Explica’ns els motius més importants d’aquesta vaga, que a més no és la primera vaga convocada a Euskal Herria, no?

La preparació de la vaga en si, com a vaga, comença més o menys a primers d’any del 2023, però el procés que portarà a la vaga començarà més o menys en el 2016-2017. Però es reforçarà en la pandèmia.

Per què? Perquè en aquests anys es comença a tractar ja de manera, diguem, més massiva i gràcies també a la quarta onada feminista que començarà uns anys abans, el tema de les cures. És a dir, de la divisió sexual del treball, del treball no remunerat, d’on es fa aquest treball, de qui el fan, per què, d’on surt el valor. És a dir, no?, tota una reflexió al voltant també del valor, a allò que es diu treball reproductiu i no productiu. És a dir, es fa tot un procés de formació, de pensament, d’aprenentatge, de politització col·lectiu al voltant, com dic al treball no pagat que fan les dones en general, al que anomenem cures.

Què passarà?, que després de la pandèmia això s’accentuarà, és a dir, el tema del que s’ha anomenat els treballs reproductius que fan les dones s’accentuarà, ja que en la pandèmia, perquè es va tancar tot, diguem el que creava plusvàlua. Després d’aquesta pandèmia o durant aquesta pandèmia, el moviment feminista autònom obre ja un procés explícit per treballar aquest tema. És a dir, hi ha moltíssimes organitzacions feministes, però el moviment autònom d’Euskal Herria, que són, diguem una mica les organitzacions que sempre són autònomes respecte a qualsevol partit, sindicat i organització, coordinen i lideren al feminisme i al moviment feminista en la seva amplitud, incloent a totes les sindicalistes de llocs mixtos que també són feministes, etcètera.


Des d’aquest moviment feminista a Euskal Herria, com s’organitza la vaga al costat dels sindicats?

En primer lloc, com dic, és el moviment feminista autònom el que obre ja un procés de cara a treballar aquest tema del treball no pagat, que es diu treball de cures i llavors en un primer moment el moviment feminista estava sol. Però en una segona fase ja es començarà a treballar amb els sindicats. Per què? Doncs perquè la idea és efectivament fer una vaga feminista entorn del dret de la cura pública i comunitària. Clar, tot això es duu a terme en un context, com saps, de privatitzacions. Ja portem un parell de dècades de privatitzacions molt bèsties, privatitzacions en la sanitat, en l’educació i tot allò que s’ha privatitzat i que prèviament s’havia aconseguit publificar. La qual cosa, reverteix en un augment de càrrega de treball no pagat en les dones, sigui el que sigui, és a dir, si l’Estat comença a privatitzar sempre institucions públiques que es van aconseguir publificar aquest treball en aquesta privatització.

Aquest treball recaurà en mans de les dones, per descomptat de les migrades, de les dones en general, perquè les dones, en concret per a mi, per al nostre corrent, al final són aquells éssers conseqüència d’una relació de desposessió i per tant, la cura en realitat se’n diu o és tot allò que fan les dones en el patriarcat com a persones desposseïdes, i això ho diem perquè això també sortirà en la vaga.

No? les dones quan fan menjar a casa gratuïtament es diu cura, però quan fas el menjar en un restaurant es diu hostaleria, no? Llavors en realitat la cura es refereix a una relació de desposessió. En integrar el tema de la vaga, voler reformular el concepte de vaga i, per tant, d’ocupació i, per tant de valor i per tant de treball, es fiquen als sindicats. I llavors, clar, cal preparar una vaga en dos nivells. D’una banda, una vaga amb demandes concretes, sindicals en el que refereix a tot l’àmbit mercantilitzat o assalariat, i aquest una altra nivell o dimensió que és tot aquest treball no pagat que fan les dones. Per tant hi ha dues dimensions, no?

Llavors, en aquest segona fase entren efectivament els sindicats i es comença ja en una intersindical a fer i a pensar quins seran les demandes concretes i quines paper tindran els sindicats en en aquesta vaga i en tot aquest procés, que en realitat porta anys, perquè en el 2020, al gener també es va fer una altra vaga abans de la pandèmia, on ja també s’incloïa això de les cures i va estar el moviment feminista.

Bé, i després per fi, ja s’obre tercera fase, diguem ja enguany, on ja a poc a poc i sobretot des d’estiu, es comença a preparar el dia de la vaga i tots els esdeveniments fins que arriba la vaga. Una vegada ja posat un marc discursiu que és el que t’he dit, una vaga que mostra com la cura i la privatització contínua en un sistema capitalista i colonial que va privatitzant tot. Ara arriba ja com organitzar el dia de la vaga. Llavors aquí el que es fa és començar pels barris, els pobles i, llavors, cada barri forma una assemblea.

Que en principi és no mixta i després ja es comença a obrir i comencen ja a entrar als homes perquè aquesta vaga, clar, també està dirigida als homes, no sols és general, és a dir, va des del metall fins als fusters, no? I des de les treballadores domèstiques fins a les treballadores sexuals, etcètera. Però de nou s’interpel·la als homes directament, perquè gran part d’aquest treball no cuidat, és el que neixen els homes, llavors per això té aquestes dues dimensions.


Per tant, estem davant una vaga feminista que interpel·la i crida a aliances amb els sindicats, en assemblees de barris mixta, visibilitzant la tasques de cures i la seva privatització pel sistema capitalista.

Per això també es farà mixt, és a dir, perquè els homes intervinguin i els homes que s’han dedicat sobretot a fer un treball de manteniment i de suport, de fer el menjar, fer els desdejunis. Val, ara tenim llavors tres nivells d’organització que són, com dic, els barris, on en un principi són no mixtes i després ja començaran a ser mixtes les assemblees i ja integrar als homes, després dels barris hi haurà una altra Assemblea General a nivell de ciutats o de pobles. I després una altra a nivell nacional en les estructures nacionals, és tot no mixt i està només el moviment autònom, però en aquest intermedi, com et dic, està també la intersindical, on es va prenent decisions juntament amb els sindicats i sobretot, perquè els sindicats sàpiguen el que han de fer, perquè és el moviment feminista el que va decidint tot el procés.

I en el tercer nivell, com dic, aquests barris són els que decideixen què faran en els barris fins al dia de la vaga i el dia de la vaga. És a dir, quines organitzacions, quin tipus de piquets, on faran els piquets, què faran al matí. I el que és el dia de la vaga, òbviament, després hi haurà en cada ciutat coses que seran conjuntes per a tota la ciutat. Però durant tot el dia la majoria de les accions van per barris on vivim, perquè al final el sistema capitalista, patriarcal i colonial és un sistema de dominació que domina. Val? que exploten, que desposseeixen la vida les persones allí on viuen. Llavors, la idea que l’organització i la lluita emancipatòria s’organitzin no sols en base, diguem, al treball assalariat, sinó sobre la base del treball no assalariat que el fem des del dia fins a la nit en tots els llocs i en totes les cases. En un 85% les dones.


Com es va anar donant l’aliança amb els sindicats i el moviment feminista anticapitalista?, tenint en compte que a Euskal Herria s’han desenvolupat importants vagues de dones treballadores com les de residències, les sanitàries, el Guggenheim, de la neteja o les treballadores de conserves.

L’important és que, diguem, en els últims anys el que ha passat és que del segle XX al segle XXI el tema del tipus d’organització del moviment feminista ha canviat. Llavors en el segle XXI, sobretot en l’última dècada, comença a sorgir també un sindicalisme feminista, és a dir, hi ha tota una crítica relacionada amb el que t’he dit del treball assalariat no assalariat, on és necessari també en molts sectors assalariats que les dones, com bé saps, facin el seu propi sindicalisme, entre altres coses perquè el clàssic ha estat bastant patriarcal i a més molt relacionat amb el sector industrial. I molt relacionat amb treballs diguem més masculinitzats, on l’afiliació de les dones era bastant baixa.

Llavors hi ha hagut una transformació en els sindicats clàssics en tots aquests processos, en tots aquests anys. I ha sorgit tot un nou sindicalisme feminista i aquí fico no sols a les treballadores domèstiques que s’han sindicat en molts casos, sinó també a les treballadores sexuals, a les de la neteja, a les del sector tèxtil, a les de cura casa per casa, a l’atenció hospitalària, etc.

Et pot interessar: Jule Goikoetxea: "Les demandes de la vaga del 30E porten a una crítica al sistema capitalista neoliberal"

I en tot això, un dels grans problemes, com sempre, per descomptat, és el tema de com les més precaritzades i les més explotades, són les que menys possibilitats de fer vaga tenen, no? Òbviament, tot això està relacionat no sols amb aquesta subalternitat que t’impedeix organitzar-te i dur a terme vagues. Perquè, perquè no sols en el teu sector et poden tirar o estàs absolutament desprotegida, sinó que a més en tots els sectors més subalterns i feminitzats, la proporció de migrants, no d’emigrades en aquest cas i racialitzades augmenta. Fent, com diem, el patriarcat i la Llei d’Estrangeria una aliança estupenda. Llavors, s’ha anat tenint en compte els grans problemes, les diferents relacions de dominació i clar, al final s’ha arribat a un discurs en els últims anys que es mostra en aquesta vaga en la qual s’està parlant tota l’estona d’una crítica sistèmica al patriarcat capitalista colonial. I s’ha demostrat a més com el nostre feminisme autònom, és totalment anticapitalista i anticolonial. I, òbviament de la classe obrera i treballadora.