En el marc de l’existència de més de 3.000 encausats a Catalunya d’ençà l’u d’octubre, des d’Esquerra Diari volem impulsar una sèrie d’entrevistes que expliquin la situació d’algunes de les represaliades, no tant sols per part de les institucions de l’Estat espanyol, sinó també per part del mateix Govern de la Generalitat. Especialment en l’àmbit de la lluita pel dret a decidir del poble català, però no només, perquè la criminalització avui dia afecta a tots els sectors que lluiten pels seus drets socials i democràtics.

Per començar la sèrie ’Encausades’ conversem amb Marcel Vivet, militant de l’organització independentista La Forja entre altres organitzacions juvenils de Badalona, on hi ha visctut tota la vida, i condemnant a cinc anys de presó per delictes de desordre públic i atemptat contra l’autoritat. Tot, simplement per participar d’una manifestació contra una altra concentració convocada pel sindicat policial Jusapol.

Et pot interessar: Encausades: veus contra la repressió

No obstant, el cas del Marcel, cobra notorietat arran de l’acusació particular del Govern català, com ve fent també contra tants altres activistes. I és que la Generalitat no deixa de ser una institució més que forma part de tot l’engranatge repressiu i criminalitzador.

Amb ell, parlem de la seva causa judical i de molts altres temes com és el dret a l’autodeterminació o també de la situació de la joventut, entre d’altres.

Explica’ns, perquè formes part dels més de 3.000 represaliats que actualment hi ha a Catalunya, i en quin punt es troba ara mateix la teva situació?

En 2018 diversos grups d’extrema dreta organitzats sota el sindicat policial Jusapol es van manifestar per reivindicar la violència que havien exercit durant l’u d’octubre de 2017 i des de La Forja vam anar a donar suport a una manifestació alternativa que volia posar color als carrers de Barcelona enfront la foscor del feixisme espanyol. Per la seva banda, els Mossos d’Esquadra es troben una moblització ferma, perquè hi ha molta gent als carrers disposada a tornar a exercir l’autodeterminació, però alhora no violenta. No obstant, d’allà en sortim atonyinats i al cap d’uns quans mesos comença el procés judicial. He patit tot un periple judicial en contra meva carregat d’irregularitats, per part del Govern de la Generalitat especialment, que m’acaba condemnant a cinc anys de presó.

Ara, després d’haver entregat un recurs apel·lant al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, estem esperant que es dicti resolució, és possible que sigui en sis mesos.

Per altra banda, voldria dir que el número dels 3.000 represaliats l’hem d’agafar una mica amb pinces, perquè parla només dels represaliats en relació amb el procés. Però represaliats en els últims anys per diverses causes com pot ser el dret a l’habitatge o el dret a la llibertat sexual, en són moltíssimes més. És tota una onada repressiva que s’està exercint sobre un país que reivindica una república en la que començar a construir un món millor. Un projecte, que xoca frontalment amb el projecte burgés de l’Estat espanyol i que no pot permetre’s garantir certs drets.

Perquè tu? Un jove que només participava d’una manifestació.

En realitat, d’aquella manifestació en sortim més de 20 persones imputades. No obstant, la meva causa s’acaba transformant en un cas mediàtic i una aberració judicial.

M’agafen probablement per tenir-me una mica conegut d’haver participat del moviment estudiantil i juvenil des del 2012 i haver estat bastant implicat en el teixit associatiu a Badalona. I no és només que em detinguin cinc mesos després de la manifestació, sinó que em detenen dos dies abans de la vaga general del 21 de febrer del 2019, convocada amb molta força arreu del país i em tenen 24 hores tancat amb l’excusa de que m’han de fer declarar davant del jutge. Però aquesta investigació no ve dels jutjats, ve directament dels Mossos d’Esquadra. Agafen les fitxes policials per decidir a qui poden empurar per generar por a la resta de companyes i fer saber a tothom que en qualsevol moment poden fer-los passar per aquesta situació.

Hi ha una acusació paral·lela en la qual un altre jove activista és acusat dels mateixos fets i càrrecs que tu, amb el mateix agent i en el mateix moment. Com és possible?

És el que deia, és un cas evident d’irregularitats i corrupció judicials. L’Adrià Catasús és un jove activista que també va participar d’aquesta manifestació i pel que sembla, pot ser estava a prop meu.

El mateix agent diu en seu judicial i durant el meu judici que jo vaig ser l’única persona que li va ocasionar aquestes lesions. Per altra banda, els advocats d’Alerta Solidaria, com que treballen coordinadament, es traspassen informació sobre ambdós casos i se n’adonen de que els atestats policials són el mateixos, canviant un nom per l’altra. És a dir, a l’Adrià se l’acusa d’haver escomés exactament la mateixa acció i per la qual ja m’han condemnat a mi. L’Adrià però, segueix pendent de judici, tot i fer-se públic que hi ha una duplicitat d’acusacions.

A mi em poden condemnar per quelcom, a l’Adrià el poden condemnar pel mateix i així podrien anar condemnant penya per exactament la mateixa acció. Això ens ha donat molt a pensar. Ves a saber a quantes persones les han ficat en processos judicials paral·lels i no s’ha sapigut mai.

Però hi ha quelcom pitjor que tot això. Els serveis jurídics de la Generalitat tiren endavant amb aquest procés d’investigació fins que arriba un punt en que han de decidir si acusen l’Adrià o no. I en aquest cas, com que veuen que en el meu procés ja s’havia presentat tota la informació que ells havien permés i era pel mateix atestat policial, decideixen no acusar-lo. Però els Mossos d’Esquadra ja havien fet tota la feina bruta i ho havien presentat tot a la fiscalia espanyola. Per tant la fiscalia, amb tota la impunitat, acusa l’Adrià Catasús i li demana més anys de presó que a mi.

Com deies abans, el teu cas va obtenir més ressò per l’acusació particular de la Generalitat. Perquè creus que el govern d’ERC i JxCat contribueix a reprimir als activistes de l’esquerra independentista?

Moltes vegades els representants polítics m’han donat "copets a l’esquena", m’han dit que em donen tot el suport i que miraran de rebaixar les seves acusacions. Però, per altra banda, del que no se n’adonen, o si, és de que no estan fent res enfront els sindicats policials perquè li tenen por. És així que permeten fer créixer un monstre cada cop més fort dins dels cossos policials. I a dins del cos dels Mossos d’Esquadra hi tenim un braç més de la repressió de l’Estat espanyol.

La repressió de l’Estat espanyol en té molts de braços. Té el sistema judicial, que aquest és evident, però també grups d’extrema dreta, fins i tot finançats per certs poders de l’Estat i que actuen amb total impunitat. I els Mossos d’Esquadra són un altre braç de la repressió que no s’allunya tant d’aquests. És bastant evident que cada cop que aquest cos es presenta davant d’una manifestació anti-feixista, o una manifestació pels drets socials, actua amb total violència. I és evident, també, que actua amb passivitat enfront els grups d’extrema dreta.

Creus que, és més per por del Govern de la Generalitat a enfrontar-se a aquest aparell repressiu, o simplement és el fet de formar part de les institucions del Règim d’aquest sistema capitalista?

Jo entenc que ambdues coses no són incompatibles. És a dir, si que crec que hi ha dins del Govern i certs partits, representants polítics que estiren la corda cap a l’statu quo i que la repressió i els protocols policials basats, per exemple, en la síndrome de Sherwood [1], puguin servir per escapçar els moviments pels drets socials i per l’autodeterminació. Això és evident.

Però, per altra banda, crec que hi ha una gran part del Govern que si que tindrien una intenció d’assolir un estat més democràtic però, no són capaços de fer cap pas en ferm, i que quan es troben amb grups organitzats o sindicats policials que els pressionen, cedeixen. I ho fan perquè abans prefereixen mantenir el seu càrrec que enfrontar-se a un cos policial.

Jo crec que hi ha les dues ànimes i que realment no podem titllar de partits burgesos i totalment lligats al règim espanyol a aquells elements que, com s’ha vist durant el procés, han propiciat molts trencaments. És l’exemple del trencament de Convergència i Unió primer, i després el trencament de Convergència en Junts i el PDeCAT. Hi ha evidències que ens donen a entendre que a dins d’aquests partits hi ha dinàmiques de que certes parts van més lligades a una burgesia nacional o petita burgesia que si que poden assumir certs passos, però no poden traspassar certes línies perquè tenen el bastó de l’Estat a sobre. Llavors qui hem de generar tot això som els que ens toca viure sota aquest bastó des que naixem. Els que no ens podem imaginar viure sense haver de treballar.

Marcel Vivet en un moment de l’entrevista. @victorcabophoto

Que n’opines de que, arran del teu cas, el Govern de la Generalitat hagi modificat la llei perquè no sigui el gabinet jurídic d’Interior el que decideixi si s’ha de personar en causes en les quals, suposadament, un agent dels Mossos sigui agredit, sinó que passi a ser directament decisió del gabinet jurídic del Govern? En què canvia la situació per als activistes?

Crec que és una mesura molt fluixa, sense més intenció que la de rentar-se la cara i de cara a la galeria. Si aquesta gent en realitat volgués una estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol, el que hauria de fer és, no només no presentar-se en cap cas com a acusació contra els independentistes, sinó donar assessorament jurídic als que lluitem per una república catalana. És a dir, necessitem un Govern que ens defensi.

El que hem de fer és posar eines en contra d’aquest sistema i al servei de la gent que lluita per la democràcia. Ja sigui des del serveis jurídics o des d’on sigui. Que la nostra pròpia policia no ens envií a aquest sistema judicial. Hem viscut tantes imatges penoses dels Mossos d’Esquadra anant a buscar regidors de la CUP a les seves cases per portar-los davant dels jutjats, o anant a buscar activistes a tot arreu.

Fa poc deies que la línia del "Ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart, és amb la qual més combregues. Quin significat té aquesta sentència per a tu? Cal repetir el mateix procés?

No no, no voldria repetir el mateix procés accidentat. Jo em sento completament representat per aquestes paraules del Jordi Cuixart quan ell li parla al poble català, quan ell parla a la gent que va desobeir durant l’u d’octubre, a la gent que va exercir grans actes de desobediència civil organitzada al voltant de la resposta de la sentència, que va fer la vaga més exitosa de la història de Catalunya amb les ’Marxes per la llibertat’, a la gent que va resistir als carrers com és el cas d’Urquinaona, als que van bloquejar l’aeroport de Barcelona per protestar de forma no violenta,... És a dir, per una qüestió completament democràtica. Jo crec que aquest és l’exemple que hem de seguir, l’exemple que ens donem nosaltres mateixos de que som capaços de fer trontollar aquest país per avançar. Hem estat capaços de fer-ho i ho hem de tornar a fer.

Crec que ara mateix estem avançant cap a un període molt diferent al dels últims deu anys, que era el de les pujades de les mobilitzacions. Ara crec que hem d’entrar en un moment de reorganització i de teixir xarxes i lligams, que fins i tot s’han trencat per disputes polítiques, i potser també ampliar altres fronts com el sindical, per poder preparar-nos per un següent embat contra l’Estat espanyol. I esperem que aquest sigui el definitiu i no només per l’autodeterminació, sinó pels drets socials i per trencar amb aquest règim.

No obstant, quan es diu des del Govern "apreteu" i tot i axí, alhora s’exerceix una repressió sistemàtica des de dalt, no estaríem, potser, enfront d’una contradicció important?

Si, jo crec que és molt polèmic això. A més, en el meu cas sempre s’ha lligat molt, no? Per que aquesta frase de l’"apreteu" del Quim Torra va ser dues setmanes després de la manifestació per la qual a mi m’imputen. I n’és un exemple més de que tenim un Govern que fa molts discursos i moltes declaracions institucionals, però que després per darrere no és capaç d’agafar les regnes d’aquest monstre que te dins del seu cos policial i de posar eines en contra del sistema judicial espanyol.

Jo no dubto que Quim Torra, sense ser del meu partit, no volgués que la gent apretés, però ell no estava fent la seva feina com a representant del poble de Catalunya, que no era altra que deixar-si la pell perquè no ens enviessin a la presó, i deixar-si la pell perquè nosaltres poguesim apretar des dels carrers. I això és un problema molt greu que tenim, perquè a més en els últims anys hem vist com a la conselleria d’interior s’hi posen personatges que no tenen cap intenció de fer una reforma estructural del cos dels Mossos i aconseguir una policia, entre moltes cometes, democràtica.

I què n’opines de l’actual situació del jovent?

Darrerament han sortit noves dades sobre l’edat de l’emancipació o el percentatge de joves que s’emancipen a Catalunya i són molt preocupants. Ha descendit brutalment el percentatge de joves que poden marxar de casa dels pares. Que la immensa majoria de joves de fins a 29 anys no puguin marxar de casa és una evidència de la poca estabilitat i de la precarietat a la que estem sotmesos. Que jo per sortir de casa dels pares hagués de tenir tres feines i treballar set dies a la setmana, i a sobre encara em semblés que era un afortunat, parla molt de la terrible situació del jovent.

És brutal que mentre es parla tant d’aeroports, no es tingui en compte tot el que afecta a les vides del jovent i a la nostra estabilitat. Però perquè, al cap i a la fi, la precarietat també és un objectiu d’aquest sistema liberal. Ens tenen molt ben lligats i intenten que ens puguem organitzar menys, lluitar menys pels nostres drets i les nostres condicions laborals. L’atomització de la classe treballadora és un objectiu de tot això.

En els últims mesos estem veient també un altra tipus de violència cap al jovent i que té a veure amb la pandèmia. Què en penses?

Sí, la cinquena onada arriba en un moment en que una gran part de la població ja està vacunada, i per tant, òbviament, la covid te molta més incidència sobre la gent de menys de 30 anys, quelcom que fa que l’estadística sigui totalment viciada.

Però per altra banda, qui ha organitzat els grans macro-festivals de música a principi d’estiu segur que no són tant joves. Per culpa d’aquests festivals patrocinats per grans marques que no tenen cap contingut popular i de la pressió dels lobbies de la cultura i l’oci s’han hagut cancel·lar moltes de les activitats populars a les quals el jovent amb menys recursos podia accedir-hi al llarg de tot l’estiu. És un pas més cap a l’elitització de la cultura i que, a més, se n’ha culpabilitzat a la joventut.

Per a finalitzar, que els diries a aquestes milers de persones i activistes que estan en una situació judicial i policial com la teva?

Sobretot que s’organitzin, que s’envoltin del suport de les seves famílies, dels seus amics i dels seus companys. No hi ha que sentir-se sol, però que agafin també la responsabilitat que els ha tocat, o que desgraciadament els ha tocat. Perquè quan ens demanen si volem pactar amb la fiscalia per acceptar que hem escomés certs delictes a canvi d’entrar menys temps a presó, això s’ha d’entendre com a part d’un mecanisme que té l’Estat espanyol per anar generant jurisprudència i encausar cada cop a més gent.

No podem seguir fent passos enrere davant aquest sistema judicial. Però alhora, sapigueu que quan el sistema judicial us foti l’ostia hi serem molts al vostre costat per donar-vos suport. La por és molt gran, és veritat, però que no s’acoverdeixin perquè al final les consecuències són pitjors. Hi ha que seguir endavant i seguir organitzant-nos.

Notes

[1] Protocol policial dels Mossos d’Esquadra ideat per a desactivar el potencial combatiu de qualsevol mobilització o protesta. L’ideòleg d’aquesta tàctica és el comissari, ja mort, dels Mossos d’esquadra David Piqué, l’origen de la qual es troba en el treball de final de Màster que va cursar anys enrere.