Salvador Illa i el PSC de la LEC
La foto de Salvador Illa a l’Hospitalet de Llobregat al costat de Núria Marín (l’alcaldessa) i David Pérez no pot ser més cínica i tètrica. Alguna cosa que no hauria de sorprendre’ns coneixent l’ADN del PSC (i del PSOE), però que no deixa de ser necessari posar sobre la taula per als qui puguin continuar pensant que votar al PSC és la millor opció per a frenar a la dreta, tal com portem escoltant des de fa anys amb el fantasma de VOX i l’equiparació del PSOE a una força antifeixista capaç de frenar el seu avanç, com si no fossin les seves polítiques les que li permeten créixer.
El seu programa sobre educació ho hem de veure amb el rerefons de presentar-lo a una ciutat on els sindicats d’educació i la comunitat educativa han "decretat" l’emergència educativa davant la falta de centres i places en educació pública. L’Hospitalet té les seves aules totalment massificades amb sobreràtios en la majoria dels barris del municipi amb xifres per sobre de la mitjana catalana. Tanmateix, en 2017 l’ajuntament de Núria Marín va cedir gratuïtament l’edifici dels antics jutjats de la ciutat a Grupo Planeta perquè el reformés i creés la seva segona seu d’FP privada. Un edifici de més de 10.000 metres quadrats, amb capacitat per a més de 3.000 alumnes i amb plantes plenes d’oficines de les seves altres marques educatives, cedit gratuïtament a canvi que es reformés i de 285 beques que Grupo Planeta va crear per a finançar estudis d’FP o màster, és a dir, a canvi de les engrunes que li suposen aquestes dues-centes i escaig de beques a una multinacional com Planeta.
D’altra banda, Illa planteja arribar el més pròxim al 6% de finançament, com si no arribar fos una qüestió de forces màgiques de la naturalesa i no de decisions polítiques de tots els governs que fa dècades que retallen en serveis públics.
També sembla oblidar-se que va ser un conseller d’educació del PSC -Ernest Maragall amb el tripartit- el que va aprovar la LEC (2009), amb els vots de CiU, ERC i PSC- i l’oposició de docents i comunitat educativa i que va ser el gran aval a l’educació concertada en equiparar-la a la xarxa pública i deixar de ser subsidiària d’aquesta a més de cedir més poder a les direccions dels centres.
ERC de Cambray i Simó
Què podem assenyalar de les polítiques educatives d’ERC? Primer, per descomptat, les seves relacions amb la Fundació Bofill el think tank privat que marca el currículum educatiu a Catalunya. Va estar darrere del projecte Escola Nova 21 finançat majoritàriament per La Caixa que va fracassar en el seu intent de portar "metodologies alternatives" als centres educatius i que va ser àmpliament denunciat per sindicats com a CGT per promoure els seus negocis a l’educació pública i aprofundir la segregació educativa. La Fundació Bofill té llaços estrets amb el Departament d’Educació des de fa molt temps. Per exemple, el juny de 2021 Joan Cuevas, cap de projectes de polítiques educatives de la Fundació Bofill deixa aquest càrrec i és nomenat director general d’innovació, recerca i cultura digital del Departament de la Generalitat, per tant alt càrrec d’aquest, sota la conselleria de Josep Cambray d’ERC. Entre molts dels projectes que lidera el seu departament trobem el Programa de Residència Docent (Sensei), una espècie de MIR docent contra el qual també s’han posicionat la CGT així com molts dels seus participants. Quina separació hi ha entre la Generalitat i una fundació privada com la Bofill que té clars els seus interessos pedagògics i que planteja obertament com traspassar-los a l’educació pública?
D’altra banda, no podem oblidar que les majors vagues educatives que hem vist a Catalunya en els últims anys les hi feien justament al conseller Cambray que va tenir el mèrit de posar a la gran majoria de la comunitat educativa en contra seva amb els seus calendaris avançats, els atacs al personal docent i no docent i a l’educació pública. Una educació minvada per anys de retallades i per canvis curriculars que es fan sense tenir en compte a la comunitat educativa basats en uns principis pedagògics cada vegada més qüestionables veient els resultats que deixen en els centres amb menys recursos -sí, aquests projectes que van vendre com el paradís de l’educació moderna i que només estan enfocats a aconseguir un alumnat cada vegada més allunyat del contingut de les matèries i del pensament crític-. Perquè per moltes reformes curriculars que es facin, si es continua finançant a la concertada i retallant a la pública, els projectes i els aprenentatges competencials els podran implementar de manera satisfactòria els centres que puguin destinar recursos i personal, ni més ni menys.
Tampoc podem oblidar la Llei Aragonès, una llei que finalment no es va aprovar al Parlament, però que plantejava deixar la porta oberta a més precarització i externalització a tots els serveis públics.
Junts i l’herència convergent
Tothom coneix les polítiques de la vella Convergència respecte a l’educació. Però per refrescar-nos una mica la memòria, farem un breu repàs.
Comencem per les retallades que Artur Mas (CiU) va fer amb el suport del PP i després amb el d’ERC de les quals mai ens hem recuperat i que van deixar amb a interines i substitutes suportant tot el pes de l’educació pública i deixant via lliure a les empreses privades que es van aprofitar de la legislació de la Generalitat.
A més, a la consellera Meritxell Ruiz Marea Groga i sindicats com USTEC·STEs li van muntar una acampada a les portes del Departament, a la Via Augusta, per a exigir la contractació de les substitutes des del dia 1 de setembre així com denunciar la situació de precarietat de l’educació a causa dels anys de retallades i polítiques neoliberals.
I per acabar, les mobilitzacions contra Irene Rigau per eliminar la 6a hora de l’educació pública escudant-se en arguments absolutament cínics del benestar dels menors perquè no arribessin tan tard a casa i poguessin descansar quan el rerefons real era avançar l’horari de les activitats extraescolars, el gran negoci d’empreses privades com la Fundació Pere Tarrés o Fundesplai, que a més tenen a les seves mans la gran majoria de menjadors escolars i que tenen vincles amb els sindicats majoritaris, per la qual cosa no és per a res casual que aquests hagin ignorat durant anys les demandes d’un col·lectiu absolutament precaritzat i amb una temporalitat altíssima el que dificulta la seva organització.
I llavors?
Veient el panorama general dels tres partits que barallaran per aconseguir la presidència de la Generalitat queda clar que l’única opció de garantir l’educació pública, amb recursos i personal suficient, sense externalitzacions ni empreses privades que controlin res, passa per l’autoorganització del personal docent i no docent juntament amb la resta de la comunitat educativa per a lluitar per aconseguir aquestes mesures, surti el govern que sigui.
És igual qui arribi a la Generalitat, l’educació continuarà igual de fotuda que els últims anys. Totes les mesures que puguin fer només seran pegats que aguantaran més o menys les esquerdes que porten creant-se en el sistema educatiu i que tothom assenyala únicament quan arriben els resultats del PISA. Però els que estem aguantant amb el nostre temps i la nostra salut aquest gran iceberg que s’enfonsa tenim claríssim que tot és mera xerrameca electoral i que el camí és organitzar-nos i lluitar pel nostre treball i per les condicions en les quals el nostre alumnat aprengui.
