Tal com desenvolupem en aquest article, participem del moviment buscant desenvolupar la massivitat i l’autoorganització, amb un programa per a enfrontar als governs imperialistes, suports clau de l’Estat sionista d’Israel. Volem aportar al fet que el moviment estudiantil adopti una perspectiva combativa i antiimperialista, i que la classe treballadora intervingui amb els seus propis mètodes de lluita, mitjançant vagues i bloquejos, contra l’enviament d’armes i les empreses imperialistes. Com a socialistes internacionalistes, considerem que la lluita per l’alliberament de Palestina contra el colonialisme sionista i l’imperialisme és una batalla fonamental. Al mateix temps, sostenim que no serà possible aconseguir la plena autodeterminació de Palestina, sense lluitar per una perspectiva socialista.

En la lluita d’un poble oprimit pel colonialisme sionista i l’imperialisme, ens situem de manera incondicional amb la resistència del poble oprimit. Ho fem des d’un programa d’independència política respecte de tots els sectors burgesos a la regió, ja que considerem que és l’única manera de lluitar fins al final per l’autodeterminació. A diferència dels corrents populistes, que confonen la justa defensa d’un poble oprimit, amb la seva direcció circumstancial, polemitzem amb les diferents estratègies polítiques que històricament han tingut pes en el si de la resistència palestina. En aquest article reprenem algunes d’elles, buscant respondre a la pregunta: com fer efectiva la lluita per una Palestina lliure, després de 75 anys d’ocupació sionista? Per què lluitem per una Palestina obrera i socialista?

A continuació, abordem quatre estratègies centrals, que definim com la via negociada als dos Estats, la lluita armada per a una estratègia islamista-nacionalista burgesa, la il·lusió de la revolució democràtica i la lluita per una Palestina obrera i socialista.


El fracàs de la via dels “dos Estats”

Considerem en primer lloc l’estratègia que podem anomenar com la via negociada als dos Estats. És el que sostenen institucions com l’ONU, fins i tot Estats imperialistes, encara que sigui discursivament. Una orientació associada a l’ANP, que defensen corrents reformistes i socialdemòcrates en gran part del món.

Recentment es van complir 30 anys dels acords d’Oslo, signats en 1993 entre el líder de l’OLP, Yaser Arafat, amb Isaac Rabin, primer ministre israelià, sota l’auspici del president estatunidenc, Bill Clinton. La gran promesa d’Oslo era la via dels “dos Estats”: un Estat palestí (en una part minoritària dels seus territoris històrics) convivint pacíficament, costat a costat, amb l’Estat d’Israel. Era possible?

L’intel·lectual palestí Eduard Said va definir en el seu moment als acords d’Oslo com “un instrument de la rendició palestina; el Versalles palestí”. L’OLP reconeixia per primera vegada l’existència d’Israel, renunciant a la seva consigna històrica de “una Palestina laica democràtica i no racista” en tot el territori històric de Palestina. Mentre que Israel reconeixia a l’OLP com a representant legítim del poble palestí, la creació de l’Autoritat Nacional Palestina significava legitimar l’ocupació, a canvi d’una pseudo administració limitada de franges de territori a Gaza i Cisjordània, separades geogràficament, i sense disposar lliurement de recursos bàsics com l’aigua, l’electricitat o les ajudes “humanitàries” internacionals, sota control d’Israel.

És a dir, la farsa d’un Estat propi, mentre a més els colons continuaven avançant sobre territoris legalment adjudicats a Palestina. L’historiador Rashid Kalidi joresumia afirmant que “Oslo ha estat un gran èxit si creus en la colonització, la neteja ètnica i l’apropiació de terres”.

El fracàs d’Oslo va obrir pas en el 2000 a la Segona intifada, en la qual entrava en escena una nova generació combativa, que havia experimentat la gran frustració de la política de “dos Estats”. I al 2006, Hamàs, que es va oposar als acords d’Oslo, guanyava les eleccions a Gaza.

Per què mai va ser possible la via negociada dels dos Estats? S’explica, en primer lloc, pel caràcter de l’Estat d’Israel. Ilan Pappé i altres historiadors han assenyalat l’especificitat de la seva constitució com a Estat colonial. Els vells Estats colonials europeus tenien el seu principal centre de gravetat en les metròpolis, mentre els exèrcits colonials sotmetien a l’estranger a grans poblacions i nacions. En el cas d’Israel, aquest es va constituir com un colonialisme de colons, l’existència dels quals depèn de la continuïtat de l’ocupació. En altres colonialismes de colons moderns, com Sud-àfrica durant l’apartheid, la població negra nativa va ser sotmesa brutalment per a ser utilitzada com a mà d’obra semiesclava (i va constituir els batallons centrals de la classe obrera sud-africana). En canvi, a Israel els sionistes van portar endavant una descomunal neteja ètnica, expulsant a la majoria de la població nativa del seu propi territori, amb l’objectiu de constituir un Estat “pur” a nivell ètnic i religiós. De fet, més de quatre milions de palestins viuen actualment fora de Palestina, prop d’un milió menys que la població palestina que viu entre Gaza i Cisjordània.

A la sortida de la Segona Guerra Mundial, la sortida reaccionària que l’imperialisme va trobar a la qüestió jueva després de la barbàrie de l’holocaust va ser la creació d’Israel, per a això va comptar amb l’inavaluable suport de l’URSS estalinista. Des de llavors, l’Estat sionista es va transformar en el principal enclavament imperialista a la regió. En tractar-se d’un Estat creat artificialment en el cor d’un territori de vasta població àrab que simpatitzava amb la causa palestina, l’Estat sionista es va construir com a fortalesa militaritzada, finançada pels Estats Units i els Estats de l’OTAN.

Pappé també ha assenyalat que el colonialisme de colons implica la deshumanització dels pobles colonitzats. Per a l’Estat d’Israel, cada palestí ha de ser percebut com un “salvatge” o un “potencial terrorista”, cada territori palestí com un escenari de guerra. La lògica expansionista i guerrerista de l’Estat d’Israel és part del seu ADN i per tant aquest és incompatible amb l’autodeterminació del poble palestí, com s’ha demostrat en els últims 75 anys.


L’estratègia de Hamàs i el paper de les burgesies àrabs

En segon lloc, considerem l’estratègia de Hamàs i altres grups de la regió, que despleguen diferents mètodes de lluita armada, al servei d’una estratègia islamista-nacionalista burgesa.

La traïció històrica de Fatah i l’OLP en signar els acords d’Oslo va donar pas al triomf de Hamàs en les eleccions legislatives de 2006. El seu control de la Franja de Gaza va ser respost amb el bloqueig total per part d’Israel a una població de més de 2 milions de persones, transformant la zona en la presó a cel obert més gran del món.

Hamàs és una organització populista islamista que des de la seva fundació en 1987 ha travessat diferents moments polítics. En la seva carta de fundació inclou l’objectiu d’un Estat islàmic, fi última que no ha abandonat, encara que per a les eleccions de 2006 es va presentar amb un programa més pragmàtic que podria ser avaluat com a “reformista des del punt de vista social i nacionalista burgès respecte al conflicte palestí” [1].

Aquesta estratègia islamista-nacionalista burgesa s’ha desenvolupat per mitjà de variades tàctiques de lluita armada al llarg dels anys, que van incloure des d’atemptats suïcides en els anys 90 i 2000, a l’enfrontament de les seves milícies amb l’exèrcit d’Israel, llançament de míssils i la recent incursió (juntament amb altres grups de la resistència palestina) en territori d’Israel el passat 7 d’octubre. Una acció de resistència contra l’ocupació colonial que va tenir una part dirigida contra objectius militars o directament vinculats a les forces d’ocupació, però una altra part que, com els atacs al festival de música en Reim o a la població civil no combatent en els Kibutz, s’inscriu en una estratègia que no compartim.

Hem plantejat en altres articles que defensar de manera incondicional la resistència del poble palestí contra Israel, més enllà de les seves direccions circumstancials, no és contradictori amb qüestionar els mètodes, el programa i l’estratègia de Hamàs. Es tracta d’una estratègia que s’enfoca a buscar la unitat i el suport de sectors de les burgesies àrabs (el contrari a intentar desenvolupar la lluita de classes en el món àrab). Això s’expressa per exemple en la seva afinitat amb les milícies d’Hezbolah (i per aquesta via amb la teocràcia iraniana) i amb la reaccionària monarquia de Qatar.

Ara bé, a més de ser el corrent hegemònic de la resistència palestina, Hamàs actua com a administració política de la Franja de Gaza. A l’interior d’aquest territori, assetjat i bloquejat per Israel, Hamàs va desenvolupar durant anys una profusa xarxa d’assistència social, escoles i hospitals que li van valer una important base social entre la població de Gaza. En els últims 15 anys, ha imposat una creixent islamització de Gaza (encara que allí també viuen cristians i sectors laics) i un règim repressiu sobre la dissidència política i social, reprimint manifestacions o expressions de protesta contra la pobresa. Això fins i tot ha donat lloc en l’últim temps al sorgiment de sectors juvenils crítics amb Hamàs, segons diversos analistes.

Pels seus mètodes, programa i estratègia, Hamàs no busca desenvolupar l’autoorganització del poble palestí, ni la unitat entre els palestins i les masses obreres i pageses àrabs, ni amb sectors jueus antisionistes, sinó lligar el seu destí als acords amb les reaccionàries burgesies i monarquies teocràtiques de la regió.


Revolució democràtica o la lluita per una palestina laica, lliure, obrera i socialista?

Finalment, considerem el que podem dir una via etapista o de revolució democràtica, en contraposició a la lluita per una Palestina lliure, laica, obrera i socialista.

Després del fracàs estrepitós de l’estratègia dels dos Estats, entre diversos intel·lectuals palestins, àrabs i israelians antisionistes creix la idea que cal lluitar per un Estat únic, no sionista, on convisquin pacíficament àrabs i jueus, una palestina laica i democràtica. La proposta seria pressionar internacionalment per a una “des-sionització” de l’Estat d’Israel. Fins i tot, sectors que es reivindiquen socialistes, sostenen que aquesta podria ser una “primera etapa” en la democratització de Palestina, per a lluitar, més endavant, pel socialisme. No obstant això, com hem explicat anteriorment, el caràcter racista i colonialista de l’Estat d’Israel, que actua com a principal enclavament de l’imperialisme a la regió, fa d’aquesta idea una aspiració totalment il·lusòria, en els marcs del capitalisme actual.

Lluitar contra el sionisme i el colonialisme d’Israel significa no només enfrontar a un dels exèrcits més proveïts del món, sinó també lluitar contra l’imperialisme a la regió. Lluitar per una Palestina lliure, significa no sols garantir el dret al retorn de més de 4 milions de palestins de la diàspora, sinó també la devolució de les seves terres (on avui s’aixequen assentaments de colons i també ciutats israelianes, grans conglomerats immobiliaris i turístics) i la devolució o reconstrucció dels seus habitatges (que van ser arrabassats o destruïts). Una palestina lliure i democràtica significa també acabar amb el règim d’apartheid per als treballadors i treballadores palestins i els àrabs-israelians, que són utilitzats com a mà d’obra de “segona”, garantint plens drets civils, socials i laborals per a tots, independentment del seu origen nacional, ètnia o religió. El que implica qüestionar una font important de guanys dels grans grups econòmics i financers d’Israel. És a dir, que per a acabar amb l’Estat sionista i l’opressió del poble palestí és necessari liquidar les seves bases materials. Ni la burgesia colonialista israeliana, ni l’imperialisme permetran que es pugui avançar pacíficament en aquest camí. Llavors, quines forces socials poden lluitar per aquesta perspectiva?

En un article que forma part del llibre Palestine: A socialist Introduction [2], Daphna Thier [3] polemitza amb la idea d’una palestina socialista, assenyalant que no hi ha possibilitats de lluitar per aquesta perspectiva donat el caràcter sionista de la classe treballadora israeliana. Aquest argument és present en diferents autors, que apunten que, atès que la constitució de la classe treballadora jueva a Israel es va basar en el caràcter colonial de l’Estat, aquesta no serà mai un aliat per al poble palestí. Efectivament la classe treballadora israeliana es va adherir majoritàriament al projecte sionista des de la fundació de l’Estat d’Israel. Això va canviar la dinàmica que s’havia obert en els anys 30, quan per exemple els trotskistes van desenvolupar algunes experiències d’organització conjunta de treballadors jueus i àrabs.

La central de treballadors Histadrut fundada en 1920 per a defensar els interessos dels treballadors jueus, es va constituir en les dècades següents com un bastió de la defensa dels interessos colonials i sionistes, negant-se a organitzar als treballadors àrabs-israelians, sostenint la ideologia racista de l’Estat d’ocupació. Fins i tot recentment, les manifestacions i vagues de treballadors que es van desenvolupar a Israel contra Netanyahu i la seva reforma del sistema judicial l’últim any, van tenir l’enorme límit polític de no qüestionar el sionisme i rebutjar qualsevol qüestionament a l’ocupació de Palestina per Israel. Així ho van assenyalar críticament intel·lectuals jueus antisionistes. [4] Ara bé, això no significa que alguns sectors de la classe treballadora no puguin trencar amb el sionisme, en condicions de radicalització de la lluita de classes a la regió. Aquest és un combat polític a donar, ja que actuen ara mateix com un pol reaccionari enfront de la lluita per l’alliberament palestí. I un indicador que això pot canviar és que comencen a sorgir sectors pacifistes antisionistes entre la població i la intel·lectualitat israeliana i jueva en el món.

Per a l’autora abans citada, no obstant això, el sionisme de la classe obrera israeliana sembla ser un element inamovible, i, des del seu punt de vista, això significa que només és possible buscar aliats per al poble palestí entre sectors “democràtics” dels països àrabs. És a dir, sectors burgesos i petitburgesos, treballadors i sectors populars, que estiguessin disposats a avançar en reformes democràtiques. No obstant això, el seu plantejament omet les profundes contradiccions de classe en les societats àrabs, amb burgesies que s’han enriquit mitjançant fabulosos negocis amb l’imperialisme i altres potències regionals, imposant règims reaccionaris i monarquies teocràtiques. Com es va mostrar durant les Primaveres àrabs, les burgesies àrabs aliades de l’imperialisme van optar una vegada i una altra per aixafar sagnantment les protestes obreres i populars, bloquejant qualsevol tipus de “democratització” real d’aquestes societats, abans que es desenvolupés l’autoorganització i mobilització obrer i popular.


La lluita contra l’imperialisme

L’Estat d’Israel és el soci estratègic més important dels Estats Units al mig Orient. Trump i Biden en certa manera competeixen per a garantir-li al lobby sionista nord-americà que defensaran els seus interessos de “manera incondicional”. La crisi d’hegemonia dels Estats Units, que fa tan sols dos anys sortia de manera vergonyosa de l’Afganistan, fa que sigui encara més vital mantenir al seu aliat estratègic en una regió que ha travessat revoltes, guerres civils, guerres reaccionàries i múltiples inestabilitats en l’última dècada. Més fins i tot enfront de l’Iran i els desafiaments de Rússia i la Xina a la seva hegemonia.

A la vegada, l’imperialisme i les seves multinacionals són claus per a garantir els grans negocis de les burgesies àrabs, que s’enriqueixen amb els recursos i béns naturals de la regió des del petroli, els gasoductes, la mineria, pesca i agronegoci, mitjançant l’espoliació de la pagesia i l’explotació brutal d’una estesa classe obrera nativa i migrant provinent d’Àsia i Àfrica. Els interessos de les burgesies àrabs estan entrellaçats amb els de les potències imperialistes (els Estats Units i Europa) des del començament del desenvolupament capitalista a la regió. D’aquí ve que siguin una força social incapaç d’enfrontar-se realment amb l’imperialisme i el sionisme, amb el qual han conviscut, més enllà d’alguns enfrontaments puntuals, al llarg d’aquests 75 anys. De fet, venien avançant en la “normalització” de les relacions amb Israel, seguint el curs dels acords d’Abraham promoguts per Trump, fins i tot en contra del sentir de la majoria de les poblacions àrabs.

A Palestina, per tant, la lluita contra el sionisme no es pot separar d’una lluita contra l’imperialisme. Més en general, com va demostrar la Primavera Àrab, a la regió no és possible avançar en transformacions democràtiques duradores (contra dictadures, monarquies reaccionàries i règims bonapartistes) sense combinar aquesta lluita amb la lluita per resoldre demandes democràtiques estructurals (com la terra i l’habitatge), demandes socials i nacionals profundes.

Tornant a la pregunta sobre quines forces socials poden lluitar al costat del poble palestí per la seva autodeterminació íntegra i efectiva hem de mirar llavors no cap a les burgesies àrabs, sinó cap als milions de treballadors i treballadores, pagesos i sectors populars de Mitjà Orient i el nord d’Àfrica, que en els últims anys han vist degradar-se fins i tot més les seves condicions de vida, producte dels plans d’ajust d’imperialisme i l’FMI aplicats per règims cada vegada més autoritaris.

En el món àrab, gran part de la població sent la causa palestina com a pròpia, per això milions s’han mobilitzat en els últims dies. Palestina continua sent la “ferida oberta” de la consciència nacionalista àrab i concentra la ira contra els greuges colonials i de l’imperialisme a la regió. Per aquest motiu, com es diu popularment, el camí per a l’autodeterminació de Palestina passa per Beirut i el Caire. Però no pel suport de les burgesies reaccionàries, que mai va ser tal, sinó per la força potencial de la classe treballadora i pagesa a la regió.

A la vegada, milions de treballadors provinents de pobles oprimits per l’imperialisme formen part de les classes treballadores i fins i tot mitjanes en països imperialistes. La gran empatia amb la lluita palestina s’alimenta també del rebuig a les campanyes islamofobiques i racistes en aquests països, que s’han incrementat en l’últim període. Aquesta composició plurinacional, multiètnica i diversa de la classe treballadora i sectors populars als països imperialistes està alimentant l’enorme moviment en solidaritat amb Palestina a nivell internacional, amb massives manifestacions als Estats Units, el Regne Unit, França, Alemanya, Estat espanyol i altres països en les últimes setmanes. Les accions, encara petites i simbòliques, d’alguns sindicats com els estibadors de Barcelona o els sindicats belgues, cridant a bloquejar l’enviament d’armes, les mostres de solidaritat de treballadores i treballadors de la sanitat en molts països, juntament amb les accions de milers d’estudiantils i d’organitzacions jueves antisionistes, marquen el camí a desenvolupar i amplificar.

Per a avançar en la veritable autodeterminació de Palestina serà necessària la confluència d’un fort moviment antiimperialista internacional i la lluita revolucionària de la classe treballadora dels països àrabs, juntament amb el poble palestí i aquells treballadors jueus que trenquin amb el sionisme. El desenvolupament conseqüent d’aquesta lluita planteja, com hem anat assenyalant, la construcció d’una Palestina obrera i socialista, on puguin conviure democràtica i pacíficament àrabs, jueus, com a part d’una federació de Repúbliques socialistes de Mitjà Orient.


[1] Claudia Cinatti, Islam político, antiimperialismo y marxismo, ver: https://www.ft-ci.org/Islam-politico-antiimperialismo-y-marxismo

[2] AAVV, Palestine: A socialist Introduction; Haymarket books, 2020, Chicago.

[3] Daphna Thier; Not an Ally. The Israeli Working Class. En: Palestine: A socialist Introduction; Haymarket books, 2020, Chicago

[4] Ilan Pappé; “El origen de la violencia en Gaza está en la ideología racista de la eliminación del nativo”, a: https://ctxt.es/es/20231101/Firmas/44652/ilan-pappe-israel-conferencia-charla-gaza-colonial-exterminio-apartheid-racismo-palestina-cisjordania.htm