El primer ministre Mohammad Shtayyeh, així com el govern palestí anunciaven aquest dilluns la seva dimissió al president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmoud Abbas. Ho feien sota pretext de "l’escalada sense precedents a Cisjordània i Jerusalem i la guerra, el genocidi i la fam a la Franja de Gaza".
En el fons però, subjeu l’exigència a l’ANP de la formació d’un nou Executiu d’àmplia majoria nacional, en el que es tingui en compte el pes i la realitat social i popular de Hamas. El que en paraules de Shtayyeh vindria a dir que "veig que la pròxima etapa i els seus desafiaments requereixen nous acords governamentals i polítics que tinguin en compte la nova realitat a Gaza i la necessitat d’un consens basat en la unitat palestina i l’extensió de la unitat d’autoritat sobre la terra de Palestina".
La dimissió en bloc ve també pocs dies després que el primer ministre israelià Benjamín Netanyahu fes públic el pla de xoc a la Franja de Gaza per part de l’Estat d’Israel en el moment en què es doni per finalitzada la guerra. Aquest estaria compost per l’ocupació militar de la franja i el control total de les fronteres per part de les forces de seguretat israelites, així com també de l’ordre públic.
No obstant, la guerra, el genocidi millor dit, per part de l’Estat d’Israel i amb el suport dels EUA i les potències europees, està lluny d’acabar-se si hem d’atendre l’estat de la qüestió des del punt de vista de l’Estat d’Israel. Si l’actual és un moment d’auge per part de Hamas, per a Netanyahu és inversament proporcional.
Després d’haver arrasat el nord de la Franja, deixant al seu pas més de trenta mil palestins morts, gairebé setanta mil ferits i un 80% de la població desplaçada, manté ara en espera la gran ofensiva sobre Rafah, l’última ciutat a la Franja i limítrof ja amb Egipte.
El transcurs de la guerra i del genocidi no estan deixant en el primer ministre Benjamin Netanyahu la imatge desitjada en la política domèstica d’Israel. Ara com ara, partits com el de Benny Gantz, membre de l’actual gabient de guerra de Netanyahu, li treuria més de vint escons en uns eventuals comicis avançats. Per tant, el retard de l’inici de l’ofensiva a Rafah es deuria, en part, a una qüestió purament polític-electoral.
Per una banda, dona temps per adequar i reforçar el seu discurs davant la població israelita i enfront dels seus rivals polítics. Així, quan es reiniciï amb força l’ofensiva a Rafah i tota la Franja de Gaza quedi en una homogènia terra d’enderrocs i destrucció, de mort i misèria, Netanyahu sigui presentat novament com a "l’únic polític capaç d’acabar amb Hamàs", com diu l’escriptor israelià Anshel Pfeffer.
I per altra banda, com més es retardi l’ofensiva, tant millor per als interessos de Netanyahu, sabedor que, de no ser per la guerra, les polítiques del govern que es recolza en els sectors més d’extrema dreta, com la reforma judicial (que va suspendre just dos mesos abans d’aprofitar els atacs de Hamas dels set d’octubre per iniciar la guerra a Gaza) o els casos de corrupció per suborn i abús de poder el mantenen contra les cordes, i l’única cosa que fa declinar a la població colona en període electoral és el nivell de massacre en territori palestí per part dels diferents candidats a primer ministre, i en això l’actual s’emporta la palma.
I és que si bé en el pla de l’ocupació del territori palestí i el genocidi no hi ha diferències entre els diferents líders dels partits polítics, si hi hauria matisos en la tàctica polític-militar per afrontar el que resta de guerra i el període posterior, i que alhora són utilitzats com a principals trinxeres en clau electoral. El mateix Benny Gantz, per exemple, és més procliu a formalitzar un acord d’intercanvi d’ostatges amb Hamas, i donar-li més pes militar a la frontera nord amb Hezbollah.
Per altra banda, Yair Lapid, l’únic líder que no va acceptar entrar a la coalició, porta endavant una campanya de desprestigi polític contra la figura de Netanyahu per ser responsable directe d’haver sofert l’atac de Hamas el set d’octubre i fa una crida constant a l’avançament dels comicis electorals que facin "recuperar la confiança de la població".
I a tot això, sense perdre de vista que la brutal guerra de l’Estat d’Israel a la Franja de Gaza i a tot el territori palestí, amb el suport dels Estats Units i les potències europees, pot acabar allargant-se encara més en el temps pel suport de tots els grups àrabs, i fins i tot desembocar en una guerra regional que, com diu Claudia Cinatti "en última instància podria derivar ni més ni menys que en una guerra entre els Estats Units i l’Iran".
De fet, mentre Netanyahu es prepara per a l’ofensiva a Rafah, militars de l’Estat Major de l’Exèrcit d’Israel estarien més preocupats per la frontera nord amb el Líban i serien de l’opinió que ara és el moment de pensar en "preparar la guerra" contra Hezbollah.
