Com era d’esperar, la investidura del popular Nuñez Feijóo, ha estat rebutjada per 178 vots en contra enfront dels 172 de PP, Vox, UPN i CC. Concloïen així dues jornades de debat parlamentari que avancen els eixos de les pròximes setmanes, mesos i potser alguns anys.
La dreta i l’extrema dreta han tractat d’aprofitar aquestes hores per iniciar la que esperen siguin la tercera campanya electoral de l’any. El discurs de Feijóo i la major part de les seves rèpliques han estat una continuació de la manifestació espanyolista del passat diumenge. L’oposició a una possible amnistia i a noves “cessions als independentistes” ha unit a Vox i PP, en un veritable al·legat en to búnquer del 78. Aquest rebuig ha estat, a més, elevat a la categoria gairebé de Croada en defensa del règim constitucional i la nació espanyola. Els tics “del 36” de la dreta espanyola que mai han marxat.
PSOE i Sumar han volgut mostrar-se tranquils. Contestant amb segones, terceres i dinovenes figures, en comptes d’exposar a Sánchez i Díaz. Tractant de vendre una imatge que això era un mer tràmit, i que la nova legislatura “encara més progressista de la història” és qüestió de setmanes. No han volgut convertir la tribuna en un avançament, ni del seu programa de govern, ni tan sols dels continguts dels acords amb ERC i Junts.
ERC dona per feta l’amnistia. Ho fa des de les Corts i en el Parlament català, que aquests dies viu també el seu anual debat de política general. Junts es mostra més cauta, Puigdemont arriba fins i tot a desmentir l’optimisme d’Aragonés. Totes dues formacions fiquen a més la qüestió del dret a decidir com a condició per a investir a un president del PSOE. Serà real o serà una estratagema negociadora per a, almenys, aconseguir el primer?
Semblés que el tracte ja està fet. Però és impossible saber-ho. Les negociacions per dalt són tan opaques com segurament limitats els seus resultats quant a la resolució real de les demandes democràtiques que serveixen avui de moneda de canvi o regateig.
El que és segur, és que, totes dues qüestions tornen a plantejar una esquerda per les altures en el Règim del 78. Dos projectes diferents de com aconseguir una restauració estable. El de la dreta - i amb ella la Judicatura, gran part dels cossos policials i la mateixa Corona - al seu crit de “Santiago i tanca Espanya”. I el del “progressisme” que vol unitat nacional i Corona, però reintegrant als representants de la burgesia catalana com els virreis que van ser en l’època pujolista.
La patronal i l’establishment econòmic actua, fins ara, amb el pragmatisme dels negocis. No es casa ni amb una ala ni amb l’altra. La política de mà dura va ser secundada per ella sense fissures en 2017 - també pel PSOE directament, mentre Unidas Podemos es posava de perfil -. La restauració “progressista” de PSOE i Unidas Podemos no ha tingut tampoc oposició rellevant d’ells, els seus negocis - i les transferències directes de diners públics - no han fet més que augmentar. L’única cosa que demanen a tots dos és, estabilitat política, però no sembla que això sigui el que, justament, li podran donar.
En aquesta batalla per dalt, i contra tot pronòstic dels "plumilles" de la Cort, la qüestió catalana reapareix en escena, encara que sigui, de moment, només per dalt. L’obra conjunta d’agents tan dispars com la dreta del 155, el progressisme dels indults i el processisme claudicant en les seves dues versions - la neoautonomista i la performativa - de desactivar el moviment democràtic català, pot entrar en barrina.
En les pròximes setmanes segurament assistirem a la formulació d’un acord històric, que no arribarà al grau de “compromís històric” togliatià com deliraven recentment Enric Juliana i Pablo Iglesias. Un compromís per a una investidura que, com els indults, servirà, en el millor dels casos, per a sortir del pas. Una amnistia parcial - que no aconseguirà ni a tots els independentistes, en particular als acusats de desordres públics o terrorisme, ni a tots els lluitadors i dissidents represaliats - és el més que hi ha sobre la taula. El dret a decidir quedarà de nou encaixonat, potser ERC aconsegueix que li posin una nova taula on asseure’s a perdre el temps, però poc més.
Això seria suficient per a aconseguir la investidura? Ni això està clar. Però, fins i tot en el cas que sí - que Puigdemont es desdigui, una vegada més - Quina legislatura hi hauria per davant?, segurament “la més inestable de la història”. Les possibilitats de PSOE i Sumar de sumar més “sís” que la dreta serien una travessia del desert permanent. La disputa entre ERC i Junts per les eleccions autonòmiques de 2025, mantindran viva la competició per a veure qui queda com més exigent sobre les demandes pendents.
Però a més, la dreta no es quedarà conforme amb un resultat així. En les pròximes setmanes la veurem desplegar tota la seva artilleria mediàtica, judicial i de les clavegueres per evitar una amnistia que, per parcial que sigui, es considera un afront a la batalla de l’1-O i la resposta donada pel mateix Felip VI el 3-O. Però, si això no aconsegueix una fracàs de la investidura, es preparen per a una guerra de desgast en clau destituient per la il·legitimitat d’un govern que “vol trencar Espanya”.
En aquest context, quin és el paper que esperen que juguem la classe treballadora i aquells que a Catalunya i altres llocs de l’Estat no es conformen amb encaixonar les demandes democràtiques contra aquest règim? El de convidats de pedra. Ho vol òbviament la dreta, que tractarà de monopolitzar el carrer galvanitzant a les seves cohorts cayetanes. Ho volen els “progressistes” que esperen poder continuar governant, com fins ara, tranquils i mantenint allò essencial de les polítiques de benefici a les grans empreses. I ho volen les direccions processistes, còmodes en les batalles i negociacions per dalt i que, després de 2017, han après que per respectar a apel·lar a la mobilització social per enfortir la posició negociadora… “els experiments, són millor amb gasosa”.
Aquesta pasivització té aquestes setmanes una constatació d’escàndol. Mentre el PP omple els carrers de Madrid amb rojigualdas i discursos anticatalans, l’esquerra social, sindical i fins i tot anticapitalista - que segueixen subordinats al full de ruta del qual no deixen de considerar “el seu govern” - no mouen un dit. A Catalunya ocorre quelcom similar, ni ERC ni Junts criden a mobilitzar-se, però tampoc l’esquerra independentista i l’esquerra sindical que va convocar la vaga del 3-O.
És urgent trencar aquesta pau social que només beneficia als que volen acords raquítics per dalt, i la dreta que espera retornar amb una agenda encara més repressiva i recentralitzadora. L’esquerra sindical, independentistes i dels moviments socials de Catalunya i la resta de l’Estat, han de trencar la subordinació al “progressisme” i el “processisme”, i fer una crida a mobilitzacions en defensa de l’amnistia total, el judici i càstig als repressors - i no la impunitat que defensa Sumar - i en defensa del dret d’autodeterminació, alhora que li exigeixen als grans sindicats que facin el mateix.
Solament aprofitant aquesta bretxa per dalt que s’obre, podrem detenir el curs autoritari del règim, que s’ha mantingut i aprofundit també amb el govern “progressista”. Solament així, podrem recuperar la capacitat de mobilització i organització perduda amb el “assalt als cels amb les urnes” o la “república dels somriures”, acabar amb aquesta democràcia per a rics i poder resoldre també els grans problemes de precarietat, habitatge i pobresa que cap dels dos projectes de restauració abordaran.
És hora de prendre els carrers, no regalar-les-hi a la dreta i passar nosaltres, la classe treballadora i els sectors populars a l’ofensiva. Davant els seus debats i disputes per dalt, hem de lluitar per aquestes demandes democràtiques negades, i per un programa d’emergència que inclogui mesures com la derogació de totes les lleis lliberticides, de totes les reformes laborals precaritzadores, per reduir la jornada laboral sense minvament salarial, per avançar la jubilació als 60 anys i 55 per a les ocupacions insalubres, per un SMI de 1.800 euros, clàusules de revisió salarial mensuals, l’expropiació dels grans tenidors i la intervenció del mercat immobiliari sota control dels inquilins i la nacionalització de tot el sector energètic.
