Des de fa temps hem observat en la majoria dels països del món un auge dels discursos reaccionaris i de l’extrema dreta més rància i conservadora. Ho vam veure a Itàlia amb la victòria de Meloni i a l’Argentina més recentment amb la victòria del candidat ultraliberal Javier Milei. Aquest augment dels discursos reaccionaris s’ha reflectit també en un augment de les violències del capitalisme patriarcal com la violència masclista, la LGTBI-fòbia, el racisme...

A l’Estat espanyol hem vist aquestes setmanes com alguns sectors de la dreta i l’extrema dreta sortien al carrer a manifestar-se al costat dels sectors més reaccionaris. Els hem vist onejant banderes espanyoles, amb el "pollastre" o sense ell, i entonant càntics misògins, racistes, LGTBI-fòbics i franquistes. Una dreta, representada a les Corts, governs autonòmics i ajuntaments pel PP i Vox, que és la mateixa que vol retallar drets a les dones i les persones LGTBI, com el dret a l’avortament o la Llei Trans.

L’any 2022 van ser assassinades per violència masclista al voltant de 89.000 dones i nenes a tot el món, segons l’ONU. Es tracta de la xifra de feminicidis més alta registrada en els últims 20 anys. A l’Estat espanyol són gairebé 100 dones assassinades per violència masclista des del mes de gener d’enguany fins a finals de novembre. Alhora, veiem com les agressions sexuals augmenten cada any. En el 2022, els delictes contra la llibertat sexual van augmentar un 13% respecte al 2021 i des del 2019 les denúncies per violació han augmentat un 53,2%.

Aquest augment de la violència cap a les dones es dona a tots els àmbits de la nostra societat, i les universitats no són cap excepció. Un estudi sobre la violència masclista en les universitats, on van participar 45 universitats de tota Europa, va revelar que el 62% de les dones de la comunitat universitària -alumnes i treballadores docents i no docents- ha sofert algun tipus de violència masclista en la universitat. Un 57% de les 40 mil persones enquestades va reconèixer haver sofert violència psicològica i un 31% haver sofert assetjament sexual i sexista.

L’augment de les violències masclistes és part de la tendència d’un sector de la joventut a adoptar el discurs de la dreta reaccionaria, masclista i lgtbifòbica. Un fenomen que es dona i reforça en un moment en un govern, suposadament "progressista" i que s’autodenomina "feminista", segueix precaritzant a la joventut i aplicant polítiques social-liberals. Això facilita justament als partits de dreta i extrema dreta capitalitzar el malestar i instrumentalitzar-lo contra la lluita de les dones i la comunitat LGTBI, dirigint la ràbia d’un sector de la joventut més precària i explotada cap als discursos d’odi i antidrets.

Alhora, aquest augment de les violències genera un augment de la tendència d’un sector de joves precàries, dones treballadores i migrants a organitzar-se i mobilitzar-se per atallar-la. El com fer-ho obre diversos debats que travessen avui al moviment feminista.

Diferents sectors del moviment feminista -tant de partits del règim com d’agrupacions de l’esquerra anticapitalista- prenen un fort discurs punitivista, centrat en el reforç dels mecanismes judicials i policials de l’Estat com una suposada solució. Un clar exemple va ser l’aprovació de la llei del ’Només si és si’.

Et pot interessar: La llei ‘Solo sí es sí’ i l’atzucac del punitivisme

El punitivisme suposa la idea que augmentant les penes en el Codi Penal se solucionarà una violència que és estructural. Al mateix temps, suposa reforçar un sistema judicial reaccionari format per una casta judicial que defensa els interessos d’empresaris, polítics corruptes i l’statu quo del capitalisme patriarcal. Per la via del punitivisme i en defensa de la lluita de les dones, es reforcen també les presons i la policia, la mateixa que reprimeix a manifestacions en solidaritat amb el poble palestí o que s’infiltra en moviments socials, valent-se d’enganys per mantenir relacions sexuals amb dones activistes i aconseguir els seus objectius repressius. Que la justícia actua de manera patriarcal és un fet, i la via punitivista que reforça l’aparell repressiu de l’Estat no és una sortida per a nosaltres.

El pròxim 14 de desembre la Coordinadora d’Assemblees Interuniversitària (CAI) convoca una vaga contra els professors agressors, impulsada també pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), tant a universitats com instituts. Des de Contracorrent donem suport a la convocatòria i ho fem plantejant un programa per combatre aquestes violències sense caure en el parany del punitivisme o la confiança en la casta universitària.

Les universitats no escapen de l’estructura patriarcal del capitalisme, al contrari, la reprodueixen. La violència masclista és una realitat a l’Estat espanyol, és una violència estructural present a totes les institucions i que es reprodueix a tots els àmbits de la vida diària, des de casa fins als centres d’estudi i de treball.

Enfront d’això, la institució universitària ofereix com a solució les anomenades "comissions d’igualtat" impulsades des dels propis equips decanals i dirigides i controlades per la casta universitària. Malgrat ser les estructures suposadament dedicades a combatre les violències masclistes, la seva existència és opcional i estan totalment deslligades de la participació i el control per part de les treballadores docents i no docents i de les alumnes.

Aquestes comissions d’igualtat oficials acaben actuant com una rentada de cara per a la universitat i queden totalment per fora dels problemes reals i quotidians que sofrim les dones en la universitat; com l’assetjament sexual, els abusos, la invisibilització… que exerceixen moltes vegades alumnes o docents, i també la precarietat, les bretxes de gènere i altres discriminacions i violències, que van a càrrec de la institució.

La majoria d’estudiants i professores no coneixen els protocols de la comissió d’igualtat. Tampoc han participat en la seva elaboració. Aquests protocols s’han posat en funcionament en molt poques ocasions i en molts casos és la pròpia comissió d’igualtat l’encarregada de tapar casos de violència de professors cap a alumnes i de silenciar a les víctimes.

El SEPC fa una crida a la vaga per condemnar els casos d’assetjament per part de professors a alumnes, i apunten com a objectiu la "construcció de la coeducació" a les aules per "confrontar el patriarcat des de dins". Denuncien la ineficàcia de les institucions per combatre aquesta situació, però el seu objectiu és intentar reformar-les "des de dins", apel·lant a la mateixa institució a que millorin els mecanismes existents per a, suposadament, combatre les violències masclistes.

Per a nosaltres, centrar aquesta lluita en assenyalar a individus concrets com els únics responsables d’aquesta violència i demanar a les institucions que siguin eficaces a l’hora d’aplicar càstigs, no és cap solució i reforça la confiança i legitimitat de les mateixes institucions que exerceixen sobre nosaltres aquesta violència estructural.

No tenim cap confiança en les anomenades "comissions d’igualtat" de les universitats i la seva possible millora des de la mateixa institució. Per combatre la violència contra les dones en la universitat, des de Pa i Roses, creiem necessari construir comissions de dones independents de la casta universitària. Comissions que no depenguin de la burocràcia universitària, que estiguin integrades per una majoria estudiantil, al costat de docents i no docents, que es proposin ser una autèntica eina per a fer front a la violència masclista en les facultats i en els despatxos universitaris, i la violència i discriminació estructural portada endavant per la mateixa institució.

Al mateix temps, creiem que cal lluitar per un programa que combati les altres formes de violència i discriminació que quotidianament ens afecten en les facultats. Des de la revisió dels temaris i plans docents i de recerca, al servei de les empreses i en les quals el biaix de gènere és evident. Fins al combat a la precarietat laboral, que continua tenint rostre de dona. Acabar, per exemple, amb el règim de subcontractació i sobrexplotació que sofreixen treballadores de sectors com la neteja o les cafeteries, és també part de la lluita contra les violències estructurals que no qüestionen ni les "comissions d’igualtat" ni la casta universitària.

Defensem, per tant, unir la lluita contra la violència patriarcal en la universitat, amb la lluita contra la universitat empresa en mans d’una casta de degans, catedràtics i rectors, dels quals res podem esperar. Necessitem construir en les nostres facultats un moviment feminista, al costat de la resta del moviment estudiantil, que es posi al capdavant de la creació de comissions independents de la casta universitària i que es proposi lluitar per un programa com aquest que faci fora el masclisme de les nostres aules i campus.