Des del mateix moment en que es donava a conèixer el nou Executiu de Pedro Sánchez amb els i les noves ministres del Govern de coalició entre el PSOE i Sumar, asociacions judicials i gairebé el poder judicial en la seva totalitat han criticat el nomenament de Félix Bolaños com a nou ministre de Justícia en substitució de Pilar Llop.

Et pot interessar: Els i les ministres del govern PSOE-Sumar: continuisme, integració neo-reformista i neo-liberalisme “progressista”

Sánchez, que ha mantingut a Bolaños en les carteres de Presidència i Relacions amb les Corts, ha estat criticat per jutges i fiscals per vulnerar la separació de poders, els quals han afirmat que es tracta d’"un missatge inequívoc de que la separació de poders és una cosa merament teòrica".

La decisió del president de concentrar atribucions en Félix Bolaños es tracta d’una compensació per la tasca "ben feta" en la legislatura passada en la que l’ara ministre de Justícia va encapçalar les relacions i crisis amb els partits processistes, especialment amb ERC, tot i que els flocs finals per pactar l’amnistia fossin enllestits per Santos Cerdán. A més, Bolaños va rebre l’encàrrec personal de Sánchez de tramitar la nova Llei d’Amnistia perquè passi tots els filtres del Tribunal Constitucional, malgrat les crítiques rebudes inicialment.

També pots llegir: Amnistia limitada i renúncia a l’autodeterminació: la restauració del PSOE i Junts

De fet però, més enllà de les crítiques rebudes per part de la judicatura, salta a la vista l’evidència que la utilització -o intent d’utilització- de la "justícia" com a àrbitre de la política i baluard de les essencies del Règim, no només és cosa de l’actual govern. Es tracta d’una norma generalitzada des del principi de la democràcia i més enllà, com una herència més de la dictadura franquista. Totes dues, la casta judicial i la casta política, fan i desfàn al seu antull i al servei del Règim.

Com hem vist en la passada legisaltura, la casta "progre" utilitza les cloaques de l’Estat per infiltrar policies entre els moviments independentistes, socials i sindicals o porta endavant un dels casos d’espionatge més grans dels últims anys com el CatalanGate. Una casta, a més, plegada de privilegis i que té com a objectiu salvaguardar i multiplicar els beneficis de les grans empreses i l’IBEX35.

La casta de dretes però no es queda lluny, ni molt menys. La vam veure organitzant muntatges policials i judicials contra l’independentisme o l’espai de Podemos, sota el govern de M. Rajoy. I avui, és ella la que, conjuntament amb els de les togues, es proclama com a rebel destituent del nou govern i es manifesta juntament amb grups obertament feixistes.

La casta política interfereix com a norma en el poder judicial perquè aquesta manté mil i un lligams amb el poder polític. Recordem que el Consell General del Poder Judicial és un organisme compost per 20 membres més un president, la majoria dels quals són designats per acords dels partits del Congrés, bàsicament entre baralles del PSOE i el PP pel control judicial entre progressistes o conservadors.

I ni que dir que la judicatura és la mateixa casta reaccionària i guàrdia de les essències més ràncies del règim del 78 i la Corona que des de 2017 se li va atorgar plens poders per posar-se al capdavant de l’ofensiva espanyolista contra el processisme i la forta repressió contra les aspiracions democràtiques pel dret a decidir del poble català per part del Règim espanyol, incloent el "progressisme" de Pedro Sánchez, i que ara es disposa a impugnar fins al final la lluita contra l’amnistia pactada entre el PSOE i Junts, malgrat que aquesta en deixarà la seva aplicació en mans dels propis magistrats.

Enfront d’aquesta “casta” reaccionària doncs, és necessari lluitar per un programa democràtic que plantegi mesures elementals com la fi de l’elitista carrera judicial, que l’elecció de jutges sigui per sufragi universal, que cap d’ells pugui cobrar més que el salari mitjà d’un treballador i que tots els judicis siguin per mitjà de jurats populars.

I allò que avui encara resulta més urgent és el fet de reprendre la lluita per veritables processos constituents en tot l’Estat. Processos que no podran emanar del govern constituït recentment, ni del Règim del 78 i les seves institucions, sinó que hauran d’imposar-se per mitjà d’una gran mobilització social amb la classe treballadora en el centre, per garantir que es puguin discutir absolutament totes les qüestions, com la fi de la Corona, la reaccionària “casta” judicial, acabar amb la immunitat de corruptes i torturadors, resoldre els greus problemes socials d’atur, habitatge o precarietat i garantint que les i els catalans i la resta de nacions puguin impulsar el seu propi procés constituent per decidir lliurement la seva relació amb la resta de l’Estat, així com la seva pròpia independència si així ho decideixen.