Aquest debat donat a l’Estat espanyol i en diversos països s’està desenvolupant enfront d’una contradicció crucial: d’una banda, la proliferació de les xarxes de tràfic i l’exponencial creixement de l’explotació sexual de les dones; per l’altre, la forta pressió internacional per a la legalització de la prostitució. Encara que existeixen molts corrents i matisos, a l’Estat espanyol el debat està hegemonitzat per dues postures molt polaritzades entre determinats partits polítics i organitzacions feministes abolicionistes, d’una banda, i regulacionistes per l’altre.

La majoria de les abolicionistes, aferrades al punitivisme i exclusió de qualsevol altra postura, consideren còmplice del proxenetisme a qui no doni suport a la seva causa. Algunes abolicionistes del feminisme radical [1] sostenen: “No és el moment d’ambigüitats, cal mullar-se: o amb l’abolicionisme o amb el proxenetisme. Cal tenir el valor de dir clarament que en les trobades i espais feministes no tenen cabuda les defensores i les portaveus del proxenetisme i els puters”.

Al que les regulacionistes o pro-dret de l’Organització de Treballadores Sexuals (OTRAS) [2] responen, “No comprenem el ranci feminisme abolicionista. Per a nosaltres és tan nociu, com la pròpia patronal que explota a les seves treballadores i treballadors. Casualment, cap d’ells vol que ens reafirmem, ens apoderem, ens unim i ens sindiquem”. Consideren que el ‘treball sexual’ podria regular-se i desenvolupar-se lliure del proxeneta, sense violència i diferenciat de l’explotació sexual i la tracta. Qualsevol qüestionament al corrent regulacionista és considerat com a ‘puritanisme’ i ‘persecució’ a les dones en prostitució. La seva proposta és que l’Estat legalitzi la prostitució i es reglamenti la instal·lació de prostíbuls, les formes d’explotació de les dones i els controls sanitaris.

Davant aquesta polarització, en primer lloc, és important rebutjar rotundament que es pretengui expulsar dels espais feministes a les organitzacions que es consideren de ‘treballadores sexuals’. Alhora és necessari que el debat pugui desenvolupar-se democràticament, malgrat les diferències polítiques i ideològiques -moltes vegades insalvables- que pugui haver-hi dins d’un moviment que, lluny de ser exclusivament autònom, conviuen en ell diverses organitzacions i partits polítics. Pretendre tancar-ho sota un suposat consens forçat, és tan perjudicial com imposar només una posició considerada com la “única feminista”, tal com actuen els corrents abolicionistes.

Regulacionisme o abolicionisme punitivista? Una alternativa anticapitalista, antipunitivista i de classe

En aquest article plantejarem importants contrapunts amb totes dues postures, abolicionistes i regulacionistes, les solucions de les quals tenen punts en comú. Un, s’emparen en les Lleis de la Constitució, ja siguin les sentències punitives del Tribunal Constitucional, ja siguin les regulacionistes. Dos, la seva única perspectiva està centrada en reformes dins del sistema que acaba en, com plantegen algunes abolicionistes, qüestionar la ‘lògica patriarcal’ i la utopia de posar límits legals al proxeneta i al mercat de la prostitució, -és a dir, al poderós negoci capitalista mundial-, d’una banda; o, per l’altre, correccions legals mínimes que facin menys tortuosa la vida, ja de per si mateix dramàtica, de les dones i persones en situació de prostitució.

Aquesta és la paradoxa que creua als moviments socials a la fi de la dècada del setanta i vuitanta, enfront de la incorporació de drets democràtics elementals en els codis de lleis dels Estats capitalistes, que significa, com a contracara, la punició amb l’Estat i les seves institucions contra els qui vulnerin aquests drets, d’una banda. Per l’altre, fer responsable a l’Estat de continuar conquistant més drets evolutivament, sent que són els Estats capitalistes els primers a vulnerar-los mentre apliquen plans de retallades i ajustos que aprofundeixen encara més la pobresa i precarietat de les dones.

Com sostenia el marxista August Bebel sobre la prostitució en el segle XIX, “Alguns dels que s’ocupen d’aquesta qüestió comencen a adonar-se que la trista situació social que sofreixen nombroses dones pogués ser la causa principal que tantes d’elles embenen el seu cos; però aquest pensament no avança fins a la conseqüència que, per tant, és necessari crear altres condicions socials.” [3]

La nostra posició és contundent. Citant a la feminista marxista, Andrea D’Atri [4], reafirmem que: “Podríem sostenir que som abolicionistes ‘en última instància’. Perquè considerem utòpic que el mateix Estat capitalista que no només se sosté en l’explotació del treball assalariat de milions d’éssers humans, sinó també en l’explotació del treball domèstic no remunerat, en l’opressió de les persones per raons de gènere, sexe, nacionalitat, ètnia i en l’entramat mafiós dels règims polítics amb els grans “negocis” clandestins, incloent la prostitució, pugui ser qui “resolgui” l’abolició d’aquesta institució mil·lenària creada per les societats classistes, mitjançant l’augment del seu poder punitiu”.

I encara que no som regulacionistes, lluny de tot moralisme, el fet de comprendre que acabant amb totes les formes d’explotació i opressió i les classes socials podrem acabar amb la prostitució, no és motiu per a abandonar la defensa dels drets de les persones en situació de prostitució –on les dones són majoria absoluta, encara que cal evidenciar que existeix una gran quantitat de persones transsexuals de les quals la marginació social i laboral les llança a la prostitució-, a la seva autoorganització contra tota persecució i repressió policial, exempta de la ingerència de proxenetes i de l’Estat, sigui regulacionista o punitiu.

Per tant, enfront d’aquestes posicions oposades, és possible pensar una alternativa antipunitivista i anticapitalista, al costat de mesures transicionals que apuntin a crear altres condicions socials que ataquin els interessos dels capitalistes. I no a recrear la utopia reformista d’un ‘capitalisme amb rostre humanitari’ a favor de les dones.

La prostitució, institució patriarcal al servei del gran negoci del capitalisme mundial

En la seva obra referent del feminisme abolicionista, “La indústria de la vagina”, Sheila Jeffreys [5], explica com “utilitza un radical enfocament feminista que considera a la prostitució com una pràctica cultural nociva originada en la subordinació de les dones i que constitueix una forma de violència contra la dona (Geffreys, 1997). S’inspira en el treball sobre prostitució d’altres teòriques radicals feministes com Kathleen Barry (1979, 1995) i Andrea Dworkin (1983), i cerca ampliar-ho en abordar el tema de la indústria global i la varietat de les seves formes.”

És indiscutible que sota el sistema patriarcal el gènere femení sofreix brutals opressions i desigualtats. Com plantejava Friedrich Engels en “L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat” [6], la prostitució és una institució social que “manté l’antiga llibertat sexual... en profit dels homes” i que, encara que socialment era rebutjada “mai va dirigida contra els homes que la practiquen, sinó solament contra les dones; a aquestes se les menysprea i se les rebutja, per a proclamar amb això una vegada més, com a llei fonamental de la societat, la supremacia absoluta de l’home sobre el sexe femení”.

No obstant això, abstreure la ‘cultura patriarcal’ del sistema polític, econòmic i social sobre el qual s’assenteixi és negar la seva relació amb el sistema capitalista que tant necessita de les opressions, en aquest cas la de gènere. Engels plantejava que “Tot el que la civilització produeix és també doble, ambigu, equívoc, contradictori; d’una banda, la monogàmia, i per l’altre, el heterismo, compresa la seva forma extremada, la prostitució”. I des d’aquesta premissa Engels i el marxisme desenvolupen la idea que la prostitució és una institució social que sorgeix com a contrapartida a l’aparició de la família basada en el matrimoni monógamo, juntament amb el sorgiment de la propietat privada i l’Estat i la societat de classes.

Ara bé, la prostitució ja no és com en l’antiguitat. L’autora abolicionista Rosa Cobo, en el seu llibre “La prostitució en el cor del capitalisme” [7] -del qual compartim alguns elements de la seva anàlisi encara que no la seva estratègia- parteix de la premissa que, si bé l’origen de la prostitució és patriarcal, les transformacions que ha sofert després dels canvis estructurals del capitalisme mundial l’han convertit en “una indústria essencial per a l’economia capitalista, per a l’economia criminal, per als estats que veuen en aquesta institució una font d’ingressos públics, però també per a les institucions del capitalisme internacional, com el Banc Mundial o el Fons Monetari internacional, que veuen en bloc la conceptualització com a indústria de l’entreteniment i de l’oci uns ingressos que poden garantir la devolució del deute”.

Rosa Cobo planteja que aquests canvis coincideixen amb una major “acceptació i presència social” de la prostitució, quelcom que considera un triomf ideològic del patriarcat. En el mateix sentit Jeffreys planteja que “el procés pel qual la prostitució es va industrialitzar i globalitzar a finals del segle XX i començaments del segle XXI, (…) requereix ser entès com la comercialització de la subordinació femenina”. I fa una anàlisi crítica de com va passar “de ser socialment menyspreada, per a convertir-se en una indústria en extrem rendible i legal, o almenys tolerada en diferents països del món”. [8]

Des d’aquesta idea suggereixen mesures que apuntin cap a “la reculada de la indústria global del sexe” com la il·legalització de la prostitució, unes altres per a ajudar les persones en situació de prostitució a sortir d’ella i contra la seva criminalització, i, com a mesura central, apuntar al “client”; concepte que aquest corrent qüestiona i canvia per “prostituidor” o “puter”. D’altra banda, Jeffreys diferencia Estats patriarcals o “proxenetes” segons si la prostitució està o no legalitzada. I la majoria reivindica a l’anomenat “model suec”, la mesura principal del qual és la il·legalització i la penalització al consumidor.

En un interessant article d’Andrea D’Atri [9], reforçant la idea del creixement i els canvis de la prostitució sota les transformacions del capitalisme, analitza com actuen la liberalització de les fronteres per al flux de capitals i l’enfonsament de les economies dels països semicolonials, donant com a resultat l’augment en forma exponencial la deslocalització de les masses treballadores i el tràfic de persones; el que ha portat a un augment a escala planetària del tràfic de dones per a l’explotació sexual, i la prostitució individual i voluntària a una escala reduïda. Per a la feminista marxista no es pot considerar la prostitució com una institució igual a si mateixa al llarg dels canvis de les diferents societats, ja que això impedeix trobar “els imbricats vincles que manté amb el capitalisme –manera de producció que va alterar també, dràsticament, les relacions sexo-afectives, el matrimoni, la família, etc. –, i que li confereix noves configuracions”.

Això últim és el que ha portat a nous interrogants i debats teòrics i polítics sobre la prostitució: és des dels Estats capitalistes que es pot acabar amb la prostitució? Com normalitza el regulacionisme la prostitució com a institució capitalista i patriarcal? Intentarem abordar-los.

Abolicionisme punitivista, sota el paraigua de les sentències de la Fiscalia i el Tribunal Constitucional

La prostitució a l’Estat espanyol va ser despenalitzada pel Codi Penal de 1995, que alhora va eliminar la Llei de Perillositat Social de la Dictadura. Aquesta, -que havia mantingut a la presó a dones per divorci, avortament o per prostitució-, havia sobreviscut a la seva derogació en 1978 en els diferents Codis Penals de la democràcia; quelcom que evidencia com utilitza l’Estat capitalista els instruments punitius contra les dones. Actualment, no està prohibida en el Codi Civil, però si l’explotació així com el proxenetisme. Es troba en una situació de ‘alegalitat’, no està prohibida ni reglamentada.

Al capdavant del camp abolicionista està el PSOE que instrumentalitza aquesta qüestió per a la seva campanya electoral. Una postura hipòcrita sent un dels partits del Règim que al costat del PP va aplicar les pitjors retallades, reformes laborals i models de treball precaris que han portat a la misèria al conjunt de la classe treballadora i en particular a les dones, sobre representades en les taxes de precarietat laboral i pobresa.

L’abolicionisme centra la seva proposta en la persecució amb el codi penal a proxenetes, a persones que explotin a terceres persones per a exercir la prostitució i al “client o puter”, emparada en el Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional que legitima la Declaració de Drets Humans de l’ONU proclamada el 10 de desembre de 1948, tal com explica Lídia Falcón del Partit Feminista [10] i reivindiquen totes les autores abolicionistes. Estan en contra de penalitzar a les dones en prostitució, per als qui proposen ajudes legals, socials, sanitàries, plans d’habitatge, d’educació per als qui desitgin sortir de la prostitució; expliquen en un recent manifest [11] a favor d’il·legalitzar la inscripció del sindicat OTRAS, recollida en el Boletín Oficial del Estado (BOE).

Entre els partits que intervenen en els espais feministes són el PSOE; el Movimiento Democrático de D (MDD) corrent del PSUC a Catalunya inspirat en el Moviment Democràtic de Mujeres (MDM), creat a Madrid pel Partit Comunista l’any 1964; el Partit Feminista d’Espanya (PFE) -que actualment és part d’Izquierda Unida- impulsat per Lídia Falcón. I fins i tot corrents com Libres y Combativas i el Sindicat d’Estudiants.

Encara que existeix una gran complexitat a l’hora d’analitzar els matisos entre els corrents abolicionistes, molts d’ells, fins i tot alguns corrents d’esquerra, exigeixen una ‘posició contundent’ i expulsar dels espais feministes a les regulacionistes o les que s’autodenominen treballadores sexuals. Una posició inadmissible, que coincideix amb la criminalització del propi Estat capitalista i els seus partits com el PSOE.

Altres corrents abolicionistes han matisat la seva posició inicial de defensar la criminalització de l’activitat, fins a les postures actuals de no penalització ni intervenció legal en la pròpia transacció econòmica, ni la punició al client. Respecten en els espais feministes la intervenció de les autodenominades treballadores sexuals lliures -que no depenen d’un proxeneta i exerceixen per compte propi-, acordin o no, estan a favor de la seva autoorganització i es diferencien de l’abolicionisme institucional de partits com el PSOE. No obstant això encara segueixen atrapades en el parany de l’abolicionisme punitivista.

Enfront d’això, fins a on està el límit en què una Llei Abolicionista garantida per l’Estat capitalista i la seva justícia patriarcal no acabarà penalitzant i perseguint a les persones en situació de prostitució més vulnerables, és a dir, la majoria?, tal com elles mateixes denuncien. El mateix Estat que les persegueix a través de la Llei Mordassa del PP. O amb la Llei d’Estrangeria les readaptacions de la qual s’han nodrit els governs de Felipe González i Zapatero, quan es van imposar els CIEs. Totes són un potent combinat punitivista que donarà més via lliure a les forces policials per a tirar el Dret Penal damunt de les persones en prostitució més vulnerables. Però el problema més important és que la prostitució no s’eliminarà pel decret d’un Estat i d’un sistema que mai acabarà amb les situacions extremes de pobresa d’una gran majoria de dones que són llançades a la prostitució, a les xarxes de tràfic i de proxenetes.

Prostitució i xarxes de tràfic: capitalisme i opressió patriarcal cap a les dones

Les xarxes de tràfic i l’explotació sexual a escala mundial aconsegueixen una dimensió sense precedents. Segons la Fondation Scelles, la prostitució genera 160.000 milions d’euros en el món. Cinc milions per dia a l’Estat espanyol, sent el primer país d’Europa en consum de prostitució, el tercer del món després de Tailàndia i Puerto Rico. En 2010, la prostitució era el 0.35% del PIB (INE). L’últim Informe Global sobre Tràfic de Persones 2018, difós al gener de 2019 a Viena, dóna compte de 24.000 casos documentats en 2016 en 142 països, i l’explotació sexual (59%) continua sent el delicte més comú, després del treball forçat (34%). Aquestes xifres de l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (ONUDD) són limitades a les víctimes detectades. Segons aquest informe, més del 70% de les víctimes globals de tràfic són femenines, de les quals el 49% són adultes i el 23% són nenes.

És necessari que qualsevol crítica a la prostitució transcendeixi els motius personals de les persones en situació de prostitució, per a centrar-se en la prostitució com una institució social capitalista i patriarcal. Això no ha de portar de cap manera a estigmatitzar a les dones i persones en situació de prostitució des d’una moral puritana o prejudicis burgesos.

Res més allunyat del feminisme marxista. Alejandra Kollontai, lluny de la consideració burgesa de la prostitució com un “escàndol moral”, va demostrar una fèrria defensa de l’alliberament de la sexualitat i de la idea que havia de ser la classe treballadora la que avancés en la conquesta d’una nova moral sexual capaç de trencar amb el puritanisme i la monogàmia, tan funcionals al patriarcat capitalista. Va considerar a la prostitució una institució que condemnava a les dones pobres, totalment contrària a la idea socialista de l’amor lliure, entre iguals, per estar fortament vinculat a una relació comercial. La lluita contra la institució de la prostitució s’exercia a través de la defensa del dret de les dones a gaudir del desig sexual igual que el fan els homes, sense renunciar a la solidaritat i la igualtat entre ells. És per això que el marxisme assumeix l’abolició de la prostitució com a institució amb la perspectiva de la revolució socialista, la lluita pel poder obrer i la construcció d’un Estat obrer transicional a una societat sense Estat.

Tampoc significa, com es qüestiona des del regulacionisme -moltes vegades basades en atacs de part de certs corrents abolicionistes-, no respectar a les dones que es considerin ‘treballadores sexuals’, encara que no compartim la seva ideologia ni política. Significa analitzar i denunciar als interessos de quina classe serveix el negoci mundial de l’explotació sexual, sigui com sigui l’activitat.

En algunes organitzacions regulacionistes la crítica al proxenetisme moltes vegades és ambigua o gairebé inexistent, com podem veure en el cas de OTRAS [12], que no contempla cap denúncia explícita al proxeneta, encara reconeixent l’existència del tràfic i la discriminació racial. Algunes dones portaveus d’aquestes organitzacions generalitzen l’exercici de la prostitució com ‘una professió que les dones poden triar i imposar les seves condicions al client’. El cas de dirigents de lAssociació de Professionals del Sexe (APROSEX) o OTRAS com Concha Borell, en diversos mitjans ha declarat que "S’afarten de repetir que totes som esclaves, submises, humiliades i violades; que no pots dir que ’no’ a les demandes del client, i això és fals”, i agrega, “Si és una elecció lliure, no hi ha treball en el qual la dona s’apoderi tant des del primer minut com el de puta. El client tria entre l’oferta, però les regnes les porta la professional. Això els ha de quedar clar.” [13]

Una declaració que es contradiu quan alhora denuncien “que el tràfic d’éssers humans ens repugna i en cap cas justifiquem ni aprovem” i que “la llei de tràfic i la llei d’estrangeria, utilitzades com un instrument de repressió i expulsió de la població migrant on la preocupació pels drets humans d’aquesta població és nul”. Però el que fa falta denunciar explícitament, és que la majoria de les dones en prostitució són una gran majoria immigrant a Europa, no només producte de les xarxes de tràfic, sinó també enfront de la situació de marginalitat i pobresa a les quals se sotmet a les dones que no troben una altra sortida a la supervivència que la de la prostitució.

Les ‘treballadores sexuals lliures’ són una minoria enfront d’una gran majoria creixent de dones en situació de prostitució, que sí que són víctimes de les xarxes de tràfic, sí que són víctimes de la pobresa i per tant, llançades a una situació que molt probablement mai havien triat. No donar resposta a aquesta realitat pot acabar naturalitzant i fins i tot embellint a la prostitució com una “professionalització lliure” o sortida laboral possible en la qual es pot “guanyar diners ràpids” que és millor que “treballar de caixera en un supermercat”, com podem escoltar en múltiples actes i entrevistes en els mitjans a les portaveus d’aquestes organitzacions. La realitat és que moltes dones es veuen llançades a les dues activitats, caixeres de supermercat o una altra activitat laboral sota condicions de precarietat i la prostitució.

Els seus portaveus acaben en el parany de separar, com si hi hagués una barrera insalvable, les activitats considerades de lliure elecció i sense violència de part del client, de la prostitució i les xarxes de tràfic. OTRAS reconeix que el “treball sexual” també és el que es realitza “en locals, pisos, clubs d’alternació, sales de streep tease, peep xous, salons de massatges i altres espais tancats on es dóna una relació laboral entre empresa i treballadora, però és aquesta última l’única que té obligacions. Quan parlem de TREBALL SEXUAL, ho fem de forma deliberada i sabem de què parlem. Molta gent identifica, únicament, com a treballadora sexual a la prostituta, no obstant això, el treball sexual és ampli, tal com estem descrivint-vos.”

Que “tot no és tracta” és una realitat. Però és necessari reconèixer també que els tentacles de les xarxes de tràfic arriben a aquests espais per a cobrir una demanda cada vegada més majúscula d’explotació sexual. Dels informes descrits, n’hi ha que evidencien que gairebé el 90% de les víctimes de tràfic a l’Estat espanyol eren destinades a l’explotació sexual, davant la qual cosa des de corrents feministes expliquen que la tracta s’ha convertit en la principal font de proveïment de la indústria mundial del sexe per a tots els àmbits: prostitució de carrer o prostíbuls, en clubs de strippers, en la pornografia, entre altres.

Ni persecució, ni repressió, ni estigmatització. Pel dret a l’autoorganització! Exempta de la ingerència de tercers i independent de l’Estat

Davant aquesta situació, la OIT (Organització Internacional del Treball), importants organitzacions internacionals pels drets civils i diferents Estats, proposen la sindicalització de les dones en situació de prostitució.

Això obre un altre debat entre regulacionistes i abolicionistes. Les primeres, en considerar la prostitució com a treball i, per tant, amb dret a sindicalització. Les segones discuteixen a les regulacionistes quina és la línia que separa al sindicat d’una organització per a protegir els drets de les dones d’una nova organització proxeneta, ja que a l’Estat espanyol el dret a formar sindicats només és permès legalment als qui treballen per compte d’altra, és a dir per a un tercer. En aquest cas el tercer seria per a un proxeneta i el proxenetisme és delicte a Espanya, motiu pel qual, plantegen, no seria legal establir un sindicat de ‘treballadores sexuals’.

No obstant això, ambdues col·loquen també en aquesta qüestió, la solució en el mateix Estat capitalista la responsabilitat de regular la vida de les dones en prostitució o la responsabilitat de castigar a les organitzacions sindicals. Les abolicionistes s’emparen en la reaccionàries institucions del Tribunal Constitucional o la Fiscalia, tal com va fer el PSOE en iniciar un recurs per a anul·lar la inscripció legal com a sindicat de OTRAS. [14]

D’altra banda, organitzacions com OTRAS s’empara en la OIT, Amnistia Internacional, Médicos del mundo i l’ONU explicant que han reconegut al treball sexual com un treball. Quan és sabut que la hipòcrita posició de la OIT d’impulsar la sindicalització, està pensada no per a millorar la seva situació, sinó per a legalitzar el negoci dels proxenetes i els ingressos que aportarien als Estats en matèria d’impostos als guanys amb les seves “empreses” reglamentades.

Això últim ha estat justament un dels arguments de la campanya electoral d’Albert Rivera de Ciudadanos, amb un discurs neoliberal de “lliure elecció” i fent comptes del que es recaptaria de regularitzar-se. Encara que també Barcelona en Comú advoca per la seva legalització fonamentant-se en la defensa dels drets de les dones en prostitució.

A l’Estat espanyol, la hipocresia de l’Estat que diu perseguir i prohibir al proxeneta, queda develada amb el Registre d’Associacions del Ministeri d’Interior d’organitzacions d’empresaris sota la carátula d’“alternació”. Una de les que ha tingut més repercussió és Anela, l’Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne, que representaven a 200 locals de tot l’Estat i el secretari general de la qual fins a 2011 era José Luis Roberto Navarro. El seu prontuari: dirigent de la plataforma d’extrema dreta Espanya 2000, que col·laborava amb Falange a València i cap de l’empresa Llevantina de Seguretat [15].

Posseir un establiment on s’exerceix la prostitució és legal, però no ho és el proxenetisme. En el cas del govern de Catalunya, s’ofereixen llicències "per a reunir persones per a practicar prostitució”, que utilitzen els amos de bordells per a obrir aquests clubs, on suposadament les dones en prostitució poden “reunir-se” per a exercir per a un tercer.

Lluny de tot puritanisme, és necessària la defensa dels drets de les persones en situació de prostitució a la seva autoorganització, exempta de la ingerència de “tercers”, és a dir de proxenetes, ni de l’Estat, sigui regulacionista o punitiu. A l’Estat espanyol existeixen associacions i col·lectius de dones autodenominades treballadores sexuals que s’autoorganitzen des de fa temps. Moltes d’elles com a autònomes per a obtenir drets com a seguretat social. Més enllà de les diferències polítiques o ideològiques que puguem tenir entre organitzacions respecte de la prostitució i el treball sexual, és necessari acompanyar a les dones en prostitució autoorganitzades, combatre l’estigmatització, la persecució i marginació social, al mateix temps que denunciar la complicitat de les forces repressives de l’Estat, els seus funcionaris polítics, la justícia i poderosos empresaris en el funcionament i la impunitat amb la qual operen les xarxes de tràfic i el proxenetisme.

Un programa transicional i anticapitalista per a acabar amb l’explotació sexual

Per a les autores abolicionistes, amb l’avanç de la indústria del sexe el que s’enforteix és el patriarcat, com a reacció als avanços del feminisme de les dècades del seixanta i setanta. Enfront d’això i a la pressió dels organismes internacionals per legalitzar la prostitució Rosa Cobo proposa que “Al costat de la poderosa crítica conceptual a aquesta institució en el marc dels pensaments crítics i la penalització de la prostitució -i mai de les dones prostituïdes- pot ser una lluita feminista políticament estratègica per a interpel·lar als patriarcats i per a posar límits al poder del mercat” [16]. És a dir, una idea que centra la seva lluita contra el patriarcat i des d’una estratègia feminista que ‘limiti al mercat sexual’. En el mateix sentit Sheila Jeffreys finalitza el seu llibre explicant com “la indústria globalitzada de la prostitució podria retrocedir, de manera tal que l’esperança tradicional del feminisme que la prostitució acabi alguna vegada es torna un objectiu imaginable i raonable per a les polítiques públiques del feminisme.” [17].

Aquesta idea és portada fins al final pel corrent feminista radical -radfemmes [18]- referenciada en aquestes autores, plantejant que “la paraula feminisme no empara qualsevol posició, i menys posicions antagòniques al cor del feminisme, que es basa en la visió de la dona, i no admet posicions basades en la lògica patriarcal de l’home”. Aquestes premisses centren els seus eixos de lluita en un canvi cultural contra el patriarcat, contra els homes, apuntant al “puter” que en molts països es tradueix en l’eslògan “Sense client no hi ha prostitució”. O sigui, podríem dir contra l’última baula i el més feble dins d’un circuit que, coincidint amb les abolicionistes, mou gegants tentacles comercials a nivell mundial de complicitat amb els Estats.

Lluny de justificar a la cultura masclista i patriarcal que sotmet a la mercantilització dels cossos de les dones, la denúncia fonamental hauria de ser “Sense explotació no hi ha prostitució. Sense capitalisme no hi ha mercaderies sexuals”, si realment es considera a la prostitució, tal com la mateixa Sheila Jeffreys planteja “organitzada en una nova escala i significativament integrada a les economies” i “podem parlar justificadament d’un sector del sexe comercial que està integrat a la vida econòmica, social i política.”

Lligat a això, si bé els seus profunds estudis no abstreuen la prostitució del desenvolupament del capitalisme mundial, les seves solucions estan pensades dins dels seus marcs legals i d’un model especial d’Estat (capitalista) com és el de Suècia, on la persistència de molts elements del que va ser un fort ‘Estat de Benestar’ encara que ara degradat, és més que una utopia per a la majoria dels Estats, ja no diríem semicolonials, sinó també els propis Estats europeus que com l’espanyol sofreix una crisi econòmica sense precedents.

La lluita contra l’aliança capitalisme i patriarcat comença a ser bandera d’importants franges del moviment de dones. Aquesta lluita és difusa si només es limita en una crítica al capitalisme, però amb mesures reformistes dins d’aquest sistema. Per a Jeffreys aquesta seria la postura d’esperar fins "després de la revolució, que permet a la indústria global de la prostitució prosperar sense lligams” i planteja que “En una ‘globalització justa’, no té cap rol” [19]. Justament, és possible un capitalisme globalitzat “just”?

Totes aquestes dècades de crisis estan demostrant que és menys utòpic avui pensar que només podrem acabar amb la situació de pobresa extrema que llança a les dones a la prostitució, acabant amb totes les formes d’explotació i opressió. Però no recrear la falsa il·lusió d’una “globalització justa” no ens porta a “esperar a la revolució” i posposar la lluita actual al costat de milers de dones contra la persecució de les persones en situació de prostitució, la seva explotació en benefici de tercers, contra les xarxes de tràfic. Alhora que defensar el seu dret a l’autoorganització amb total independència dels explotadors i de l’Estat, còmplice amb els proxenetes. Acompanyar i impulsar la lluita per imposar a l’Estat capitalista i els seus governs la garantia d’un treball sense precarietat per a totes les persones en situació de prostitució que vulguin abandonar-la, amb un salari que cobreixi totes les necessitats, accés a la salut i educació pública i gratuïta. A l’habitatge, expropiant a la banca. Aquestes i altres mesures per la derogació de les reformes laborals, de la llei d’estrangeria, l’eliminació de les externalitzacions i els contractes "basura", el repartiment de les hores de treball per igual salari per a acabar amb l’atur i la precarietat.

Totes propostes que no se centren en una única estratègia feminista, la creació d’aliances des d’un moviment de dones que avui actua com a referent i canalitzador de les demandes del conjunt de la classe treballadora, la joventut, les persones immigrants convocant vagues generals el 8M, planteja el desafiament al moviment feminista, -tant respecte a la problemàtica de la prostitució com en altres-, d’unificar la lluita pels drets i contra les múltiples opressions de les dones amb les demandes socials i polítiques. Des d’aquí, és possible pensar una alternativa antipunitivista, anticapitalista i de classe, és a dir, mesures que toquin els guanys i interessos dels capitalistes.

També dels seus partits, per això és necessària una estratègia política de classe, anticapitalista i independent de partits d’aquest Règim que instrumentalitzen les lluites de les dones, com el PSOE que es diu feminista i avui aixeca les banderes de l’abolicionisme donat suport pel PP. O Ciudadanos, la bandera del regulacionisme igual que molts partits neo-reformistes.

NOTES

[1] RADFEMMES, Visca, visca, visca, la lluita… ¿feminista?. Sobre el #VEncuentro8M2019, gener 2019

[2] COGAM, sindicato OTRAS, Presentació a COGAM, septembre 2018

[3] Bebel, August, La mujer y el socialismo, La Habana, Editorial de las Ciencias Sociales, 1979.

[4] D’Atri, Andrea, ¿Regulación o abolicionismo? Un debate que no tiene solo dos posiciones excluyentes, agost, La Izquierda Diario, 2015.

[5] Jeffreys, Sheila, La industria de la vagina. La economía política de la comercialización global del sexo, Barcelona, Paidós, 2011.

[6] Engels, Friedrich, El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado, Madrid, Akal, 2017

[7] Cobo, Rosa, La prostitución en el corazón del capitalismo, Madrid, Catarata, 2017. El llibre de Rosa Cobo s’inscriu en una literatura abolicionista que analitza a la prostitució com una “indústria global del sexe”. Entre les obres més referents es troben la de Richard Poulin, La mondialisation dones industries du sexe (2005) i la de Jeffreys Sheila abans citada, entre altres.

[8] Jeffreys, Sheila, Op. Cit., p. 14.

[9] D’Atri, Andrea, Del Antiguo lenocinio a la organización sindical contemporánea, Ideas de Izquierda, Revista Nº7, 2014.

[10] Falcón, Lidia, La dignidad de las mujeres prostituidas, Público, desembre 2017.

[11] Manifiesto por la ilegalización del sindicato OTRAS, Tribuna Feminista, 11 de novembre de 2018

[12] Sindicato OTRAS, OTRAS se presenta, 21 de septembre 2018.

[13] Borrell, Concha, “Quiero ser puta”, elPeriódico, 13 de març de 2015

[14] Martínez, Josefina, Nistal, Lucía, Una posición feminista anticapitalista en el debate sobre la prostitución, IzquierdaDiarioEs, 8 de septembre 2018

[15] García, Ter, Los empresarios que se lucran con los clubes de alterne sí están organizados, El Salto, 27 de novembre de 2018

[16] Cobo, Rosa, Op. Cit., p. 38

[17] Jeffreys, Sheila, Op. Cit., p. 21

[18] RADFEMMES, Íbid.

[19] Jeffreys, Sheila, Op. Cit., p. 257