“És a la Constitució i a Espanya al que em vull referir”, així va arrencar el discurs del Dissabte de Nadal de Felip VI després d’un breu preàmbul - una mera formalitat - en el qual en uns segons va esmentar altres “problemes” que no després ni tindria temps d’abordar: “dificultats econòmiques i socials que afecten la vida diària de molts espanyols”, “l’ocupació, la sanitat, la qualitat de l’educació, el preu dels serveis bàsics” o la “violència contra les dones”.

El monarca va venir a dir-nos que “ja sé que us preocupen altres coses, però jo, que soc molt rei, us vinc a parlar d’allò important, que no us entereu!”. I a això es va dedicar, durant 10 minuts llargs, a recordar-nos que aquesta figura, amb nòmina directa de 8 milions anuals, és aquí per salvaguardar les essències més reaccionàries del règim del 78.

L’elecció del binomi Espanya-Constitució tenia per a aquest objectiu més sentit que mai. El discurs de 2023 havia de servir per donar la posició de la Corona sobre l’enorme crisi institucional oberta arran dels acords d’investidura entre el govern de coalició i l’independentisme català.

L’amnistia parcial presentada a Les Corts i les promeses de recerca sobre els casos de lawfare, han enervat a la dreta, l’extrema dreta i la casta judicial com mai. A més de l’agitació del carrer a Ferraz i les multitudinàries manifestacions convocades per Feijoó, l’Estat profund i la dreta es preparen per mantenir una guerra soterrada durant els pròxims mesos o anys amb dos objectius, un de màxima i un altre de mínima.

El primer seria aconseguir la caiguda del govern i un avançament electoral en breu. El segon, si això no s’aconsegueix, una política de “control de danys”, que deixi tot en un perdó processal als independentistes a canvi de la seva reintegració en el règim - el programa del PSOE i Sumar - però mantingui intacta la principal eina d’intervenció dels poders no electes en la política: el totpoderós “partit de les togues”. Felip VI va irrompre en les televisions i ràdios generalistes ahir, per donar el seu suport a aquest pla.

Va partir de la seva habitual defensa de la Constitució, amb alguns graus més de febre que l’habitual. Ens va recordar els 45 anys de “pau i convivència” que ens ha brindat la Carta Magna. Un discurs legitimista del 78 - una Constitució que només va poder votar el 20% de les persones vives actuals - que cada dia recorda més a la campanya de “25 anys de pau” del desenvolupisme franquista.

Enguany, a més, va rememorar la "molt" democràtica continuïtat dinàstica. Felip VI ens va parlar de la jura constitucional de la princesa Leonor en la superfesta del 18 aniversari que li va organitzar el govern de coalició. Un esment que va venir a ser el seu particular “per 45 anys més de pau”.

Però enguany va voler pujar l’aposta d’elogis constitucionalistes. El respecte al “marc constitucional” va quedar presentat com a condició de possibilitat perquè aquest continuï “emparant, garantint i protegint” drets com l’ocupació, la sanitat, l’accés a un habitatge, un retir digne… Va esmentar tot això sense que se li escapés el riure - el molt borbó - mentre beneïa la Constitució, que el que realment ha garantit és una democràcia per a rics, amb un atur estructural sempre per sobre del 10%, un 20% de pobres o centenars de desnonaments al dia.

Després de convèncer-nos de quan afortunats que som per viure a l’Arcàdia del 78, el monarca ens va explicar com aquesta perfecta harmonia no pot tocar-se ni un pèl, tret que desitgem caure en el mateix infern. Aquesta va ser la part del discurs per la qual avui, tant PP com Vox l’han felicitat entusiastes.

Ens va dir que “perquè la Constitució desenvolupi plenament la seva comesa”, hem de conservar “la seva identitat, quelcom que la defineix, que significa” i, molt important, “que preservem la seva integritat”. En cas contrari, ens va advertir, “no hi ha democràcia ni convivència possibles, no hi ha llibertats, sinó imposició, no hi ha llei, sinó arbitrarietat. Fora de la Constitució, no hi ha una Espanya en pau i llibertat”. Tot un al·legat explícit, no sols en defensa de la Carta Magna, sinó en contra de qualsevol reforma d’aquesta.

Aquesta identificació entre el text del 78 i la mateixa “Espanya” - tan explícit com ho va ser durant dècades l’establerta amb els “Principis del Moviment” - li va servir d’entrada per recalcar que aquesta prosperitat s’ha basat en la sagrada unitat territorial: “la raó última dels nostres èxits i progressos en la història recent ha estat precisament la unitat del nostre país. Basada en els nostres valors democràtics i en la cohesió, en els vincles sòlids de l’Estat amb les nostres comunitats autònomes i la solidaritat entre totes elles”.

Finalment, però potser el més important, el rei va voler fer un suport obert a la defensa del baluard civil que acompanya la seva tasca guardiana del 78: els jutges. En el com preservem de les amenaces que planen sobre el marc constitucional, va posar l’accent en la defensa de la independència i separació de poders. Exhort al fet que “totes les institucions” es condueixin “amb la major responsabilitat i procurar els interessos generals amb lleialtat a la Constitució, cadascú en el lloc, exercint la funcions que la Constitució els assenyala”.

Felip VI intervenia així en defensa explícita de la Judicatura i dels creixents qüestionaments al paper exercit, especialment en l’última dècada, com a àrbitre i agent directe contra l’independentisme i altres expressions polítiques que el búnquer va considerar necessari. Aquesta defensa de la no ingerència contra els totpoderosos togats és justament el discurs de la dreta, l’extrema dreta i els propis jutges, per evitar qualsevol recerca o limitació a aquest rol, d’altra banda, facilitat també pel mateix PSOE en tots aquests anys.

Sobre la política exterior espanyola, els esments han estat episòdics, però rellevants, el mateix que els seus silencis - ni una paraula del genocidi portat endavant per Israel a Gaza-. No ha faltat el tradicional esment a la “profunda vocació iberoamericana” - és a dir, a les polítiques imperialistes en el continent que els seus avantpassats van colonitzar - i aquesta vegada també als èxits de la presidència semestral espanyola de la UE que va saludar per haver-se “reforçat la unitat d’Europa”. Un suport a una de les polítiques del govern “progressista” que copia el programa de l’extrema dreta, la de l’acord per endurir les polítiques d’asil i afavorir les expulsions de migrants del continent.

Les reaccions dels partits al discurs han estat les esperables. La dreta i l’extrema dreta les han agraït i fet seves. No ha estat un discurs del 3 d’octubre, quan Felip VI es va sumar a l’“a por ellos” contra l’independentisme, però sí un suport important als seus plans per a la pròxima legislatura.

El PSOE ha trobat a faltar que tractés temes socials, mentre es feia el “això no va amb mi” respecte a l’assumpció de les tesis del búnquer. Tot un senyal que “capten el missatge” i es disciplinaran a la seva Majestat, com ja estan fent en la seva negativa a investigar els casos de lawfare en el Congrés. Els seus socis de Sumar, han lamentat també més el que “no va tractar” que el que va dir. Encara que han criticat que no fes referència a l’amenaça de l’extrema dreta per a la democràcia, com si aquesta i la Corona fossin coses molt diferents.

La resta de socis parlamentaris de PSOE i Sumar, així com Podemos, han elevat el to de les seves crítiques al discurs, la monarquia i el rol que pretén jugar de defensa de l’immobilisme. No obstant això, com amb tots els discursos “republicans per un dia” a què ens tenen acostumats, cap veu contradictori continuar sent la crossa d’un govern que no traurà els peus del plat del “marc constitucional” i les seves essències, que Felip VI va recordar que han de mantenir per quatre dècades més el “atado y bien atado”.

Aquest Dissabte de Nadal es va tornar a demostrar que la Corona és el pilar de tota una bastimentada institucional reaccionària defensada a mort per la dreta, però també pel “progressisme” i els seus socis que estan tractant de reformar-la per donar-li una pàtina una mica més potable. Així com, que acabar amb ella continua sent una tasca democràtica elemental per a la consecució de qualsevol aspiració democràtica i social que xoca amb els estrets límits del sacrosant marc constitucional del 78, des del dret a decidir, fins a posar fina una democràcia per a rics al servei dels grans capitalistes.