http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
OPINIÓ
La joventut i el fantasma de les crisis passades, presents i futures
Pablo Castilla
ContraCorrent Barcelona

El suïcidi juvenil supera en nombre de morts a la covid. Quines són les causes de la nostra crisi generacional? Qui són els responsables? És hora de prendre partit per resoldre-la.

Ver online

Des de fa un temps, “estic malament i no sé per què” és segurament una de les frases que més he escoltat parlant amb les meves amistats. Converses en les quals es barregen els problemes a la universitat, la feina, la convivència a casa, el coronavirus, l’estrès i l’ansietat. Existeix la sensació que les coses no funcionen, però tampoc se sap exactament quin és problema, els responsables o les solucions.

La salut mental i més enllà de la salut mental

Durant la pandèmia, els problemes de salut mental de la joventut s’han disparat. L’any 2020 a l’Estat Espanyol van morir més joves (314) per suïcidi que per covid (84). Aquest és la dada que revelava recentment el diari El Mundo per la franja de 0 a 29 anys a partir de les dades de l’Observatori del Suïcidi a Espanya i l’Institut Carlos III.

No obstant, el suïcidi és potser solament la punta de l’iceberg. Després del primer confinament, un informe publicat per la OIT assenyalava que prop de la meitat dels joves del planeta patien símptomes de possible ansietat o depressió. Si aprofundim una mica, veiem que les causes van més enllà de la situació generada per la covid. La interrupció de les classes, la pèrdua de llocs treball o la mala convivència a casa són factors que han augmentat la inseguretat i la preocupació dels i les joves.

Per tant, tractar el problema únicament com una qüestió sanitària deixant al marge allò polític, social i econòmic ens dona únicament una fotografia parcial i individualista que ens allunya del problema col·lectiu. Pensem en aquesta jove que treballa de manera precària per pagar-se una universitat cada vegada més elititzada mentre pateix ansietat i viu amb els seus pares perquè no es pot permetre independitzar-se, posposant una part important d’un desenvolupament vital que ni tan sols té un planeta assegurat en el qual poder produir-se. És una mostra de les crisis que afrontem la joventut.

Així, creixem sent una generació amb la sensació de viure en una crisi constant amb els fantasmes de les crisis passades (2008), presents (coronavirus) i futures (col·lapse climàtic) sempre rondant.

La generació de les cinc crisis: educativa, laboral, residencial, sanitària i climàtica

Des de la nostra infància hem viscut enmig d’una crisi educativa d’una o altra manera, patint en primera persona les retallades a primària i secundària, taxes caríssimes a la universitat, classes online i un llarg etcètera. Tot plegat ha donat lloc a un procés d’elitització de l’ensenyament en el qual les barreres pels fills i filles de la classe treballadora no són únicament el costos de la universitat, sinó una cosa molt més complexa i anterior.

Segons un estudi realitzat per Bernardi i Cebolla titulat “Classe social d’origen i rendiment escolar com a predictors de les trajectòries educatives", els estudiants de classe treballadora tenen menys probabilitats de continuar estudiant quan arriben als 16 anys que aquells que provenen de famílies de classe alta. Així, la possibilitat de tenir reforç acadèmic o el temps que poden dedicar els pares a passar amb els nens tenen un efecte compensador que actua sobre la resta de les circumstàncies com les pròpies aptituds de l’estudiant o els recursos de les escoles i instituts als quals s’assisteix.

Si arribar a la universitat no és només una qüestió de notes i taxes, l’impacte de la societat de classes sobre l’educació no es queda aquí. El pes de les grans empreses a la universitat ha anat creixent amb diferents reformes com la LOU del PP, el Pla Bolonya i ara la LOSU de Castells-Subirats. Es tracta d’un model d’universitat cada vegada més elititzat al servei dels interessos de les multinacionals on els i les estudiants no pintem res.

Alhora, la sensació és de viure en una crisi laboral permanent, fins i tot abans d’haver de començar a treballar. Després del 2008, una part de la joventut va veure incomplertes les promeses de “estudia i tindràs una bona feina”. L’altra part som els qui ni tan sols vam tenir temps a creure’ns aquest conte i vam créixer sobre les ruïnes de la precarietat que ens van deixar els governs del PSOE i el PP a base d’ajust i reformes laborals que segueixen sense derogar-se per molt maquillatge que intentin posar-li. Atur, ocupació temporal, pràctiques sense cobrar, hores extres no pagades o subcontractació són l’única realitat laboral que coneixem.

Òbviament, amb aquest panorama resulta impossible independitzar-se, la qual cosa dona lloc una crisi residencial que va més enllà de la joventut. Joves que no podem marxar de casa, famílies que es queden al carrer o que han de tornar amb els pares i avis que cobren una miserable pensió: són la contracara dels fons voltors, els grans tenidors i els bancs que guanyen fortunes especulant amb l’habitatge. Durant el primer confinament vam veure hotels buits mentre milers de persones vivien amuntegades en barris massificats o ni tan sols tenien un sostre. De nou, van deixar clar que la propietat privada no es toca.

Va arribar el coronavirus i la nostra generació ha quedat definitivament marcada per la gran crisi sanitària. Després d’anys de retallades a la sanitat pública per part dels governs centrals i autonòmics, el sistema de salut va quedar indefens davant la covid. Des de fa gairebé dos anys estem travessant una pandèmia mundial en la qual des del principi se’ns va dir que la vacunació seria clau. L’Índia i Sud-àfrica – lluny de ser anticapitalistes o quelcom semblant– van demanar l’alliberament de les patents. Però què tenim? Patents sota clau, noves variants de l’Índia i Sud-àfrica – casualitat – i les farmacèutiques guanyant milers de milions.

A més, intenten imposar-nos un fals debat on triar entre donar suport a les mesures restrictives del govern del PSOE-UP o defensar la llibertat/negacionisme. Reforçar la sanitat pública a base d’impostos a les grans fortunes i els beneficis empresarials, així com intervenir la sanitat privada es veu que no són mesures que contemplin ni l’extrema dreta ni el govern “progressista”.

El cercle es tanca amb la crisi climàtica, precisament aquella que ha donat lloc a l’aparició de la covid pel model d’indústria, agricultura i ramaderia capitalista. Des que anàvem a l’escola ens posaven documentals sobre reciclatge o ossos polars patint les conseqüències del desglaç. No obstant això, els missatges que rebíem estaven lluny de “les grans empreses destrueixen el planeta, hem d’enfrontar-les”. De fet, la lògica s’assemblava més a “recicla o mataràs a un os panda”.

Novament, un enfocament individualista que quan s’aplica a la realitat fracassa a l’hora de donar resposta a la crisi climàtica. Perquè sols no podem salvar el planeta, però al mateix temps ens deixa esperant que Jeff Bezos, Elon Musk o Amancio Ortega – els dels coets espacials per diversió i l’explotació laboral – facin alguna cosa.

Problemes i responsables: capitalistes, Estats i polítiques

Sens dubte la marca del capitalisme és present a totes les crisis esmentades, però per trobar solucions hem de posar noms i cognoms als problemes i els seus responsables.

La Llei Castells i l’infrafinançament de l’educació o les patents i falta de recursos són avui alguns dels problemes més visibles de la crisi educativa i sanitària. A més, la llei d’habitatge respectuosa amb els grans tenidors o la reforma laboral que manté l’essencial de la del PP i les anteriors són claus de la crisi residencial i laboral. Tot això, sense oblidar que els Fons Europeus destinats a reconvertir l’economia en clau verda confiant en les empreses que han provocat l’emergència climàtica són part del problema de la crisi climàtica. Ara bé, les polítiques no cauen del cel. Els responsables són els partits i governs que sistemàticament s’han dedicat a protegir els interessos de les grans fortunes i fer pagar les crisis a la classe treballadora i els sectors populars.

D’aquesta manera, després del 2008 el PP va rescatar a la banca mentre estrenyia a qui menys tenia. Ara el govern del PSOE i Unides Podem ha aplicat la mateixa recepta sufragant ERTOs d’empreses milionàries, enviant milers de persones a treballar sense mesures de seguretat durant el primer confinament i negant-se a intervenir la sanitat privada.

Qui (no) ens representa?

Diferents (no) alternatives han anat apareixent per buscar de donar sortida al descontentament polític. En el panorama de l’esquerra, la formació morada liderada fins fa poc per Pablo Iglesias arribava per canviar-lo tot i ha acabat mantenint tot igual que abans.

Després que el seu govern reprimís la vaga de treballadors a Cadis, Unides Podem amb Yolanda Díaz del PCE al capdavant prepara un atac més a la classe treballadora: la “nova” reforma laboral que assenteixi tot el llegat de precarietat anterior i generalitza els rescats a empreses per mitjà dels ERTOs. A diferència d’allò que volen vendre, mantenir l’essencial de la reforma del PP i fer-ho passar amb el suport d’UGT-CCOO no és una victòria, sinó una relegitimació brutal del règim de precarietat que vivim. Que no ens enganyin.

En aquest marc, Vox entra en escena per capitalitzar el malestar enfrontant els explotats i oprimits, situant-se en l’oposició al govern. Mentre alguns sectors descontents de la joventut veuen en ells una opció contra l’statu quo, altres rabiem contra el seu discurs masclista, ltgtbifòbic i – no ens oblidem – neoliberal, el qual no gens antisistema. Patim l’augment de les agressions, ens genera repulsió el seu enaltiment a la monarquia i el seu discurs neoliberal meritocràtic de l’emprenedoria que només afavoreix a una colla de nens pijos i els seus pares. Tanmateix, quan busquem amb qui enfrontar a la ultradreta ens trobem amb un govern que puja el pressupost a la Casa Reial, prohibeix el 8-M, reprimeix les manifestacions per l’assassinat de Samuel i envia tropes a Ceuta i Melilla per a expulsar immigrants.

A Catalunya, el moviment democràtic per l’autodeterminació ha estat liderat pels partits de la burgesia catalana, anul·lant tota la força que es generava als carrers. “Unitat”, “Europa ens mira” i “ni un paper a terra” van ser el full de ruta d’un camí que ha demostrat ser un desviament. El problema és que la “unitat” – també secundada per la CUP – no era amb la classe treballadora capaç de parar i moure-ho tot com s’ha vist durant la pandèmia, sinó amb els partits que durant anys van liderar les polítiques neoliberals a Catalunya. ERC i JxCat ens van apallissar després de la sentència del procés i l’empresonament d’Hasél, fins i tot fa poc van enviar policia a la UAB per a reprimir una protesta contra l’extrema dreta. Arribada la crisi sanitària, la Generalitat ha dut a terme una gestió de la pandèmia calcada a la del govern central, aplicant més restriccions sense reforçar el sector públic. Davant aquesta situació, gran part de la joventut catalana té la sensació que, com en el famós meme, “emosido engañado”.

Arribats a aquest punt una cosa queda clara: ni l’extrema dreta és antisistema ni el govern del PSOE-UP defensa a la classe treballadora ni els partits de la burgesia catalana lluiten fins el final per la independència (no diguem ja per una “república social”). Sens dubte, el millor exemple és el projecte dels Fons Europeus, aprovat amb l’abstenció de Vox i el compromís d’ERC i JxCat de tornar a l’autonomisme a canvi de milions.

És hora que els i les joves prenguem partit

De tot això la joventut treu lliçons, però també costa trobar una sortida. L’escenari apocalíptic que dibuixa l’horitzó del canvi climàtic combina a la perfecció amb el futur distòpic que sagues com “Els Jocs de la Fam”, “El Corredor del Laberint” o “Divergent” van dibuixar per a nosaltres durant l’adolescència. Ens han fet creure que l’única elecció possible és entre capitalisme o fi del món amb el capitalisme, esperant en el millor dels casos una revolta espontània que ens doni la victòria.

El problema és que mentre ens neguem a preparar la victòria i ens limitem a esperar-la, uns altres aniran preparant la derrota. Un altre Podemos o un altre "processisme" que apaguin tota la força dels carrers davant un nou 15-M o el revifament del moviment democràtic català, mentre l’extrema dreta continua avançant sobre el descontentament sembrat.

Davant del desencantament amb la política la clau no està en fugir d’ella, sinó en prendre-la a les nostres mans. Ja en els últims anys hem vist a la joventut de tot el món donar mostres de la seva ràbia i entrar escena, protagonitzant fenòmens com el Black Lives Matter en EE. UU, les revoltes de Xile contra els 30 anys de neoliberalisme o l’auge dels moviments en lluita contra el canvi climàtic. Aquesta dinàmica també es trasllada a l’Estat Espanyol, on el 68% dels joves enquestats per Playground veuen en els moviments socials una eina capaç de generar grans canvis polítics. És hora de prendre partit, prendre el nostre futur en les nostres pròpies mans.

Si no trobem una alternativa, haurem d’ajudar a construir-la trencant amb els mites que ens han portat fins aquí. Quan allò impossible dins del capitalisme és acabar amb les crisis, l’explotació i l’opressió, voler gestionar dins “d’allò possible” suposa perpetuar tot l’anterior. En l’Estat Espanyol, no hi ha sortida a les crisis que afrontem de la mà del govern “progressista” que amb les seves polítiques ha continuat assegurant-les. No hi ha enfrontament possible a l’extrema dreta al costat dels qui han pres i prenen part de la seva agenda.

Els i les joves hem de posar-nos al capdavant de construir un reagrupament de l’esquerra anticapitalista i revolucionària que vagi més enllà dels marges del sistema per a lluitar per una sortida per a la joventut, les dones, les migrants i el conjunt de la classe treballadora.

Posar en peus una força política que aposti per organitzar-se en els centres de treball i d’estudi, desenvolupant les forces de la classe treballadora fins el final en oposició a aquells que pretenen limitar-les. Que davant la crisi educativa, lluiti per impostos a les grans fortunes per a augmentar els recursos i la contractació de professorat. Que es mobilitzi per tombar la Llei Castells-Subirats, posant sobre la taula una universitat pública totalment gratuïta governada per estudiants juntament amb el personal docent i no docent per disposar el coneixement al servei de donar resposta als problemes de les majories socials.

Parlem d’una organització que enfronti les reformes laborals, plantejant la necessitat del repartiment d’hores sense reduir el salari per acabar amb el problema de l’atur i la precarietat. Una esquerra que no s’empassi continuar imposant restriccions i asfixiant al personal sanitari, sinó que defensi reforçar la sanitat pública amb impostos als beneficis empresarials, intervenir el sector privat i nacionalitzar les farmacèutiques. Igual que per a combatre la pandèmia cal tocar els interessos dels capitalistes, donar resposta a la crisi residencial passa per expropiar sense indemnització els pisos en mans dels bancs i els grans tenidors. Tot això posant en el centre la necessitat d’una reconversió de la producció sota control dels i les treballadores per tal de garantir una economia compatible amb la vida en el planeta, ja que confiar en les empreses que ens han portat fins aquí no és un opció possible per afrontar l’emergència climàtica.

Es tracta d’un plantejament totalment oposat al projecte d’aquells que es proposen aliar-se amb algú que elabora una reforma laboral i reprimeix als treballadors, lloa a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i es reuneix amb el Papa. Dit de manera simple: no es pot defensar a la classe treballadora i enfrontar a l’extrema dreta de la mà de Yolanda Díaz.

Ni els problemes ni els responsables ni les solucions són individuals, però la decisió de construir un partit d’aquest tipus sí que ho és. Perquè la militància revolucionària és la decisió individual amb el sentit més col·lectiu que existeix.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic