Internacional

CONTRAPUNTO

El retorn de la lluita indígena i com pensar la revolució després del cop d’estat

Publiquem aquí el pròleg a la tercera edició del llibre de Javo Ferreira 'Comunidad, indigenismo i marxismo' , acabat d'editar per Ediciones IPS i Ediciones Palabra Obrera (Bolívia).

diumenge 1 de desembre| edició del dia

Els esdeveniments que van sacsejar a Bolívia entre el 20 d’octubre i finals de novembre del 2019, amb la consolidació del cop d’estat cívic, policial i militar, recolzat per l’imperialisme de la mà de l’OEA i els representants més reaccionaris de la regió com Jair Bolsonaro, Sebastián Piñeira i Donald Trump, han reobert ferides i contradiccions profundes en la societat que el “progressisme” bolivià i llatinoamericà havia cregut superades. El cop, que es va consumar amb la renúncia d’Evo Morales el 10 de novembre, va intentar consolidar-se amb una salvatge repressió que va cobrar la vida de més de 30 persones i va deixar un saldo de centenars de ferits i gairebé un miler de detinguts per les forces policials i militars. És en aquest context, i quan encara estan calentes les cendres dels bloquejos de carreteres, que escrivim aquest pròleg per a la tercera edició d’aquest llibre. Grans esdeveniments en la història dels pobles són els que, com un jutge inapel·lable, determinen si els textos, anàlisis i documents elaborats amb anterioritat poden passar la prova dels fets o són simplement arraconats en el bagul de les curiositats històriques. Creiem que el text que el lector té a les seves mans, escrit fonamentalment al 2009 i després de 14 anys de govern del MAS, no sols que ha passat folgadament la prova dels esdeveniments, sinó que gran part del que ha passat estava ja anticipat en les seves pàgines. Esperem que, amb el reverdir de la lluita dels explotats i oprimits de Bolívia –gran part integrant de les nacions i pobles originaris– aquest text contribueixi a la lluita i a l’organització contra l’Estat, contra les seves classes dominants i contra l’estructuració racial de la societat que li facilita obtenir avantatges d’aquest capital social, que és ser blanc i de parla castellana.

Amb gairebé 14 anys de govern del MAS, es posa fi als esforços de superar l’estructuració racial de la societat boliviana mitjançant reformes constitucionals i institucionals impulsades des del govern en la cerca de superar la gelatinositat estatal, com la definia Álvaro García Linera, avançant cap a una construcció unitària de la societat civil i la societat política, en el que encara es diu –caldrà veure fins a on poden desmantellar els colpistes– Estat Plurinacional de Bolívia.

El diumenge 10 de novembre, després d’haver-se conegut la renúncia de Morales i García Linera, l’acte, enormement simbòlic per part d’un grup dels colpistes, d’haver arriat la wiphala del ’Palacio Quemado’ per a després calar-li foc no va fer més que mostrar el caràcter racista del cop i l’odi secular de l’elit blanca cap als pobles originaris. Aquest acte donava per mort també l’intent d’haver volgut conciliar de manera reformista les demandes democràtiques i estructurals dels pobles originaris dins de la redacció d’una nova Constitució, sense modificar el caràcter burgès de l’Estat bolivià. En última instància mai es va dislocar l’ “Estat aparent”, la qual cosa permet que la dreta, que mai va considerar com a pròpia aquesta Constitució ni el caràcter plurinacional de l’Estat, pugui estar disposada a calcigar-la, segons li doni la relació de forces. Això últim, tanmateix, no sembla que vagi a ser una tasca senzilla com va quedar demostrat en les mobilitzacions massives que, com a part de la resistència al cop, tenia en els primers dies la consigna central de la lluita contra el racisme i la defensa cultural. El rol passivitzador del MAS, la Central Obrera Boliviana (COB) i diverses de les direccions que van convalidar el cop és d’una enorme ajuda per a l’intent de desmuntar, almenys parcialment, moltes de les demandes que havien estat plasmades en aquesta Constitució i que poden ser atacades i fins i tot eliminades en tornar a ocupar l’Estat l’elit racista.

El MAS, que va arribar al govern sobre la base dels grans aixecaments i insurreccions que van sacsejar Bolívia, va haver d’expressar encara que de manera distorsionada la relació de forces establerta en aquestes grans accions independents del moviment de masses. Això es va expressar en diverses reformes constitucionals i legals que van ser presentades com una “revolució democràtica i cultural”. Si l’aprovació de la nova Constitució Política de l’Estat va ser el resultat d’un pacte amb la dreta que al 2008 tenia els seus bastions en la capital Oriental i en l’anomenada Mitja Lluna, aquest pacte va aguantar fins al 20 d’octubre del 2019, reobrint-se la crisi i aflorant novament les tendències a la guerra civil del 2008. El pacte constitucional va atorgar certa pau social al país, oliada per un auge del preu de matèries primeres que van permetre encoixinar les profundes esquerdes socials, econòmiques i polítiques de la dècada passada, i que es van traduir en importants reformes, buscant resoldre per aquesta via institucional la històrica exclusió social de les grans majories nacionals d’origen aymara, quítxua o tupi guaranís. Si la representació política de la dreta després dels grans aixecaments de la dècada passada es trobava en profunda crisi, la qual cosa va empènyer a les classes dominants a estrènyer llaços amb el govern de Morales, la favorable situació econòmica i els grans negocis que van realitzar amb motiu de l’auge de preus de les matèries primeres, que va afavorir a tota Llatinoamèrica, van permetre una recuperació d’aquestes representacions polítiques, sota la forma de cívics o darrere de Carlos Mesa. Això combinat amb el desgast i burocratització del MAS després de 14 anys al capdavant del govern va facilitar el triomf del cop d’estat.

Els pobles originaris no sols són un component important del moviment pagès sinó també del moviment obrer precaritzat i d’una part dels treballadors “formalitzats”. Les demandes i reivindicacions de naturalesa identitària i nacional són summament sentides, amb una forta càrrega simbòlica i un poder de mobilització com es va expressar en les manifestacions espontànies de rebuig al cop en les barriades populars de Senkata a el Alto de La Paz, o a la localitat de Sacaba a Cochabamba. Avui en la resistència al cop d’estat, igual que en la dècada passada, un component central de la mobilització el van constituir les demandes democràtiques estructurals, és a dir, les demandes de caràcter nacional indígena que continuen mantenint una vitalitat enorme en la lluita de classes. Això ho vam poder veure en el moviment que es va detonar arran de les brutals manifestacions de racisme que es van donar per part dels cívics i les bandes semifeixistes de la Joventut Cochala i la Joventut Cruceñista. Aquestes bandes es van dedicar a colpejar i calumniar a integrants dels pobles indígenes durant l’aldarull colpista, i que després del 10 de novembre es van traduir en les massacres de Sacaba a Cochabamba i Senkata a el Alto de La Paz, massacres que gran part de la intel·lectualitat, l’acadèmia i fins i tot organitzacions d’esquerra com el PER, van legitimar amb difamacions molt al gust de la dreta, les classes dominants i la casta blanca mestissa com a “gent pagada”, “vàndals” “narcos” o “terroristes”.

El fracàs de l’estratègia d’aconseguir la resolució d’aquests problemes democràtics estructurals sense avançar en la destrucció d’un Estat que ha estat el garant, mitjançant els seus aparells repressius, de l’estructuració classista i racial de la societat boliviana novament s’ha posat de manifest amb l’avançada dretana que va culminar en el cop cívic, policial i militar. El conjunt de reformes constitucionals i institucionals que es van implementar a l’última dècada, com les autonomies territorials indígenes, la titulació de terres prioritzant a les dones en aquest dret propietari, la inclusió de 36 llengües en l’estatus d’ “idiomes oficials”, la llei contra el racisme, el sorgiment del pluralisme jurídic mitjançant la incorporació de la jurisdicció indígena, originària, pagesa, el respecte als usos i costums dels pobles originaris en l’elecció i nominació de les seves autoritats tant locals com per a l’Assemblea Legislativa Plurinacional i altres, són algunes de les mesures que, combinades amb una distribució major de la renda nacional, acompanyada d’un creixement sostingut de gairebé una dècada, van permetre que gran part de la població sentís una substancial millora en el seu nivell d’ingressos i qualitat de vida. Aquest creixement econòmic va ser encoratjat per l’auge de preus que es va viure a Llatinoamèrica com a resultat de la crisi econòmica internacional del 2008, facilitant que, al costat del creixement econòmic de la Xina, les matèries primeres es convertissin en un refugi de valor. Acompanyades d’un tipus de canvi fix, va encoratjar el consum d’àmplies capes de la població, i va donar com a resultat, segons els índexs de l’Institut Nacional d’Estadístiques, que un 30% de la població se situés com a part de les noves classes mitjanes. Les reformes, no obstant això, van permetre que, per exemple, pel que fa a la titulació de terres fiscals, aquestes s’implementessin en vastes regions de l’orient del país, així com es van sanejar terres comunitàries d’origen amb l’establiment constitucional de l’assegurança agrària per a protegir als productors agrícoles davant eventualitats climàtiques i collites dolentes. Així mateix, algunes disposicions com la llei d’identitat de gènere o la prioritat de les dones en la inscripció de títols de propietat agraris [1] són les causes que expliquen la mobilització espontània d’extensos sectors de la població que veuen amenaçades aquestes conquestes pel nou govern i al qual van intentar resistir.

Aquestes mesures també van permetre passivitzar al moviment de masses durant aquests anys, situació que va permetre que la dreta, amb els acords sobre negocis agroindustrials, forestals, miners i petroliers sostinguts amb el MAS, recompongués les seves files retornant avui a la direcció de l’Estat, però també és l’explicació de com les capes altes i la burgesia d’origen indígena o popular prefereixen mantenir l’ordre i la pau social col·laborant amb els colpistes abans que contribuir a la mobilització i a la resistència al cop. Cap altra situació explica el paper dels parlamentaris del MAS legitimant el cop d’estat i negociant la seva participació en el nou règim de Añez, Murillo i Camacho. Com afirmem des de la primera edició del present text, aquestes reformes inclusives a l’Estat van beneficiar als pobles indígenes de manera desigual, afavorint en primer lloc a les capes altes i a una nova burgesia d’origen popular i, en menor mesura, a les grans majories indígenes, les aspiracions democràtiques nacionals i culturals de les quals es combinen amb demandes de classe com treball, salari, educació, salut, etc., és a dir, demandes que no estan necessàriament lligades a la terra i a l’àmbit rural, sinó que són de caràcter urbà i impliquen amplis sectors de la classe obrera.

La devaluació de la importància de les demandes democràtico estructurals per part del PER i de diverses organitzacions d’esquerra, com els guevaristes de Pàtria Insurgent, els va conduir no sols a l’esterilitat durant els aixecaments de la dècada passada, sinó que avui, davant un agudització de la lluita de classes, van acabar formant files amb el cop. Però des de les capes altes de la intel·lectualitat indígena, la devaluació de les demandes de classe, que són un component central de les mobilitzacions i de la resistència alteña, va produir el mateix efecte, encoratjant el cop sota l’argument que les mobilitzacions són finançades pel “masismo”. En aquest últim bloc tenim a Félix Patzi, governador de La Paz, Silvia Rivera Cusicanqui, Fernando Untoja i altres intel·lectuals aymaras que van contribuir a difamar les mobilitzacions de resistència al cop.

Les demandes democràtiques i l’aliança obrera-pagesa i popular

Pels socialistes revolucionaris, que busquem la destrucció de l’Estat capitalista i les seves institucions armades per a reemplaçar-los per un nou tipus d’Estat, obrer i pagès, que busqui la seva pròpia extinció construint una societat de productors lliures associats alliberada de tota forma d’explotació i opressió, l’aliança entre els diversos treballadors del camp i la ciutat té una dimensió estratègica, ja que sense la mateixa és impossible construir els volums de força suficients per a vèncer la resistència dels capitalistes i les seves institucions. No obstant això, aquesta aliança és inconcebible sense que els treballadors assalariats prenguin a les seves mans aquestes reivindicacions de caràcter nacional i identitari dels pobles originaris. És més, és impossible la transformació de la classe obrera en un subjecte polític independent sense aquestes demandes, que són patrimoni d’una gran part de la classe treballadora urbana.

El PER i diverses organitzacions, en devaluar la importància d’aquestes demandes democràtico estructurals referides als pobles originaris, van acabar reduint a la classe obrera a un mer subjecte de demandes corporatives i sindicals, és a dir, a un subjecte economicista i, per tant, igualant-lo en els fets al conjunt de diversos moviments socials, despullant als treballadors del potencial poder que li atorga la seva posició estratègica contra la burgesia –per estar en el centre de la producció i distribució de mercaderies, columna vertebral i ordenadora de tot el sistema capitalista–. La resistència al cop dels heroics veïns del districte 8, particularment a Senkata, format per treballadors precaris i terceritzats, sense drets sindicals, sense seguretat social, així com per petits comerciants empobrits que treballen per a sobreviure dia a dia, amb múltiples relacions amb el món pagès, és la prova més evident que les demandes nacionals indígenes posseeixen una vitalitat i una força mobilitzadora enorme, encara incompresa per l’àmplia majoria de la vella esquerra. Així mateix, és important constatar que el moviment indígena i pagès necessita dels centres urbans, dels treballadors que tenen a les seves mans els ressorts de l’economia per a poder vèncer. Pel costat negatiu, vam veure com la direcció de la COB, des del seu inicial rol de policia política a l’interior d’empreses i fabriques al servei del MAS, va passar veloçment a convertir-se en part del cop, impedint que els treballadors assalariats se sumessin a la lluita –reprenent l’experiència del 2003–, deixant aïllats i a la mercè de la repressió als focus de resistència a les FFAA i al govern il·legítim d’ Añez.

Com pensar la revolució a la Bolívia d’avui

Pensar la revolució a la Bolívia d’avui exigeix reflexionar sobre quins són les característiques actuals, socials i econòmiques, especialment, després de les reformes implementades pel cicle neoliberal i la reconfiguració de les classes socials a Bolívia, i també sobre els canvis introduïts pel govern del MAS en els últims anys.

La derrota de la classe obrera que havia fet la revolució del ‘52 –i que va imprimir les seves característiques a totes les lluites de la segona meitat del segle XX, durant les anomenades “jornades de març” al 1985 i després de la desmobilització de Calamarca al 1986 [2]– va inaugurar i va facilitar la implementació del model neoliberal al país mitjançant el decret suprem 21060, modificant substancialment tota l’estructura econòmica i social del país. Aquests canvis també es van expressar en l’emergència de nous subjectes polítics com l’indianisme, l’autonomisme i diversos corrents que ja no tenien com a objectiu la lluita contra el sistema capitalista i tota forma d’explotació i opressió, sinó que van centrar les seves finalitats a aconseguir la inclusió en l’Estat existent. Això és el que va intentar Evo Morales en els seus gairebé 14 anys de govern.

Durant el cicle neoliberal, la burgesia va canviar el patró d’acumulació, que durant dècades havia estat centrat en la producció minera i particularment d’estany, per una nova font de recursos com els hidrocarburs. Aquest canvi de patró d’acumulació, encoratjat per la baixa cotització dels minerals fins a la crisi del 2008, va permetre una relativa diversificació econòmica, desenvolupant-se l’agroindústria a l’Orient, l’expansió dels serveis públics com la salut, educació, condícia urbana, les manufactures per a exportació, transport i telecomunicacions, així com una expansió de les finances. Tot això va significar, malgrat que els acadèmics que es van afanyar a parlar de la fi de la classe obrera, una ampliació i extensió com mai abans de la força de treball al país. No obstant això, aquesta extensió es va realitzar a costa d’eliminar drets laborals, d’avançar en una legislació que va buscar precaritzar l’ocupació, terceritzar el treball a l’interior de les empreses i fàbriques i, en definitiva, el desplegament d’una política per fragmentar i dividir les files de la classe treballadora en diversos segments. La urbanització i la migració rural a les ciutats van modificar també la composició ètnica i cultural de la classe obrera, que com ho mostra la ciutat del Alto, està formada en la seva àmplia majoria en les seves diverses classes socials per integrants de la nació Aymara. Avui menys d’un 25% de la força laboral assalariada es troba organitzada en sindicats i gaudeix de drets laborals i de representació en la central obrera. La COB avui no és ni l’ombra del que havia estat en el passat [3]. La burocràcia sindical, que fins al 1985 necessitava fer gala d’una retòrica radical i fins i tot portar accions per després negociar i descomprimir, avui directament es comporta com un component del cop d’estat després d’haver servit al MAS com a funcionaris del Ministeri de Treball i com a policia política a l’interior de fàbriques i empreses, impedint l’expressió de tendències democràtiques i independents de les i els treballadors. Aquesta estatització dels sindicats, i la cooptació de les direccions sindicals, obreres o pageses, ha pegat un salt durant el govern del MAS i és una de les causes de la paràlisi de la gran majoria de la classe treballadora davant l’aldarull colpista.

Pensar avui en la classe treballadora i en el seu potencial revolucionari exigeix lluitar per una organització que superi l’herència i la tradició de la pràctica merament corporativa o sindical, buscant unir les files obreres en un horitzó estratègic clarament anticapitalista, fent seves les demandes democràtiques dels diversos moviments socials i, particularment, les demandes de caràcter nacional indígena. Històricament, la classe obrera boliviana va construir la seva subjectivitat començant la lluita per demandes mínimes o elementals que ràpidament es barataven en demandes polítiques al confluir amb diversos sectors. No obstant això, aquesta cultura sindical és la que avui es manifesta absolutament impotent per a fer front als desafiaments que han d’afrontar els treballadors, començant per aconseguir la seva pròpia unitat, recuperar les seves organitzacions i transformar-les en instruments de lluita.

La derrota dels processos revolucionaris dels anys ‘80, i fonamentalment, el procés de restauració capitalista operat a Europa de l’Est a les mans de la mateixa burocràcia estalinista governant, va obrir un moment de triomfalisme ideològic burgès que va influir decisivament en el desenvolupament de moviments socials de diferents tipus, sense horitzó estratègic i el centre d’acció del qual es donava en demandes parcials i sectorials.

Les lluites pageses i indígenes de principis dels ‘90, com “la marxa per la vida” protagonitzada per pobles de terres baixes al país, van ser part d’un fenomen continental d’emergència indígena i pagesa, com per exemple l’alçament zapatista de 1994 a Mèxic o les mobilitzacions indígenes de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador (CONAIE), a partir del 1997, i van ser protagonistes d’un nou aixecament nacional contra el govern neoliberal de Lenin Moreno al 2019. Aquest fenomen va confluir amb lluites populars i veïnals de caràcter urbà en els moments més alts del conflicte social en el que va del segle XXI, com van ser la Guerra de l’Aigua a Cochabamba o la Guerra del Gas a la ciutat del Alto. Recentment la resistència al colpisme és una nova mostra del que afirmem.

En els últims anys hem presenciat lluites, sostingudes amb un major protagonisme per les dones com a part d’un fenomen internacional que es dóna a la regió, a l’Argentina, el Brasil o Xile, i que ha merescut el rebuig d’una vella esquerra que ha modelat la seva pràctica política a l’escola del cicle nacionalista, sense comprendre que, a l’una de les transformacions en l’economia i en la societat, també s’ha operat un canvi en la composició de les files dels treballadors, desenvolupant-se una significativa incorporació de les dones a les labors productives i de serveis. La feminització de la classe obrera, producte de l’emergència de tallers de joieria, tèxtils, aliments, o en els serveis de la salut i educació, així com en empreses i altres serveis que recorren a dones en un alt percentatge, implica també repensar quin tipus de relació ha d’establir o proposar una organització que es presumeixi revolucionària. És a dir, avui amb aquesta feminització de la força de treball es fa cada vegada més evident que les demandes de gènere són també demandes de la classe obrera [4] en tant que les dones són part substancial d’aquesta.

Pensar els problemes de la revolució a l’actualitat també significa formular-se interrogants que hauran de ser resposts fonamentalment en la intervenció sobre els fenòmens reals. Com poden empalmar les actuals lluites del moviment feminista i de dones amb les formes d’organització tradicional de les dones treballadores com van ser els comitès de mestresses de casa mineres durant i després de la revolució de 1952?, com pot canviar la important presència de les dones a l’interior d’empreses i fàbriques la cultura del moviment obrer que ja no és essencialment masculí com en el segle XX?, quin paper pot i ha de complir la classe treballadora respecte a la lluita que es ve portant en la defensa dels territoris, del medi ambient o de l’ecologia?, com s’articularan i quines característiques tindran les demandes democràtiques dels pobles indígenes en la nova situació després de les concessions democràtico formals que Morales va atorgar i que la dreta en el poder pretén eliminar? Aquestes i altres preguntes són fonamentals a l’hora de pensar com articular els volums de força necessaris per a colpejar en el centre de gravetat del capitalisme bolivià obrint el camí per un govern dels treballadors i el poble basat en les institucions desenvolupades a la calor de la lluita i en l’autoorganització independent. Si la lluita de les dones en els pròxims anys es transforma en un veritable moviment que entusiasmi i inclogui a les dones treballadores i aquestes l’introdueixin en el si de la classe treballadora, actuant com a llevat i arrencant-la de la letargia dels últims anys en què les ha mantingut la burocràcia sindical, la classe treballadora podria reconèixer l’enorme potencialitat de les seves forces. I a l’una d’anar construint una nova hegemonia, en prendre i fer seves les demandes progressives dels moviments, buscar construir fraccions socialistes i revolucionàries en cadascuna d’ells, sigui el de dones, el de la comunitat sexo diversa, el de la defensa dels territoris i comunitats, el mediambiental o l’ecològic. Només amb la unitat de les i els treballadors, amb l’articulació als diversos moviments que avui transcendeixen a tota la classe obrera, es poden superar els estrets límits sindicalistes i corporatius i conduir-los al terreny de la lluita política oberta contra el sistema capitalista i la seva classe dominant, que són la causa de l’àmplia i extensa forma de racisme en les relacions socials.

Finalment, pensar la revolució a la Bolívia d’avui implica recuperar els ensenyaments de la Revolució del ‘52, així com també els episodis revolucionaris, com el de l’Assemblea del Poble al 1971 o, més recentment, la insurrecció popular alteña d’octubre de 2003 i la cadena d’aixecaments nacionals ocorreguts en la dècada passada. L’enorme espontaneïtat i força de la classe treballadora va mostrar una iniciativa i creativitat de les masses al llarg de tot el segle XX i, igual que en aquests moments, a l’octubre de 2003, es va poder veure la mateixa riquesa i creativitat desplegada pel moviment de masses, fent ell mateix la història. Però també vam poder veure que, a l’una d’aquesta potència de l’espontaneïtat, també es desplegaven els límits d’aquesta. Igual que al 1952, en la Guerra del Gas o en la resistència al colpisme al novembre d’aquest any, els treballadors i el poble no comptaven amb organitzacions revolucionàries construïdes amb anterioritat per a evitar que tota aquesta energia i potència creativa de les masses es dissipi. L’absència d’una organització capaç de potenciar i organitzar les iniciatives disperses, de poder desplegar una estratègia per a la victòria –ja que no és concebible cap estratègia sense un subjecte polític– va permetre que, primer el MNR i després el MAS, poguessin complir un rol de passivització i de contenció de l’acció de masses, desviant la revolució a la conquesta de canvis, alguns importants, però que en definitiva buscaven preservar el sistema capitalista. Extreure aquestes lliçons, pensar-les i avançar en la construcció d’una organització socialista i revolucionària amb una estratègia per a vèncer és la proposta.

26 de novembre del 2019

[1] El govern del MAS ha comprès la importància del protagonisme de les dones i ha emès diverses normes i disposicions tractant de guanyar hegemonia. A tall d’exemple, esmentem que en l’informe de gestió presidencial d’Evo Morales al gener del 2019 les dones pageses amb títols de propietat s’acostaven a 139.000 fins al 2005. Des del 2006 fins al 2018 van accedir al títol de propietat de terres 872.461. Avui 1.011.249 dones compten amb títols de propietat en zones rurals.

[2] Durant les jornades de març del 1985, 10.000 miners van ocupar la ciutat de la Paz en una mobilització revolucionària que comptava amb el suport de la població i fins i tot dels conscriptes de les casernes. La mobilització va detonar la vaga de fam del president Siles contra els marxistes, i el procés finalment va ser descomprimit mitjançant una negociació salarial. Uns mesos després, la derrota de la classe obrera es faria efectiva en la desmobilització de la gran marxa minera contra el decret 21060 per mitjà de l’exèrcit en la localitat de Calamarca.

[3] A tall d’exemple, esmentem el cas dels treballadors dels ferrocarrils. Segons els estatuts de la COB, els que tenen representació en la central són els treballadors de ENFE (Empresa Nacional de Ferrocarrils de l’Estat), no obstant això després de les privatitzacions, ENFE només compta amb un reduït personal administratiu, els pertanyents a ENFE RESIDUAL, que exerceix la seva representació en els organismes cobistes, No obstant això, els centenars de treballadors dels rails no compten amb organització, ni participació, ni representació en la central dels treballadors.

[4] Excepte corrents estalinistes i maoistes, entre altres, que van sostenir estratègies de col·laboració de classes, van rebutjar les demandes de gènere per considerar-les com a “petitburgeses”.




temes relacionats

Central Obrera i Boliviana (COB)   /    Jeanine Añez   /    Evo Morales   /    Bolivia   /    Internacional

Comentaris

Comentar