http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
#CONSTITUCIÓESPANYOLA
El Congrés celebra 43 anys d’una Constitució hereva del franquisme. Al carrer res a celebrar!
EsquerraDiari.cat

En el Congrés i en els mitjans segueix la celebració oficial, el 43 aniversari d’una Constitució pactada amb les restes del franquisme, “lligada i ben lligada”, que inaugurava un Règim del 78 amb la monarquia al capdavant i democràcia per a l’IBEX35.

Ver online

El que se celebra avui en el Congrés són els 43 anys del “compromís històric” aconseguit entre les restes de la Dictadura franquista, la Monarquia, les direccions obreres reformistes -especialment el PCE, el PSOE i les cúpules de CCOO i UGT- i les direccions polítiques del catalanisme conservador. 43 anys des que "van tirar el cadenat".

S’aconseguia l’aprovació de la Constitució del 78, un text encara presidit per l“aguila” de la Dictadura i que va consagrar en Llei Suprema el “atado y bien atado” que en el seu moment entonés Franco en el seu crepuscle.

La Constitució va deixar assentat que la Prefectura de l’Estat recauria a la Casa Reial, restaurat el tron en l’hereu del Cabdill des de 1975. El títol sobre la unitat d’Espanya, que nega tota possibilitat d’exercici del dret a l’autodeterminació i consagra vetllar per això a l’Exèrcit, va ser redactat per un grapat de generals excombatents de la Guerra civil. Altres lleis fonamentals ja havien estat aprovades i confirmades en Corts, com la d’Amnistia que garantia la impunitat dels crims franquistes, o l’electoral que assegurava un model majoritari i no proporcional.

Així tirava a caminar un nou règim basat en una monarquia parlamentària, que mantindria en la recambra un poder arbitrari com és el Rei per a moments de crisis i sobretot una continuïtat directa en l’aparell judicial, policial, militar i de l’alt funcionariat. Franco havia mort, però el franquisme podia estar tranquil. I sobretot podien estar tranquil·les la banca, les grans empreses i fortunes. Igual que la dictadura, la naixent “democràcia” anava a ser-ho de la seva classe.

L’acte inaugural del nou règim seria el major ajust contra la classe treballadora portat endavant des del final de la Guerra civil. La desocupació va pujar en els anys següents per sobre del 20%, al començament dels 80 van començar les contrareformes laborals -la majoria obra del govern de Felipe González- i els apartats constitucionals de drets socials o les promeses de desenvolupament de l’Estat del Benestar dels Pactes de la Moncloa s’anirien lliurant a degoteig i sempre vinculades al fet que els capitalistes estiguessin fent grans negocis. Per això quan van deixar de fer-los, la qual cosa es va donar amb la mà esquerra al llarg de 20 anys, es va llevar amb la dreta i d’una sola tacada per Zapatero i Rajoy de 2010 en endavant.

El 6 de desembre de 1978 va culminar en gran manera l’intent d’evitar que la caiguda de la Dictadura, que no va concloure el 20 de novembre de 1975, es produís per la via de la mobilització obrera i popular que es va deslligar amb inusitada força des de gener de 1976. Les direccions reformistes van treballar per a bloquejar i boicotejar tota dinàmica en aquest sentit, erigint-se com a enemigues de l’autoorganització i fins de qualsevol mobilització que “desestabilitzés”, especialment a partir de 1977. Si això succeïa no sols es podria haver portat endavant el programa de “ruptura democràtica”, sinó també imposar un programa per a resoldre els grans problemes socials sobre els privilegis dels capitalistes.

Per la seva part el Franquisme i la Monarquia, per mitjà del seu home, Adolfo Suárez, van acceptar integrar a la taula als líders de l’oposició. Molts d’ells acabarien en menys d’una dècada engrossint les files de la “beautiful people” de l’època de González, uns altres en retirs llorejats i daurats com Santiago Carrillo. Al mateix temps van acceptar sotmetre a eleccions i plebiscit la seva reforma de la “llei a la llei”. Això sí, sempre comptant que guanyaven, ja fora amb l’ajuda dels grisos, TVE, la llei electoral, el soroll de sabres o els petrodòlars saudites per a la campanya de la UCD.

Naixia així l’anomenat consens del 78. Un consens edificat sobre la traïció i el desviament de la lluita de milers d’obrers, estudiants, dones i militants de l’antifranquisme. I també sobre la desocupació de masses, la reconversió industrial que va arruïnar regions senceres, sobre la plaga de l’heroïna en la joventut, sobre la repressió estatal a tot el que se sortia del consens, muntatges policials com el cas Scala a Barcelona, terrorisme d’Estat contra l’esquerra abertzale i el manteniment de la tortura i els maltractaments. Sobre la negació del dret d’autodeterminació, la inviolabilitat del rei i la impunitat absoluta dels crims de la dictadura.

Un consens que més aviat s’assemblava al concepte de la "pax romana", i que, definitivament, es va donar per mort fa ja gairebé una dècada. Amb l’eclosió de la crisi capitalista es va començar a gestar una profunda crisi de règim que continua completament vigent.

Aquest règim apareix franquejat per un arc de "tots a l’una" des de VOX fins Unidas Podemos, oferint-nos tota la gamma de gestors del capital que van de l’extrema dreta més cavernària a la socialdemocràcia més responsable amb els negocis capitalistes.

Enfront de l’atzucac de la democràcia burgesa, el que toca és construir una alternativa anticapitalista i de classe, que lluiti per l’obertura de processos constituents lliures i sobirans sobre les ruïnes d’aquest règim monàrquic i hereu del franquisme.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic