Catalunya

BARCELONA

Perquè Colau reprimeix als manters? Perquè els sindicats no els defensen?

L'ofensiva repressiva del govern de Colau augmenta després del pacte amb el PSC. Eren això les “polítiques valentes”?

Pere Ametller

@pereametller

dijous 1 d’agost| edició del dia

Aquesta setmana hem vist com a Barcelona començava novament una forta campanya repressiva contra els venedors ambulants. Una campanya orquestrada pel nou responsable de seguretat de la ciutat, Albert Batlle, i amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació.

Sense passar per alt que durant el primer mandat de Colau la repressió als manters ja va ser una constant, mentre cínicament s’aixecava la bandera de ser una "ciutat d’acolliment", durant la presentació del pacte entre BComú i el PSC, es van establir les bases per a fer un nou pas en aquest aspecte en manifestar que la seguretat de la ciutat tindria una especial importància en aquest Govern, tal com no podia ser d’una altra forma co-governant amb el partit de la repressió i la marca Barcelona durant dècades.

Una política de seguretat, la de reprimir als manters, que atén l’exigència de protegir els interessos dels grans lobbys turístics de la ciutat i que acaba per posar en pràctica el discurs radical de la dreta i l’extrema dreta de criminalitzar a la baula més feble de la societat com el culpable dels grans mals. És el discurs del tancament de fronteres i deportació per als “il·legals”.

I en la pràctica, això no és sinó la culminació a nivell municipal de la integració del del neo-reformisme al Règim del 78 que tant anhela Podemos.

Davant això, l’única manera de respondre als atacs cap a la població immigrant és des d’una perspectiva radicalment de classe. Els nostres enemics no són els immigrants, treballadors com nosaltres, sinó els empresaris que ens exploten a tots, el govern que legisla per a això i la policia i els jutges que ens reprimeixen. Sense obviar els evidents graus d’explotació i de falta de llibertat, és el nostre deure unir-nos en una mateixa lluita.

Una mateixa lluita que ha de donar resposta a les nostres necessitats com a treballadors i en aquest cas concretament per a la població immigrant. I això no és possible més que amb l’obertura total de les fronteres i l’obtenció de la nacionalitat des del primer moment amb els mateixos drets que un nadiu per a qualsevol que el sol·liciti. Però aquestes consignes, alhora, no poden deslligar-se de les mesures necessàries per a donar resposta a les necessitats socials de tota la població i d’una lluita contra l’imperialisme.

El capitalisme i els governs al seu servei utilitzen la immigració per a tenir a aquest sector de treballadors en una situació d’ultra explotació i, alhora així, pressionar els salaris i les condicions laborals de tots els treballadors a la baixa. Això no es pot obviar com fa el neo-reformisme, arribant fins i tot a adoptar el discurs reaccionari que els immigrants fan els treballs que els nadius no volen o que aquests empitjoren les condicions dels nadius.

Totes dues postures són reaccionàries i criminals contra la immigració. Un programa que uneixi als treballadors estrangers i nadius és aquell que lluita per la repartició del treball i la riquesa, aquell que els uneix contra el veritable enemic, el culpable de la seva situació: els capitalistes i els governs que els hi donen suport.

La realitat és que existeix riquesa per a tots, però ho ostenta un petit percentatge de la població i és contra aquests a qui s’ha de fer front i lluitar. Acabar amb aquesta situació només es pot fer atacant els beneficis dels capitalistes. I això es fa nacionalitzant les grans empreses sota control dels treballadors i posant la resta d’empreses sota direcció dels treballadors mitjançant comitès d’empresa. Per a això cal trencar amb el marc de la legalitat i de les institucions vigents. Una mesura així es podria concretar, donada la productivitat actual, en jornades setmanals de 30 hores i sous mínims de 1.500 euros nets mensuals.

Davamt això, els sindicats majoritaris es comporten corporativament defensant solament als seus afiliats i sectors de treballadors als quals representen, contribuint així a una major divisió entre la classe treballadora. Aquesta és una política reaccionària que no podem permetre. Hem d’exigir i imposar que els sindicats defensin del primer a l’últim treballador amb la mateixa vehemència sense importar l’origen.

Hem d’emprendre una lluita implacable contra la burocràcia sindical que abandona els sectors de la classe treballadora més desemparats i precaris, alimentant per passiva les polítiques reaccionàries de la dreta. Una lluita que prengui com a pròpies per part de la classe treballadora nativa les demandes dels treballadors immigrants. Arribant a realitzar vagues per demandes com la derogació de la llei d’estrangeria i per l’obertura de fronteres. Alhora que es denuncia i es lluita contra el rol imperialista de la burgesia i l’Estat espanyol. Posant en primera línia el caràcter internacionalista que han de tenir les organitzacions dels treballadors.

Recuperar els sindicats com a organitzacions de classe, democràtiques i combatives. Que defensin a tota la classe treballadora i que acabin amb les polítiques pactistes amb la patronal i el govern.

Alhora, és urgent posar en peus una organització anticapitalista que sigui independent dels partits de la burgesia i dels reformistes. Que el seu objectiu no sigui arribar a pactes sinó ser un altaveu de les lluites de les opressions i un organitzador d’aquests sectors amb un programa anticapitalista que no renunciï a res. Per exemple, un regidor de Barcelona anticapitalista hauria de fer valer la seva posició per a posar el cos davant la repressió de la Guàrdia Urbana sobre els manters.

Els manters o MENA són el boc expiatori davant una situació insostenible per a la majoria de la població: salaris baixos i lloguers pels núvols. Batlle, el responsable de Seguretat de Barcelona, diu que no pot ser que el primer que vegin els turistes siguin als manters. Nosaltres li diem que el que aquesta ciutat, amb una heroica tradició de revoltes, no pot permetre és la repressió racista i classista del govern de Colau contra la població més desprotegida i oprimida pel capitalisme.




temes relacionats

Manters   /    Catalunya   /    Neo-reformisme   /    Repressió   /    Barcelona en Comú   /    Barcelona

Comentaris

Comentar