Pedro Sánchez ha dissenyat un govern de continuïtat, basat en el nucli dur del PSOE i que apunta a una legislatura més conservadora, en la qual es preveuen menys gestos i més retallades compromeses amb la Unió Europea. Un govern que, d’una banda, dependrà d’una fràgil aritmètica parlamentària per la qual haurà de negociar a cada pas amb múltiples grups parlamentaris que li han donat suport a la investidura, i per l’altre, que enfrontarà la bel·ligerància de la judicatura, la dreta -que controla el Senat- i l’extrema dreta, que venen atiant els carrers en les últimes setmanes.
El nou govern comptarà amb quatre vicepresidències i altres divuit ministeris, entre els quals estaran alguns dels responsables de les polítiques més conservadores de l’últim govern. Quin millor exemple d’això que l’actual vicepresidenta primera, Nadia Calviño, que si bé es postula per a presidir el Banc Europeu d’Inversions (BEI), de moment seguirà al capdavant del ministeri d’Economia, Comerç i Empresa, des d’on continuarà aplicant la política de salvatatge a les empreses a costa de la butxaca de les i els treballadors.
Calviño, primera vicepresidenta, ha estat la responsable dels Pressupostos Generals més militaristes dels últims 40 anys, que van comptar amb un 26% d’increment de la despesa militar, mentre l’increment de la despesa en serveis públics no va compensar si més no la pujada de la inflació. Una despesa militar que no sols es va utilitzar per a intervenir militarment a Ucraïna, sinó que va preparar nous conflictes com l’actual en Palestina o la política migratòria a la frontera amb el Marroc. El govern espanyol ha mantingut acords econòmics i armamentístics amb l’Estat d’Israel que es nega a desmantellar, malgrat que es tracti d’un Estat que està cometent un genocidi contra el poble palestí.
Prova que la política de rearmament imperialista i seguidisme de l’OTAN continuarà com fins ara és que el ministeri de Defensa seguirà a càrrec de Margarita Robles i Afers exteriors seguirà a càrrec de José Manuel Albares.
Tornant a l’esfera econòmica, durant el pròxim període podem esperar una política encara més neoliberal: el Fons Monetari Internacional preveu una desacceleració en 2024 amb una caiguda del PIB de fins al 1,7%. Això, al costat de la fi de la flexibilitat en la disciplina fiscal decretada per la UE durant la pandèmia, aventura fortes retallades en el pròxim període, dels quals Calviño serà responsable. Sánchez ja va enviar a la UE, poc abans de les eleccions, informes amb retallades d’almenys 20.000 milions d’euros per a començar a ajustar-se a la disciplina fiscal de la Unió.
Per part seva, Félix Bolaños, fins ara ministre de Presidència i Relacions amb les Corts, afegeix la cartera de Justícia a les seves funcions transformant-se en una sort de “superministre”. Una aposta de Sánchez per un aliat que li permetrà tramitar la nova Llei d’Amnistia perquè passi els filtres del Tribunal Constitucional i li permeti la governabilitat i els vots de Junts. Malgrat la “rebel·lió” de la judicatura i la dreta que han cridat a impugnar l’amnistia i el propi govern, la llei serà parcial i deixarà fora a molts encausats pel procés i altres processos de lluita. També aparca indefinidament el dret d’autodeterminació pel qual ha lluitat el moviment democràtic català i, el més important, la seva aplicació quedarà en mans dels mateix jutges que estan en peu de guerra contra la mesura de gràcia.
Fernando Grande-Marlaska continuarà sent ministre de l’Interior, malgrat ser el responsable d’algunes de les polítiques més reaccionàries del Govern. Corresponsable de la massacre a Melilla de l’estiu de 2022 pel qual les forces de seguretat espanyoles i la gendarmeria marroquina van assassinar a més de 30 migrants en la zona fronterera, Marlaska mai es va fer responsable d’aquest succés i va arribar a lloar l’actuació policial. Mentrestant, organitzacions com Amnistia Internacional van concloure que Espanya i el Marroc van cometre “crims de dret internacional” a Melilla.
El ministre Grande-Marlaska també té el dubtós honor d’haver condecorat a un dels policies responsables de la brutal repressió de l’1 d’octubre a Catalunya, així com d’haver infiltrat a multitud d’agents en moviments socials, haver rearmat amb porres extensibles per valor de dos milions d’euros a les forces policials, haver reprimit tot tipus de protestes socials i sindicals i haver aplicat més que cap altre la Llei Mordassa que Pedro Sánchez va prometre derogar. A més, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat a Espanya en cinc ocasions per no investigar les tortures a detinguts per la seva presumpta vinculació amb ETA que van estar sota la custòdia de Grande-Marlaska, en aquells dies com a jutge.
A Indústria, s’incorpora Jordi Hereu, del PSC. Un altre exemple perfecte que les línies d’intervenció de Sánchez aprofundiran en la política de neoliberalisme de rostre “progressista” que ja vam veure en l’última legislatura. Hereu va ser alcalde de Barcelona, després de la qual cosa es va convertir en empresari i s’ha dedicat al finançament de start ups a Barcelona a través de la seva empresa IdenCity, entitat que a més té vincles amb el banc Santander.
Hereu també ha estat soci de la consultora d’internacionalització d’empreses Barcelona Plataforma Empresarial i és també consultor a Barcelona Centri Logístic BCL i patró de la Plataforma Fòrum Ambiental Barcelona; tot un agent de la patronal que sens dubte deixarà molt tranquil a l’IBEX-35 com a encarregat de pilotar l’arribada de nous fons europeus.
Després de la batalla d’aparells entre Sumar i Podemos, es confirma que Podem quedarà fora de l’Executiu, una ubicació des de la qual intentarà revalidar “per esquerra” el seu rol de crossa del PSOE. Màxima expressió d’això és el nomenament d’Ana Redondo del PSOE en la cartera d’Igualtat, després del desplaçament d’Irene Montero. Les xarxes socials no han trigat ni un dia a recordar que Redondo, com a regidora de Cultura i Turisme de Valladolid, ha privilegiat la relació amb l’Església catòlica. En concret a través de les festivitats de la Verge de Sant Lorenzo i ha format part de l’associació de juristes “Jutgesses i Jutges per la Democràcia” que neguen el masclisme en la judicatura.
Finalment, la política “sense soroll” de Sumar i Yolanda Díaz ha tingut com recompensa cinc carteres: Treball; on continuarà la mateixa Díaz, Sanitat; amb Mónica García de Más País, Infància i joventut; amb Sira Rego d’IU, Cultura amb Ernest Urtasun i Drets Socials amb Pablo Bustinduy. Tota una postal de la integració completa del neo-reoformisme en la política del neoliberalisme “progressista”.
Yolanda Díaz revalida així el seu ministeri, responsable de la Reforma Laboral que va venir a revalidar els aspectes més reactius de les del PP o el PSOE com l’abaratiment de l’acomiadament, les externalitzacions i la precarietat laboral. Una Reforma que sectors com el de les netejadores d’hotels o les treballadores de la llar han criticat perquè no suposa cap millora en les seves condicions de vida.
Sira Rego, actual europarlamentària d’Esquerra Unida, ha quedat a càrrec del ministeri de Joventut i Infància. Entre 2015 i 2019 Rego va ser primera tinenta d’alcalde i responsable de Polítiques d’Habitatge, Sostenibilitat Ambiental, Parcs i Jardins, Mobilitat Urbana i Transport i Seguretat Ciutadana a Rivas-Vaciamadrid. Es tracta d’una de les ciutats en les quals es troba la Canyada Real, que porta ja gairebé tres hiverns sense llum a causa del tall d’energia de Naturgy. Una situació entorn de la qual Rego ni el seu Ajuntament van prendre cap mesura efectiva per a resoldre’l, malgrat que hi ha més de 2.000 menors d’edat sense electricitat ni llum elèctrica en la zona. Resulta inquietant que la cartera de Joventut i Infància passi a les mans d’una ministra que com a responsable d’habitatge de Rivas ha abandonat a una part important de la joventut i infància pobra i migrant de la seva localitat.
Mónica García de Más País, la formació liderada per Iñigo Errejón, serà la responsable de Sanitat en un moment de col·lapse sanitari i degradació de la sanitat pública espanyola. La millora sanitària acordada pel govern esbossa unes línies d’actuació poc concretes, amb plans com reformar el finançament territorial de les CCAA, o fer una llei que acabi amb “la indignitat que suposen les llistes d’espera”. No obstant això, en 2022, durant el mandat del govern “progressista” aquestes llistes van augmentar un 12,28% respecte a l’any anterior; es va arribar a 793.521 persones en llista d’espera quirúrgica a final de l’últim semestre amb 122 dies d’espera per a intervenir-los; i no sols en les comunitats governades per la dreta.
El pròxim govern serà en allò essencial un executiu de continuïtat del nucli dur del PSOE, representant dels interessos de l’IBEX35 i l’imperialisme espanyol, i integració plena del neo-reformisme, que tindrà encara menys marge de maniobra que en l’anterior Legislatura. La integració al règim del 78 de les formacions que venien a “prendre els cels” no és una novetat, ha avançat profundament en els últims anys. El nou govern, en tot cas, ve a apuntalar aquest procés de transformisme de les i els dirigents d’IU, el PCE i Más País. La renúncia a promeses com la derogació plena de la Reforma Laboral o la Llei Mordassa, així com la complicitat en l’aplicació de mesures de dreta, com la política en matèria d’estrangeria i migració o el reforçament de l’aparell jurídic i repressiu de l’Estat, han estat elements avalats primer per Unidas Podemos i ara reforçats per Sumar, que no sols van enfortir al PSOE, sinó que li van obrir la porta a l’enfortiment de la dreta.
El nou Executiu s’enfrontarà a una forta batalla contra el búnquer i amb els seus propis socis, amb una fràgil aritmètica parlamentària que l’obligarà a negociar llei a llei. A més, el PP, en coalició amb Vox, continuarà governant 11 de les 17 autonomies i compta amb una majoria al Senat, la qual cosa bloquejarà l’aprovació i aplicació de nombroses lleis.
Lluny d’haver “frenat a la dreta”, la veritat és que el context que s’obre és un en el qual aquesta es troba més embravida que abans, amb mobilitzacions al carrer contra l’amnistia i el Govern. Un auge de la dreta que el nou Executiu serà incapaç de frenar i que haurà de ser la majoria popular, la classe treballadora, les dones, migrants, persones LGTB i tots aquells sectors que res li deuen ni a la dreta ni tampoc a aquest govern, la que prengui els carrers per a posar en el centre la lluita de classes.
