Política Estat espanyol

GOVERN PSOE-UP

Podemos i la seva integració al règim: del “si es pot” a l’“hem de cedir”

Unidas Podemos s'allista per a assumir llocs ministerials en un govern de coalició amb els social-liberals del PSOE, advertint que hauran de fer (encara més) concessions.

diumenge 24 de novembre de 2019| edició del dia

En una conferència a la Universitat Complutense de Madrid, Pablo Iglesias assumia que ja no és temps de pensar en una “nova constitució” ni qüestionar al règim del 78, sinó que cal defensar aquell existent. El discurs del dirigent de Podemos està centrat en aquests dies a advertir als seus propis votants que hauran de fer noves concessions en el futur govern de coalició, buscant rebaixar al mínim les “expectatives”, tal com explicava en una carta difosa per Podemos a tots els seus afiliats.

Així de clar ho expressava aquest dijous davant els estudiants de la UCM: “Toca fer quelcom que fa anys ens hagués costat fer. Fa anys volíem una Constitució nova, però ara tenim la sensació que la Constitució del 78 té articles que són la millor vacuna per a protegir a les majories socials de l’ascens de la ultradreta". Culmina així un cicle polític amb la integració d’Unidas Podemos en el règim polític de l’Estat espanyol, transformant-se de manera directa en un apèndix dels social-liberals “progres” i en gestors de les polítiques de l’Estat imperialista.

El principal argument de Pablo Iglesias és que “no hi ha relació de forces” per a una altra cosa. Però aquesta idea encobreix que ha estat la pròpia política de Podemos la que ha col·laborat a afeblir aquesta “relació de forces”. Analitzem una mica més aquesta qüestió.

A Iglesias li agrada citar les paraules de l’intel·lectual català Vásquez Montalbán sobre la Transició, que aquell va definir com una “correlació de febleses”. Què volia dir? Que, així com els actors del “vell règim” no tenien força per a imposar totes les seves condicions, els corrents socials i polítics opositors o “rupturistes” no tenien capacitat per a anar més enllà en la lluita contra el vell ordre. Que es va aconseguir “gairebé tot el que es va poder” en aquell context. Però aquest argumentari era una justificació de les polítiques de l’eurocomunisme, diluint la seva responsabilitat d’“afeblir” la correlació de forces. En la negociació amb el règim per a canalitzar la transició postfranquista, Carrillo va garantir mantenir el carrer i les vagues “contingudes” mentre acceptava concessions que van preservar la continuïtat del règim -impunitat dels crims del franquisme, la monarquia i la unitat d’Espanya com a pilars de la Constitució del 78 i els pactes de la Moncloa-.

La idea de la “correlació de febleses” torna a cada moment crític, i es pot dir que és el veritable mantra de tota organització reformista, que busca contenir el carrer per a negociar amb els poders constituïts -qüestionats per aquesta mateixa mobilització-. Com a contrapart, l’assimilació pel règim de les direccions obreres o polítiques que són vistes per sectors de la població amb expectatives de canvi és una de les vies més importants per a mantenir l’status quo, quan els Estats no es veuen obligats a fer ús de la repressió oberta. Per això, la socialdemocràcia i les burocràcies obreres reformistes han estat històricament la millor salvaguarda del capital.

Un cas tràgic més recent el vam veure a Grècia. Syriza va capitular sense lluita, fins i tot després que un 60% de la població votés contra el paquet de la Troica en un referèndum. En aquell moment, Pablo Iglesias també va avalar la decisió de Tsipras, assegurant que “no hi havia alternativa”. El que no es deia és que el poble grec havia desplegat una enorme resistència, amb més de 30 vagues generals, però tant les burocràcies sindicals com la pròpia Syriza van actuar per a desarticular les tendències més radicals de la lluita obrera i popular, reconduint tot cap al camí electoral-institucional en els marcs de l’Estat capitalista. La integració de Syriza com a agent de la Troica a Grècia va aprofundir la desmoralització i el desconcert entre grans sectors de treballadors i joves que havien dipositat en aquesta organització les seves il·lusions.

Avui tornem a escoltar l’argument de la “mala relació de forces” per a explicar que, davant l’ascens de VOX i la pèrdua de vots per part de les “forces del canvi”, l’única opció que queda és integrar-se a un govern amb un dels pilars del règim del 78, el PSOE. Però les relacions de força no són forces de la naturalesa, sinó resultat de l’acció dels subjectes socials i polítics. Llavors hauríem de preguntar-nos quina relació va haver-hi entre la cada vegada major integració de Podemos en el règim i una correlació de forces que es va anar fent més favorable per al bloc conservador i monàrquic. És a dir, en quin sentit va actuar Podemos? Va buscar desenvolupar d’alguna manera la “relació de forces” a favor del moviment social, obrer i popular, o, en canvi, va ajudar a reconstruir la legitimitat dels “poders reals”, començant per un actor clau del règim com el PSOE?

L’experiència dels “ajuntaments del canvi” és molt clara en aquest sentit. Es va garantir a les grans empreses els seus negocis especulatius (cas Chamartín a Madrid, bombolla immobiliària i turística en les grans ciutats, etc.), mentre es perseguia i criminalitzava els espais autogestionats, als manters o les vagues de treballadors com el metro de Barcelona. Això “va sembrar” i “va collir” una determinada relació de forces: a Barcelona Ada Colau va acabar negociant un govern amb el PSC, mentre a Madrid tornava la dreta.

Però potser la major “acció” d’Unidas Podemos per a sembrar una nova relació de forces (a favor del bloc monàrquic) es va viure amb la qüestió catalana. La falsa equidistància de Podemos davant la repressió al poble català, primer, i el seu posterior aval a la sentència del procés va ser un estímul perquè s’enfortissin les tendències conservadores. O és que no hagués sigut molt diferent si Podemos i IU haguessin cridat a mobilitzar-se de manera contundent contra la sentència del procés i pel dret a decidir, en comptes de normalitzar la repressió?

Aquest camí de transformisme polític culmina amb l’acord de govern amb el PSOE. I no ens enganyem, advertir des d’ara que hauran de “cedir” encara més perquè estan “en minoria”, és senzillament preparar-se per a administrar les polítiques neoliberals del PSOE amb un rostre “progre”.

Aquest salt en la social-democratització de Podemos i la seva integració al règim reobre per tant un debat crucial entre l’esquerra que es considera “rupturista” i anticapitalista: què fer? com reconstruir una esquerra de classe i combativa, que sigui independent de totes les ales dels partits del règim monàrquic? En aquesta disjuntiva, les opcions estan obertes i requereixen actuar de manera urgent.

Et pot interessar:Carta oberta a Anticapitalistas: trenqueu amb Podemos, impulsem un reagrupament de l’esquerra rupturista per fora del règim




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Pablo Iglesias   /    Podemos   /    PSOE

Comentaris

Comentar