×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Ni Feijóo ni Sánchez: els perdedors del debat són la classe treballadora i els sectors populars

Dades falses, interrupcions, acusacions i retrets mutus pels pactes van marcar el debat d'Atresmedia. Els grans mitjans discuteixen qui va ser el guanyador i es lamenten de l'absència de mesures propositives. No obstant això, els clars perdedors som la classe treballadora i els sectors populars condemnats a un bipartidisme senil per blocs que, en forma “progressista” o conservadora, promet continuar governant per als capitalistes.

Pablo Castilla

dimarts 11 de juliol de 2023
Facebook Twitter

La discussió va arrencar en el terreny econòmic amb Sánchez traient a relluir estadístiques. Ara bé, la pèrdua de poder adquisitiu, l’augment del preu dels lloguers i la pujada de la factura de la llum són un fet real. El PP es va aprofitar d’això per carregar contra la gestió del govern.

Però és que els del PP estan en contra de l’empobriment de les i els treballadors? Res més lluny de la realitat. Feijóo i companyia són el partit de la reforma laboral de Rajoy que va aprofundir la precarització després de la reforma de Zapatero. Per això, quan Sánchez treia pit per la reforma laboral de Yolanda Díaz –avalada per Ana Botín i fins al propi Feijóo– no feia més que reivindicar la revalidació d’una política de dretes.

En el cas de l’habitatge, ens trobem amb el mateix problema. L’expresident de la Xunta de Galícia va trigar poc a treure el fantasma dels okupes i l’escalada dels preus del lloguer per tornar a defensar el seu programa de desnonaments i barra lliure per als grans propietaris. Què esperar del partit que va rescatar a la banca amb diners públics, el qual ens va tocar sofrir a base de retallades en els serveis públics. Precisament, Sánchez li va atribuir aquesta operació, però per a què? Per confirmar que el seu govern amb Unidas Podemos és el que justament ha culminat aquest rescat assumint el deute de la Sareb mentre manté el “banc dolent” baix gestió privada. Així, es pintava de “progressista” la legitimació de la gestió a favor de la banca i els fons voltors que ni tan sols la Llei d’Habitatge toca, tal com denuncien des dels sindicats inquilins.

L’augment del deute públic va ser un altre dels punts on es van enredar. Feijóo responsabilitzava al govern de coalició d’haver augmentat enormement el deute públic. A jutjar passades experiències, sabem de sobres que quan el PP parla sobre aquests temes el que ve després són retallades, reformes laborals i atacs a les pensions per socialitzar les pèrdues dels capitalistes. El problema està en el fet que la política del PSOE i Unidas Podemos ha estat en essència la mateixa. En aquest sentit, els ERTO es van dedicar a sufragar els salaris a les empreses i els Fons Europeus fins ara han suposat 42.475 milions per als projectes industrials de les grans empreses. Fins i tot, el famós impost a les elèctriques defensat per Sánchez en el debat li ho van retornar a les mateixes en forma d’ajuda – 1.360 milions – amb el Decret llei d’estalvi energètic. Dada mata relat.

Quant a la qüestió territorial, les diferències es van quedar en la forma. Contra l’espanyolisme de Feijóo sobre la unitat nacional, Sánchez responia postulant-se com a millor opció per a “unir Espanya” després haver acabat amb les protestes a Catalunya des del govern de coalició. Un gran exemple de com prendre-li l’agenda a la dreta: si l’aliança Vox-PP creix fent bandera contra l’independentisme, el PSOE contesta avalat per haver pacificat (i reprimit) el moviment democràtic català.

La política exterior va ser un altre dels temes en els quals les diferències entre tots dos candidats van brillar per la seva absència. Ni rastre de la massacre de Melilla, la immigració, les morts al Mediterrani o el blindatge de les fronteres. Per a què discutir sobre el que ja estan d’acord, degueren pensar. Però en aquest terreny cal dir que Sánchez s’ha lluït: va fer gala d’haver acollit la cimera de l’OTAN, estar plenament alineat amb les polítiques de la UE i el suport a Zelensky. Sobre això, res podia dir Feijóo. El del PSOE va criticar el viatge d’Aznar a les Açores amb Bush entorn a la guerra de l’Iraq, però per defensar el seu viatge a Ucraïna en el marc d’una guerra on l’imperialisme yankee i europeu estan intervenint a través de l’el enviament d’armes i les sancions. L’opció semblava ser triar entre imperialisme “progressista” o conservador.

Quan va arribar el moment de la política de pactes, va quedar clar que aquest bipartidisme forçat té les potes molt curtes. Encara que Feijóo va tractar de separar-se de Vox, Sánchez va aprofitar els pactes en el Comunitats Autònomes i ajuntaments per demostrar la seva aliança. Sens dubte, un tàndem que ve amb una agenda contra les dones, els immigrants, el col·lectiu LGTBI i el conjunt de la classe treballadora. La por a l’onada reaccionària va ser aprofitat per Sánchez com fa al llarg de la campanya. Aquesta és la cara “progressista” del bipartidisme amb el PSOE al capdavant, Sumar –amb Podemos inclòs– apostant a ser el soci principal i ERC esperant seguir en la volta a la gestió autonòmica en la línia marcada per EH Bildu.

No obstant això, no es pot frenar a la dreta de veritat amb una esquerra de mentida. Prendre l’agenda de la dreta com ha fet el govern “progressista” només li ha obert el camí a Vox i PP. Al seu torn, el relat dels reformistes –Yolanda Díaz, Iglesias o Rufián, entre altres– que ens demana dedicar-nos a sostenir-los mentre governen per als capitalistes amb el PSOE únicament serveix per desmobilitzar-nos i passar un ajust darrere l’altre. Així ho hem vist amb la caiguda dels salaris, la revalidació de la reforma laboral del PP o la relegitimació de la jubilació als 67 anys. Tot això serveix perquè la classe treballadora, la joventut, les dones i les persones migrants desconfiem de la nostra energia, condemnant-nos a donar suport al mal menor en cada cas.

Per això, si volem parar els peus a la dreta hem de començar per desenvolupar la nostra força amb independència dels qui concilien entre classes, perquè són ells els qui ens mantenen lligats de mans mentre els reaccionaris avancen. No caiguem en el parany del mal menor, votem nul.

És moment que les i els treballadors, la joventut, les dones i les migrants ens organitzem per construir una esquerra de classe, socialista i revolucionària. Per a defensar els nostres drets, continuar ampliant-los i conquistar una sortida per al poble treballador de l’única forma que coneixem. Perquè la història i les generacions que ens han precedit ens han ensenyat que solament existeix un camí per aconseguir-lo: la lluita de classes, organitzada des dels centres de treball i estudi. Des d’aquí parem a la dreta i els atacs del govern de torn, vengen amb maquillatge “progressista” o cara neoliberal descoberta.


Facebook Twitter

Pablo Castilla

Portaveu de l'organització juvenil ContraCorrent.

ContraCorrent Barcelona

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l'exili

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l’exili

Catalunya tindrà abans un govern d'extrema dreta que la independència

Catalunya tindrà abans un govern d’extrema dreta que la independència

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Les llistes d'espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

Les llistes d’espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d'armes a Ucraïna

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d’armes a Ucraïna