Els abandons a la frontera i la massacre de Melilla
Sens dubte la política exterior és un dels temes on l’extrema dreta més “estreny” al govern, exigint “mà dura” contra la migració i criminalitzant a la població migrant o descendent de migrants com el gran mal social de la nostra societat. Una criminalització que hem vist particularment arran de l’assassinat del jove Nahel a França.
No obstant això, encara que Vox carregui les tintes contra el govern en aquesta qüestió, la veritat és que el PP no es queda enrere en les seves propostes i ideologia racistes. Com a màxim es presenten com una versió més moderada del mateix, però es tracta d’un partit que, al Madrid d’Ayuso, per posar un exemple, va responsabilitzar als migrants de la transmissió del COVID-19 pel seu “estil de vida”.
A més, en els seus programes polítics cap a les eleccions generals i les anteriors municipals i autonòmiques, plantegen que la migració ha de ser “ordenada i regulada” i plantegen el reforç de les oficines d’immigració i els processos de devolució i retorn dels migrants en situació irregular, que són persones que en la seva gran majoria venen a buscar-se la vida a l’Estat espanyol fugint de situacions de misèria o guerra.
Una política que no contrasta molt amb la qual planteja el PSOE que, de la mà d’Unides Podem, ha portat endavant un govern que ha avalat l’abandonament de migrants en pateres fins a la seva mort, no ha derogat la llei d’estrangeria i ha obert nous CIE. A més, a l’abril, Pedro Sánchez va alabar la política migratòria de la ultradretana italiana Giorgia Meloni.
Per si no fos prou, el govern ha permès la matança de migrants a Melilla que va acabar amb més de 30 persones fa un any, després de la qual cosa Pedro Sánchez va aplaudir l’actuació de la gendarmeria marroquina.
La militarització i pertinença a l’OTAN
La guerra d’Ucraïna va suposar una escalada imperialista i militarista en tota Europa. Una escalada a la qual “el govern més progressista de la història” es va sumar sense reserves. Per aquest motiu, en els Pressupostos Generals de l’Estat de 2023, el pressupost en Defensa va augmentar un 26%, mentre es mantenen infrafinançats serveis bàsics com la sanitat i l’educació.
Ni el PP ni el PSOE qüestionen un àpex aquest marc, sent el mateix PSOE el partit que durant el govern de Felipe González va acceptar l’adhesió de l’Estat espanyol a l’OTAN, l’organització més militarista del món.
Si bé amb el racisme, PP i PSOE no tenien programes realment molt diferents, amb el problema del militarisme mantenen agendes idèntiques. A això se suma que tots dos accepten un marc segons el qual l’OTAN defineix la migració d’Àfrica com una “amenaça híbrida”, unes caracterització que aprofundeixen en la dimensió imperialista de l’Estat espanyol com a frontera natural amb el continent africà i necessari dic de contenció de la migració per a la resta d’Europa.
Els serveis públics
Per a la guerra, tot. Per a sanitat i educació, res. Aquest podria ser el resum de les polítiques del PP i el PSOE en la qüestió dels serveis públics. Allà on governa la dreta és categòric: llistes d’espera interminables en sanitat, nens sense accés a escoles infantils públiques i desenes de milers de joves sense accés a una Formació Professional pública per l’escassetat de places.
Mentrestant, entre l’any 2021 i el 2022, l’increment de les partides oficials per a fins bèl·lics va pujar un 7,3% (en 2023 va ser un 26%), encara que tal com denuncien organismes com el Centre Delàs, aquest increment va poder ser molt major. El pressupost de sanitat va augmentar en 2023 tan sols un 2%, la tercera part que la inflació, mantenint-se així infrafinançada en tot l’Estat després d’una pandèmia que va mostrar que una sanitat 100% pública i universal era una qüestió fonamental.
Si comparem l’augment entre 2021 i 2022 en despesa militar amb l’augment en Sanitat, veurem que existeix una diferència a favor del militar. En Sanitat es va destinar en 2022 un 6,7% més que en 2021. Ara bé, 2021 va suposar un decrement en inversió del 10% vs 2020. És a dir, malgrat l’augment del 6,7% en 2022, aquest va augmentar no va aconseguir igualar la inversió en Sanitat que es va tenir en 2020.
Però si ho analitzem amb Educació, una altra de les partides socials centrals, la comparativa deixa encara en pitjor lloc a aquest Govern. L’augment en la partida d’Educació entre l’any 2021 i el 2022 va ser del 2,66%, és a dir, gairebé tres vegades menys que l’augment destinat a despesa militar en el mateix període. Com es poden combatre les retallades del PP amb més retallades i infrafinançament?
La reforma laboral, aplaudida fins i tot per Ana Botín
La reforma laboral, portada endavant per Yolanda Díaz, d’Unidas Podemos i ara Sumar ha suposat una revalidació del marc anterior impost per les reformes del PP i el PSOE. Sí, aquestes que se suposa que calia derogar. Es tracta d’una reforma que el mateix Feijóo considera “substancialment bona”, en les seves pròpies paraules, i que va ser aplaudida per la mateixa Ana Botín, presidenta del Banc Santander.
I és que, es tracta d’una llei que revalida el context de precarietat previ: no augmenta els dies per acomiadament ni blinda els contractes, fent que l’acomiadament continuï sent pràcticament lliure. No posa fi a la precarietat en la joventut ni estableix pujades salarials conforme a la inflació, motiu pel qual el salari real de la classe treballadora ha caigut un 8% en l’última legislatura.
Enfront del discurs de “recuperació” i “escut social” del govern del PSOE i Unides Podem que el PP combat posant el focus en els petits empresaris, la veritat és que cap dels dos pols planteja una política que pugui suposar una diferència per a la classe treballadora i les majories socials, que continuaran en la més absoluta precarietat. Un exemple d’això són les xifres d’atur juvenil, que es mantenen entorn del 30%.
Una solució per al problema de l’habitatge
Si bé el problema de l’habitatge no és nou, la veritat és que cada vegada està més present en les campanyes electorals. En 2022 va haver-hi 105 desnonaments al dia, sota un govern suposadament progressista que no va posar fi ni als desnonaments ni al problema residencial que manté al 85% dels joves a casa dels seus pares i a nombroses famílies amb fills en situació d’inseguretat residencial.
El PP, per descomptat, accepta el marc de Vox que el problema és “els menes” i els “okupes” als quals volen tirar a les escombraries, i ja han pactat amb la formació ultradretana en més de 140 ciutats. Però, a més, sota els governs del PP ha continuat augmentant la crisi d’habitatge. Una crisi a la qual responen amb un discurs neoliberal i meritocràtic la semblança del qual amb la realitat de les majories treballadores és pura coincidència. Una política de “fachas y señoritos”.
I… l’Església i la Monarquia?
En un context de creixement de les idees de l’extrema dreta, l’església catòlica juga un paper fonamental. Prova d’això és l’augment de la dotació pressupostària a centres privats i concertats en mans de l’església per part de governs del PP com el de Madrid i Ayuso que finança així una educació reaccionària.
Lluny d’avançar cap a la separació total de l’Església i l’Estat la dreta se serveix d’aquesta institució medieval per a implementar el seu programa entre els mes joves. Però enfront d’això quina alternativa suposa el PSOE? En quatre anys de legislatura no han fet un sol pas per a apartar les arpes de l’Església de l’educació.
I que dir de la corona? Una institució anacrònica i corrupta que drena recursos públics perquè el rei emèrit visqui a Emirats Àrabs i tota la seva família guanyi milions d’euros (14 milions el rei Felip i 9 la reina Letizia, segons dades recents). Enfront de la monarquia ni el PP ni el PSOE plantegen acabar amb aquesta institució, un dels pilars del règim del 78. Com tampoc ho plantegen altres opcions polítiques progressistes com Sumar que els seus integrants s’han agenollat ja tots i cadascun d’ells davant la corona.
Aquests són només sis temes, però podríem enumerar molts més. Per exemple, podríem preguntar-nos com pretén acabar Pedro Sanchez amb aquesta violència de gènere que nega la dreta sense finançar prou els plans contra aquesta xacra i mantenint a les dones maltractades a casa del seu agressor per no poder assegurar-los un habitatge digne.
O podríem preguntar-nos com es pot “plantejar seriosament” el PSOE pujar l’edat de jubilació, un punt en el qual tampoc tenen diferència amb la dreta. Però bastin aquests punts per a deixar clar que a una dreta de veritat no la atura una dreta de mentida.
Per això, avui mes que mai és important que la classe treballadora, les dones i la joventut i els migrants li plantin cara a la dreta i al seu programa amb la lluita. Sense cap confiança que els partits que han integrat el govern progressista siguin una alternativa a ella.
