Mentre a l’Estat espanyol continuen morint al voltant de 100 dones a l’any per feminicidis, l’extrema dreta pretén retrocedir segles sencers per a imposar el seu Pin parental i negar la violència de gènere. No obstant això, davant els atacs més conservadors, el govern ofereix com a principal mesura una Llei d’igualtat sexual que, si bé incorpora diversos reclams del moviment de dones durant aquests anys, continuarà engreixant el codi penal per a augmentar les penes, sense abordar canvis de fons per a combatre la violència d’aquesta societat capitalista i patriarcal.

Contra les violències masclistes de tota mena, des de Pan y Rosas impulsem la formació de comissions de dones autoorganitzades i protocols contra la violència masclista en universitats i llocs de treball, augment del pressupost per a prevenció, educació i sanitat, sobre la base de deixar de complir amb els “objectius fiscals” de Brussel·les i més cases d’acolliments perquè aquelles dones en situació de violència tinguin mitjans per a independitzar-se.

Perquè les joves i estudiants volem més educació sexual a les aules i erradicar l’educació religiosa dels nostres instituts, exigim la immediata i total separació de l’Església de l’Estat i un augment del pressupost educatiu.

Perquè a les treballadores més precàries ens sobren els motius per a lluitar, ja que carreguem amb una doble jornada laboral, temporalitat, desocupació i la pèrdua històrica de drets laborals, producte de les reformes laborals del PP i el PSOE, que aquest govern de coalició no es proposa derogar, sinó tan sols retocar una mica. Exigim la derogació de les reformes laborals i la fi de les externalitzacions.

I perquè continuem exigint el tancament d’aquestes presons per a migrants que són els CIEs i lluitem per la derogació de la Llei d’Estrangeria, ens manifestem contra les polítiques xenòfobes de l’Europa fortalesa que aplica el ministre Marlaska, que puja les tanques i manté les deportacions en calenta.

Perquè als nostres barris veiem com s’estén la gentrificació que ens expulsa, amb milers de dones desnonades de casa seva, amb lloguers cada vegada més inaccessibles per als joves i la multiplicació de les cases d’aposta aprofitant-se de la joventut precària, per a continuar beneficiant als grans negociats del futbol i els fons d’inversió. Exigim l’expropiació dels pisos buits en mans dels bancs i lloguers socials, habitatge en condicions per a totes les dones que suporten violència de gènere.

Enfront dels paranys del progressisme neoliberal i els atacs de l’extrema dreta: enfortir la lluita als carrers
Fa dos anys que la vaga de dones de l’Estat espanyol és un exemple internacional, paralitzant per complet els centres d’estudis, centenars d’oficines, locals comercials i empreses a tot l’Estat. El moviment feminista havia aconseguit imposar a les direccions burocràtiques dels sindicats majoritaris que convoquessin a vaga —almenys de dues hores—, mentre l’esquerra sindical convocava a vagues de 24 hores, la qual cosa va generar una extensió i profunditat mai vista a les jornades de lluita del 8M.

Enguany en diversos països es van convocar vagues laborals el 8M, com a Itàlia (ara ha estat prohibida pel govern amb l’excusa del coronavirus) i a Xile, però no serà el cas de la majoria de l’Estat espanyol. Amb l’excusa que el 8M cau en diumenge, gran part dels sindicats han aprofitat per a no convocar-la, mentre a les assemblees del 8M es va acabar imposant la posició contrària a la vaga (amb excepció d’alguns territoris com Catalunya, Aragó, entre altres). Com a arguments contraris a la vaga laboral es plantejava que aquest 8M era diumenge, que les dones immigrants sense contracte tenen més difícil fer vaga –el que és cert, però no ens pot portar a renunciar a aquesta arma de lluita— o que cal “institucionalitzar” les nostres demandes. La realitat és que moltes dones afins amb els partits de govern pensaven que no convenia fer una vaga enguany, a dos mesos de l’inici de la nova legislatura. Sectors del moviment feminista acompanyen aquesta idea mirant més a les institucions que als grans avenços que havia donat el moviment de dones després de dos anys de vagues generals feministes i massives manifestacions, organitzades en Trobades estatals que enguany es van deixar de convocar- alguna cosa que altres països han seguit com a exemple-.

I encara que va haver-hi moltes que vam defensar la necessitat de tornar a preparar una gran vaga feminista general que paralitzés tot, van prevaler les tendències a la moderació, sent que des del govern prefereixen desactivar el carrer i generar la idea que les reivindicacions les aconseguirem per la seva l’acció de les ministres i ministres des dels despatxos.

No obstant això, en tan sols mes i mig de l’estrena del govern de coalició, ja es mostra el seu doble discurs i els seus enormes límits, i són molts els “gripaus” que Podem i d’IU estan havent d’empassar amb els seus ministres en el govern social liberal. L’exemple d’Alberto Garzón, retrocedint davant els interessos de les empreses del joc i cases d’aposta, és l’últim d’una “seguidilla”, després d’haver signat Podemos un pacte amb el PSOE on es comprometien a complir els objectius d’ “equilibri fiscal” de la UE, i haver aplaudit al monarca per “lleialtat constitucional” o reiterar els pactes internacionals amb l’OTAN i les missions imperialistes. També es mantenen les lleis d’estrangeria, les deportacions en calent i els CIEs, juntament amb la negativa a derogar la totalitat de les reformes laborals que precaritzen.

Més enllà d’alguns gestos simbòlics, mesures cosmètiques i els canvis proposats en el codi penal sobre la violència de gènere, el govern hegemonitzat pel PSOE no anirà més enllà d’un feminisme social liberal. Mentre Irene Montero proposa des del ministeri d’igualtat una Llei d’igualtat sexual, les claus del govern les controla Nadia Calviño, una ministra neoliberal amiga d’Ana Botín. No pot haver-hi igualtat sexual quan existeix precarietat, lloguers inaccessibles i pobresa per a milions. No pot haver-hi igualtat sexual quan les dones migrants són tractades com a material descartable en les ocupacions sense drets.

Aquest 8M tornarem a veure als partits del règim en les manifestacions, mostrant un feminisme amb rostre social liberal, mentre franges del moviment feminista ve cridant als carrers “Patriarcat i capital, aliança criminal”, denunciant el racisme institucional i les múltiples opressions que ens carrega el sistema.

Per això, avui és més necessari que mai reprendre aquestes banderes i que aquest 8M s’expressi als carrers un bloc anticapitalista, antiimperialista, antiracista i antipatriarcal, que unifiqui a les organitzacions polítiques, sindicals i col·lectius feministes combatius amb la perspectiva d’un moviment independent del Règim, el govern i els seus partits.

Des de Pan y Rosas us convidem a marxar amb nosaltres i a construir un feminisme revolucionari per a acabar amb el sistema capitalista patriarcal. Perquè els nostres drets no es pidolen, es conquereixen!