Aquesta proposta de resolució que obre la legislatura, marcaria el full de ruta de la construcció de “l’Estat català independent i republicà” que hauria de portar de portar endavant el pròxim govern.

Jordi Turull i Negre i Marta Rovira i Vergés, com a president i portaveu del grup parlamentari de JxSí, juntament amb Antonio Baños Boncompain i Anna Gabriel i Sabaté, com a president i portaveu del grup parlamentari de la CUP, van presentar conjuntament aquesta proposta de resolució per a que sigui aprobada en el ple del parlament amb caràcter d’urgència. Per això han sol·licitat la convocatòria de la junta de portaveus amb celeritat.

La mesa del parlament va admitir a tràmit la proposta amb els vots favorables de JxSí i la CUP va declinar tenir representants en aquest òrgan) i està previst que es reuneixi avui per a tramitar la proposta, amb l’objectiu de que pugui ser aprobada en un ple extraordinari abans del debat d’investidura, previst pel 9 de noviembre.

Com era d’esperar la rèplica del front españolista no s’ha fet esperar. Rajoy, un dels seus grans valedors, va advertir en una roda de prensa”d’emergència” que recorrerà a “tots els intruments necessaris” per defensar la unitat espanyola. Fins i tot els antidemocràtics mecanismes habilitats per a la reforma de la llei orgánica del Tribunal Constitucional del PP i la intervenció del Parlament català.

Per altra banda el reagrupament de la dreta i les seves trames per fer públics els casos de corrupció contra CDC, expliquen el perquè surten a la llum ara. Però això en si mateix no allibera de culpes als que s’han enriquit aprofitant la seva posició i han garantit els bons negocis d’una minoría de grans empreses.

Ambigüitats: un full de ruta amb dos camins

La declaració “solemne” de l’inici d’aquest procés preveu l’obertura d’un procés constituent “ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu” i que el Parlament i el procés de “desconnexió democràtica” no estaran supeditats a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional per considerar-lo deslegitimat. Aquesta és la retòrica que recorre la declaració i que tant els mitjans espanyolistes com catalanistes han resaltat, encara que amb diferents motivacions.

Però l’ambigüitat del text es manifesta quan declara a l’últim punt “la voluntat de l’inici de negociacions” amb l’Estat español, la Unió Europea i el conjunt de la comunitat internacional “amb tal de fer efectiu el mandat democràtic”.

Aquest punt que tanca la proposta de declaració pactada amb la CUP fa que tota la radicalitat de la resta de punts quedi totalment en dubte. Com a mínim situa a aquest nou “full de ruta” enfront de dos posibles camins. Una ruptura amb l’Estat espanyol o una negociació i sortida pactada?

No és una ambigüitat “casual”. En tot moment la via que es proposa és la escollida per Artur Mas el 2012. Un procés “des de dalt”, dirigit des de les institucions catalanes i que sobretot es conjura per evitar qualsevol sorgiment de moviment democràtic als carrers que pugui sobrepasar els plans i ritmes de la seva dirección. El rebuig a posar en marxa les forces socials necessàries per poder imposar una veritable ruptura no deixa cap altra sortida que la negociació amb l’Estat, la UE i la comunitat internacional. Un camí que porta cap a un carrer sense sortida a la lluita pel dret a l’autodeterminació.

Per altra banda, la proposta deixa per fora qualsevol referencia “al pla de xoc contra la
pobresa”, un dels punts que la CUP consideraba un eix del seu projecte i que queda fora de l’acord, així com el caràcter concret del procés costituent plantejat, que més enllà dels múltiples adjectius que se li han donat, és encara indeterminat.

En política, a diferència de les matemàtiques, hi ha sumes que resten i aquest nou front de la CUP amb CDC i ERC sota la marca de JxSí és un bon exemple d’això. Si bé la CUP s’enforteix com a actor de l’escena i la lluita per la independència, la seva coalició política amb els representants de la burgesia catalana i els seus candidats "independents"- la deixa cada dia més enganxada a un full de ruta que es dirigeix a la recerca d’una sortida negociada amb l’estat, a més de restar-li molt al seu projecte social i allunyar-la cada vegada més d’un projecte anticapitalista.

El creixement de la seva influència i representació política al calor d’aquesta orientació de “front nacional” li suposa una forta pressió a la col·laboració política i a anar a la saga dels gestors del capital.

La demagògia i la utilització política que fan els representants de la burgesia catalana de la legítima aspiració de decidir la seva relació política amb l’Estat, incloent la seva independència, malgrat que van més enllà del que a la propia burgesia li agradaría, segueix sent una basa per la qual CDC i ERC es mantenen al capdavant del procés, avui amb Forcadell -expresidenta de l’ANC- com a presidenta del Parlament de Catalunya amb el 56% dels vots, entre els que s’hi troben els vots de la CUP i cinc vots més de Catalunya Sí Que Es Pot.

"La mà estesa en el terreny del que és nacional"- a una classe social que sense importar l’origen, la seva única pàtria són els diners, es converteix en un contrasentit per als objectius dels fins i tot independentistes més honestos. Més encara dels que veuen de forma “indisoluble” el projecte de independència i el d’una societat on el capitalisme no imperi.

Almenys als ulls del que creuen que l’única societat en la que els pobles poden ser
veritablement lliures, fins i tot per a ser un Estat independent si així ho consideren, será una en la que es posi fi a la societat de clases que venim arrossegant com a humanitat des de l’esclavisme i totes les opressions que la sostenten.