Torna l’Espanya dels balcons. Aquella reacció espanyolista que en 2017 va respondre al referèndum català amb milers de rojigualdas en les façanes, avui ha tingut un revival important als carrers de les principals capitals. En aquesta ocasió els encoratjadors són el PP i Vox, i al costat d’ells el conjunt de les agrupacions de jutges i fiscals, el Consell General del Poder Judicial, els “sindicats” policials i de la Guàrdia Civil, i fins i tot els bisbes. Una nodrida representació del que podríem denominar com el búnquer del 78, que advoquen per una reconfiguració del règim en clau centralitzadora, conservadora i antidrets.
Les concentracions contra l’amnistia convocades aquest diumenge han superat amb escreix en assistència les realitzades aquests dies enfront de Ferraz i altres seus del PSOE. Les dades donades per la Delegació del govern del PSOE reconeixen una assistència de 80.000 persones en la capital, o la Guàrdia Urbana, dirigida pel també socialista Collboni, dona 6.000 assistents a la de Barcelona. El PP delira amb xifres estratosfèriques, com els 500.000 de Madrid. Però més enllà de la guerra de xifres, aquest matí la dreta i l’extrema dreta han fet una demostració de múscul i de voluntat de no acceptació d’una possible investidura de Pedro Sánchez aquest dijous.
Nuñez Feijoó ha estat clar en dir que “no callarem fins que hi hagi eleccions”. Els missatges més repetits eren els que diuen que “la democràcia espanyola està el risc”, o “estem en una dictadura” en la línia d’Ayuso o d’Abascal que tatxa al PSOE directament com a “partit colpista”. El búnquer promet així mantenir-se a l’ofensiva i en clau destituent en els pròxims mesos i anys.
El PSOE i Sumar, al costat de la resta dels seus socis parlamentaris, s’escandalitzen d’aquesta ubicació que promet una legislatura convulsa. A la inestabilitat del bloc d’investidura a les Corts i del mateix executiu, com tota coalició, se sumarà tenir a la dreta, els cossos de seguretat i la Judicatura obertament en l’oposició. Però aquests “llots” venen dels “polvos” que ells mateixos han generat i han mantingut.
Això d’intentar bloquejar investidures i tirar de les togues per a això no és nou. El PSOE va recolzar en 2017 al PP en el seu cop del 155 - que va destituir un govern sencer i el va empresonar i va enviar a l’exili-. Va secundar també el bloqueig dels jutges a investidures en el Parlament català, com la de Puigdemont i Jordi Sánchez en 2018. Van condemnar a presó per sedició als presos catalans per mitjà de l’Advocacia de l’Estat en 2019. Aquell mateix any van orquestrar muntatges judicials amb la Guàrdia Civil com el de l’Operació Judas. Van destituir un president de la Generalitat en 2021, Quim Torra, per no treure una pancarta i amb l’expectativa de ficar a Salvador Illa amb calçador a Palau…
En aquesta legislatura que acaba, el govern de PSOE i Unidas Podemos, no va derogar la Llei Mordassa ni la resta de lleis lliberticides. Va permetre l’empresonament de Pablo Hasel en 2021 i el processament de centenars d’activistes. Va infiltrar policies, que se sàpiga fins a 2022, en els moviments socials. Va reprimir fins i tot amb tanquetes a treballadors que lluitaven pels seus salaris. Va assassinar a desenes de migrants a la frontera, va desplegar a l’Exèrcit a Ceuta i va consolidar les devolucions en calenta, incloses les de menors…
Amb una esquerra de mentida així, a qui el sorprèn ara que la dreta de veritat estigui enfortida i en una escalada sense precedents? Com dèiem des del CRT en la campanya electoral del 23J, no es pot enfrontar a una dreta de veritat, amb una esquerra de mentida.
De fet, el projecte que se sotmetrà a investidura aquesta setmana en el Congrés no és cap alternativa per a les i els treballadors i les demandes socials, democràtiques i antiimperialistes. És un govern que promet una amnistia parcial i l’aplicació de la qual quedarà en mans dels mateixos jutges que avui són part de l’escalada semi-colpista de la dreta. Que no pretén derogar ni les lleis, ni la impunitat, que han consolidat un reforç autoritari de l’Estat des de la crisi de 2008. Que ve a tornar a posar el cadenat sobre el dret d’autodeterminació i apuntalar la Corona, com vam veure amb la festa d’aniversari organitzada a Leonor. Que ve a endurir encara més les polítiques d’estrangeria, prenent a la ultradretana de Meloni com a sòcia en aquesta matèria a la UE. Que continuarà fent costat al genocida Estat d’Israel i l’ocupació del Sàhara Occidental. Que ja ha dit que aplicarà l’ajust que demanda Brussel·les, mentre continua regalant milers de milions dels fons europeus a les empreses….
Per tot això, al que hem vist avui a la porta del Sol i altres carrers i places de l’Estat, no se li pot respondre tancant files darrere del nou govern “progressista”, com demanaran des del PSOE i Sumar, i també des de Podemos, ERC, EH-Bildu i les burocràcies de CCOO i UGT. El règim del 78 es veu avui atiat per una greu crisi que s’expressa, ara com ara, en una forta divisió per dalt i una incipient mobilització per dreta. Si la classe obrera i els sectors populars no prenem la iniciativa, de manera independent als dos projectes de restauració del règim en disputa, el resultat només pot ser dolent o pitjor.
Com plantejàvem recentment en la declaració del CRT davant l’acord entre PSOE i Junts “Enfront de la disputa entre aquestes dues versions de restauració del Règim del 78, el que va ser qüestionat pel 15M i el moviment democràtic català, és necessari reprendre la lluita per acabar amb ell per mitjà de la mobilització obrera i popular. Per a obrir veritables processos constituents en els quals poder resoldre aquestes demandes i decidir-ho absolutament tot. Per acabar amb la Corona, la reaccionària casta judicial i poder avançar sobre els privilegis i beneficis dels grans capitalistes, en la perspectiva de conquistar una federació de repúbliques socialistes, en la qual governem les i els treballadors”.
És necessari, per tant, disputar els carrers a la dreta i a l’extrema dreta. Les massives manifestacions per Palestina d’aquestes setmanes, mostren com hi ha una força social radicalment oposada a la reacció que avui ha sortit als carrers. Som centenars de milers els que ens estem mobilitzant contra el genocidi i apuntant directament a la responsabilitat del nostre Estat i el govern espanyol en ella. Fins i tot als dirigents dels partits de govern que pretenen instrumentalitzar aquestes protestes per cobrir per esquerra les seves polítiques reaccionàries, els costa cada vegada més. Aquest mateix dissabte Yolanda Díaz havia d’abandonar la manifestació pel Sàhara Occidental, davant els esbroncs que va rebre per ser i pretendre continuar sent la vicepresidenta d’un govern que dona suport a l’ocupació de la dictadura de Mohamed VI.
Aquest és l’exemple que hem de generalitzar. És urgent posar en peus una mobilització independent, contra la dreta i el “progressisme” que li compra gran part de la seva agenda. L’esquerra anticapitalista, el sindicalisme alternatiu i els moviments socials, hem de mobilitzar-nos, i exigir a les direccions burocràtiques dels grans sindicats que trenquin la seva posició de suport al govern i pasivització.
És hora de sortir a lluitar per demandes com la d’una amnistia total per a totes i tots els lluitadors i perseguits, que no quedi en mans dels jutges i, pel seu lloc, no inclogui als repressors. Que aquesta mesura no impliqui cap renúncia, i, per tant, reprendre la lluita pel dret d’autodeterminació i contra la Corona. Per acabar amb l’agenda imperialista de l’Estat espanyol, començant per la ruptura de tota relació amb l’Estat d’Israel, la retirada de les tropes del Líban i la resta de missions en l’exterior, i per la derogació de totes les lleis d’Estrangeria. Per derogar totes les contra-reformes laborals i de pensions i aplicar un programa d’emergència contra l’atur, la precarietat, la carestia de la vida o l’habitatge, que passi per prendre mesures contra els grans capitalistes, com el repartiment d’hores de treball, la pujada de l’SMI a 1.800 euros i la indexació automàtica, obligatòria i mensual a l’IPC de tots els salaris o l’expropiació de les distribuïdores, les empreses energètiques i els habitatges en mans de grans forquilles i la banca.
