Catalunya

ASSEMBLEA NACIONAL CUP

La CUP prepara la seva refundació estratègica, o no tant

La CUP realitzarà aquest diumenge una assemblea nacional per a redefinir la seva estratègia en el marc polític postprocessista. La visió parcialment crítica de la seva política en 2017 no es tradueix en una ruptura amb els elements centrals de la seva estratègia de “mà estesa”, desobediència i unilateralitat.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 12 de juliol| edició del dia

Quan s’acosta el segon aniversari de la tardor catalana, la CUP es prepara per a realitzar una assemblea nacional que s’ha anunciat com a històrica i de caràcter refundacional. Serà aquest diumenge 14 de juliol a Celrà (Girona) i es busca actualitzar la seva estratègia al nou marc polític posterior al fracàs del “procés” català.

No han estat aquests uns mesos fàcils per a la CUP. En aquest temps hem vist emergir una important divergència tàctica a la calor de la convocatòria d’eleccions generals, amb la decisió de Poble Lluire de concórrer a les mateixes en una coalició al costat del exsecretari general de Podem, Albano Dante Fachín. O la dimissió de Mireia Boya i altres membres del Consell Nacional arran de la seva denúncia pública de pràctiques masclistes en el si de l’organització.

Han estat també els mesos de la pèrdua de suport electoral. Primer en les autonòmiques del 155, el 21D, quan va passar de 10 a 4 diputats i diputades. I recentment en les municipals, on van obtenir 50.000 vots menys que fa quatre anys, amb una especial baixada en l’àrea metropolitana i en la capital, Barcelona, quedant fora del nou consistori.

En aquest temps poc ha transcendit sobre les diferents posicions dins de la CUP sobre el balanç del “processisme”, la tardor catalana i la seva política durant aquests esdeveniments. Però sí que s’ha anat instal·lant a poc a poc en bastants sectors i veus rellevants d’aquest espai polític un discurs crític amb el “seguidisme” practicat a la direcció processista i la incapacitat de marcar un “full de ruta” independent a la de Govern català, especialment en els dies posteriors al referèndum.

Et pot interessar: Entrevista a Vidal Aragonés “El nostre gran error va ser no haver presentat una alternativa política a l’independentisme majoritari”

Per a aquesta assemblea extraordinària s’han pogut conèixer els eixos centrals de la ponència marc presentada per al debat sota el títol “Combatem la resignació, preparem-nos per a tornar”. No serà l’únic document, ja que s’esperen altres contribucions i no poques esmenes, però per ser la referència principal per a la discussió, ens referirem a ell.

Una autocrítica que carrega les tintes en la “tardor catalana”, però com es va arribar al 1-O?

El punt de partida continua sent una forta crítica a la direcció procesissta i una autocrítica a la falta d’una política independent d’aquesta durant la “tardor catalana”. Una autocrítica que, com senyalàvem fa uns mesos en aquest article, passa per alt que la falta de preparació per oferir un full de ruta alternatiu a la del Govern i les entitats sobiranistes, no pot explicar-se solament amb la política portada endavant per la CUP en aquestes jornades -de total “seguidisme”-, sinó que era la continuïtat d’una política de com a mínim 5 anys.

La CUP assumeix que ala “tardor catalana” no van saber oferir una alternativa a la política de contenció i claudicació portada endavant pel *Govern, la qual cosa és completament certa. Però encara deixa sense respondre com era aquesta altra política alternativa, més enllà d’insistir a haver mantingut la “unilateralitat” i la “desobediència” que, com va quedar demostrat, van ser dos elements d’una orientació amb peus de fang enfront de la repressió de l’Estat. Quina altra cosa caldria haver fet entre el 20S i el 27O? Respondre això, sense qüestionar-se quina altra cosa calia haver fet entre 2012 i 2017 és un exercici d’impossible resolució.

Davant la claudicació esperable per part dels Puigdemont i Junqueras, de la qual van donar clars indicis abans i després del 1-O -recordem la república de 10 segons del 10-O-, des de les files de l’esquerra independentista va faltar qui la denunciés obertament i proposés un pla de mobilització i autoorganització independent, orientat a convertir aquelles jornades en un procés obertament revolucionari, l’única via realista per a conquistar la república i poder definir el seu contingut social i de classe en favor dels sectors populars. Però una política així no requeria només de la seva “enunciació”; les condicions per a fer-la possible eren part de la preparació que s’havia d’haver fet els anys anteriors i que la concepció etapista majoritària en l’esquerra independentista va impedir.

Ens referim a la “mà estesa” al Govern, ANC i Ómnium per a conquistar el dret a decidir amb aquesta direcció al capdavant. Tots junts, amb els representants polítics històrics de la burgesia catalana en el timó de comandament, per a conquistar la república; aquesta era l’etapa, o “pantalla”, en la qual se suposava que estàvem. No obstant això aquests companys de viatge convertits en “capitans” ni volien un 1-O com el que va tenir lloc, ni menys una vaga general com la del 3-O, ni encara menys obrir cap dinàmica de mobilització social que permetés efectivament fer valer el resultat del referèndum. És a dir, que es negaven a posar en marxa les forces socials necessàries capaces de fer efectiu el dret a decidir.

De la mateixa manera que els moviments nacionalistes burgesos als països semicolonials van ser incapaços històricament d’enfrontar seriosament a l’imperialisme, d’afectar els interessos de les elits reaccionàries ni de portar endavant les tasques democràtiques d’una revolució decididament burgesa; la burgesia catalana, per la seva pròpia naturalesa de classe, s’ha negat històricament a posar en marxa les forces socials necessàries capaces de fer efectiu el dret a decidir. El seu major temor no era la repressió de l’Estat espanyol, sinó que es desencadenés un veritable moviment de masses obrer i popular, que a la vegada amenaçaria la seva pròpia existència social.

La CUP en aquest temps podria haver mantingut un ferm advertiment i denúncia d’aquesta “falsa direcció”, que inevitablement conduïa a la derrota, com va acabar constatant-se després de la retirada posterior al 27-O i els seus diferents intents des d’aquesta data per tornar a un nou marc autonomista. Però no ho va fer. Situada després d’una política de lleial col·laboració, va renunciar a conformar un bloc d’independència de classe, que no només se situés com una ala conseqüent per lluitar pel dret a decidir, sinó que vinculés aquesta batalla democràtica amb la resolució dels grans problemes socials per mitjà d’un programa anticapitalista.

Això hauria implicat no ser part del bloc sobiranista, mantenir-se en una trinxera també contra el Govern per la seva demagògia respecte a la lluita pel dret a decidir i per les seves polítiques antiobreres i antipopulars que no han donat cap treva en aquests anys. Solament així era possible ampliar el moviment cap a l’esquerra, incorporar de manera significativa i sostinguda a la classe obrera catalana fins que ocupés un lloc central i hegemònic i obrir la via per a suscitar la solidaritat i la lluita comuna contra el Règim del 78 de la resta de la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat.

Desobediència i unilateralitat, és realment una refundació estratègica?

Aquests límits en el balanç tenen importants conseqüències a l’hora de proposar quins han de ser els eixos de la refundació estratègica de l’esquerra independentista. No impugnar l’abc de la política de “mà estesa”, obre les portes a una reedició d’aquesta, encara que en unes condicions encara pitjors, amb menor presència i activitat del moviment de masses, molta desorientació i una intensa campanya de repressió la màxima expressió de la qual són els presos polítics i exiliats.

En l’eix nacional el document continua sostenint que la clau és reeditar una combinació entre la mobilització social per a baix i la desobediència institucional i unilateralitat per a dalt. El mateix esquema posat en marxa en la “tardor catalana” i que continua deixant en mans de la via “per a dalt” l’última paraula. El paper de la mobilització continua sent subsidiari o de pressió, per a forçar als partits i institucions a mantenir-se en una desobediència fins al final, que no es diu com se sostindria materialment.

Després de la reacció repressiva de l’Estat o els indicis de guerra econòmica dels grans capitalistes després del 1-O, caldria preguntar-se si el simple fet de mantenir-se en una posició de desobediència governamental garantiria l’establiment d’una república catalana i, més dubtós encara, la implementació de polítiques socials d’un contingut anticapitalista.

La CUP es mantindria així en una estratègia que no posa en el centre allò fonamental: combatre amb èxit la resistència de l’Estat i les grans empreses només és possible per mitjà d’una mobilització social que tingui a la classe treballadora al capdavant, amb els seus mètodes de lluita -com la vaga general i l’autoorganització- per a fer-se amb el control del territori, l’economia i les grans infraestructures, preparar l’autodefensa i posar les bases per a un govern que emergeixi de les classes populars i no de la vella institucionalitat autonòmica.

Un full de ruta així no és una oferta assumible a les oïdes de JxCat i ERC, els dos partits que han defensat històricament els interessos de les grans famílies catalanes. Però seria l’única capaç de disputar-li l’hegemonia a aquesta vella casta per part de la classe treballadora, i sobretot l’única realista si el que es pretén és promoure una ruptura amb i del Règim del 78 i obrir un horitzó de transformació social.

La ruptura o separació amb aquests dos partits està plantejada en el document marc com un element conjuntural, motivat pel seu abandó de l’unilateralisme i la desobediència. Es deixa la porta oberta a una recomposició del bloc sobiranista si es torna a aquestes coordenades. El problema és que això passa per alt les dues principals lliçons del 2017. En primer lloc, que aquestes forces mai faran més que el que van fer; i el que van fer, mai donarà un resultat diferent al de la derrota o la claudicació. En segon lloc, que assumir a aquestes formacions com a companys de viatge és contrari a pretendre que la lluita pel dret a decidir ressorgeixi amb un canvi de pell, amb una composició social diferent i amb un canvi d’hegemonia cap a la classe treballadora aliada amb els sectors populars.

Abans que una “refundació” de l’estratègia de col·laboració de classes i unitat nacional, l’eix democràtic el document és més aviat una reiteració d’aquesta, a l’espera que un nou reverdir del moviment de masses torni actuar de pressió sobre aquests vells partits perquè recreïn la seva política de 2017, una cosa ara com ara molt poc probable.

El perill de transitar a ser una altra esquerra de gestió del possible

En l’eix social, hi ha més novetats, però que conserven l’essencial d’aquesta estratègia. El document proposa la cerca d’acords amplis d’esquerres i sobiranistes capaços de moure cap a l’esquerra als partits així autodefinits i amb presència al Parlament. Fins i tot es planteja la possibilitat de formar part d’un govern d’aquest tipus, en cas que hi hagi una majoria suficient en una possible convocatòria electoral, i que aquest avancés en mesures socials també fent ús de la “desobediència”.

En termes més concrets, aquesta nova política d’aliances es dirigeix a l’espai dels Comuns i ERC. Dues formacions que es vénen caracteritzant per aplicar una política que varia des de la gestió “progre” en alguns ajuntaments, fins a les polítiques obertament neoliberals com succeïx a la Generalitat. S’està movent la CUP a convertir-se en soci de governs d’aquest tipus com ja ha passat als ajuntaments de Badalona o Sabadell?

Justificar això com una via per a l’ampliació de drets civils i socials, és negar-se a veure que no hi ha espai ni marc possible des de la gestió governamental per a això, i menys amb aquests companys de viatge. És suficient veure el balanç dels anomenats “ajuntaments del canvi”, inclosos aquells en els quals la CUP ha estat part. O més dramàticament, el cas del govern de Syriza, que acaba de deixar pas a un nou govern de la dreta després de 4 anys d’aplicació del memoràndum de la Troica.

Si drets democràtics com el d’autodeterminació no es poden conquistar si no és desenvolupant una gran mobilització social què podem dir d’acabar amb l’atur, la precarietat, el problema de l’habitatge o dels serveis públics? Per a poder abordar aquesta agenda social són necessària mesures obertament anticapitalistes.

Moltes mesures d’aquest tipus, com a expropiacions o la nacionalització de la banca, són part (o ho han estat) del programa de la CUP. No obstant això, un programa que indica correctament que mesures volem conquistar, però no assenyala com es proposa conquistar-les, amb quina estratègia, queda reduït a una declaració d’intencions. Lamentablement, la política de col·laboració de classes d’aquests anys ha fet que les mesures anticapitalistes defensades per la CUP quedaran reduïdes a això mateix.

O es que algú dubta que mesures d’aquest tipus mai serien assumides per el centre esquerra catalanista o el neorreformisme? Doncs no, mai. Per a imposar un programa anticapitalista és necessari desenvolupar aquesta mateixa autoorganització i mobilització social amb la classe obrera al capdavant de la qual parlàvem per a referir-nos a la lluita per acabar amb el Règim del 78.

Voler substituir això per una política de pactes i cogovern amb l’esquerra institucional no pot conduir a un altre lloc que a ser un actor subsidiari d’aquest espai, de la mateixa manera que aquest ho és del PSC o JxCat. I al mateix temps, contribuir a les mateixes il·lusions que vénen jugant un rol desmovilitzador i desmoralitzador des de l’any 2014 i són un element clau de les tendències del Règim a buscar una restabilització.

Enfront d’aquesta "nova" orientació que proposa el document marc, la necessitat de treure lliçons estratègiques fins al final de l’experiència de la lluita de classes de l’últim període es torna encara més necessària.

És possible una política d’independència de classe i anticapitalista

El debat continuarà obert, almenys fins al diumenge. El malestar i autocrítica que s’ha vingut expressant en els últims mesos és profund entre amplis sectors de la militància i la base social de l’esquerra independentista.

De la lectura del document marc es desprèn que hi ha un risc real que aquesta reflexió acabi tancant-se, al nostre entendre, en fals. Les crítiques als elements més qüestionables de la política sostinguda en la tardor catalana és necessari lligar-les a un examen crític de quins van ser les seves arrels, tant programàtiques com estratègiques. La política de conciliació de classes o de canvi per “etapes”, és tributària de la concepció que la conquesta de drets és només possible com un procés gradual, en el qual la mobilització social és un element important, però amb un paper subordinat i de pressió, on la decisió final continuarà estant en els espais institucionals conquistats per la via electoral i els acords amb les formacions de la vella i nova casta política catalana.

Trencar amb aquesta concepció continua sent un element central per a poder reprendre la lluita pel dret a decidir i una transformació social anticapitalista -que l’esquerra independentista sintetitza històricament en la consigna de “independència i socialisme”- sobre noves bases, fonamentades en les lliçons que va deixar la tardor de 2017.

La CUP té per davant una disjuntiva clau. O transitar cap a una combinació d’activisme social de pressió i treball institucional i gestió governamental en clau reformista. O proposar-se contribuir al desenvolupament de la mobilització social independent posant al servei d’aquesta totes les seves posicions institucionals, i ser un pol que tracti d’agrupar a tots els sectors que volen combatre pel dret a decidir, però també contra la precarietat, els acomiadaments, el problema de l’habitatge o la lluita pels serveis públics.

Això només podrà fer-se des d’una posició de total independència, tant del bloc sobiranista com de l’espai dels Comuns, que s’han convertit definitivament en els lleials socis del social-liberalisme, perquè aquesta “tornada a lo social” serveixi al seu torn de ferment per a la constitució d’un agrupament polític d’independència de classe i amb un programa anticapitalista, que es prepari per a disputar la direcció del moviment democràtic català.




temes relacionats

Catalunya   /    Independència de Catalunya   /    CUP

Comentaris

Comentar