Aquest dimarts 21 de març s’ha iniciat el debat de la segona moció de censura presentada per Vox en aquesta legislatura. Aquesta vegada amb un candidat independent, Ramon Tamames, ex dirigent del PCE i de la CDS d’Adolfo Suárez i que ara capitaneja a l’extrema dreta en el seu nou assalt mediàtic previ al cicle electoral que s’obre amb els comicis autonòmics i municipals de maig. Una oportunitat que també ha estat aprofitada per Pedro Sánchez i Yolanda Díaz per iniciar una precampanya electoral reivindicant la gestió capitalista del govern PSOE-UP i la seva capacitat per mantenir la pau social.

La moció ha començat amb un intercanvi d’intervencions entre Santiago Abascal i Pedro Sánchez en el qual tots dos líders han plantejat discursos més centrats en els pròxims comicis que en un veritable debat polític. Abascal ha tret a relluir cada argumentari o faula reaccionària per tractar de treure rèdit de l’atenció mediàtica sobre una moció de censura que no sols va néixer morta en un pla parlamentari sinó que el candidat de la qual ha donat més maldecaps que alegries en les últimes setmanes. D’altra banda, Pedro Sánchez ha aprofitat els seus torns de rèplica per desplegar una defensa de la gestió del govern PSOE-UP al llarg de la legislatura en què ha remarcat les seves principals polítiques: reforma laboral, reforma de les pensions, la gestió de la pandèmia o la LOSU entre altres.

Entre totes, destaca la defensa de Sánchez de la futura reforma de les pensions de la qual afirmava orgullós que s’ha aconseguit mantenint la pau social a Espanya. Una referència indirecta a la greu crisi política que s’ha desencadenat a França arran de l’aprovació per decret de la reforma de les pensions per part de Macron. D’aquesta manera, Sánchez que ha aprofitat com fa sempre els atacs de la ultradreta per rentar-se la cara i presentar-se com a demòcrata, també ha presentat aquest balanç de la seva legislatura: la capacitat del seu govern per mantenir la pau social i bloquejar un possible ascens de la lluita de classes al nostre país.

Ramón Tamames: el decrèpit guardià del règim del 78

El candidat de la moció de censura Ramon Tamames, ex dirigent del PCE i de la CDS, ha realitzat un discurs centrat en atacar al govern PSOE-UP per considerar-lo antidemocràtic, realitzar un diagnòstic negatiu de l’economia del país, ha atacat el dret d’autodeterminació dels pobles i per sobre de tot ha fet una defensa del règim del 78 i els seus orígens.

Tamames ha aprofitat el seu propi passat polític per reivindicar el paper del PCE al llarg de la Transició com a agents claus per a la constitució del règim actual. Una cosa en la qual el candidat de Vox té tota la raó. Efectivament, el PCE va desplegar una política de conciliació de classes, va pactar amb sectors del franquisme el model de la democràcia capitalista espanyola i va apostar per una estratègia d’integració en el nou règim del 78, el contrari de la independència de classe i la ruptura revolucionària.

Però el repàs històric del catedràtic narcisista no ha acabat aquí, doncs després de recordar-nos que comprem el seu llibre, ha fet una revisió de la història de la revolució espanyola i la guerra civil, afirmant que “hi havia gent dolenta en tots dos bàndols” i que no es pot condemnar només la violència dels colpistes en el 36. Tamames ha acusat la II República i al moviment obrer de cometre “atrocitats” similars al bàndol revoltat, tractant d’“igualar els extrems”. Una basta revisió històrica en la que ha atribuit l’origen de la violència a la revolució del 34. Sense entrar detalladament, l’acció de Tamames molt en voga amb la d’altres reaccionaris que l’acompanyaven aquest dimarts en la tribuna del parlament és un nou episodi en un revisionisme històric que pretén rentar la cara al feixisme i a la burgesia equiparant els mètodes de lluita de la classe obrera per l’emancipació amb la brutal repressió d’Estat del franquisme i la dictadura.

D’altra banda, el candidat de Vox, en línia amb el partit que el presenta, ha atacat el dret democràtic d’autodeterminació dels pobles, al·legant que es tracta d’una qüestió tancada quan es va votar l’actual Constitució. Aquest decrèpit guardià del règim ha negat la possibilitat d’un dret democràtic secundant-se en la idea de que la Constitució actual seria un text etern, almenys en les seves línies fonamentals.

Al seu torn, Tamames ha plantejat mesures que “resolguin la sobrerepresentació” dels partits nacionalistes en les Corts. Una vegada més en línia amb Vox que persegueix directament la il·legalització dels partits independentistes. Una línia reaccionària per on es miri.

Finalment, Tamames ha acudit a la qüestió del Sàhara per atacar al govern, no perquè a Tamames o a Vox els preocupi realment la situació del poble sahrauí o la històrica traïció dels diferents governs espanyols a aquest poble. Sinó perquè és un punt comú d’atac de la ultradreta, que es recolza retòricament en la lluita del Sàhara per atacar al govern per la seva suposada falta de duresa contra el Marroc i el no haver defensat correctament els interessos espanyols a Algèria. És a dir, qüestionen al govern per no haver defensat, segons ells, correctament els interessos imperialistes en el “Flanc Sud” de l’OTAN que comprèn zones d’interès estratègic per a la burgesia espanyola a Àfrica.

Pedro Sánchez i Yolanda Díaz de cara a les eleccions

La moció de censura ha estat aprofitada tant per Pedro Sánchez com per Yolanda Díaz per reivindicar les polítiques del govern PSOE-UP, i escenificar un “gran moment” del govern de coalició de cara al pròxim cicle electoral. A ningú se li escapa que la maniobra de Vox té més a veure amb interessos electoralistes que amb una voluntat real de guanyar la moció de censura. Per tant, tots dos socis de govern han volgut utilitzar aquesta oportunitat com una precampanya electoral.

Els dies previs, Unides Podem va intentar dissuadir al PSOE que Sánchez respongués a la moció, perquè el deixés en mans de Yolanda Díaz. Una idea que el PSOE ha rebutjat, tant perquè a nivell de reglament és el president del govern qui ha de respondre, perquè el censurat és ell, com perquè suposaria regalar el centre de l’escena al seu soci menor de govern.

Sánchez ha aprofitat les seves intervencions per reivindicar les polítiques del govern i rentar la seva imatge presentant-se com el suposat estendard dels demòcrates enfront de l’extrema dreta. Al seu torn, ha volgut presentar-se com el millor gerent dels interessos capitalistes espanyols amb un gran argument que ha esmentat en dues ocasions mentre parlava de la reforma de les pensions: haver estat capaç de mantenir la pau social. En aquest terreny, s’estava comparant sense dir-ho amb Macron, qui travessa una greu crisi política per aprovar una reforma de les pensions que eleva l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys.

Per part seva, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han celebrat una reforma de les pensions que consolida tots els atacs previs al sistema públic de pensions. Yolanda Díaz la ha presentat com “l’única reforma de les pensions que no inclou retallades” en les últimes dècades. No obstant això, ha omés dir que no les inclou perquè a l’Estat espanyol gran part d’aquestes retallades ja s’han aplicat, sent el govern del “progressista” Zapatero el que va portar l’edat jubilatoria fins als 67 anys. I el govern actual no sols no ha fet res per revertir aquestes retallades, sinó que celebra aquesta reforma de les pensions com si fos una gran conquesta!

Sánchez també ha reivindicat la seva gestió de la pandèmia i les seves polítiques per als grans capitalistes, així com per contenir la inflació. Tot això esquivant l’augment de la pobresa, la caiguda en el poder adquisitiu i l’augment de la precarietat que colpegen als treballadors espanyols.

Al final, Sánchez estava discutint amb la dreta qui gestiona millor els interessos capitalistes, al mateix temps que agitava la bandera del malmenorisme per retenir vots en el pròxim cicle electoral: Vegin com Vox vol fer-nos retrocedir 50 anys! Com si el govern PSOE-UP no fes ja en la pràctica polítiques de dretes a favor dels grans capitalistes.

Yolanda Díaz per part seva, ha aprofitat per fer el seu propi llançament electoral i presentar-se com una “dona d’Estat”. No sols ha reivindicat el conjunt de les polítiques del govern PSOE-UP, destacant la reforma laboral impulsada des del seu ministeri, sinó que s’ha pres el temps de saludar el treball de cada ministre i ministra del govern. Així, ha dedicat paraules elogioses a Nadia Calviño, a José Luis Escrivá, a María Jesús Montero, a Irene Montero o Ione Bellara.

La dirigent de Sumar ha aprofitat també per utilitzar un perfil feminista contra l’extrema dreta. Díaz ha recriminat a Tamames que només es refereix a les dones per exigir-lis que tinguin més fills i ha titllat a Vox de reaccionaris pel seu rebuig al col·lectiu LGTBI.

Igual que Pedro Sánchez, Díaz ha obviat els efectes reals de les seves polítiques en favor dels grans capitalistes, i ha omès que les ocupacions creades per la seva reforma laboral no han revertit la precarietat, o que l’augment del salari mínim no soluciona les penúries de milions de famílies obreres amb salaris insuficients davant l’escalada de la inflació. Díaz que treballa braç a braç amb les burocràcies sindicals també ha reivindicat aquesta pau social esmentada per Sánchez. De fet, ella ha estat gran artífex de promoure acords amb els sindicats, en una posició pactista i conciliadora en els últims anys.

En conclusió, la primera sessió de debat parlamentari sobre la moció de censura ha servit a la dreta per desplegar la seva retòrica reaccionària, i al bloc de govern, per mostrar-se com a bons gestors del capitalisme espanyol, garants de la pau social i defensors de “valors progressistes”. És a dir, per escenificar l’enfrontament entre “dreta” i progressisme, tots dos flancs del Règim del 78, i per recrear la idea del “mal menor” contra la dreta. Un “mal menor” que implica, ni més ni menys que empassar pensions miserables als 67 anys, precarietat laboral, baixos salaris, repressió a les fronteres, no derogació de la llei mordassa i augment dels pressupostos militars per desplegar una política imperialista des de l’OTAN.