A hores d’ara tot el país està assabentat de l’abocament de pèl·lets a les costes de l’Atlàntic i el Cantàbric. Està sent un dels principals titulars aquests dies i suposa una greu amenaça per a la fauna marina de les costes del nord. Les diferents administracions es tiren les culpes les unes a les altres mentre centenars de voluntaris es llancen a netejar les platges amb mitjans increïblement precaris.

Els danys d’aquest “nou Prestige”, com alguns l’estan anomenant, fent al·lusió a l’abocament de quitrà que va assolar les costes gallegues fa ja vint-i-un anys encara estan lluny de ser clars, segurament es trigarà anys a determinar les seves últimes conseqüències per a l’ecosistema i el sector pesquer, que es veurà greument afectat, en tot l’atlàntic, ja que els corrents s’encarregaran d’escampar els plàstics per infinitat de costes. Fem un repàs del succés, de com s’està gestionant i tractem de donar-li una explicació per què ha passat.


Crònica de l’abocament

El 8 de desembre de 2023 el vaixell de càrrega Toconao, en ruta des d’Algesires fins a Rotterdam, va perdre cinc dels seus contenidors enfront de les costes de Portugal, la causa d’això encara és desconeguda. Un d’ells contenia 26 tones de pèl·lets de plàstic.

El dia 13 d’aquest mateix mes una trucada al nombre d’emergències del 112 alertava de l’aparició de diversos sacs de pèl·lets a la platja d’Espiñeirido, partícules de plàstic utilitzades en la manufacturació de múltiples productes, d’uns 5 mil·límetres de diàmetre, que es confonen fàcilment amb fragments de petxina a les platges i amb aliment per part dels animals marins.

En els successius dies i setmanes es van anar sumant més albiraments en tot el litoral atlàntic de Galícia. La tasca de netejar els arenals va recaure en ajuntaments sense mitjans per a dur-la a terme i en grups de voluntaris autoorganitzats que comptaven només amb la seva bona voluntat i precaris tamisos. Netejar la sorra d’aquest material és especialment complicat tant per la seva grandària i color, que es confon fàcilment amb fragments de petxines i ha de ser recollit filtrant petites quantitats de sorra de manera metòdica, com pel fet que la gran majoria del plàstic no es troba en la costa sinó a la mar, i és arrossegat per la marea a platges ja netejades. Aquests grups de voluntaris es porten enfrontant a aquesta tasca de Sísif prop d’un mes.

Durant les primeres setmanes la notícia es va anar difonent per xarxes socials i els mitjans aviat es fan ressò d’ella. La preocupació per la situació comença a créixer en sectors de la població.

La Xunta de Galícia, presidida per Alfonso Rueda del Partit Popular, en un principi no mostra preocupació, elevant el nivell d’alerta al nivell 1, purament d’avís, i declarant que els plàstics no són tòxics, basant-se en un informe d’una sola pàgina signat per un empleat d’una empresa privada.

En els últims dies de 2023 davant la creixent preocupació per la crisi i la inacció de les autonomies, Rueda al·lega que les competències de la neteja recauen en el govern central i que aquest no està actuant. D’acord amb el Pla d’Emergència, el govern central només pot enviar ajuda una vegada que s’activi el nivell 2 d’alerta.

En els primers dies de 2024 es van produir albiraments en les costes d’Astúries i Cantàbria, i la gravetat dels abocaments va en augment. No s’espera que arribin a les costes d’Euskal Herria fins d’uns pocs dies, però és un fet que arribaran. S’espera que pròximament arribin a les costes de França i que en uns mesos els corrents oceànics els escampin per tot l’atlàntic.

Finalment el 9 de gener, un mes després de l’abocament, la Xunta declara el nivell d’alerta 2.


Els responsables de la tragèdia

Les eleccions a Galícia del pròxim 18 de febrer han jugat un rol important en aquesta inacció criminal, així com la baralla continuada entre la dreta i el “govern progressista”. D’una banda el PP ha intentat mantenir una aparença de normalitat davant una greu crisi per assegurar-se la seva posició en les pròximes eleccions i per un altre el govern central ha jugat a llançar-li retrets a la Xunta durant més d’un mes, quan va ser coneixedor de l’abocament pocs dies després que succeís i no va posar en marxa cap protocol d’emergència, deixat la pilota en la teulada de les autonomies gallegues durant un mes per guanyar rèdit polític, a costa d’una emergència mediambiental greu. Totes dues parts han tingut un rol vergonyós en els fets.

Ara que el nivell 2 ha estat activat es posarà en marxa un pla de neteja exhaustiu durant les pròximes setmanes, més d’un mes després de l’abocament. Les conseqüències finals d’aquesta inacció criminal encara es desconeixen però diversos experts i ecologistes preveuen que seran desastroses per a la vida marina, que ja s’està veient afectada, i la petita economia pesquera, que sofrirà un duríssim cop com ja ho va fer en 2002.

No podem tampoc oblidar-nos de la naviliera, la primera causant de l’abocament. Per començar el vaixell de càrrega Toconao, amb bandera de Libèria com nombroses embarcacions, a causa de la seva política laxa respecte a la matriculació i estat de navilis, una de les conegudes com a “banderes de conveniència”. L’empresa armadora del vaixell (la que el prepara per a la seva explotació comercial) és Polar 3 LTD, amb seu a les Illes Bermudes. L’empresa que ho gestiona, Columbia Ship Management, va ser fundada per l’alemany Heinrich Schoeller. El carregament de pèl·lets es trobava dins de contenidors de Maersk, una de les majors distribuïdores de mercaderies marítimes, i tenia com a destinació una empresa polonesa dedicada a la fabricació d’objectes plàstics.

La situació en aquest front també està sent deplorable. Cap de les companyies assumeix cap part de la culpa i es van passant la pilota les unes a les altres. És difícil que cap d’elles acabi sofrint conseqüències per la pèrdua dels contenidors, la causa dels quals encara es desconeix però tirant la vista enrere a altres abocaments similars com el que va tenir lloc en les costes de Malàisia en 2021 podem assumir que molt probablement hagi estat causat per negligències en el manteniment del vaixell, la seguretat de la càrrega o la ruta presa pel navili (decidida gairebé sempre per la companyia gestora).

Els propis pèl·lets, que la Xunta continua assegurant que són perfectament segurs per a la salut, no ho serien tant, com s’ha demostrat per diversos estudis toxicològics, que han determinat que poden posseir fins a un 30% de substàncies tòxiques, així com transportar diversos bacteris i malalties en la seva superfície porosa. Aquests plàstics es consideren mercaderia no perillosa, i per tant no es pren cap precaució especial durant el seu transport i manipulació. La crisi dels pèl·lets ha desmentit això totalment, i no és el primer abocament d’aquestes magnituds que ha tingut lloc.

Ens trobem davant una greu emergència mediambiental, els efectes de la qual se sofriran durant anys, si no dècades en multitud de països, que quedarà sense responsables, o sense que aquests s’enfrontin a cap conseqüència greu per la seva negligència criminal. Una vegada més som la classe treballadora els qui paguem els plats trencats per la burgesia.

El sector primari cada vegada està més amenaçat, perdent zones de pesca a mesura que la vida marina desapareix, i enfrontant-se a desastres ambientals com aquest.

No obstant, se’ns diu que hem de consumir menys, o que hem de consumir productes ecològics, “fer la nostra part”. Però no som la classe treballadora la que causa la major part de la contaminació global, sinó les empreses, que orientades pels beneficis i la competició acaben abandonant la consciència social, triant el més rendible per sobre de l’ecològic.


Quina és la causa última d’aquestes crisis?

La que s’està vivint ara en el nord del país no és la primera ni serà l’última emergència d’aquesta magnitud que sofrirem. Ja vam veure una cosa similar en 2002 amb l’enfonsament del petrolier Prestige enfront de les costes gallegues, degut a la valenta negligència de les empreses armadora i gestora, que va deixar les platges cobertes de quitrà durant anys i va arrasar amb la fauna i flora marítima i costanera.

Cada pocs anys veiem succeir crisis similars, gairebé sempre amb la negligència i la cerca de majors guanys econòmics com el seu causant directe. La veritat és que la irracionalitat d’aquest sistema i el seu complet desinterès cap al medi ambient és el que ens porta aquestes emergències, per a després rentar-se les mans i deixar als habitants de les zones afectades a la seva sort.

La negligència de les múltiples companyies que operen en els oceans no coneix límits. A més dels casos del Toconao i el Prestige, podem recordar la catàstrofe mediambiental que va ser l’enfonsament de la plataforma petrolífera Deepwater Horizon en el golf de Mèxic, que va provocar el major abocament de petroli de la història, estimat en 779.000 tones de cru. Les conseqüències d’aquesta hecatombe són incalculables.

Però hi ha molts accidents amb conseqüències també nefastes que passen desapercebuts per tenir lloc en països colonials, on les mesures de seguretat són moltíssim més laxes i on els mitjans no es fan ressò d’aquests desastres. L’imperialisme té també en aquest aspecte conseqüències terribles per a la població d’aquests llocs, que a més de l’explotació colonialista, amb tot el que ella comporta, impliquen amb el gruix de la crisi climàtica que es viu a nivell global. Tot per assegurar l’incalculable benefici econòmic de la burgesia internacional.

Malgrat els constants avisos de la comunitat científica sobre l’acidificació dels oceans, la pèrdua de biodiversitat i la reducció d’oxigen en la mar, els grans monopolis campen a pler mentre expulsen tones de plàstics i residus tòxics a la mar.

És impossible que les platges de Galícia tornin a com estaven abans; la crisi climàtica actual mostra clarament com per moltes ONGs que netegin la mar i per moltes conferències del clima que es facin, la contaminació del planeta va en augment.

L’acord de París va ser un intent de comprometre als diferents països a una llista d’objectius de decreixement per evitar que la terra arribés a escalfar-se 1.5 graus. Avui dia, l’escenari en què superem aquest límit és gairebé una certesa. Mentrestant, les empreses fan tot tipus de maniobres per enganyar-nos que el pèl·let és comestible, o que el mal anomenat “gas natural” sigui qualificat com a “energia renovable”.

La major lliçó que podem extreure de l’abocament del Toconao no és com millor assegurar el transport de mercaderies o com posar en marxa millors protocols de resposta davant els abocaments en la mar, és la necessitat imperant de posar en peus un altre sistema en el qual la producció econòmica no estigui destinada al guany d’una reduïdíssima classe social, sinó a la gestió dels recursos i a cura de la naturalesa.

El millor exemple de com seria una fàbrica gestionada per treballadors en una societat socialista ens ho dona Zanon, una fàbrica posada sota control obrer a l’Argentina que porta funcionant més de vint anys.

Et pot interessar: L’experiència de Zanon: contra els tancaments i acomiadaments, fàbriques sense patrons sota control obrer!

Aquesta crisi, així com l’emergència climàtica en general que veu com cada any augmenten les temperatures, el nivell dels oceans i la destrucció irreparable d’ecosistemes, hauria de posar-nos de manifest la necessitat imperant de posar en peus un gran moviment ecologista socialista, que de la mà de la classe treballadora internacional, més feminitzada i diversa que mai, lluiti per posar-li fi a aquest sistema capitalista que només ens porta a vides d’opressió i precarietat en un planeta cada vegada menys habitable.

En un món en què les baralles pels recursos i les crisis migratòries s’accentuen, apostem per un futur socialista que superi les contradiccions del capitalisme, com ho són l’obsolescència programada, el malbaratament energètic o el desaprofitament del 30% del menjar que es produeix.

Enfront de la impassibilitat dels governs del món i la crueltat amb la qual les empreses ens exploten i destrueixen el nostre planeta, només ens queda canviar aquest sistema d’arrel. Aquesta és l’única esperança real que tenim de posar-li fre a una crisi climàtica feroç que empitjora cada dia.