Debats esquerra

L’esquerra, l’algoritme i l’Estat segons Juan Carlos Monedero

Han passat dos anys des que el politòleg i co-fundador de la coalició política espanyola Podemos, Juan Carlos Monedero, va plantejar en el seu llibre La izquierda que asaltó el algoritmo la fi de l'esquerra tradicional i el naixement d'una força política de nou encuny que venia a canviar el sentit comú de la política tradicional. Un temps després de la deriva de Monedero i Podemos d'aquests anys, tornem a llegir per a discutir la seva pregunta motora: què és ser d'esquerres avui?

dimarts 11 d’agost| edició del dia

Juan Carlos Monedero és un politòleg i professor universitari espanyol, ex secretari de Procés Constituent i Programa de la coalició espanyola Podemos. Entre els anys 2011 i 2013 va guanyar fama en aparèixer en programes mediàtics al costat de Pablo Iglesias i a més com a referent del moviment 15-M en programes televisius com “La Tuerka”. Entre els anys 2014-2015 va ser dirigent amb càrrec dins de Podemos fins que es va retirar. Al gener del 2018 (l’any políticament més fatídic per a Podemos) es va llançar com a presentador de “A la frontera” un programa amb format de "late night" amb entrevistes i debat polític. Però recentment a l’octubre d’aquest any es va publicar el seu últim llibre La izquierda que asaltó el algoritmo , una sort de balanç polític-teòric i algunes conclusions estratègiques de l’anomenada “nova esquerra”. Una pandèmia i dos anys després, reprenem la lectura de l’obra per analitzar què va fallar en els pressupostos d’una “teorització” que va il·lusionar a molts en els últims anys i que va mostrar uns resultats pèssims, però que és necessari criticar per continuar pensant quina política i quina esquerra són necessàries.

Monedero parteix de caracteritzar que la democràcia occidental està en una crisi profunda després del 2008:

"Lehman Brothers va acabar obrint pas a més receptes neoliberals, aplicades per una dreta embravida. Amb diners públics es van rescatar als bancs i els banquers ho van celebrar donant-se un banquet material i simbòlic (p. 49) [1]."

Segons l’autor, aquesta situació va deixar en crisi la institucionalitat democràtica a causa de la gravetat dels fets i el cost que van pagar els responsables: “Els que van produir la crisi del 2007 tenen sobre la seva esquena haver trencat molts països i provocat moltes morts. En una veritable democràcia estarien a la presó” (p. 97).

Però pel que sembla la democràcia és de i per als grans grups econòmics, que a més disposen dels mitjans massius de comunicació i de les dades personals de la ciutadania per poder manipular-los, arribant a concloure que: “Hem perdut el control polític i moral a les nostres societats perquè no descarrilin principis bàsics com la igualtat i la democràcia” (p. 8).

En aquest sentit i en aquest context el politòleg Monedero es pregunta què és ser d’esquerra avui?

D’on parteix l’anàlisi?

L’eix de la qüestió sorgeix d’una contradicció històrica que Monedero aixeca, però no analitza en profunditat. Segons ell, “va haver-hi un Estat, la Unió Soviètica, que es va proclamar la pàtria dels treballadors. Però va tacar aquesta promesa”(p. 3). Des de llavors l’esquerra càrrega amb aquesta responsabilitat, encara al segle XXI.

Pel que sembla, l’origen d’aquesta discòrdia sorgeix d’una lectura reduccionista o economicista de l’obra de Marx. Segons Monedero, “l’esquerra” ha volgut construir una categoria que es redueix a comprendre la conflictivitat social com una tensió entre capital i treball. Però segons l’autor, aquesta categoria és insuficient pel fet que “l’opressió té molts més contorns”(p. 35). Pel que sembla, els “nous” contorns als quals fa referencia Monedero es poden agrupar en dos nivells.

El primer és el famós i reescalfat argument que el subjecte de l’esquerra, el proletari (la classe obrera) va deixar d’existir. Sí, així com ho escoltem: el treball traccionat a sang i suor ja no ho fan més les persones sinó algú més (robots?) deixant de costat la mà d’obra humana que gràcies als beneficis de la tecnologia va passar a engrossir les files d’una societat que només produeix serveis. I no sols això, sinó que, a aquest suposat canvi de paradigma productiu tecnològic, Monedero li suma un altre element d’índole subjectiva-cognoscitiva a l’hora de diluir al subjecte proletari. Segons ell, aquest antic subjecte es va convertir en un consumista que es mesura a si mateix a partir de la seva capacitat de compra: “De fet, bona part dels treballadors proletaris se senten classe mitjana i la seva reclamació és no quedar-se fora de la seva inclusió en el consum” (p. 41). Per tant, ha estat el consumisme el que ha convertit al proletari en propietari i a cada treballador en el seu propi cap: “pots ser emprat en una botiga de roba, on ets maltractat durant vuit hores pels ‘usuaris’, igual que pel cap o la cap, i després tenir els teus minuts ‘de glòria’ maltractant a un conductor d’Uber en els quinze minuts d’un trajecte” (p. 42). Per mitjà d’aquest recurs, Monedero dilueix la noció de classes, ja que segons ell tots som explotadors per igual; d’aquesta manera, la idea que hi hagi una classe social paràsita que viu del treball d’una altra es torna obsoleta i tot passa per un canvi individual: “Avui les lluites emancipadores són contra nosaltres mateixos, perquè en beneficiar-nos en algun moment del dia de l’explotació d’algú […] si aquestes persones recuperen els seus drets, ens llevem algun privilegi” (p. 45). D’aquesta manera, en passar el canvi per l’individual, els veritables explotadors, aquest 1% que acapara tot el guany i enterren a molts a la misèria està posat al mateix nivell que qualsevol ciutadà del carrer.

El segon argument és el de la postpolítica. Pel que sembla, la caiguda de l’URSS va postular la fi de les ideologies i va resoldre l’alternativa dreta/esquerra perquè “l’esquerra es va tancar a la seva pròpia presó”. El ciutadà, el subjecte revolucionari per excel·lència de la jove política contractualista burgesa, va veure la seva evolució marcada en tres passos: primer al segle XIX pel dret al treball, al segle XX pel dret al consum i actualment al segle XXI pel desig de consum. O sigui: el paradigma antropològic va canviar; passem d’entendre a l’ésser humà com un Homo Faber (que fabrica eines i el seu entorn per mitjà del seu treball per existir) a un Homo Economicus (que condiciona la seva conducta entorn del càlcul racional dels estímuls monetaris que el beneficiaran individualment). En aquest context on no hi ha classes socials ni conflictes de capital/treball no hi ha conflictes reals, sinó acords generals, per tant, la política perd la seva raó de ser i sorgeix la “postpolítica”; tot és reductible, suposadament, al consens. D’aquí ve que ja no es debati entre opcions que tanquen models polítics/econòmics, sinó entre ajustos que aconseguiran millor els experts tecnòcrates que els ciutadans del carrer, és a dir que són els “experts” els que decideixen els ajustos econòmics i no el poble. Per tant, la conclusió és que la postpolítica és l’extrem centre. I qui vulgui fer política, sobro tot si és d’esquerra, ha de fer-ho des d’aquí.

En suma, segons Monedero les preguntes que li fes Marx al capital són correctes, però les respostes actuals que s’obtenen de les mateixes preguntes han canviat. La raó d’això consisteix en el fet que la revolució digital, el big data, les criptomonedas, la robotització, les corporacions de plataforma i noves formes de relació laboral com “el precariat”, han complicat tant el panorama que no hi ha una identificació clara de quin subjecte productiu sóc i sota quin sistema econòmic funciono: “I no hi ha alternativa perquè no hi ha una percepció clara del que significa el capitalisme, una cosa lògica en un món on som, al temps, víctimes i botxins (som subjectes mercantilitzats que s’usen constantment)” (p. 83).

Finalment, l’algoritme tirà en forma de big data és l’altre element que ha vingut a complicar l’escenari polític a causa del seu immens poder. Ni totes les novel·les distòpiques juntes tenen el poder del big data a l’hora de creuar informació. Segons el politòleg espanyol: “En els temps del big data mercantilitzat, el poder econòmic, polític, mafiós, religiós o del tipus que sigui té més informació particularitzada de cada ciutadà de la qual mai van poder recopilar la KGB, la CIA, el Mosad o la Stasi” (p. 22).

Si a tot això li sumem el poder d’influència massiva que pot tenir en un procés electoral les xarxes socials, podem qüestionar si existeix un règim democràtic real quan un és manipulat segons el seu psicoperfil fabricat sobre la venda de les teves dades personals:

"La clau del Brexit, de la victòria d’Obama i de Trump als Estats Units, de Macri a l’Argentina, de Rajoy a Espanya, de Duque a Colòmbia, va començar el dia que un jove que volia vendre moda es va preguntar: i quan unes peces que són objectivament lletges comença a portar-les tantíssima gent? Quan tens la resposta pots construir l’algoritme (p. 25)."

En aquest sentit, no és exagerat plantejar que Monedero li confereix al big data i als seus algoritmes capacitats absolutes sobre els usuaris, com ho va il·lustrar metafòricament en suggerir que: “El big data tira burundanga al cafè amb llet amb el qual esmorzem i ens deixa a la seva mercè” (p. 24).

Davant semblant declaració, no queda una altra opció que preguntar: Quins interessos són els que entren en joc darrere d’aquests desenvolupaments tecnològics? Perquè només sabent això podem dir qui són els subjectes implicats en concret; la burundanga la posa algú al cafè, no ha caigut aquí accidentalment. La discussió que volem obrir és: en mans de qui està la tecnologia?, ja que, sota una altra lògica, els avanços tecnològics podrien potenciar l’esperit creatiu, alliberador i disfrutable. Mentre que sota la lògica capitalista aquests avanços serveixen per a la dominació, l’estafa i el control.

Et pot interessar: Byung-Chul Han i el panòptic digital

Quina és la sortida

En el marc conjuntural recentment descrit sorgeix la necessitat de pensar quina és la sortida a la desigualtat, explotació i misèria de la humanitat.

La resposta a aquesta pregunta és la mateixa que busca respondre la consigna motora del llibre: què és ser d’esquerra avui? Segons el professor Monedero, seria la fraternitat. Però que no s’entengui malament, no fraternitat a seques sinó un tipus específic de fraternitat:

"Només quan l’Estat es fa constitucional i republicà (res-publica) es guia per la fraternitat. La fraternitat és una categoria política màxima perquè aboleix la política (el conflicte) i el substitueix per un comportament decent que neix de la pròpia voluntat (p. 93)."

Som tots germans, sense importar la nostra classe social, ja que tots som humans per igual que caminem entre la fraternitat republicana i el liberalisme elitista que es disputen el comandament del timó a l’Estat.

Però és aquí on es desemmascara el problema central del llibre en qüestió: definir què és ser d’esquerra avui és definir què és i quin rol juga l’Estat. Però segons Monedero, l’Estat és un aparell que sempre s’hereta; no importa l’encuny polític de la “revolució” que l’enfronti, sempre quedarà present la seva estructura i els seus buits de poder que cal omplir.

Hi ha dues categories que Monedero considera les més distintives i per tant inevitables. Una és el sub-Estat o les FF.AA i els seus ministeris, i l’altre és “el que Gramsci va dir ‘Estat Ampliat’ (societat civil i les seves institucions)”. En aquest marc, la proposta política que ens ofereix Monedero és “infiltrar l’Estat” amb l’objectiu d’intervenir-lo, ja que, segons ell, només des de l’aparell de l’Estat es pot canviar alguna cosa.

Per a poder aconseguir aquest objectiu, Monedero proposa la creació d’un partit polític de “novíssim encuny” que es va conèixer com a Podemos. Segons ell, aquest partit no tenia estructura formal, no tenia programa ni líder. Però el seu secret es trobava en el seu criteri d’organització: “la transversalitat crítica” que trenca amb la idea d’un partit centralitzat i un subjecte proletari. Monedero va anomenar a això “leninisme amable”, pensat per al “nou subjecte” polític que està “format i connectat” però no suporta el funcionament tradicional dels partits tradicionals. Les masses i els treballadors organitzats són categories antigues. Els ministeris i les xarxes socials els poden suplir:

"L’esquerra ha d’anar armant algoritmes alternatius que assaltin als algoritmes usats pel poder per baixar uns quants graus la seva immunitat i fer ascendir, de manera directament proporcional, la seva ignomínia. Els nous comuners no assalten els cels, sinó els algoritmes allotjats al núvol (p. 143)".

Què és l’Estat

Si bé és cert que molt s’ha escrit sobre l’Estat i la seva naturalesa, farem focus en els conceptes que usa Monedero per a justificar la seva posició. La veritat és que més enllà de la lectura “no ortodoxa” que el politòleg espanyol va fer de Marx i la seva teoria, molts dels seus conceptes van ser presos parcialment o incomplets per a justificar la seva teoria. Analitzarem alguns.

El concepte de fraternitat/humanitat vs. classe social. Explica la història que una de les primeres grans lluites polítiques que van tenir Marx i Engels va ser quan van ingressar a la Lliga dels Justos, organització que va ser una de les precursores de la Primera Internacional. El lema d’aquesta lliga era “tots els homes són germans”, quelcom semblant al que diu Monedero, però al 1840. En aquest context, Marx va donar una pacient i sòlida fonamentació de per què havien de canviar el nom de l’organització, en la mesura en què no reflectia el funcionament d’una societat, la capitalista, dividida en classes. Al juny del 1847 es va celebrar un Congrés a Londres en el qual es va aprovar el canvi del nom d’aquesta, que va passar a dir-se Lliga Comunista. També es va canviar el lema “Tots els homes són germans” pel de “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”. O sigui: tant l’immigrant marroquí que dorm en un carrer a Madrid o l’ex Rei Juan Carlos I d’Espanya són humans, però d’aquí al fet que els unifiqui la seva espècie a l’hora de lluitar pels seus reclams hi ha un univers, material, que els separa. Podem dir, professor Monedero, que la seva argumentació novíssima ha quedat molt vella.

L’altre element cridaner és la lectura tendenciosa que es va fer de l’anàlisi de Marx sobre l’Estat. Monedero diu:

"No és tant que l’Estat sigui per se, com al Marx del Manifest comunista, un instrument de classe al servei de la burgesia. Si fos així, qualsevol perspectiva emancipadora hauria d’abandonar les perspectives de canvi que comptessin amb l’estructura estatal (p. 128)."

La frase completa de Marx al Manifest Comunista sobre el tema és categòrica: “El govern de l’Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa” [2].

En aquest sentit hi ha una interpretació tendenciosa de la visió de Marx sobre l’Estat, per no dir una falsificació. Lenin a la seva obra L’Estat i la revolució, seguint a Engels, planteja que justament l’existència d’un Estat és el que indica que la societat és classista; el rol de l’Estat és minimitzar o absorbir els conflictes de les classes, en tot cas la discussió política és si aquesta societat pot revolucionar-se des de dins de l’Estat o no. El que diu Marx és que no, que cal derrocar-ho en tant Estat burgès, i en tot cas es tracta de formar transitòriament un altre Estat, obrer, que tendeix a dissoldre les classes i, per tant, a l’Estat mateix com a institució.

L’últim concepte que utilitza Monedero per justificar aliances de tota mena i color amb altres blocs polítics, encara que siguin contraris als interessos dels treballadors i sectors oprimits, és la idea de la “selectivitat estratègica”. Aquest concepte va ser encunyat per Bob Jessop al llibre L’Estat: passat, present i futur. El que es postula aquí és que:

"La selectividad estratégica señala que la forma en la cual el Estado ha solventado sus conflictos históricamente le hace más proclive a solventar los intereses de los vencedores. Si no se identifica esa selectividad, es imposible que cualquier política alternativa pueda tener éxito (p. 128)."

Una altra forma conceptual que pren aquesta idea va ser la de “voluntat de poder”. O sigui: a canvi de poder governar cal fer acords i pactes de tota mena.

Vegem uns exemples de com “la nova esquerra” va atendre determinats assumptes d’Estat, per exemple, amb la monarquia espanyola. L’ex Rei Juan Carlos I va abandonar el país pels escàndols de corrupció i més enllà d’algun element discursiu crític cap a l’ex Rei en els últims dies, Unidas Podemos ni tan sols ha plantejat seriosament retirar-li la condició d’ “emèrit” a Juan Carlos I; uns dignes vassalls de la monarquia. Un altre exemple: la qüestió catalana, una nació que exigeix el seu reconeixement i autonomia: segons Unidas Podemos, en la veu de Pablo Iglesias, el que cal fer és una consulta nacional (ignorant el referèndum ja votat), i els militants que estan presos per exigir i lluitar per la seva independència, segons Iglesias, ho estan per “el seu comportament polític” [?!]. Finalment, està el rol que va jugar Unidas Podemos amb el covid-19. Enfront de la crisi d’aquesta pandèmia, les primeres mesures anunciades pel Govern del PSOE-Unidas Podemos van significar un veritable pla de rescat milionari a les grans empreses i la banca. Dels 200.000 milions d’euros que atorgarà l’Estat Espanyol, només 17.000 milions són per a destinar en despesa directa cap a “sectors vulnerables”, mentre que 100.000 milions constituiran avals per “atorgar liquiditat al mercat” mitjançant crèdits a les empreses, que segurament acabin en impagament, engreixant-se aquest deute públic que acabarà pagant-se amb més retallades neoliberals i pèrdua de drets.

L’important és guanyar i governar a força de pactes amb qui sigui. Si col·lateralment s’acaba beneficiant als rics i poderosos, i perjudicant els que menys tenen, no passa res, ja que és una de les “contradiccions que ha de cavalcar” la nova esquerra del segle XXI.

Monedero buit

Com vaig dir al principi: diversos mesos, una fracció partidària i una pandèmia pel mig, vam tornar a llegir el llibre del politòleg espanyol Juan Carlos Monedero per a veure a la llum dels fets què és ser d’esquerres avui. I ens trobem que és bastant semblant al que entenem per dreta. Per què dic això?

Havia començat a l’inici de l’any la pandèmia amb particular força a Espanya quan Monedero en un article titulat “Socialisme o barbàrie” va sostenir que "les empreses no són l’enemic". Només amb el record del 2008, milions de persones afirmarien que, si no són l’enemic, almenys se li semblen bastant. És potser irracional suggerir que resignin, encara que més no fora, una part dels seus guanys, quan a la població se li imposen penúries inaudites? Pel que sembla “l’amor fraternal” que tant pregonava Monedero com a sortida al conflicte capital/treball no s’ha aconseguit per a tots; només hi ha amor per a les empreses.

Finalment, està l’aspecte democràtic-plural del partit de “nou encuny”, el leninisme amable, que segons sembla no era tan gentil, ja que al febrer d’enguany el principal corrent polític opositora interna (Anticapitalistes, liderada per Teresa Rodríguez) va començar una retirada dins de les files de Podemos pel fet que no va acceptar el lideratge bonapartista d’Iglesias a l’hora d’entrar en un govern sota la direcció d’un partit neoliberal com el PSOE.

Et pot interessar: De fundar Podemos a abandonar-lo sense balanç. On va Anticapitalistes?

Una pluralitat molt estalinista que Juan Carlos Monedero va sortir a defensar contra tots aquells que els qüestionaven per esquerra. Monedero sempre ha volgut jugar aquest paper mediàtic de suport a les tesis de la direcció de Podemos, quelcom que compleix regularment en les seves intervencions televisives i des del seu propi programa.

Perspectiva d’esquerra pels treballadors

Aquesta setmana hem conegut que una de les mesures de la direcció de Podemos per a pal·liar la crisi que sofreix la formació després dels desastrosos resultats a les eleccions de Galiza i Euskadi ha estat el nomenament de Juan Carlos Monedero com a director de l’Institut 25M, amb la idea de convertir-lo en un “nou” laboratori d’idees d’esquerra. Aquest institut s’enquadraria dins dels “think tanks” que serien part d’una xarxa d’intel·lectuals orgànics capitalistes que tenen entre les seves figures funcionaris del govern i l’aparell jurídic. En el seu moment van ser actors necessaris en la construcció de l’hegemonia neoliberal, perquè van construir l’imaginari polític que explicava i exposava les reformes capitalistes com una necessitat o com una mica de sentit comú.

Et pot interessar: Monedero, el think tank de Podemos i la nova intel·lectualitat conformista

Actualment Podemo és percebut com un vaixell enfonsant-se que ja no il·lusiona ni als seus propis militants, ni és creïble que vagi a donar-los la llibertat necessària per a actuar com un veritable laboratori d’idees. Tot indicaria que l’objectiu de Monedero i Iglesias va més enllà de formar noves ventrades de quadres polítics que busquin aixecar la bandera de la “nova esquerra del segle XXI” sinó tan sols evitar el que avui semblés inevitable: que Podemos no sigui un fenomen efímer més en la política espanyola.

Igual que en molts països del món, l’anomenada “nova esquerra” va prometre revolucionar la política tradicional, però va jugar i juga millor que ningú un rol lamentable com a furgó de cua dels sectors més rancis de la política tradicional i l’establishment. La conclusió és que no hi ha dreceres ni algoritmes miraculosos que puguin reemplaçar a la construcció d’un partit dels treballadors. El camí més ràpid perquè arribi la dreta al poder és creure que la hi pugui evitar votant un “mal menor” encara que diguin que això és d’esquerra. Cal apostar per la construcció, no d’una alternativa política qualsevol, sinó una d’esquerra revolucionària, que lluiti pel govern dels treballadors i contra el règim capitalista.




temes relacionats

Debats esquerra   /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Podemos   /    Cultura

Comentaris

Comentar