En 2021 la Conselleria de Salut afirmava estar preocupada pel nombre de ginecòlegs que a la Sanitat Pública es consideraven objectors de consciència respecte a l’avortament: la meitat del total. Un obstacle al qual s’han d’enfrontar les dones que trien realitzar una interrupció voluntària de l’embaràs, i que són marejades d’un lloc a l’altre, pressionades per no realitzar-lo, ridiculitzades i culpabilitzades per un personal i unes institucions públiques.

En 2019, gairebé la meitat de les comarques catalanes disposava de cap centre autoritzat per dur a terme avortaments farmacològics.

La situació a Lleida va ser extremadament greu, no va haver-hi cap centre per fer avortaments quirúrgics fins al 2021. La conseqüència de no tenir la possibilitat de poder fer aquests procediments en aquestes zones va ser que les dones que volien exercir aquest dret es van haver de desplaçar a altres llocs o eren derivades a una clínica privada de Lleida amb concert amb el Departament. Negoci assegurat per les clíniques privades que apareixen com a salvadores i garants d’un dret reconegut i que ha de ser lliure, gratuït i universal.

A aquestes dades, s’afegeix que el 2020 el percentatge d’objectors de consciència a la demarcació de Lleida eren del 67%. L’objecció de consciència institucional de centres sanitaris no està contemplada per la llei, encara que s’han vist alguns casos, com el de l’Hospital Sant Pau en 2012.

A més, CatSalut finança centres que practiquen l’objecció de consciència, com ha publicat recentment ElCritic, assenyalant que sis hospitals finançats amb diners públics no notifiquen avortaments, i que en el cas del Sant Joan de Déu, no ho fan perquè no els practiquen per "valors". Ningú s’estranya en saber que aquests hospitals són religiosos.

El que crida l’atenció, i molt, és el finançament públic en aquests hospitals. Igual que en el cas de la derivació a clíniques privades a Lleida, o de la derivació de proves diagnòstiques que la sanitat pública no pot fer per manca d’espais, la sanitat privada continua enriquint-se amb la greu situació de la pública.

D’altra banda, aquests drets els tenim totes garantit? Si ets considerada immigrant il·legal, és clar que no. Les dones migrants no només s’han d’enfrontar a la racista llei d’estrangeria i a les traves burocràtiques de la sanitat pública que per no tenir padró ni residència no les atenen, només per urgències. L’avortament no és considerat una urgència, per tant, han de passar per mil obstacles per poder exercir aquest dret a la sanitat pública, i si no ho aconsegueixen han de recórrer a xarxes de suport, anar a clíniques privades, i, en cas de no poder pagar-les, enfrontar-se a avortaments clandestins.

En conseqüència, aquest 28 de setembre fem una crida per fer fora les empreses privades de la sanitat pública; fora l’Església i la seva moral dels nostres drets sexuals i reproductius; prou de finançar-les amb diners públics; i sobretot, pel dret a l’avortament per a totes!