|
En 2018 la companya Verónica Landa rebia una notificació per la qual era querellada per la redacció d’un article que posava blanc sobre negre les pràctiques violentes i vexatòries, per dir-ho d’alguna forma, d’una institució com és la Policia Nacional a finals de la dictadura franquista.
No obstant, la querella tenia un rerefons molt més actual, doncs en plena onada repressiva a Catalunya, calia "blanquejar" la imatge violenta dels cossos policials per una banda, mentre que per l’altra era necessari escarmentar aquells periodistes i mitjans que es van atrevir a denunciar a fons la política de l’"A por ellos" a la que també s’hi van replegar gairebé totes les forces polítiques després de l’u d’octubre.
De fet, en aquesta entrevista, a més de parlar del seu cas particular, amb Verónica Landa, conversem sobre altres qüestions com és la política de la direcció processista en tots aquests anys, en com ha afectat aquesta al moviment democràtic català, i quina seria l’alternativa per a posar fi a la repressió i portar endavant un embat que pugui aconseguir dur a terme les aspiracions democràtiques pel dret a decidir de milions de catalans i catalanes.
Tot, en el marc de la sèrie Encausades en la que des d’Esquerra Diari volem donar veu a molts dels que han patit o pateixen aquesta repressió, i que en l’actualitat formen part de més 3.000 encausades només a Catalunya.
Explica’ns, perquè vas ser querellada al maig de 2018? Just quan l’escalada repressiva a Catalunya estava en el seu nivell més alt.
A l’abril de 2017 vaig escriure un article fent un repàs per diferents casos de tortures, maltractaments i morts sota custòdia policial. Un article molt semblant al que havia sortit en altres mitjans, amb casos que havien estat coberts mediàticament des de feia anys. Un d’aquests casos era el de José Luis Herrero, en el qual estava implicat Sebastián Trapote, que en 2018 era el Cap Superior de la Policia Nacional a Catalunya. Trapote en 1974 va matar a Herrero mentre estava sent detingut; en 1983 hi ha una sentència del Tribunal Superior de Barcelona que diu que no se’l pot condemnar per acollir-se als indults generals de 1975 i 1977.
En concret, la querella era per suposades calúmnies, perquè deien que sense haver-hi condemna no podia haver-hi indult. Condemna òbviament no n’hi va haver, com en molts altres casos semblants, o de tortures i assassinats. Quelcom que no és d’estranyar si tenim en compte que els tribunals que havien de condemnar eren tribunals franquistes o tribunals que continuaven amb el sistema judicial franquista.
Finalment, el Jutjat d’Instrucció va dictaminar a favor nostre i el tema es va arxivar. Però es que poc després que s’arxivés el meu, Trapote li va posar la mateixa denúncia a un altre periodista que havia escrit en 2017 sobre el tema.
Altres mitjans de comunicació portaven temps també publicant notícies sobre el cas de l’assassinat de José Luís Herrero. Perquè creus que finalment la querella va anar cap a tu i Esquerra Diari?
Sí, de fet el cas en els 70 i 80 es va publicar en El País, en El Periódico de Catalunya o en Interviú, on també van cobrir el periple judicial de la família fins que el ministeri d’Interior els va indemnitzar nou anys després. També hi ha recerques recents que esmenten el cas, com el llibre de l’historiador David Ballester ‘Vides Truncades’.
La denúncia jo la llegeixo com un intent de blindar els aparells estatals, com la Policia Nacional que venia de tota la repressió a Catalunya pel referèndum de l’u d’octubre. Però a més, no era una denúncia aïllada, sinó que cal emmarcar-la en tot el desplegament policial que va haver-hi a Catalunya en aquell moment i les mobilitzacions que va haver-hi en contra d’aquest. Era un moment en el que hi havia denúncies per penjar pancartes que posaven “Police Go Home”, per exemple. En el meu cas, a més, era un intent de blindar a un dels responsables directes d’aquest desplegament repressiu.
Amb denúncies d’aquest tipus, el missatge que intenten donar és que no es parli del passat dels policies en actiu, que a més han anat escalant posicions.
Ara bé, si van anar primer a per Esquerra Diari i per mi, és pel paper que vam tenir cobrint l’u d’octubre i la repressió, sent un dels pocs diaris d’esquerra a nivell estatal que ho va cobrir tant en profunditat, denunciant la política del govern i l’oposició (llavors el PSOE), el silenci de Podemos, el rol d’ERC i el PDeCAT i tota la repressió policial.
Creus que les actuals institucions mantenen un fil de continuïtat amb la dictadura franquista?
Que molts dels que estaven en el bàndol franquista en la guerra, van tenir llocs en institucions franquistes, està documentat. També el paper de la tortura per a aconseguir informació. Continua havent-hi casos que no s’han esclarit, en relació a assassinats de la policia franquista, com el d’Enrique Ruano.
La Llei d’Amnistia del 77, que al principi va ser celebrada per les organitzacions d’esquerra, tenia la contracara de blindar els crims del franquisme, i no permet jutjar els fets que van ocorrer abans de la seva aprovació, per la qual cosa en última instància és una llei de punt final. I per això, continuem tenint obstacles per a accedir a documents de la guerra civil i el franquisme i per a parlar de segons quins temes. Continuem tenint milers de morts en les cunetes, i torturadors que moren condecorats, com Billy el Niño. Després, a més, tenim l’Audiència Nacional, que és hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista.
La impunitat policial no és només cosa del franquisme o els primers anys de la transició; com denúncia Amnistia Internacional, es continua acumulant casos de tortures i maltractaments.
Imatge de Verónica Landa en un pla detall. @victorcabophoto
Fa mesos, l’empresonament de Pablo Hasél va provocar un gran esclat social, així com la repressió policial cap a molts dels joves que van sortir als carrers. Una situació que es va donar sota el govern “progessista”. Què en penses?
Sí, l’arrest de Hasél va ser un esclat social que va canalitzar el cansament d’una joventut que veu com que no té futur i que tampoc té dret a qüestionar, a organitzar-se i denunciar a la monarquia, al govern... Podemos va esperar fins que el van ficar a la presó per anunciar que en demanarien l’indult. Després de 7 mesos, no hi ha indult, i la fiscalia de l’Estat es nega a concedir-lo dient que acumula molts suposats fets delictius.
Però no és només l’actitud amb Hasél en concret. El govern del PSOE i Unidas Podemos va arribar al govern amb la promesa d’acabar amb la llei mordassa, quelcom que ha quedat clar que no faran. Marlaska ha enviat a la policia a reprimir manifestacions com la de l’assassinat de Samuel, o les de Hasél en altres ciutats. A més, estan tenint una política migratòria que no es diferencia molt de la que portaria endavant la dreta o l’extrema dreta, amb devolucions en calenta, expulsant a menors, o mantenint-los en una situació d’extrema vulnerabilitat al no modificar el Reglament d’Estrangeria.
A Catalunya, en l’actualitat, hi ha més de 3.300 encausats d’ençà l’u d’octubre. Què et diu aquesta xifra?
Que la repressió no para en cap moment, i que arriba a molts àmbits. A mi em denuncien dins del marc del referèndum, en aquella escalada repressiva. Tenim a tots els joves amb causes obertes per les mobilitzacions per la sentència, per Hasél. No només a Catalunya: tenim també el cas de Dani Gallardo, que va estar un any a presó provisional per un muntatge policial.
La repressió contra el moviment democràtic català és la qüestió més evident, és allò més visible ara, amb casos com el dels 23S dels CDR, Tamara Carrasco, Marcel Vivet, etc. Però hi ha tota una repressió que sustenta aquest sistema que no és tan visible i que pot passar més desapercebuda, com les multes per intentar parar desnonaments.
Però no és només la llei mordassa la que exerceix aquesta repressió. En el meu cas, en el de Hasél i en el de molts altres, la llei mordassa no té res a veure. En els nostres casos pel que se’ns jutja és pel Codi Penal i per les lleis anti-terroristes. I a més, d’una cosa de la que gairebé no es parla és la repressió de la Llei d’estrangeria, que persegueix, tanca i expulsa a persones migrants en situació irregular, i que les deixa pendents d’un fil, amenaçades constantment de perdre “els papers” si tenen una causa judicial o antecedents policials.
Fa unes setmanes parlàvem amb Marcel Vivet, el qual la Generalitat li demana també cinc anys de presó. El govern català està contribuint també a la repressió a Catalunya?
Per descomptat. No només pel cas del Marcel o d’altres activistes i militants on la Generalitat està com a acusació.
A la Generalitat no li tremola el pols per a enviar als Mossos a reprimir-nos: ho van fer amb les mobilitzacions de la sentència del procés; ens els van enviar amb les mobilitzacions de Hasél; els de la càrrega de Gràcia, van ser els Mossos; els que han rebentat els ulls amb pilotes de FOAM i donat pallisses a manifestants, també. El que dèiem abans de les multes que estan arribant a activistes que paren desnonaments, també són els Mossos.
Així que la Generalitat, també està exercint un rol de repressió i contenció de l’independentisme i d’altres moviments socials a Catalunya.
Com veus el conflicte després de la taula de diàleg entre el govern central i el govern d’Aragonès?
Crec que en la Diada d’enguany ha quedat reflectit que hi ha sectors de l’independentisme que estan cansats d’ERC i Junts pel seu full de ruta pactista, de passar per sobre de l’u d’octubre com si no hagués succeït, i negociar una sortida amb el mateix Estat espanyol que es nega a reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya.
El moviment independentista venia d’anys de reculada per la repressió estatal i per la claudicació de la direcció processista. I en aquest marc, la taula de diàleg no és més que un instrument per al retorn a la gestió autonòmica, que és el que vol la Generalitat, hipotecant el dret d’autodeterminació del poble català a canvi dels fons europeus.
Des de 2017, ha quedat més que clar que el dret a decidir no vindrà de la mà dels partits de la burgesia catalana. En 2017 no van voler portar fins al final el que implicava el referèndum perquè això suposava mobilitzar a la classe treballadora i els sectors populars, i això els podia arribar a desbordar.
Verónica Landa en un moment de l’entrevista. @victorcabophoto
Per això, l’única sortida per a enfrontar la repressió de l’Estat i que el poble català pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació, és que hi hagi una esquerra de classe, anticapitalista i revolucionària, que porti endavant una política d’independència de classe que no estigui sotmesa als interessos de partits burgesos, que són els mateixos que porten gestionant el capitalisme a Catalunya des de fa dècades; alhora que impulsi un moviment independentista que desbordi a la pròpia direcció processista.
I quin paper hi juga l’esquerra independentista?
No crec que en l’esquerra independentista hi hagi un actor polític que es plantegi ser alternativa a la direcció del procés. De fet, mirant a la CUP, en 2017 no es va voler plantejar com a tal, i el moviment es va quedar sense una alternativa a una direcció que li va demanar al moviment democràtic que posés el cos per a defensar el referèndum i que després els va deixar tirats. La CUP ha reeditat la seva política de “mà estesa en allò nacional”, portant-la també a una “mà estesa en allò social”, amb el suport als pressupostos o mantenint l’acord amb ERC i donant suport parlamentari al govern.
Per això, la CUP hauria de trencar d’una vegada l’acord amb ERC i deixar d’aprofundir en una política que la converteix en el furgó de cua de la burgesia catalana. Plantegen que volen reforçar “allò social”, però és impossible fer-ho mantenint el suport a un govern que retalla en sanitat, l’educació, que ens reprimeix, i que ha tingut una gestió capitalista de la pandèmia -com tots els demés governs-. De què serveix criticar al govern si després li dónes suport i li aproves els pressupostos?
Per últim, que els diries a tantes persones que en l’actualitat estan en una situació com la que vas patir tu?
Quan jo em vaig veure en tot això, des del CRT plantejàvem la necessitat de coordinar tots els casos repressius i posar dempeus un moviment anti-repressiu en tot l’Estat. I aquesta continua sent una necessitat. Perquè no són casos aïllats de repressió, i si es veuen així, es redueix a una lluita individual a la qual t’has d’enfrontar sol enfront l’aparell repressiu i judicial de l’Estat, i és una càrrega immensa per a tu i per al teu entorn, en el que alguns casos surten més perquè són més mediàtics, i altres queden en l’oblit.
Per això és important que es coordinin tots els casos a nivell estatal, que es plantegi la necessitat d’acabar amb totes les lleis liberticidades com la llei mordassa, les lleis anti-terroristes, el codi penal o la llei d’estrangeria, i posar dempeus un moviment anti-repressiu que lluiti per això.
I aquí de nou la importància de construir una esquerra anticapitalista i amb independència de classe. Hi ha interessos darrere de mantenir aquestes lleis? Clar. De part de l’Estat capitalista i de les seves institucions. Hi ha interés en què no es critiqui a la monarquia, als seus aparells de repressió, a la seva justícia. Hi ha interés a mantenir en una situació d’il·legalitat a milers de persones que quan deixen de ser útils com a mà d’obra barata, són expulsades. Per descomptat que el PSOE no plantejarà això, ni tampoc Podemos i Esquerra Unida, que com a molt plantegen maquillar una mica la llei mordassa.
|
