Política Estat espanyol

NEGOCIACIONS INVESTIDURA

ERC vol ser el “ministre sense cartera” d’un govern que negarà l’amnistia i el dret a decidir

ERC i PSOE treballen, més enllà dels frecs mediàtics, per fer possible el govern “progressista. La il·lusió del “sit and talk” aplana el camí a aquest retorn a l'autonomisme. Un altre full de ruta, amb eix a la lluita de classes, es torna urgent.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 19 de desembre de 2019| edició del dia

Aquest dimecres, l’acord entre PSOE i ERC de cara a la investidura de Pedro Sánchez es donava gairebé per tancat. Mitjans com eldiario.es ho anunciaven com a imminent. També els socis dels socialistes, en aquest cas d’En Comú Podem, ho donaven per fet en paraules del seu portaveu en el Congrés Jaume Asens.

Tal era l’entusiasme, que el ministre de Foment, José Luis Ábalos, s’animava a confirmar en una entrevista a TVE que ERC ja havia renunciat a la via unilateral.

Una renúncia que no per previsible deixa de ser difícil de reconèixer públicament per part dels republicans. La reacció no s’ha fet esperar, i ERC ha posat draps freds i ha allunyat, almenys de moment, la possibilitat d’una investidura abans que acabi l’any.

ERC es prepara per a ser el “ministre sense cartera” del govern “progressista”

Per més que tot aquest sainet rebi l’atenció periodística, allò veritablement rellevant és que definitivament la direcció d’ERC ha decidit ser el “ministre sense cartera” del govern que actuarà de carceller dels seus propis presos i preses polítics. Tan és així, que sobre la taula està no solament la investidura sinó facilitar l’aprovació dels Pressupostos de 2020. Si ho aconsegueixen o no està per veure’s, en aquest terreny poden entrar en joc imponderables que facin fracassar els seus esforços, com les sentències de Luxemburg, la inhabilitació de Torra o altres “sorpreses”.

A canvi d’això, l’únic preu que li han posat és un canvi de narrativa per part del PSOE – que parlin més de “seguretat jurídica” que de “marc constitucional”, o de “conflicte polític” i no “de convivència”- i una taula de diàleg més enllà dels llits que marca l’Estatut, encara que amb una agenda en la qual ni l’amnistia ni el dret a decidir estaran sobre la taula.

Que ERC es prepari per a donar suport a un govern que ja ha deixat clar que respectarà l’herència rebuda en matèria econòmica i social – des del respecte al 135 a la no derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy- no és cap novetat. Porten anys governant la Generalitat aplicant les mateixes polítiques neoliberals a les quals ens té acostumats el PSOE i que ara assumeixen sense embuts des dels seus socis d’Unidas Podemos.

El salt és que assumeixen com a nou soci al partit del 155, l’acusació de sedició contra els presos del Suprem i que va estar al capdavant, aquesta vegada al costat dels Mossos dirigits pel Govern JxCat-ERC, de la repressió de les mobilitzacions d’aquesta tardor amb 30 presos polítics més, 200 detinguts i centenars de ferits.

JxCat no vol quedar fora d’un marc de negociació en clau autonómica

JxCat i Puigdemont han optat de moment per romandre al marge de les negociacions d’investidura i previsiblement no se sumaran a l’acord. Però lluny de significar una posició d’oposició a aquesta escalada de renúncies i retorn a l’autonomisme, han optat per mantenir-se en una lleial oposició.

Tant JxCat com Torra, alhora que esperen poder treure rèdit electoral al no ser els seus vots necessaris perquè tiri endavant la investidura, també volen ser tinguts en compte en les futures negociacions amb el govern central si aquest es constitueix.

Si s’obre un marc de diàleg en el qual s’“intercanviï” el dret a decidir i la llibertat dels presos, per un acord de finançament o una reforma estatutària, ni ERC ni els hereus dels convergents voldran quedar-se fora. La fallida del procesisme i els seus partits queda una vegada més confirmada. En cap cas serà amb els partits de la burgesia i petita burgesia catalana al capdavant com es conquistaran aquests drets democràtics.

La il·lusió del “sit and talk” aplana el camí al retorn a l’autonomisme

La CUP per la seva part ha reiterat que el preacord entre el PSOE i Unidas Podemos suposa una continuïtat en la política de “retallades de drets laborals, polítiques de privatització de pensions, manteniment de la violència institucional en la davantera sud d’Europa...” i en cap cas suposa una “solució al conflicte polític”.

No obstant això la il·lusió en una sortida negociada continua sent forta en el moviment democràtic català. No només la fomenten des d’ERC o JxCat. Les organitzacions civils del procesisme, ANC i Òmnium, i entitats com Tsunami Democràtic la reprodueixen tal qual. No hi ha més que veure el lema de l’acció del “clàssic” d’aquest dimecres, un “Spain sit and talk” que situa la solució a les aspiracions democràtiques del poble català a aconseguir que l’Estat espanyol s’avingui a asseure’s a negociar.

Fins i tot la CUP ve modulant el seu discurs en favor que la mobilització aconsegueixi pressionar prou per a obligar l’Estat a asseure’s a negociar o aconsegueixi un suport internacional per a aconseguir aquesta fi. L’exdiputada Eulalia Reguant escrivia recentment en el diari naciodigital.cat que “no es tracta de negar que el conflicte polític existent es resoldrà en una taula, o d’oblidar que en algun moment l’Estat s’ha de veure obligat a asseure’s en aquesta taula. Però perquè això passi, i l’Estat pugui assumir que l’autodeterminació i l’amnistia total són les úniques eines de resolució del conflicte, el que fa falta és recuperar la iniciativa política a Catalunya”.

Son aquestes il·lusions i expectatives en què l’Estat espanyol en algun moment mourà fitxa -encara que sigui sota pressió domèstica o internacional- les que permeten justament al vell processisme donar-se una sobrevida i perpretar la claudicació que s’està cuinant en les negociacions entre ERC i el PSOE.

La sortida no vindrà en una taula de diàleg, sinó de la lluita de clases

Les il·lusions en la sortida dialogada amb l’Estat són en primer lloc això, il·lusions. Considerar que el Règim del 78 i els seus agents -des de la Corona fins a l’Exèrcit, passant per la Judicatura i els partits constitucionalistes- acceptaran que es pugui qüestionar el domini territorial de l’Estat espanyol, és perdre de vista la seva naturalesa política -com a hereu del Franquisme- i social -com a gerent dels negocis dels grans capitalistes-.

El mateix que esperar que la comunitat internacional o institucions imperialistes com la UE o l’ONU, mediïn en favor d’una “sortida negociada” que inclogui l’exercici sense limitacions del dret a decidir.

Conquistar demandes democràtiques com l’amnistia i el dret d’autodeterminació no és possible sense una mobilització social que superi el marc de les vistes fins ara.

Aquestes que adoptaven la forma de mobilitzacions ciutadanes i de pressió sobre un Estat que ha donat clares mostres que no cedirà, haurien de deixar pas a una lluita que mudi tant els mètodes, els subjectes socials que ocupin el centre, com els seus objectius.

Un lluita en què s’incorpori en el centre definitivament a la classe treballadora i els sectors populars, amb els seus propis mètodes com la vaga general. L’exemple del que està succeint a França en aquests dies, on el moviment obrer al costat d’estudiants i sectors populars porten 13 dies paralitzant diversos sectors estratègics és el camí.

Davant la fallida del processisme i l’evidència dels límits de mobilitzacions en clau de revolta, és necessari que l’esquerra independentista al costat del sindicalisme alternatiu i l’esquerra anticapitalista, es plategin un altre full de ruta en aquesta direcció.

Que lligui les demandes democràtiques amb un programa de reivindicacions socials que donin resposta als problemes de l’atur, precarietat, serveis públics... per sobre dels beneficis i privilegis dels grans capitalistes. Que aconsegueixi així posar en peu un moviment que aspiri, no a la pressió sobre l’statu quo, sinó a la seva superació definitiva, i apunti a acabar amb el Règim del 78 al costat de la resta de sectors populars i obrers de tot l’Estat.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Política Estat espanyol   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Independència de Catalunya   /    JxCat   /    ERC

Comentaris

Comentar