Encara que no li doni per a governar, la dreta avança. Ho fa no només en vots, sinó en polítiques. L’expulsió d’immigrants, les ajudes a les grans empreses i la revalidació de la reforma laboral van ser assumides pel govern "progressista". A més, una nova coalició PSOE-SUMAR serà encara més de dreta. Més ajustos i més atacs a la classe treballadora a comanda de l’IBEX i Brussel·les. Per descomptat, tot amb un blindatge de la unitat nacional que comença des del minut zero.

Que estiguin disposats a forçar repetició electoral –amb més risc de govern de dretes – abans que donar l’amnistia i el dret autodeterminació a Catalunya mostra fins a quin punt l’anomenada esquerra espanyola assumeix l’agenda de la dreta. "Abans fatxa que trencada" – els falta dir. No obstant això, la política de ser "crossa" ha demostrat reforçar sempre a la "pota coixa". Recentment, la política de SUMAR – amb Podemos inclòs – i ERC de ser la crossa del PSC-PSOE ha beneficiat a aquests últims. El millor exemple de la recuperació (inestable) d’aquesta pota és el represtigi de Zapatero.

Per part seva, Junts, el partit hereu de CiU, es juga a sobreviure (i créixer) des d’un independentisme hiperventilat per a tapar dues coses: la seva estratègia traïdora per a l’autodeterminació i la seva política sempre a favor de la burgesia catalana. Si Junts continua sent decisiu i l’abstenció ha crescut a Catalunya és perquè la demanda de l’autodeterminació ha estat apagada, no resolta.


Com hem arribat fins aquí?

Treure lliçons de l’últim cicle polític és fonamental si no es volen repetir els mateixos errors. Vegem la perspectiva. Podemos va néixer impulsant-se sobre grans protestes que cridaven “PSOE-PP la mateixa merda és” i denunciaven als bancs. Llavors, ZP era profundament rebutjat i la monarquia deslegitimada. Mentrestant, les mobilitzacions en favor del dret d’autodeterminació creixien a Catalunya amb sentiments lligats a la conquesta de demandes socials enmig de la crisi amb CiU en el punt de mira després del seu govern en la Generalitat.

Què ha passat perquè Podemos hagi acabat rentant-li la cara al PSOE i la Corona fins al punt de ser part del govern que ha consolidat el rescat a la banca i garantit els desnonaments? Alguns apuntaran a una deformació del projecte i la necessitat de tornar als seus orígens. No obstant això, el problema està en el seu ADN. Un projecte basat a fer tot el possible per entrar a reformar allò irreformable tan sols pot acabar fent tot el possible per a ser part d’aquest mateix règim.

Respecte a la qüestió catalana, això va significar posar-se de perfil davant el referèndum i fer-li el joc a la dreta fins al punt de culpar a l’independentisme de “contribuir a despertar el fantasma del feixisme” com va dir Iglesias. Així, la “nova esquerra” va separar i va enfrontar la lluita del poble català i les demandes socials latents en la resta de l’Estat. Qui anava a dir que culpant als independentistes acabaria sorgint Vox culpant als independentistes. Avui, el compromís de SUMAR aliat amb el PSOE en la defensa de l’Estat Espanyol suposa donar-li una altra bala al PP i Vox, tirant-li novament la culpa als independentistes d’obrir camí a la dreta. Quina sorpresa que una altra vegada aquesta línia aplani terreny a la reacció espanyolista.

No ens oblidem dels partits de la burgesia catalana. ERC i CiU es van posar al capdavant de les aspiracions democràtiques del poble català per evitar ser esquitxada per la crisi de representació.

Primer van conduir el moviment a un atzucac, després van tractar de contenir-lo amb l’aturada nacional enfront de la vaga del 3-O i finalment van passar directament a reprimir-lo en les mobilitzacions contra la sentència del procés. Un full de ruta basat en impedir l’autoorganització i tancar qualsevol discussió sobre el contingut de la hipotètica República Catalana per assegurar els interessos de la burgesia independentista. La CUP es va plegar a aquesta estratègia i va aixecar la Unitat Popular.

Això suposava posar a la classe treballadora mobilitzada darrere de la direcció burgesa i, al mateix temps, impedir que sectors obrers se sumessin al moviment, cosa que va acabar empenyent-los cap a posicions espanyolistes.

Ara, ERC paga el plats trencats de la seva política claudicant, de la qual els pactes amb PSC i Comuns han estat la cirereta del pastís. Junts cerca salvar-se del balanç del cicle amb l’exigència de l’amnistia i l’autodeterminació després d’haver estat responsables de la derrota.

En aquest marc, els qui van apostar per la hipòtesi Podemos o la Unitat Popular sofreixen les conseqüències. Anticapitalistes va decidir posar les seves forces a impulsar la formació lila, es desploma a Andalusia i es lamenta de la integració dels passos de Podemos (com si el camí reformista no estigués fixat per endavant). La CUP s’esfondra en les eleccions i se li obre una crisi de militància interna amb grans ruptures en la joventut. Al final, es podria dir que per a reformistes ja estava ERC i per a independentisme hiperventilat ja estava Junts.


El que va faltar i fa falta construir: una esquerra de classe, socialista i revolucionària

Així arribem fins aquí. D’una banda, el bloc “progressista” – suposat defensor dels treballadors – disposat a forçar noves eleccions abans que donar-li l’autodeterminació i l’amnistia a Catalunya. Per un altre, Junts –hereus de CiU – com a supòsits defensors del poble català. Si la pregunta és qui guanya? La resposta és la Corona, l’IBEX, Foment del Treball i tot el Règim del 78.

Per això, frenar l’avanç de la dreta és lluitar contra el bloc "progressista" que li obre camí aplicant la seva agenda. Trencar amb la Unitat Popular de la CUP és clau per evitar que les aspiracions d’autodeterminació siguin capitalitzades (una altra vegada) per la burgesia independentista. És moment de tornar a impulsar la mobilització i la lluita de classes per enfrontar els atacs del pròxim govern, sigui amb marca conservadora o "progressista".

Per a això fa falta plantejar un programa anticapitalista que doni resposta als problemes de la classe treballadora i els sectors populars, unint demandes democràtiques bàsiques com l’autodeterminació dels pobles i el derrocament de la monarquia. Contràriament, plegar-se a l’ala reformista espanyolista o la capitalista independentista ens condemna repetir el fracàs del cicle anterior en el qual no va haver-hi ni autodeterminació ni transformació social, però sí creixement de la dreta.

Defensar aquestes consignes no va només de solidaritat amb Catalunya, sinó d’atacar un dels pilars d’aquesta democràcia capitalista i monàrquica que explota i oprimeix a la classe treballadora en tot l’Estat. Avui és urgent discutir com construir una esquerra de classe, socialista i revolucionària, que lluiti per aquesta perspectiva, fonamental per evitar recloure’ns en espais propis o ser utilitzats com a base de maniobra pels reformistes en les mobilitzacions.

Des d’aquí es comença la disputa pels sentits comuns de la classe treballadora i els oprimits. Es comença per recuperar la confiança en la força de les i els treballadors en unitat amb els sectors populars. La força dels explotats i oprimits per a prendre el destí en les nostres pròpies mans i trencar els cadenats del 78 lluitant per un socialisme revolucionari des de baix.