Segons un estudi recent de l’INE, el percentatge de joves d’entre 16 i 29 anys que declara sentir-se en una situació de solitud supera el 25%. Al voltant d’un 67% de joves també declaren no sentir-se optimistes respecte al futur segons un altre informe de la OIT. La situació en la joventut és realment esgarrifosa i això es reflecteix en l’estat de la nostra salut mental. I com culpar-nos? Vivim en un sistema que mostra cada vegada més clarament les seves enormes contradiccions. En els mal anomenats ’estats de benestar’ que van venir a restaurar el model neoliberal, lluny de complir-se les grans promeses del progrés, la joventut i la classe treballadora continuem pagant les crisis i les guerres amb els nostres cossos i les nostres vides.
A l’Estat espanyol la joventut té uns nivells d’atur alarmants, fins i tot arribant fins al 30% com ocorre a Madrid. Ens diuen "la generació més qualificada de la història", no obstant això els joves treballadors ocupem els llocs de treballs més precaris. La nostra generació ja sap que viurem pitjor que els nostres pares, no hi ha conte neoliberal que ens puguem empassar.
Amb l’aplicació del Pla Bolonya i el procés de privatització de les universitats públiques, aguditzant el model d’universitat-empresa, que ha expulsat a la majoria dels fills i filles de la classe treballadora de les aules amb la pujada de taxes; ha augmentat també la pressió acadèmica. Des de la por de perdre beques o l’ansietat de no poder permetre’ns pagar segones matrícules fins al ritme frenètic de les classes i pràctiques obligatòries o l’angoixa que ens provoquen exàmens que realment no reflecteixen què hem après. La universitat és en definitiva una font d’estrès continu per als estudiants. Tot això només empitjora per als qui hem de compaginar els nostres estudis amb treballs inestables.
A més, ens han llevat també la possibilitat de passar temps d’oci de qualitat, crear vincles més profunds amb les nostres companyes o organitzar-nos políticament dins de la universitat. Amb les lleis aprovades per l’exministre d’universitats “progressista” d’Unidas Podemos, Manuel Castells, hem pogut veure com la universitat en els últims anys ha augmentat el nivell de repressió i la presència policial als campus contra els estudiants que es reuneixen en activitats d’oci i, més encara, contra els qui decideixen unir-se i lluitar juntes contra aquest sistema que res ha d’oferir-nos.
Mentre ens intenten vendre que amb esforç personal podem sortir de la misèria, la realitat ens demostra el contrari. Vivim en una contradicció constant entre ser màquines de productivitat, comparant-nos a estàndards inassolibles per a la joventut treballadora precaritzada, i la tensió gairebé irremeiable de no tenir energies per fer res en el nostre poc temps lliure. Els falsos discursos de la cultura de l’esforç i la meritocràcia, que tant s’han estès en xarxes socials aquests últims anys, ens porten a normalitzar i naturalitzar, i fins i tot romantitzar, aquest sistema basat en l’explotació i l’opressió. Però la realitat és molt diferent. L’edat mitjana per independitzar-se frega els 30 anys. No és d’estranyar quan en ciutats com Madrid, hauríem de dedicar fins a un 107,3% d’un salari mínim solament per a pagar el lloguer. En un sistema on ni tan sols podem accedir a un habitatge digne, com podem ser feliços? No és el món que ens van vendre i definitivament no és el món en el qual volem continuar vivint.
La pandèmia de COVID-19, va agreujar els problemes de salut mental al mateix temps que el model capitalista vivia una altra crisi. Confinades a les nostres cases, els joves ens tanquem alhora en les xarxes socials a causa de la pèrdua d’espais físics d’oci, esport i recreació. I això només ha anat en augment, ja que cada vegada més els espais de socialització disponibles se centren només en el consumisme per a engreixar els guanys dels grans capitalistes. En una societat cada vegada més individualista, preocupada només per crear màquines constants de productivitat, els vincles afectius amb els altres es van deteriorant cada vegada més i això es reflecteix en una joventut que se sent sola, separada, distant, aïllada i desolada.
D’altra banda, la crisi climàtica i la inactivitat dels governs davant aquesta qüestió, provoquen sentiments de desesperança entre les generacions més joves. Quin sentit té pensar en el nostre futur si el futur del planeta està en joc i els governants responsables només es preocupen per augmentar els guanys de les grans empreses? No hem d’esperar res d’un sistema que està disposat a destruir el nostre ecosistema i vendre les nostres vides a canvi de multiplicar les riqueses d’uns pocs. A més, veiem com els qui s’organitzen contra aquesta barbàrie, com les companyes de Futuro Vegetal o XR són durament reprimides, fins i tot pels governs que es pinten la cara de progressistes com va ocórrer recentment a l’Estat espanyol i el govern "més progressista de la història". Els qui militem a Contracorrent a la Complutense, com és el nostre cas, ens enfrontem a aquesta mateixa repressió en primera persona, perquè estem sent perseguides i multades per una protesta contra la presència de l’ambaixadora d’Israel a la Complutense. Així és com la universitat i els governs responen als qui ens organitzem contra el genocidi: amb repressió i persecució.
Per a moltes de nosaltres, a tota la misèria a la qual ens condemna el capitalisme, també s’ha de sumar totes les opressions que ens travessen, com el masclisme, el racisme, la lgtbfòbia, etc. Això es demostra en alarmants xifres com que el nombre de dones que sofreixen trastorns depressius és el doble que el dels homes, més de la meitat de joves i adolescents trans han tingut ideació suïcida i les persones migrants en la seva majoria ni tan sols tenen accés a recursos d’assistència psicològica. D’altra banda, la vulnerabilitat d’aquests col·lectius també es reflecteix als patis i a les aules. Gairebé dos estudiants per classe sofreixen assetjament escolar en l’Estat espanyol. Els factors que més agreugen els casos són els motius per discrimación per gènere, sexualitat, origen o dificultats en l’aprenentatge. Més del 34% de les víctimes d’assetjaments són persones amb dificultats d’aprenentatge, al voltant del 10% d’estudiants que sofreixen bullying pertanyen a la comunitat LGTBI+, més del 10% que denuncien casos de bullying per aspecte físic, especialment per sobrepès, sent la majoria dones i nenes; i al voltant del 7% de persones reconeixen haver sofert assetjament per racisme, xenofòbia o islamofòbia. La discriminació, de la qual després el sistema capitalista s’aprofita per mantenir a la classe treballadora separada i a vegades fins i tot enfrontada, també tenen efectes nefastos en el nostre benestar psicològic.
Davant aquestes condicions que desgasten la nostra salut mental, no és d’estranyar que cada vegada més persones busquin una sortida. No obstant això, l’infrafinançament de la salut pública a l’Estat espanyol i la precarització de les condicions de treball dels professionals sanitaris, psicològics i psiquiàtrics, creen enormes llistes d’espera i només ofereixen consultes expresses ineficients. Per a posar-ho en perspectiva, en el sistema sanitari espanyol, hi ha 6 psicòlegs i 11 psiquiatres per cada 100.000 habitants quan les xifres recomanades són de 18 psicòlegs i 15 psiquiatres. Els recursos d’ajuda psicològica dels quals disposen algunes universitats, com a serveis de crides o descomptes en les clíniques universitàries, tampoc són suficients per a les poques persones que poden accedir a ells. A més, segons un informe de l’Observatori del Medicament, en 2021 es van produir una mitjana de més de 10 milions de tractaments mensuals entre antidepressius, ansiolítics i antipsicòtics.
No obstant això, nosaltres pensem que la solució no passa per empastillar-se o pagar assistència psicològica privada (qui pugui permetre-li-ho) sinó per revolucionar com pensem la nostra salut mental i la seva relació amb l’entorn en el qual vivim. El discurs neoliberal, que per descomptat també travessa la medicina i la psicologia, ens proposa una explicació individualizadora i biologicista del malestar emocional, separant-lo així de qualsevol causa històrica, social i material. La depressió, per exemple, no sols és un desbalance hormonal en el nostre cervell; també és, i en grau més alt, la conseqüència d’un sistema en crisi.
Tots aquests problemes atenen el mateix origen: les conseqüències d’un model capitalista neoliberal que, des de la crisi que va començar en 2008, porta amb encara més intensitat l’última dècada trencant-nos en trossos. La crisi de la salut mental i el suïcidi és ja la primera causa de mort entre els joves i adolescents. Només en 2022, més de quatre mil persones es van deixar la vida en les vísceres d’aquest sistema explotador i opressor. Davant la impossibilitat d’un gran sector de la joventut per imaginar futurs millors, veient que les nostres esperances en tots els sentits han estat truncades; l’única opció que ens queda és transformar tota aquesta ràbia i impotència en fervor revolucionari i lluitar per recuperar el nostre temps i les nostres vides, per destruir d’arrel aquest sistema que ens condemna a la misèria i per una nova societat en la qual puguem ser felices i viure en pau. En paraules de Lleó Trotsky: "La vida és bella. Que les futures generacions la deslliurin de tot malament, opressió i violència i la gaudeixin plenament".
