a reduir a un mínim el temps de treball, mentre que d’altra banda posa al temps de treball com a única mesura i font de la riquesa. Disminueix, doncs, el temps de treball en la forma de temps de treball necessari, per a augmentar-lo en la forma de treball excedent; posa, per tant, en mesura creixent, el treball excedent com a condició -question de vie et de mort– del necessari. D’una banda, desperta a la vida tots els poders de la ciència i de la naturalesa, així com de la cooperació i de l’intercanvi social, per a fer que la realització de la riquesa sigui (relativament) independent del temps de treball emprat en ella. Per l’altre costat es proposa mesurar amb el temps de treball aquestes gegantesques forces socials creades d’aquesta sort i reduir-les als límits requerits perquè el valor ja creat es conservi com a valor.” [1]

Paula Bach explica que el desenvolupament tecnològic ha reduït considerablement el temps de treball per a la producció del “socialment necessari”, no obstant això, a fi de sostenir la roda de la producció, el capital ha anat augmentant el volum del treball “no necessari”, el “destinat a l’alimentació de necessitats supèrflues”. Això, sumat a la reducció del cicle de vida útil del consum (entre altres coses per l’obsolescència programada), s’erigeix com un límit per a la reducció del temps de treball, límit que existeix només en funció de la necessitat del capital de sostenir el ritme de l’acumulació per a continuar generant guanys.

Però no només això, malgrat l’increment de la productivitat, el capital i els seus governs han avançat des dels 90, amb les polítiques neo-liberals, en successives “voltes de rosca” per a incrementar més i més l’extracció de plusvalor. Els treballadors, des de llavors, no sols produeixen més gràcies a les millores en tecnologia, sinó que han vist degradades les seves condicions de treball per a treballar a majors ritmes i amb major intensitat. Com afirma Esteban Mercatante:

“en aquestes condicions, sumades a les contradiccions que exhibeix fa llarg temps l’acumulació de capital i no en la suposada imminència “fi del treball”, és on trobem l’explicació de les tendències ambivalents que mostra el panorama laboral a tot el món, on sectors sobrecarregats d’hores de treball conviuen amb altres condemnats als treballs de temps parcial i mal pagats.”

El cas de l’Estat espanyol és un bon exemple, les estratègies empresarials s’han bolcat en l’extracció de plusvalor absolut, “un creixement extensiu del consum de la força de treball”. [2] Per a això ha estat indispensable la precarització del conjunt de la classe treballadora a través de noves formes organitzatives com la producció flexible, la flexibilització i individualització de les relacions laborals, la proliferació dels treballs atípics, falsos autònoms, temporals, subcontractació, etc. Els governs, “progressistes” o no, han aplicat aquest programa antiobrer a través de successives reformes laborals, i les direccions burocratitzades dels sindicats majoritaris CCOO i UGT han subscrit cadascun dels atacs de la CEOE. La sinistralitat laboral és un bon indicador de la intensificació del treball: segons el Ministeri de Treball augmenta de forma continuada. Al 2016, per exemple, va ser 1,8 vegades superior en contractes temporals respecte a contractes indefinits, i en total l’índex d’incidència mig va augmentar un 3,8% respecte a l’any anterior.

És per això que la taxa de temporalitat en l’Estat espanyol arriba fins el 25% i la desocupació el 13%. De fet, la desocupació a l’Estat Espanyol mai ha baixat del 8% (al 2007). Aquesta desocupació estructural és creada per la pròpia patronal per a mantenir els salaris a la baixa, la qual cosa Marx denominava “exèrcit de reserva”, el qual és emprat perquè en determinats sectors de la producció sempre hi hagi treballadors disposats a treballar per salaris més baixos, fent que la patronal mantingui una posició de força en les negociacions sobre les condicions de treball enfront dels treballadors contractats.

La proposta del reformisme: o com subordinar-se a la patronal

L’experiment va començar a Suècia. Aquest país ha estat provant amb la reducció de la jornada laboral a sis hores sense reducció salarial, el resultat, segons fonts oficials, ha estat un èxit: els treballadors “van registrar menys baixes per malaltia, van reportar millors condicions de salut i van augmentar la seva productivitat”. El debat no ha trigat a arribar a l’Estat espanyol per iniciativa de Mas País. En tots els casos el debat es planteja en termes similars: reduir la jornada fa que els treballadors tinguin millors condicions de salut, hi hagi menys absentisme, i incrementa la productivitat, fent que en menys temps es produeixi el mateix que amb la jornada tradicional.

No obstant això, obliden afegir el no rotund de la patronal sueca a continuar amb l’experiment i generalitzar-lo al conjunt de la producció. El propi Partit d’Esquerra, principal defensor de l’experiment, es va mostrar categòric: "Podem fer això en tot el municipi? La resposta és no, és massa car" (Daniel Bernmar, regidor del Partit d’Esquerra). Ja al 2015 es va realitzar un experiment similar i com va ser necessari contractar més personal per a compensar les hores reduïdes i cobrir els torns, és a dir gastar alguns fons més, no es va proposar cap generalització. La patronal, davant la disjuntiva de produir el mateix en menys hores amb un cost major, o deixar el procés productiu com està, té les prioritats clares.

Totes aquestes propostes tracten de remarcar els beneficis que pot obtenir el capital d’una reducció de la jornada laboral. Això s’expressa en el marcat biaix productivista en totes aquestes propostes, que, malgrat les seves “bones intencions” envers els treballadors, abans de res busquen subordinar els seus plantejaments a complaure les estratègies empresarials.

D’aquesta manera, el que no s’explica del projecte suec és que, en els casos en què l’experiment es va implantar fora del sector públic la reducció de la jornada es va fer sense reduir la càrrega de treball. Com ja va afirmar un empleat d’una de les “start-up” de l’experiment: "vaig pensar que seria molt divertit, però era una mica estressant" (Gabriel Peres, de la companyia de biotintes de Göteborg). Aram Seddigh de l’Institut de Recerca d’Estrès de la Universitat d’Estocolm afirmava: "Aquest tipus d’opcions podrien fins i tot augmentar els nivells d’estrès, atès que els empleats podrien tractar d’encaixar tot el treball de vuit hores en sis". És clar que reduir la jornada laboral sense reduir la càrrega de treball dóna lloc a un increment de la productivitat per la denominada via del plusvalor relatiu, és a dir: treballant amb més intensitat.

Aquest és el cas de l’empresa de roba Desigual, que fa un mes anunciava que implantaria la jornada laboral de quatre dies. No obstant això, mentre que l’empresa proposa una rebaixa horària del 13% per a tota la plantilla, s’estableix una rebaixa salarial de fins al 6%, amb un 25% de la seva jornada en la modalitat de teletreball, i sense contractar nous treballadors. Una reducció horària que impliqui una rebaixa salarial no és cap conquesta, sinó un ERTO sense retribució o una modificació de condicions a la baixa. Així mateix, suposarà treballar menys hores, però a ritmes més intensos, ja que no s’amplia la plantilla, però la càrrega de treball continua sent la mateixa. Com sol succeir en aquests casos, la càrrega extra de treball es convertirà en hores extres no pagades, sobretot en el domicili, per a poder cobrir els objectius.

Però hi ha més paranys en aquests plantejaments que busquen la reducció de jornada des d’una lògica capitalista. L’1 d’octubre, Telefónica començava un experiment, amb l’acord de CCOO i UGT, per a reduir la jornada laboral dels seus treballadors a quatre dies a la setmana. L’experiment, presentat com a “progressista”, realment suposa un atac brutal a les condicions laborals de les plantilles, que veuran reduït el seu sou de manera proporcional a canvi d’una bonificació del 20% i de l’establiment del teletreball dos dies de la setmana.

Davant aquestes propostes “progressistes” que busquen convèncer als empresaris que els treballadors poden ser més productius treballant menys hores, la proposta de Telefónica és encara més conseqüent amb els objectius del capital: es proposa fer que el treballador produeixi en sis hores el mateix que en vuit, però cobrant el que normalment gana en una jornada de sis hores. I és que, com ja afirmava Esteban Mercatante “per als capitalistes no es tracta d’acceptar “compensacions” per a quedar-se igual, sinó d’engrandir la porció del plusvalor”.

La lluita pel nostre temps

Com hem vist, les mesures de reducció de jornada que fan les empreses i els reformistes no tenen res a veure amb un avanç en les condicions de vida de la classe treballadora, sinó que es tracten de retallades i atacs que intenten fer-se passar per “progressistes”. En oposició amb aquestes propostes, és important llegir el que sosté aquest treballador del sector del telemarketing:

“Hi ha marge suficient perquè, disminuint la jornada laboral a 30 hores, al costat d’altres mesures reguladores de l’ocupació per a acabar amb la temporalitat, les externalitzacions i la precarietat de contractes escombraria, puguin incorporar-se una important quantitat d’aturats al mercat laboral. Així, el nostre objectiu ha de ser treballar menys, per a treballar totxs, per a viure millor. Però també hem de pensar-ho com a mesura estratègica, perquè sota un règim que s’acosti més a la plena ocupació la possibilitat de lluita de la classe treballadora serà major i l’acomiadament perdria la seva força com a mesura disciplinària i de coerció social. Les vagues per millores laborals serien més efectives i la capacitat de crear una altra relació de forces seria elevada.” (Alejandro León).

Entre el que és materialment possible gràcies al desenvolupament de la tecnologia, i la realitat del treball esgotador –la temporalitat o la desocupació crònica–, s’interposa la voracitat del capital. La necessitat del capital d’absorbir temps de treball per a la seva valorització, això és, [en paraules de Paula Bach-https://www.laizquierdadiario.com/Mas-alla-del-capital-las-posibilidades-historicas-de-la-tecnologia]: “el que fa que el capital sigui capital és, precisament, el que impedeix suposar tant un desenvolupament autònom de les tecnologies [respecte a les relacions de producció capitalistes] com la possibilitat derivada d’una progressiva eliminació del treball humà”.

És per això que la reducció de la jornada a sis hores, 5 dies a la setmana, sense reducció salarial és part de la lluita de la nostra classe contra la burgesia, contra les maneres de la producció de “riquesa” sota els criteris de la propietat privada, contra els plantejaments productivistes i els models de consum i, en última instància, contra el sistema capitalista de conjunt. Es tracta d’una lluita entre els capitalistes i la classe treballadora en la qual els treballadors tracten de lluitar contra aquest robatori del seu treball. Tracten de lluitar per a no deixar-se la vida en el treball, al mateix temps que qüestionen la base del sistema capitalista, l’apropiació de la força de treball aliena. No obstant això, davant les demandes de reduir la jornada laboral sense reducció salarial, com ja afirmava Trotsky:

“Els propietaris i els seus advocats demostraran “la impossibilitat de realitzar” aquestes reivindicacions. Els capitalistes de menor quantia, sobre tots aquells que van cap a la ruïna, invocaran a altres els seus llibres de comptabilitat. Els obrers rebutjaran categòricament aquests arguments i aquestes referències. (…) La “possibilitat” i “impossibilitat” de realitzar les reivindicacions és, en el cas present, una qüestió de forces que només pot ser resolta per la lluita.”

És suficent amb dir que el propi PSOE s’ha oposat a qualsevol esment entorn de la reducció de la jornada laboral. En una entrevista en Catalunya Ràdio, Escrivá va afirmar que no creu que Espanya “sigui un país que, amb els nivells de competitivitat i productivitat que té, hagi de donar prioritat a la setmana de quatre dies laborables”. La pròpia jornada de vuit hores era, per als liberals del XIX, “impossible”. L’economista liberal Senior, pagat pels industrials anglesos, va fer córrer rius de tinta declarant que el benefici de l’empresari es produïa, únicament, en l’última hora d’una jornada de 12 hores de treball.

Des del socialista utòpic Robert Owen, que al 1810 va difondre el lema “vuit hores de treball, vuit hores d’esbarjo i vuit de descans” fins a la vaga de la Canadenca que va imposar la reducció de jornada a 8 hores al dia i 6 dies a la setmana, passant per la revolta de Haymarket i els màrtirs de Chicago, la lluita pel temps ha estat una de les principals lluites de la classe treballadora. I només s’ha aconseguit imposar per via de la lluita. Mai la CEOE estarà “d’acord” amb reduir la jornada de treball mantenint els salaris perquè això redueix el seu marge de beneficis. No és una mesura que pugui dependre de la “bona voluntat” de capitalistes individuals. És part de les lleis de l’economia capitalista el tractar d’incrementar el treball excedent. La fixació d’una determinada jornada laboral només pot ser resultat que els treballadors imposin aquesta mesura mitjançant la lluita, i només pot mantenir-se en el temps si els treballadors no baixen la guàrdia davant els atacs futurs del capital.

De la mateixa manera, l’única forma que els drets conquistats no es vegin amenaçats en el futur és expropiant als capitalistes, de manera que siguin els i les treballadores les que decideixin democràticament com organitzar la producció. Només en una societat socialista, això és, on el proletariat sigui la classe dominant, es pot acabar amb el capital i la seva “fam de plustreball”.

La lluita actual per reduir la jornada de treball sense reducció salarial és part d’una lluita no només per treballar menys, sinó per viure millor, i tenir més temps per a l’oci creatiu, l’esport, la cultura i les relacions personals. També és una lluita solidària, per treballar totes, pel repartiment del treball entre ocupats i aturats. Aquesta lluita és inseparable de la batalla per acabar amb la divisió del treball que imposa el patriarcat, això és, una lluita per la socialització del treball reproductiu adoptant mesures de conciliació i creant noves infraestructures de serveis públics.

És aquesta una batalla que s’enllaça amb la lluita dels treballadors per acabar amb la dominació del capital, reorganitzant la societat sobre noves bases, radicalment democràtiques, en la qual el treball sigui realitzat per tot el món, en harmonia amb la naturalesa i en funció de satisfer les necessitats socials. En una societat d’aquest tipus, amb tots els recursos posats al servei de la majoria social, s’anirà alliberant cada vegada més temps d’oci, reduint el dedicat a les tasques productives i reproductives, i passant “del regne de la necessitat al regne de la llibertat”.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic