El dia 7 d’octubre de 2023 va ser un dia històric en el conflicte palestí-israelià. Per primera vegada, una organització palestina (en aquest cas el braç militar de Hamàs que governa Gaza) va poder travessar les línies defensives d’Israel i realitzar una operació militar sense precedents que ha deixat molts morts, ferits i ostatges. Vint-i-cinc minuts van ser suficients per tombar el mite d’Israel de ser una gran potència militar i d’espionatge, a la qual no se li podia assestar un cop d’aquesta envergadura.

Entre els objectius de l’ofensiva va haver-hi diversos objectius militars. Hamàs també va atacar objectius civils amb el mateix tractament que els militars. Uns mètodes que no compartim i rebutgem. Això és així tant perquè som contraris a la utilització de la població civil com un blanc - com porta dècades realitzant Israel de manera massiva i en aquests mateixos moments a Gaza a una escala 1000 vegades major que Hamàs - com perquè són un obstacle perquè la causa palestina pugui aconseguir avançar i teixir les aliances necessàries per a vèncer.

L’actual conflicte és sobretot una altra prova més del fracàs indiscutible de tots els acords de pau signats, entre les autoritats palestines i Israel, des de finals del segle XX i començaments del XXI. Això planteja la pregunta del per què d’aquest fracàs i una hipòtesi de com superar-lo.

La història de l’anomenat conflicte palestí-israelià ha estat una successió de fracassos polítics que han anat embastant un discórrer dominat per les guerres i les revoltes. A l’origen es troba la construcció artificial, imposada per les potències europees, del mapa geogràfic d’Orient Mitjà al començament del segle XX. Aquest colonialisme va condicionar el dramàtic esdevenir de tots els països de la regió.

Es van crear un conjunt d’estats a la seva mesura, sense consultar en cap moment amb els pobles, i moltes vegades es van agrupar comunitats i grups socials que no es reconeixien en les noves entitats nacionals que se’ls imposaven.

França va crear un Líban al servei de la seva clientela cristiana maronita, escindint aquest territori de Síria. Els britànics van inventar un país anomenat Transjordània, després Jordània, com estat-matalàs enfront del protectorat francès a Síria, i un Iraq que els va costar esforços conformar i les tensions dels quals van reaparèixer de manera dramàtica després de l’ocupació estatunidenca en 2003. Van fragmentar la petrolífera regió del Golf en petits emirats que necisitaven de la seva protecció per a poder sobreviure, com a febles entitats nacionals que eren, i van afavorir l’auge de monarquies mil milionaries i despòtiques afins als seus interessos.

Finalment, Gran Bretanya - amb el suport dels EUA i l’URSS estalinitzada - va imposar la creació d’un Estat que, després de la sortida oficial de les metròpolis de la regió, seria un autèntic enclavament afí i militaritzat per fer de gendarme dels seus interessos imperialistes. Parlem d’Israel, l’Estat al mateix temps més fidel als interessos de les potències occidentals i el que s’ha convertit, alhora, en el gran fracàs d’Occident a la regió.

En 75 anys d’història, mai s’ha aconseguit superar el problema irresoluble de com aixecar un país fundat i poblat per colons estrangers i els seus descendents, sense amenaçar la subsistència de la població nativa palestina, i sobretot, sense que aquesta es rebel·lés regularment contra aquesta autèntica neteja ètnica del seu territori.

La lluita del poble palestí no desapareixerà, tret que els plans de neteja ètnica de l’Estat d’Israel, que reben el suport dels EUA i els governs de la UE, portin endavant un extermini de proporcions històriques. Però això, no podrà fer-se, sense haver d’enfrontar una dura resistència, no sols de la població assetjada a Gaza, sinó dels qui viuen en el règim d’ocupació a Cisjordània i possibles aixecaments en altres països de la regió en solidaritat i contra els règims.

Crear un estat jueu en el cor de Palestina en 1948 va obrir, per tant, les portes a guerres, carreres armamentístiques, l’ocupació il·legal de més territoris àrabs per part d’Israel i a la creació de lideratges ultra-corruptes en tota la regió, que sistemàticament utilitzen la causa palestina per justificar el seu menyspreu per les formes de govern representatives, la brutal misèria i desigualtat i a la contínua ingerència de les potències estrangeres.

Per l’altre costat, per justificar l’empresa colonial, Europa assumia la missió presentada com “civilitzatoria”, de crear un Orient Mitjà ex niilo, per a, segons les seves tesis imperialistes, passar d’un territori poblat per beduïns primitius i comunitarismes arcaics incapaços de l’auto-govern, a modernes nacions. En el cas d’Israel van usar demagògicament el crim de l’Holocaust i la persecució del poble jueu - del qual totes les potències van ser còmplices en major o menor mesura - per intentar donar legitimitat a una ocupació basada en criteris religiosos.

En tots els casos, el nou imperialisme europeu i nord-americà va menysprear totes les formes seculars d’administració, arbitratge i govern que hi havia entre els pobles i les comunitats religioses i ètniques locals, pretenent esborrar un poderós llegat secular en el qual diverses relacions fraternals i solidaritats havien perdurat a través de la història, encara fins i tot sota la dominació de diversos imperis com el persa, el bizantí o l’islàmic.

La integració de la regió en el sistema global es va realitzar, per tant, per mitjà de l’ocupació militar, l’espoli i la imposició d’un model jacobí, on l’autodeterminació dels pobles va ser substituïda per processos d’independència formals que mantenien aquesta dominació garantida per règims corruptes, o encara pitjor, el projecte d’un Estat colonial com el d’Israel. Aquesta és la principal raó de fons que explica que, malgrat el seu poder econòmic i militar, manté una crònica feblesa i il·legitimitat.

Al mateix temps, la via perquè la regió trenqui amb aquesta successió d’inestabilitat, guerres, misèria i règims autoritaris, no és una altra que la lluita fraternal de tots els pobles que l’habiten contra l’imperialisme i els seus governs.

En primer lloc, per detenir el genocidi perpetrat per l’Estat d’Israel i la seva dissolució. Solament una Palestina unificada, laica i conquistada en comú per la classe treballadora i els pobles, independentment de la seva religió, podrà posar fi a l’apartheid i la neteja ètnica. En la resta de països, la tasca és deposar les monarquies i dictadures que gestionen el llegat colonial, i poder establir també governs de la classe treballadora i els sectors populars, en la perspectiva de posar en peus una federació socialista de tots els pobles que viuen a l’Orient Mitjà.