Realment, estem molt contentes d’haver pogut compartir aquestes presentacions a Madrid i Barcelona amb Wendy Goldman, autora de “La mujer, el Estado y la revolución”.

Ella fa una presentació excel·lent del seu propi treball que es pot llegir completa aquí. Però volem destacar com de important que ha estat el seu llibre per a nosaltres, per a les companyes de Pa i Roses en diversos països. La traducció i publicació del seu llibre, per primera vegada al castellà, la van fer les companyes de Pan y Rosas a l’Argentina, en 2012, traduït per Celeste Murillo. Encara no havia emergit el fort moviment feminista que vam veure uns anys després i quan es parlava de feminisme, la referència més usual era el feminisme liberal. En aquest moment, publicar un llibre sobre aquesta experiència revolucionària de lluita per l’emancipació de les dones, era quelcom bastant audaç. I aquest llibre era una incursió audaç en el panorama intel·lectual, que ens va resultar molt inspirador. El seu llibre ens convida a imaginar creativament noves solucions per als problemes que afligeixen a les dones i la classe treballadora, coneixent les experiències històriques de les generacions que ens van precedir, com la de les dones i homes que es van atrevir a prendre el cel per assalt, a la Rússia de 1917.

És un orgull per a nosaltres poder presentar a l’Estat espanyol el llibre de Wendy Goldman, un llibre que va ser i és imprescindible per a la formació de la nostra corrent Pa i Roses. La nostra agrupació de dones socialistes revolucionàries celebra enguany el seu desè aniversari. Els nostres primers anys van estar dedicats a estudiar sobre marxisme i feminisme, en cercles de debat i formació, al costat d’estudiants i treballadores. I el llibre de Goldman ha estat una de les nostres eines, com després ho ha estat Patriarcado y Capitalismo que vam publicar a l’editorial Akal, Pan y Rosas d’Andrea D’Atri i altres llibres de les nostres companyes, per poder preparar-nos amb les armes de la crítica.

El seu llibre està basat en un extraordinari treball de recerca històrica. Permet argumentar amb molta força que la revolució russa va ser el projecte més ambiciós d’emancipació de les dones. Aquest va ser portat endavant per la classe obrera de conjunt, mitjançant la seva autoorganització i amb la direcció bolxevic, que tenia en el seu programa la lluita contra l’opressió de les dones. Com assenyala al seu llibre, els revolucionaris i revolucionàries russes tenien una visió de l’alliberament de la dona que es basava en quatre principis: l’unió lliure, l’emancipació mitjançant l’independència econòmica, la socialització del treball domèstic i la desaparició gradual de la unitat familiar.

Més d’una dècada després de la publicació en castellà del seu llibre, hem vist massius moviments de dones als carrers, en diversos països, vagues de dones, que van posar en el focus les violències masclistes o la lluita per drets reproductius, que aconseguim conquistar, com a l’Argentina i altres països d’Amèrica Llatina. Aquests han mostrat que només podem avançar en els nostres drets per la via de la mobilització i l’autoorganització. En aquest context, han reaparegut nous i vells debats en el moviment feminista, diferents estratègies polítiques. En el nostre cas, participem del moviment com un corrent de feministes socialistes: això és, un feminisme que posa el centre de gravetat en la lluita de classes, en les lluites de les dones i dissidències al costat de la resta dels oprimits i explotats. I també amb una estratègia de combat contra aquest sistema capitalista, patriarcal, imperialista i racista, perquè sabem que cap dret parcial podrà estar assegurat mentre subsisteixi aquesta societat fundada en l’explotació i les opressions.

El llibre té una enorme actualitat. Com és això?, es preguntaran, si és un llibre d’història que analitza una experiència històrica que va ocórrer fa 100 anys. I no obstant això, nosaltres pensem que té enorme actualitat. En primer lloc, perquè les violències cap a les dones persisteixen, com va mostrar el cas de Rubiales en el fútbol espanyol o els feminicidis que es coneixen cada dia. I també perquè molts drets, com per exemple els plens drets reproductius, que estan lligats al gaudi de la sexualitat, continuen estant pendents en gran part del món. Com li agrada dir a la nostra companya Andrea D’Atri de l’Argentina, el que endarrereix 100 anys és el capitalisme. Perquè la revolució russa, realitzada amb enormes esforços per milions de treballadores, treballadors i pagesos, en un país amb molts elements d’endarreriment, va ser pionera a atorgar a les dones el dret a l’avortament, o la igualtat plena davant la llei. I això va ocórrer moltes dècades abans que en les suposadament avançades democràcies capitalistes.

El seu llibre continua tenint actualitat, perquè, a més, en molts països ressorgeixen els atacs contra els drets de les dones, una reacció patriarcal contra les persones trans i LGTBI. Però, sobretot, aquest llibre té actualitat, perquè veiem tots els dies que aquest sistema capitalista i patriarcal ens porta a catàstrofes climàtiques, o situacions d’extrema precarietat per a milions. Situacions de barbàrie, com veiem al Marroc. Allà, un terratrèmol provoca milers de morts, però això no és producte només d’un fenomen natural, sinó de la misèria planificada i sistemàtica a la qual es sotmet a aquests països per part de l’imperialisme. Perquè els seus recursos i béns comuns naturals s’espolien per part de països com Espanya o França. Aquesta és la barbàrie capitalista, en l’època actual.

El seu llibre ens continua resultant inspirador, també, perquè recupera debats sobre la transformació radical de les formes de vida, permet pensar com superar la família patriarcal, amb les relacions persones basades en la dependència econòmica i les jerarquies opressives. Aquests primers anys de la revolució van ser un veritable laboratori de debats i experimentació, encara que després això va ser bloquejat brutalment per la burocràcia estalinista. Aquesta va imprimir una enorme reculada, mitjançant la persecució, assassinat i liquidació de generacions senceres de revolucionaris i revolucionàries.

Però la contrarevolució imposada pel règim de Stalin no va ser la continuïtat inevitable del bolxevisme, sinó la seva negació. Stalin arrasa amb gran part de les conquestes revolucionàries, instaura la pena de mort a partir dels dotze anys, l’autorització de la tortura i els massius afusellaments que van acabar amb una generació de revolucionaris i amb tots els que es van atrevir a plantejar la seva oposició al règim. A la revolució, va ser necessari oposar una contrarevolució perquè finalment s’arribés una situació tal com la descrita per Wendy Goldman en els últims capítols del seu llibre.

Allà afirma que “encara que les condicions materials van jugar un rol crucial a soscavar la visió dels anys vint, no van ser en última instància, responsables per la seva desaparició. (…). La reversió ideològica de la dècada de 1930 va ser essencialment política, no de naturalesa econòmica ni material, i portava l’empremta de la política estalinista en altres àrees”.

Per a nosaltres aquesta idea és clau. Perquè la nostra agrupació Pa i Roses, es reivindica marxista revolucionària i lluita contra la idea que aquest monstre històric que va ser l’estalinisme, era sinònim de socialisme. Les banderes revolucionàries van quedar tacades, durant poc més de mig segle, pels horribles crims de l’estalinisme.

Wendy explica també en la seva introducció, la importància de recuperar els debats sobre l’amor lliure, ocorreguts en plena expansió revolucionària, i com aquests “van tornar” durant els anys seixanta i setanta. Avui també són part de l’aspiració de moltes joves, i no tan joves, i el seu llibre condueix també a obrir i ampliar aquests debats.

Al mateix temps, el llibre ens recorda que els revolucionaris pensaven que l’abolició de la família patriarcal, com a estructura que subordinava a les dones, no era una cosa que pogués instituir-se per decret. Era necessari, en canvi, establir les bases per a la seva superació. Una d’aquestes bases, encara que no l’única, era la proposta de socialitzar els treballs domèstics, arrencant-los de l’esfera privada. Quelcom que estava lligat a la gran tasca d’avançar en la planificació del conjunt de l’economia, sobre la base de la democràcia des de baix, per a posar fi a la irracionalitat capitalista.

Tornant a l’actualitat d’aquests debats. Recordem que la pandèmia va evidenciar la profunda crisi de reproducció social, i va visibilitzar que gran part d’aquestes tasques recauen en les dones. Especialment, en les dones treballadores, les més precàries, les migrants i racialitzades. Però, també hem vist des de la pandèmia a moltes dones treballadores encapçalar lluites, vagues i lluites pels seus drets laborals, contra les violències sexuals en el treball o contra la precarietat. I això mostra la potencialitat d’una classe treballadora mundial que actualment és molt més extensa, i també més feminitzada i diversa, que en l’època de la revolució russa.

Els drets conquistats no arriben a les majories, i, a més, sempre són qüestionats, estan exposats a retrocedir. Ja vam viure aquí la reculada de l’avortament de la Llei Gallardón en el 2013, veiem ara els atacs contra les persones trans i LGTBI, l’ascens de noves forces de l’extrema dreta. Per això, aquest llibre de Wendy Z. Goldman, no és un simple exercici de memòria històrica, sinó que ens planteja interrogants per pensar l’actualitat, des del gran llegat de la revolució russa, i idees per pensar la nostra estratègia d’emancipació com a marxistes revolucionàries.

Per a concloure, el llibre de Wendy té la virtut d’una història a contrapel que, com escrivia Walter Benjamin, és aquella que aconsegueix captar aquest instant de perill, aquest moment de bifurcació històrica, on s’hagués pogut transformar l’avenir. No ens parla només del passat, sinó d’un altre futur alternatiu que és possible encara pensar. I recuperar aquests moments històrics, és per tant una tasca militant contra la resignació que ens volen imposar en l’actualitat. És una aportació intel·lectual contra la idea que només podem conformar-nos amb engrunes, o que el feminisme es redueix a negociacions per dalt, al que anomenem un feminisme institucional o de ministeris, a un feminisme punitiu, que és el contrari de desplegar la lluita massiva i col·lectiva de les dones, les dissidències i la classe treballadora als carrers.

La tasca de revolucionar la vida, l’educació i la cultura és per a nosaltres la lluita contra aquest sistema guiat per la cerca de guany privat, individualisme i meritocràcia. Contra els discursos de “salvar-se un”, de culpar al que tenim al costat dels greuges que ens genera aquest sistema, o fins i tot de culpar-se a un mateix per tantes misèries que són difícils de superar, l’únic antídot és la lluita col·lectiva per l’emancipació. En aquest sentit, el llibre de Goldman aporta a construir una imaginació diferent sobre el futur, una imaginació que volem despertar, i per la qual val la pena lluitar, per a fer-la real. Perquè volem el pa, però també les roses.

*Aquest text està basat en les presentacions de Josefina Martínez i Cynthia Burgueño, a Madrid i Barcelona.